El dia 30 d'aquest mes farà 1300 anys que Tariq ibn Musa posava per primer cop el peu en la península ibèrica. 1300 anys de la presència islàmica a l’Europa continental. També he llegit últimament el llibre de George Steiner Una cierta idea de Europa. I finalment avui he tingut una conferència sobre fronteres europees, espai Schengen i la fronteres de Ceuta i Gibraltar.
Tot plegat em fa reflexionar sobre Europa, la nostra Europa, aquesta que ara ha de rescatar un dels seus membres més significats i aquesta que qui sap si d’aquí poc no ens haurà de rescatar a nosaltres també.
L’etern debat sobre què és Europa no el resoldrem ni ara ni aquí però m'agradaria llençar algunes idees del que he llegit i sentit aquests dies.
En primer lloc, el fracàs econòmic de Portugal, Grècia i Espanya és un fracàs d’Europa en el seu conjunt. Es tracta de tres països vitals en la formació de la identitat europea. El primer perquè la nostra herència hel·lenística és fonamental en tota la nostra cultura, i els dos següents perquè són els que històricament van donar el gran salt, el de explorar, conquistar i voler conèixer terres remotes que posteriorment marcarà per sempre el caràcter europeu.
La tradició europea és una superposició de capes: una herència clàssica conjugada amb una mitologia judeocristiana, una ànsia per saber, explorar nous móns i admirar la bellesa formal de les creacions humanes, però al mateix temps també és una tradició caïnita, intolerant, que s’ha construït a través de la lluita contra l’altre (l’islam sobretot però també jueus o indígenes) una cultura que busca la dominació, una cultura que ha portat la infal·libilitat i la idea de progrés fins a límits inconcebibles. La construcció europea ha vist com el seu projecte culminava en la Shoa de 6 milions de jueus i en dues guerres d’una dimensió tan mortífera però també tant ideològicament denses que són irrepetibles.
Fantàstic! En els comentaris al post anterior el Ramon va iniciar un debat interessant entorn a l’estalvi energètic i a la conveniència de la mesura dels 110 km/h. Ja tenia pensat fer-ne també un comentari així que aprofitem l’avinentesa i ho enllacem tot.
El passat divendres 4 de març el govern anunciava que rebaixava el límit màxim de velocitat en autopista i autovia en 10 quilòmetres de forma temporal. La mesura es prenia davant l’auge contínua dels preus del combustible provocats per les revoltes al Nord d’Àfrica en general i la crisi Líbia en particular. La dependència energètica d’Espanya respecte l’exterior és quasi total ja que som un país sense recursos naturals, ni petroli ni gas i que ha optat per exportar també part de l’energia elèctrica abans que apostar per les centrals nuclears o per les energies renovables.
L’argument del govern, basat en un estudi del IDAE (Instituto para la Diversificación i el Ahorro de la Energía) i avalat per la Comissió Europea per la Energia, és que amb la reducció de 10 km/h s’estalvia 0,94 litres de combustible en vehicles de gasolina i 0,67 litres en vehicles diesel. En ambdós casos la reducció en consum de combustible és d’un 11% cada 100 quilòmetres. Aquestes dades han estat discutides des de molts medis de comunicació i des d’alguns estudis independents. Les més radicals parlen de que el consum només disminuirà un 3% mentre que altres parlen de un 8%.
En qualsevol cas, i sense voler entrar en una guerra de xifres, els fets són que el govern espanyol ha volgut afrontar dos problemàtiques de molta actualitat en una sola mesura. Amb la reducció de la velocitat màxima (que no es tocava des dels temps de la crisi del petroli) es busca reduir la despesa energètica, d’Espanya com a país, envers un producte com el petroli que s’està encarint sense parar per una doble dinàmica: la entrada dels països emergents en la demanda petrolera i la crisi a la zona del nord d’Àfrica d’ón provenen la gran majoria dels nostres hidrocarburs. També s’afronta així el problema de la contaminació atmosfèrica al nostre país i en particular a les nostres ciutats, que supera constantment els límits europeus. Donat que la majoria de les partícules contaminants provenen dels vehicles motors, fixant la nova velocitat màxima a 110 km/h es pot reduir el consum energètic i reduir contaminació alhora.
La central nuclear de Fukushima. http://www.digitalglobe.com/
Comentava l’Aleix al seu Tumblr que és oportunista començar ara un debat entorn a les nuclears aprofitant el desastre del Japó. Mmm not so sure... la seguretat de les centrals avui és la mateixa que la de la setmana passada si, però els fets recents ens han demostrat que aquesta seguretat és insuficient.
Amb l’energia nuclear passa algu molt senzill: dóna excel·lents beneficis, es generen enormes quantitats d’energia i per tant es pot prescindir de les centres tèrmiques tradicionals que són terriblement contaminants. Però amb les nuclears es juga fort. Qui juga al poker sap que es pot ser conservador o agressiu en el joc, i jugar amb les nuclears és anar all in. El problema és que SI, les centrals són cada dia més segures, Si, només s’han produït tres accidents grans en els últims 30 anys i SI, contaminen molt menys que les tèrmiques. Tot això és indiscutible, però és igual d’indiscutible que si es produeix l’accident, la cadena d’errors o el que sigui que surti malament el preu a pagar és altíssim. I altíssim no ja per els treballadors de la central o els habitants del voltant sinó per les generacions properes. A més és un dany impossible de quantificar perquè es dissolt en la mortalitat de les següents generacions en forma de càncer i malformacions com ha passat a Ucrania i algunes zones d’Alemania. I tampoc és un dany local perquè els elements contaminants no desapareixen, s’infiltren en els vegetals, en els animals i s’integren en la cadena tròfica per molts anys. Aquest segon aspecte no es pot controlar ni medir, però que no es pugui medir no vol dir que no existeixi i que no el tinguem en compte.
El que em molesta de les nuclears és que hipotequen el futur de molta gent sense preguntar a ningú. Ens arroguem la capacitat com a éssers humans de jugar amb una potència que ens sobrepassa i que no podem controlar (podem iniciar una reacció nuclear però no podem parar-la en sec) i els efectes de la qual no sabem eliminar (la radiació). El que estan donant ara als japonesos és la mateixa pastilla de clor que es donava als primers anys 50! No hem avançat gens en solucionar els problemes que genera (radiació + residus) i en canvi hem plagat el planeta amb prop de 500 reactors nuclears. Quan Chernobyl ens va demostrar que no n’hi havia prou amb les mesures estàndard vam decidir que havíem de posar un encoframent a tots els reactors nuclears i així ens vam pensar que tots els problemes estaven solucionats. Ara el Japó ens demostra que no n’hi ha prou.
Diuen els partidaris d’aquest model que amb el Japó s’ha demostrat que les mesures de seguretat han funcionat perquè només ha fallat el sistema de refrigeració després d’un terratrèmol de 8,9 graus. Però per mi la dada es pot llegir a l’inrevés també. Ni tan sols el Japó, la segona economia mundial fins fa dos dies i el país millor preparat per resistir terratrèmols del món ha pogut resistir l’envat de la naturalesa. Serem tan il·lusos com per pensar que la resta dels reactors nuclears del món estan tan ben preparats davant les eventualitats com els del Japó?
Dissabte passat la noche temática dedicava la nit a dos molt bons documentals sobre cinema. El primer sobre la vida turmentada de Marilyn Monroe i el segon sobre la caça de bruixes i la relació contradictòria entre el dramaturg Arthur Miller i el director de cinema Elia Kazan.
El que us deixo aquí és el primer tros del documental titulat Últimas sesiones con Marilyn que el podeu veure a través de Youtube o del portal de RTVE del que també us deixo el link. (recomano la versió de la noche temàtica, la veu és molt més evocadora).
Em sembla interessant perquè no és un documental al l’ús, no repassa la vida de Marilyn sense més sinó que es basa en les cintes que es van trobar després de la seva mort (recordem que es va suïcidar amb una sobredosi) i en els últims 30 mesos de la seva vida en que es va sotmetre a un profund psicoanàlisi de la mà del doctor Ralph Greenson. El documental es qüestiona què la va dur a suïcidar-se. Va ser la fama? Els seus desequilibris mentals? La incapacitat d’estimar? La confusió entre la Marilyn cinematogràfica i la Norma Jean de fora de la pantalla? O va ser la profundes i brutals sessions de psicoanàlisi que van remoure el passat i van fer aflorar totes les seves debilitats?
El documental està narrat amb mestria, sentim la verdadera veu de la Norma Jean, explicant les seves debilitats, una veu que és a vegades sensual però la majoria de cops és un fil de veu, insegura, desesperada, depressiva. Sabem a més que poques setmanes després de les gravacions prenia la decisió d’acabar amb la seva vida. Sentim al gran mite del cel·luloide parlar de la seva mare, de la mort, dels fracassos matrimonials amb Joe DiMaggio i Arthur Miller, del seu frenesí sexual i de que necessita més un pare que un amant. El documental ens provoca malestar perquè coneixem la cara visible d’aquesta actriu que confessa que no sap parlar i que per això li agrada tant que li facin fotos, perquè les fan en silenci.
Tots coneixem la Marilyn de somriure perenne de grans pel·lícules com La tentacion vive arriba o Con faldas y a lo loco, però la veu que sentim a les cintes és la d’una Marilyn de porcellana, que necessita ser ajudada i que al seu voltant només troba homes que la desitgen sexualment, dones que l’envegen i una gran majoria que la menysté per ser una rossa tonta. Entremig hi trobem un psiquiatra que ho deixa tot per intentar treure a l’actriu del pou, deixa als seus clients i hi implica la seva pròpia família, però la desesperació de Marilyn és tan gran que comença a arrossegar al mateix doctor a la depressió. I en tot això una pàtina de tragèdia sempre present doncs sabem que la data límit d’aquest procés és un dia d’agost de 1962 en que tot acaba.
El documental és lent però és potent i té imatges que m’esgarrifen. El moment en que Marilyn està tant drogada i destrossada anímicament que no pot recordar la lletra del cumpleaños feliz en els assajos de l’aniversari de John Fitzerald Kennedy posa els pèls de punta . Les dures descripcions d’una Marilyn que és fins i tot arrestada per conducta sexual impròpia es succeeixen i veiem com al final es converteix en una addicta a les sessions de psicoanàlisi, que sovint s’allarguen durant més de cinc hores matí i tarda.
És doncs el relat molt ben construït d’una tragèdia. De la mort d’un icona mundial, però també de la mort d’una noia inadaptada, que va ser hissada al capdamunt sense estar preparada i a qui els focus i la premsa van destrossar. El mite de Marilyn va quedar en la historia però ningú es va fer culpable de la seva mort, ningú va prendre les conclusions que s’havien de prendre i la seva història acaba sent la història de molts altres fracassats a qui les llums i els brillants de la fama arriben massa aviat.
Escric aquesta crítica tot i sabent que em quedaré curt, doncs aquesta Black Swan és una peli que es viu i es sent i no es presta a un anàlisi en fred. Realment el millor que puc dir és que la peli em va portar per on va voler, vaig sentir el que havia de sentir en tot moment, entusiasme, por, desig tot en la seva justa mesura i vaig acabar saciat, satisfet, plenament content amb el que havia vist. I això per mi ja és dir molt avui en dia.
Black Swan és en aparença una peli senzilla. Natalie Portman és una ballarina de ballet clàssic, molt bona tècnicament i aspirant al lloc de primera ballarina amb l’estrena de la nova obra “el llac dels cignes” de Txaikovski. Fins aquí res de diferent amb altres grans pelis que han explotat les bambolines dels teatres i les relacions diva veterana amb jove ambiciosa. El referent més clar en aquest sentit és Eva al desnudo, que si no heu vist encara també és molt recomanable.
L’aspirant però haurà de ser capaç de ballar el cigne blanc, de bellesa clàssica infinita, però també el cigne negre, emotiu, passional i seductor. És aquest segon aspecte del personatge el que no acaba de quadrar amb el personatge de Nina Sayers que ha portat una vida d’entrenament, de rigor i de perfecció sota la tutela de la seva sobreprotectora mare que també havia estat ballarina. La pressió del coreògraf, l’imminent estrena i la presència d’una Mila Kunis que sembla l’alter ego invers de la protagonista portaran al personatge de Natalie Portman a explorar el seu costat fosc en busca de l’emotivitat i el caràcter necessari per ballar el cigne negre.
Un cop plantejat l’argument la pel·lícula es transforma en una batalla simbòlica entre el blanc i el negre. Per entendre-la plenament fareu bé de recordar la distinció Nietzscheana entre apol·lini i dionisíac. Els elements apol·linis provenen d’Apol·lo déu de la llum i de l’art i són la disciplina, la bellesa clàssica, la llum la perfecció etc. En contra els elements dionisíacs corresponen a Dionisos, el déu del vi i de l’orgia. Allò dionisíac és el sentir, l’obscuritat, l’emoció desfermada, el sexe, el no-control etc. En definitiva i embrancant-ho amb Froid és el conscient i la civilització vs el subconscient i la naturalesa. Nina haurà d’abandonar el seu controlat caràcter apol·lini per fer un viatge cap al seu perillós costat dionisíac.
La revolta dels joves egipcis viurà probablement en el dia d’avui el seu moment clau. Si els organitzadors aconsegueixen convocar tota la gent que pretenen en una manifestació massiva i pacífica amb l’exèrcit donant-los suport, serà molt difícil que Mubarak recuperi el control. La clau no està tant en el paper dels joves que es manifesten sinó en la decisió que han pres els comandants de l’exèrcit egipci de no atacar als manifestants.
Si la revolta té èxit ens trobarem amb una situació geopolítica nova, i és que Egipte no és Tunísia. Egipte és una peça clau en el món àrab, ho ha estat sempre perquè representa el somni d’un món àrab desenvolupat integrat dins del primer món. La revolta egípcia té doncs més rellevància que constatar que el twitter és important (com s’empenyen en explicar-nos a tots els telenotícies) té una càrrega de fons que pot canviar molt les dinàmiques de força del món en què vivim.
Egipte sempre ha estat el país àrab més desenvolupat. Va ser el primer en alliberar-se de la dominació turc-otomana i un dels primers en alliberar-se de la dominació colonial britànica. És aquest caràcter auto emancipador el que fa d’Egipte un referent per als altres països de la zona. És important perquè el gruix de reformes egípcies han estat endògenes, produïdes per ells mateixos i sense la necessitat d’un tutelatge extern.
Aquest és el gran somni del món àrab, una emancipació total dels intervencionismes d’occident i un desenvolupament per ells mateixos. Un cop emancipats del britànics després de la IIa Guerra Mundial, van tenir una etapa de socialisme amb Nasser i posteriorment un retorn al liberalisme amb Saddat. Els dos van ser figures presidencials autoritàries, que van apostar per un model de partit únic amb grans projectes en matèria d’infraestructures com la presa d’Assuan construïda amb diners soviètics o la promoció del canal de Suez. Durant els anys de Nasser Egipte va ser molt bel·ligerant amb Israel, però amb Saddat es va passar a una política de no agressió pagada a preu d’or pels Estats Units. Hosni Mubarak va substituir a l’assasinat Saddat al 1981 i desde llavors el país s’ha estancat política i econòmicament. Les reformes en matèria d’infraestructures no han anat acompanyades de canvi social ni de liberalització democràtica i ara en plena crisi econòmica mundial exploten els descontents acumulats.
Després d’un any de rebre’n notícia i de sentir-ne grans referències aquest Nadal em vaig decidir finalment a llegir-me “el poder del perro” de don Winslow.
Poques coses dolentes trobareu escrites sobre aquest llibre i aquest autor, al que plouen ja ofertes de Hollywood i que reencarna la millor tradició d’escriptors de novel•la negra, en línia directa amb Doshiell Hammett, Raymond Chandler o el més recent James Ellroy.
El poder del perro és un llibre ambiciós, cru i potent. Comença amb una escena atroç que tardarà moltes pàgines a explicar-nos però que ens situa hàbilment en el to del llibre. La immersió en els personatges tampoc costarà gens doncs ens trobem d’immediat enmig d’una tempesta d’acció.
Durant 700 pàgines acompanyarem a Art Keller, agent de l’agència nord-americana antidroga en la seva croada personal contra el clan dels Barrera que controlen tot el negoci de la droga a Mèxic. No serà una lluita fàcil, hi haurà matances, injustícies, conspiracions i droga, molta droga. Keller no serà a més l’únic personatge ja que recorrerem els diferents clans de Mèxic, la màfia novayorkesa, els businessmen de Shanghai i els càrtels de Colòmbia a través dels ulls de narcotraficants, policies corruptes, prostitutes d’alt standing i inclús un bisbe. Tot plegat per desenvolupar una historia enorme que ens il•lustra com el narcotràfic taca tota la societat a tots els nivells i que encara que no puguem assumir que tot el que explica Winslow sigui cert, ens permet copsar perquè la lluita contra el narcotràfic és una lluita perduda des de fa temps.
Veient aquesta nit aquest programa de TV3 “No me la puc treure del cap” he redescobert una cançó que feia molt temps que no sentia. La Dansa del sabre de La Trinca és una descripció molt aguda de l’intent de cop d’estat de Tejero del 23 F de 1981. Ja sabeu, com que als rumors de cop d’estat se’n deia soroll de sables als de La Trinca no se’ls va acudir res millor que utilitzar el ritme endimoniat de la Dansa dels sabres de Aram Kachaturian per explicar aquells fets que tot just acabaven de passar. La lletra no té preu, i si us mireu el programa de Tv3 que us adjunto aquí a dalt descobrireu coses que segurament no sabíeu.
De petit tenia el cassette de la trinca i l’escoltàvem amb els pares al cotxe així que la cançó em sonava, però no m’havia adonat mai fins avui que també és la mateixa música d’una de les meves escenes preferides del cinema clàssic. Aquesta cançó surt a Uno, Dos, Tres de Billy Wilder. Una esbojarrada comèdia de l’any 1961 del mestre Polonès que munta un monumental embolic entre russos i americans al Berlín de postguerra. És una sàtira enorme al sistema soviètic i una de les pel•lícules més hilarants i plena de detalls històrics que he vist. La escena en qüestió té lloc en un hotel de la banda comunista de Berlín i consisteix en una negociació entre els delegats russos i el director de la Coca-Cola. Aquest últim (interpretat per un magnífic James Cagney que va acceptar tornar de la jubilació per interpretar un últim personatge a les ordres de Wilder) ofereix la seva secretaria rossa a canvi de que els russos alliberin un presoner. Els russos intenten negociar però els encants de la bella secretaria que dansa al ritme d’aquesta endimoniada melodia els faran cedir.
La escena és un punt culminant de la pel•lícula, el moment en que el personatge de Cagney decideix entrar en acció i el ritme no s’aturarà fins al final. Suposo que algun dia en faré una ressenya completa perquè realment és un must see. Us deixo el vídeo de l'escena concretament des del minut 2.
Per acabar de lligar les coincidències històriques hem de recordar que Kachaturian, el compositor de l’obra era d’origen armeni, i per tant va viure sota la URSS de Stalin. De fet, la dansa dels sabres és un fragment d’un ballet molt popular a la rússia de l’època. Kachaturian era un ferm defensor de Stalin al que fins i tot va dedicar una oda sifònica amb el seu nom. El cas és que aquesta dansa dels sabres es va estrenar dins del ballet Gayaneh al 1942, va contar amb el beneplàcit de Iosiv Stalin i és d’inspiració profundament soviètica.
Com veieu, un altre gol a favor del mestre Wilder que utilitza una cançó típicament russa per fer anar de corcoll als tres delegats soviètics a la pel.lícula, tot plegat molt subtil... La trinca vint anys després van recuperar la melodia per fer una peça satírica amb els últims estertors del feixisme espanyol. Tot plegat molt rodó.
No podia començar aquesta entrada d’una altra manera, i aquest any sembla que precisament l’hivern començarà a arribar el 17 d’abril. Sonen tambors de guerra per Internet i la gent ja comença a escalfar motors per preparar-se per l’allau de novetats que es preveuen per abril. No esteu entenent res? M’explico.
La HBO anunciava ahir que l’estrena de la sèrie Juego de Tronos serà definitivament el 17 d’abril d’aquest 2011. A més els rumors creixen: sembla que s’aprofitarà l’avinentesa per anunciar el llançament de A dance with Dragons cinquè llibre de la saga Canción de Hielo y Fuego aprofitant l’enorme promoció que la sèrie generarà.
Juego de Tronos és el primer llibre de la saga de fantasia creada per George R.R. Martin. De moment han aparegut 4 llibres que han mogut milers de fans i des de fa anys s’espera el cinquè llibre de la saga que es titularà “A dance with dragons”. I davant de totes aquestes notícies jo m’adono que aquí encara no havia escrit res sobre aquesta obra mestra literària que estarà molt i molt de moda d’aquí tres mesos.
Aquestes han estat per mi les millors pel•lícules del 2010 que ens abandona (recordeu, films estrenats al 2010 al nostre país).
10- Scott Pilgrim vs the world de Edgar Wright.
Fusió quasi perfecte de còmic, música i cinema. Humor i acció a dojo que es combinen amb múltiples referències a els diferents universos dels tres arts. És una pel•lícula rodona que ofereix una bona estona d’adrenalina i riures. No li podem demanar més. Només li falla el final, potser massa arquetípic o previsible. Menció especial per a Mary Elisabeth Winstead que escapa de la típica novia florero de moltes trames romàntiques.
9- Kick-Ass de Mathew Vaughn.
Més referències del món del còmic! La veritat és que tinc debilitat amb aquesta peli, me n’esperava molt i no em va decebre. La trama és original i trenca amb el que estem acostumats a veure, hi ha molta violència i humor força fi. A més Chloe Moretz la clava absolutament amb el seu personatge de nena assedegada de sang. No està més amunt en el rànquing perquè en el fons és un historia de superherois amb poques pretensions, però és una pel•lícula rodona!
8- The Town de Ben Affleck.
Ara ens comencem a posar seriosos. The Town és un thriller modèlic que té flaixos de gran pel•lícula però que li falta alguna cosa per acabar de quadrar el cercle. Potser és per l’error garrafal de càsting fent que Affleck protagonitzi a més de dirigeixi la peli, o potser és que el final és massa previsible. De totes maneres és un film elèctric, que ens submergeix completament en un barri de Boston, que fa de la ciutat un mateix personatge, que descobreix a Rebecca Hall com a gran actriu i que fa entrar a Jon Hamm (Madmen) en el cercle de Hollywood. Malgrat els seus defectes, està molt per sobre de quasi tots els altres thrillers estrenats aquest any i demostra que l’Affleck director té molt de recorregut per endavant.
Estic llegint el llibre de Mike Davis, Planeta de ciudades miseria i fent una assignatura d’Àfrica subsahariana. Mala combinació. Molta desesperança.
Al 2009 el continent africà va passar per primer cop dels 1000 milions d’habitants, dels quals 395 milions ja viuen en ciutats. El creixement demogràfic està disparat. Àfrica només trigarà 17 anys en arribar als 1500 milions i d’aquí a 40 anys ja haurà arribat als 2000 milions dels quals 1230 milions viuran en ciutats. Però en quin tipus de ciutats? La urbanització a l’Àfrica ha estat molt tardana. Fa 50 anys només Alexandria, El Caire i Ciutat del Cap superaven el milió d’habitants i només el 15% de la població africana era urbana. Això vol dir que a més d’una explosió de població en general, l’Àfrica ha patit i seguirà patint una urbanització molt ràpida.
Al 2050 l’hegemonia d'El Cairo que avui en dia té 11 milions de persones es veurà reemplaçada per la megalòpolis de Lagos que ja tindrà 14 milions. En general l’Àfrica subsahariana creixerà molt més que l’Àfrica del Nord i a més aquest creixement es concentrarà en enormes ciutats com Lagos, Kinshasa, Luanda o Nairobi. Lagos per exemple ha crescut en 1.800.000 persones en 5 anys. Això vol dir que cada any arriben a la ciutat 360.000 persones a un ràtio de 30.000 nous habitants al mes o mil persones al dia! Amb aquest ritme de creixement és impossible projectar un urbanisme o planificar nous assentaments. Cap govern del món podria assumir aquest ritme de nouvinguts i molt menys encara els governs africans.
He acabat finalment amb El desequilibrio como orden, una historia de la post guerra fría del Francesc Veiga. Veiga és un professor d’història contemporània de la UAB que a mi em va donar l’assignatura d’Història de l’Europa oriental. En persona és un crack, un historiador modern i curtit en el treball de camp. S’ha patejat tota Europa i fa una historia totalment contemporània i actual. A més és un pou d’anècdotes amb la qual cosa les seves classes son molt notables.
Veiga ja havia destacat en algunes obres com la seva col•laboració en l’excel•lent La pau simulada. Una historia de la Guerra freda i sobretot amb El Turco un repàs històric a l’imperi turc. L’any passat però va treure aquest llibre que ha passat incomprensiblement bastant desapercebut per les nostres llibreries. S’ha de dir que El desequilibrio como orden té un mal títol i una pitjor portada. El títol no explica el que trobarem a l’interior i la portada ens il•lustra una mera anècdota en mig d’un to vermell que no contribueix a donar serietat a l’obra.Una mirada a l’índex però ens traurà de tots els dubtes.
L’autor d’aquest blog va anar ahir a la nit a veure l’últim espectacle de la companyia Cirque du Soleil a Barcelona, titulat Varekai. Hi va anar amb immillorable companyia i s’ho va passa estupendament. I és que el Cirque du Soleil té quelcom d’especial...
VAREKAI s’inicia quan Ícar, amb les ales desfetes per haber-se apropat massa al sol, cau enmig d’una misteriosa selva on habiten els més fantàstics sers. Magnífica manera d’enllaçar conceptualment dues tradicions molt allunyades, un personatge de la mitologia clàssica, blanc, apol•lini i pur que es trobarà enmig d’un món colorista i de somni enmig d’un bosc d’alts arbres daurats, un món d’inspiracions gitanes, romanís, dels Balcans. En el moment de l’espectacle no tens temps de pensar en això perquè els números són visualment hipnòtics i la música i la dansa no et donen temps per a la reflexió. Recordant-ho ara però, tot en Varekai té un sentit, s’inicia amb un numero d’acrobàcia aèria damunt d’una xarxa blanca en que sembla que Ícar rememori els seus moments de vol, amb lleugeresa però amb molta elegància, una elegància que sembla ballet rus portat a les alçades. La potència del número em va fer témer en aquell moment que no podrien aguantar el nivell tota la funció. I efectivament, el primer número és dels millors de l’espectacle però tota la parafernàlia que envolta els números circenses fan que l’espectador no desconnecti en cap moment. Trobarem trapezistes, acròbatas, malabaristes i contorsionistes. Un recull dels números clàssics del circ portats tots a l’extrem i envoltats d’una caixa de seda.
Al bell mig del Iemen aquest desconegut país que només surt a la tele quan envien cartes bomba, hi trobem un petit tresor que es fa estrany no haver-ne sentit a parlar abans: Shibam, coneguda per molts com la Manhattan del Desert.
Food Inc. és un documental denuncia produït al 2008 per diversos especialistes en camps diferents, tots preocupats per l’origen dels aliments que comprem als supermercats. El documental s’alimenta de diferents llibres sobre el tema que han anat apareixent en els últims anys, el més important dels quals va ser Fast Food Nation d’Eric Schlosser que és una de les veus que porta el documental.
El documental és dur en alguns moments i molt indignant quan es tracta de veure com les grans companyies escanyen als agricultors i sotmeten als animals a condicions terribles. No us equivoqueu, això no és una apologia del veganisme, és una denúncia de la fordització del sistema alimentari que hem creat. Aquí no es denuncia que els éssers humans mengem carn perquè ens ve donat per naturalesa, de fet cap dels entrevistats és vegetarià. El que es denuncia és que, al fer de la producció càrnia una cadena de muntatge com si es tractés de la General Motors fent cotxes, caiem en uns estàndards de qualitat baixíssims, on les mesures sanitàries són quasi inexistents i on qualsevol error pot portar a intoxicacions massives. Aquesta manera de fer també perverteix l’ordre natural fent menjar blat de moro al bestiar causant-los greus problemes de salut, o sobretot fent viure als animals en condicions terribles. No tenen espai, no veuen la llum del sol, se’ls sotmet a un creixement exprés se’ls mata en massa per després ser esquarterats per treballadors de la més baixa qualificació en condicions d’explotació terribles.
