domingo, 12 de diciembre de 2010
Ciutats africanes, alguna esperança?
jueves, 27 de mayo de 2010
Daniel Cohn-Bendit, sobre el rescat a Grècia
Acabo de veure això i no em puc resistir de penjar-ho. Sembla que encara hi ha polítics dignes i que toquen de peus a terra. Encara que sigui Francès i dels verds: Ole tus huevos!
sábado, 23 de enero de 2010
Reverte i la idea d'un món domesticat
Hi ha dues persones en el panorama periodistic actual que em mereixen l’admiració i el respecte més absolut. Carlos Boyero crític de cine del País i Arturo Pérez Reverte, escriptor i ex-corresponsal de guerra.
El primer el podeu llegir a la pàgina web del país i cada dijous al migdia fa unes entrevistes digitals en què es poden fer preguntes i on sobretot es treuen recomanacions molt bones sobre llibres, pelis i whisky’s. És un cínic pur, de tornada de tot, gaudeix de la seva soledat i té una de les millors feines del món: crític de cinema. Les seves crítiques són totalment personals, no es plega a les opinions mainstream ni a cinemes alternatius. Simplement alaba tot allò que el fa sentir i critica tot allò que és pretenciós o banal. Té molts detractors i segurament en part s’ha creat un aura i un personatge que potser no és del tot real però m’agrada el seu estil i us el recomano.
A Arturo Pérez Reverte no li fan falta les presentacions. És un escriptor prolífic i un periodista que es va fer famós per les seves cròniques des de Sarajevo en plena Guerra dels Balcans. De la seva obra no em convençen les seves noveles contemporanies però en canvi Alatriste és una absoluta obra d’art. Només per l’ús de la llengua Alatriste ja mereix tota alabança i si sobretot entreté com ho fan les aventures d’aquest antic soldat de Flandes millor que millor.
Reverte però també és un opinador d’actualitat des del seu blog Patente de Corso. Les seves opinions acostumen a ser molt radicals, molt pròpies i molt dures, però m’agrada. Sempre toca la tecla adequada i a pesar que a vegades pot semblar un “facha” té massa personalitat per plegar-se a idologies barates,.Com, Boyero, Reverte té opinió propia, carrega contra tot allò que per ell ha pervertit la societat actual, tot lo políticament correcte i fa la sensació que anyora la marcialitat de societats antigues. Això si, sempre desde un discurs cultíssim i amb un “punch” que no es troba en el periodisme actual.
Tota aquesta parrafada per posar-vos aquest fragment de l’article de Reverte que parla sobre un tema que jo sostinc des de fa temps. Que si, segrestos, que si morts que si governs occidentals salvant a incautes a paísos perduts de la mà de deu… (compte que això no té res a veure amb Haití eh?!) en fi… llegiu i disfruteu…
“Mucho ha cambiado el paisaje. Ahora, cuando a un reportero, turista o voluntario de algo se le hunde la canoa, lo secuestran, le arreglan los papeles o se lo zampan los cocodrilos, enseguida salen la familia, los amigos y los colegas en el telediario, asegurando que Fulano o Mengana no iban a eso y pidiendo que intervengan las autoridades de aquí y de allá –de sirios y troyanos, oí decir el otro día–. Eso tiene su puntito, la verdad. Nadie viaja a sitios raros para que lo hagan filetes o lo pongan cara a la Meca, pero allí es más fácil que salga tu número. Ahora y siempre. Si vas, sabes a dónde vas. Salvo que seas idiota. Pero en los últimos tiempos se olvida esa regla básica. Hemos adquirido un hábito peligroso: creer que el mundo es lo que dicen los folletos de viajes; que uno puede moverse seguro por él, que tiene derecho a ello, y que Gobiernos e instituciones deben garantizárselo, o resolver la peripecia cuando el coronel Tapioca se rompe los cuernos. Que suele ocurrir.
Esa irreal percepción del viaje, las emociones y la aventura, alcanza extremos ridículos. Si un turista se ahoga en el golfo de Tonkín porque el junco que alquiló por cinco dólares tenía carcoma, a la familia le falta tiempo para pedir responsabilidades a las autoridades de allí –imagínense cómo se agobian éstas– y exigir, de paso, que el Gobierno español mande una fragata de la Armada a rescatar el cadáver. Todo eso, claro, mientras en el mismo sitio se hunde, cada quince días, un ferry con mil quinientos chinos a bordo. Que busquen a mi Paco en la Amazonia, dicen los deudos. O que nos indemnicen los watusi. Lo mismo pasa con voluntarios, cooperantes y turistas solidarios o sin solidarizar, que a menudo circulan alegremente, pisando todos los charcos, por lugares donde la gente se frota los derechos humanos en la punta del cimbel y una vida vale menos que un paquete de Marlboro. Donde llamas presunto asesino a alguien y tapas la cara de un menor en una foto, y la gente que mata adúlteras a pedradas o frecuenta a prostitutas de doce años se rula de risa. Donde quien maneja el machete no es el indígena simpático que sale en el National Geographic, ni el pobrecillo de la patera, ni te reciben con bonitas danzas tribales. Donde lo que hay es hambre, fusiles AK-47 oxidados pero que disparan, y televisión por satélite que cría una enorme mala leche al mostrar el escaparate inalcanzable del estúpido Occidente. Atizando el rencor, justificadísimo, de quienes antes eran más ingenuos y ahora tienen la certeza desesperada de saberse lejos de todo esto.
Y claro. Cuando el pavo de la cámara de vídeo y la sonrisa bobalicona se deja caer por allí, a veces lo destripan, lo secuestran o le rompen el ojete. Lo normal de toda la vida, pero ahora con teléfono móvil e Internet. Y aquí la gente, indignada, dice qué falta de consideración y qué salvajes. Encima que mi Vanessa iba a ayudar, a conocer su cultura y a dejar divisas. Y sin comprender nada, invocando allí nuestro código occidental de absurdos derechos a la propiedad privada, la libertad y la vida, exigimos responsabilidades a Bin Laden y gestiones diplomáticas a Moratinos. Olvidando que el mundo es un lugar peligroso, lleno de hijos de puta casuales o deliberados. Donde, además, las guerras matan, los aviones se caen, los barcos se hunden, los volcanes revientan, los leones comen carne, y cada Titanic, por barato e insumergible que lo venda la agencia de viajes, tiene su iceberg particular esperando en la proa.”
I acabo amb una cita del mateix reverte en el mateix to de l’any 2006 que ja em va cridar l’atenció en aquell moment.
“Cuando salí de mi casa con una mochila ya había traducido a Homero y a Virgilio y a Jenofonte y sabía lo que era Troya y quién fue Ulises y como eran los dioses a los que no se les puede pedir responsabilidades. Con ese bagaje, cuando empezé a formularme preguntas sobre las guerras de las que era testigo, cuando empezé a ser permeable, a contaminarme de la guerra en el sentido de que percibo que empieza a afectarme en lo personal, recurro a los clásicos y me digo: no te horrorices, macho, que esto es Troya, que todo esto ya pasó hace tres mil años. Mi formación no actuó como anestesia, sino que me ayudó a asumir la realidad. ¿Cómo asumirán la realidad del horror los jóvenes que no llevan Troyas en sus mochilas? Es una pregunta interesante... creo que la asumirán con u na desolación enorme. ¿Que les pasa a esos chicos cuando caen las torres gemelas, cuando Milosevic golpea, cuando un terremoto asola...? ¿Qué pasa por sus cabezas cuando ven que toda su familia, su juventud, toda su vida se van al carajo en un ¡pum!? ¿Con qué mecanismos de salvación van a protegerse del horror de la realidad, del campo de minas en el que vive el ser humano? Les estamos dejando desnudos, vulnerables frente a un mundo que es muy peligroso, muy hijo de puta, un territorio muy hostil, simplemente malvado. El universo no tiene sentimientos, mata sin pasión, que esa es otra. El ser humano mata por lujuria, por ambición. Pero el universo mata porque ese dia toca volcán, terremoto, tsunami.... y a tomar por saco, ¡pum!, y Pompeya se hunde en la miseria.”
lunes, 23 de marzo de 2009
La fi de la ciutat icònica

Des de principis dels 90 hem estat immersos en una arquitectura mundial competitiva, en que els arquitectes estrella com Frank Gehry, Norman Foster, o Jean Nouvel i els seus immensos equips d’arquitectes competien i copaven tot els grans projectes urbans de les ciutats mundials. En un sistema de ciutats globals i en uns moments en que l’economia no tenia límits, tota ciutat desitjava entrar amb força al mapa de la innovació i l’espectacle arquitectònic. Qui no tenia una torre de vidre altíssima havia de tenir una ciutat de les arts o de les ciències o un pont de Calatrava. Durant molt de temps s’ha tingut la idea que si no s’apostava per aquest tipus de projectes la ciutat es quedava enrere i es deixava de jugar en la primera divisió mundial. La rellevància internacional avui en dia és molt més important per una ciutat que molts altres aspectes. La rellevancia internacional, la quantitat de vegades que es busca el nom d’una ciutat a Google, vol dir més ingressos per turisme, més botigues de moda als teus carrers i mes seus de grans multinacionals i això comporta més dinamisme econòmic. I ningú esta disposat a renunciar a aquest dinamisme. Les grans ciutats han de lluitar per mantenir-se a primera línia i les ciutats de províncies han de lluitar per entrar en aquesta primera divisió i així ha estat durant 20 anys.
L’arquitectura símbol o arquitectura icònica consistia i consisteix en dissenyar un projecte urbà complet, al voltant d’un edifici singular. Aquest projecte s’ha de publicitar degudament perquè un cop construït esdevingui l’estendard de la nova ciutat. Una ciutat moderna, cosmopolita i urbanita. No es vol transmetre una imatge de ciutat vetusta de pedra ennegrida o d’habitants de barri sinó una ciutat d’acer i cristall amb alts executius anant i venint i que rep l’admiració i els diners del turisme internacional. Aquesta moderna idea de ciutat que ens ha dominat durant tant de temps ha fet entrar a totes les capitals mundials en una competició quasi circense en que es busca el més difícil o extravagant. Qui no té res més que oferir que novetats arquitectoniques ha hagut de gastar molts més diners per mantenir l’ull de l’atenció mundial en els seus projectes (és el cas de Dubai) i qui ja té un llegat i un aura de gran ciutat ha pogut combinar tradició amb la inexcusable modernitat (es el cas de Berlín). Aquest procés s’ha donat simultàniament a tot arreu, des de la torre Agbar a Barcelona, al Guggenheim de Bilbao, la ciutat de la cultura a Santiago o la de les ciències a València, el pont de Calatrava a Londres, la cúpula del Reichsatg a Berlin, els projectes a Beijing amb l’excusa dels jocs, les illes flotants a Dubai o els nous gratacels a Chicago sense oblidar el gegantí projecte de la rehabilitada zona zero a Manhattan. I aquests grans projectes són només l’avantguarda d’una sèrie de projectes de reorganització urbanística més petits que venen darrere i que busquen revaloritzar zones de la ciutat seguint els mateixos patrons que el projecte estendard. El projecte del Fòrum a Barcelona n’és un bon exemple.
Ningú ha escapat a aquest procés que ha creat una nova classe d’arquitectes estrella i una imatge urbana única per a totes les ciutats. Un gratacels a Madrid és igual que un gratacels a Shangai i veient fotos de l’skyline de Tokio o Seul un ja els pot confondre fàcilment amb Nova York. Amb aquesta nova arquitectura hem perdut la singularitat edificatòria pròpia de cada regió. La globalització ha unificat valors estètics i ja no cal viatjar per admirar la singularitat o bellesa d’una arquitectura diferent perquè ja tots tenim la mateixa. Ara viatgem per veure “el més gran” “el més alt” o “el més car”. És l’arquitectura del “més”, és la lluita en la passarel•la global per ser la ciutat més atraient.
Aquesta lluita però té conseqüències immediates en l’espai urbà, és una lluita estètica orientada cap a un visitant que no ha de viure a la ciutat. Com que la idea de turisme genera més diners que el benestar ciutadà, s’ha prioritzat el vessant estètic de la ciutat per davant del funcional. Això va en detriment d’una ciutadania que veu com els grans projectes urbanístics no s’adeqüen a les necessitats reals i no son dissenyats per arquitectes sensibles i coneixedors de la realitat local sinó per grans estudis internacionals que no tenen en compte ni la sostenibilitat del projecte ni els seu impacte en l’entorn.
Com em dit, aquests projectes icònics només son la punta de l’iceberg del projecte de regeneració estètica que s’ha apoderat de les grans ciutats. S’ha d’aconseguir vendre un model de ciutat ideal al visitant, s’ha de rentar la cara als barris degradats per causar bona imatge. Una imatge de cadenes de cafès internacionals, restaurants temàtics, museus i espectacles culturals. Darrere del llenguatge de la rehabilitació urbanística a través de la cultura (penseu en la zona del Raval i el CCCB a Barcelona) s’introdueixen un seguit de canvis que maquillen el paisatge urbà i el converteixen en un espai de consum idíl•lic. L’objectiu és que el visitant estranger o el ciutadà que bé d’altres barris o poblacions properes atret per l’oferta cultural i els comerços es senti còmode, segur i es senti atret a consumir.
Aquest model ha tingut lloc simultàniament a tot arreu i ha demostrat que genera molt dinamisme econòmic, però un cop més és un dinamisme que és extern a la ciutat, la ciutat no ha resolt els problemes que hi havia en aquell barri (Raval, Born, zona del Fòrum...) simplement els ha desplaçat, ha colonitzat els espais cèntrics per a la nova imatge de la ciutat moderna i cosmopolita, la ciutat-passarel•la que competeix amb Paris Londres i Nova York, però no ha atacat les causes que havien generat aquella degradació de la zona.
Tots aquests processos son reals i han afectat a la ciutat on vivim, no es tracta tampoc de posicionar-se totalment en contra, el que s’ha de trobar és un equilibri entre les necessitats reals d’una població i la necessitat de projecció internacional que té la ciutat com a marca comercial. Si fins ara hem passat vint anys de balança desequilibrada embarcats per el furor econòmic i els grans projectes, les dificultats actuals i la crisi en que ens trobem immersos ens obligaran a tornar a l’ urbanisme social, a la planificació no per a vendre sinó per resoldre problemes reals, orientada a fer de la ciutat un lloc més accessible per als seus habitants. El nou urbanisme haurà de ser més econòmic, més sostenible. L’aparença es devalua i les necessitats augmenten i l’administració publica haurà de trobar un camí que sembla que passa per equipaments públics, vivenda social i sostenibilitat ecològica.
jueves, 2 de octubre de 2008
La família, pilar bàsic de la educació

Ahir ens despertàvem amb la notícia que el govern català pretén imposar un examen de final de cicle als alumnes que acabin 6è de primària i hagin de passar a la ESO. L’examen seria de competències bàsiques: comprensió lectora, escriure correctament i resolució de problemes matemàtics.
He de dir que em sembla una bona iniciativa a pesar de que crec no crec en això que sigui un examen purament de caràcter consultiu.
Jo faria un examen fàcil, de mínims, mínims, i el faria eliminatori. Tot aquell que sàpiga llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar i dividir passa a l’ensenyança obligatòria sense problemes, però el que no passi que es quedi un any més a primària evolucionant. Pot semblar cruel fer repetir un nen tan petit, però ho considero imprescindible per evitar el fracàs escolar.
Actualment la LOE només permet repetir un cop a la primària, en casos molt, molt excepcionals dos. Directament no em sembla bé, cada persona té les seves velocitats d’aprenentatge i no tots els nens són iguals, però això no vol dir que tots hagin de passar curs indistintament del que sàpiguen o del que no. Crec que s’hauria d’eliminar la connotació negativa que té repetir curs a edats tan petites. Cada cicle de primària té o hauria de tenir uns objectius pedagògics determinats, uns objectius d’aprenentatge a assolir per a cada assignatura (sembla quelcom molt lògic però això tan simple com una taula de continguts obligatoris per a cada curs no existeix..). Si al final del cicle l’alumne no ha assolit els objectius, se’l fa repetir. Però repetir no com a sinònim de fracàs sinó com a prevenció del fracàs. No passa res per no haver-hi arribat als objectius, no estigmatitzarem al nen, no és que sigui mal nen o que no vulgui aprendre, simplement va més lent que els altres i necessita més temps per arribar al nivell requerit. L’hi donem un any més i així estarà preparat per el que l’espera.
A primària apart dels continguts per entendre el món que els rodeja que s’imparteixen a coneixement del medi, el que s’ensenya als nens són les eines que faran servir al llarg de la seva vida per seguir aprenent coses més difícils. Amb la LOE i la no-repetició el que aconseguim és aplaçar el fracàs de l’alumne. Perquè aviam, si un alumne no és capaç de llegir amb fluïdesa, com voleu que entengui la revolució francesa que li explicaran a quart o si no sap multiplicar amb fluïdesa com voleu que entengui la química o la física?
Evidentment els problemes educatius d’aquest país van molt més enllà d’això, i segurament un correcte anàlisi de la situació em portaria molt espai.
En primer lloc aquest país ha de començar a valorar als seus mestres. Sí, hi ha mals mestres, com mals polítics o mals lampistes, però també n’hi ha de molt bons.
També hem d’eliminar aquesta idea de que ser mestre és un xollo perquè es tenen tres mesos de vacances. Els mestres d’avui en dia necessiten tots i cada un d’aquests dies per no explotar, és probablement una de les professions més estressants que existeixen i si són el sector professional que més baixes per depressió agafen no és perquè no els agradi treballar, o perquè siguin hipocondríacs. Així doncs prou de menysprear a la professió que el que necessita és precisament prestigi social.
Anem a trencar un altre mite, els mestres no es fan mestres perquè els agraden els nens. Això és una tonteria, la gran majoria són mestres perquè els agrada ensenyar. Explicar coses i veure com ho assimilen els alumnes i com el món se’ls ordena al seu cap gràcies a les explicacions ha de ser una sensació poderosíssima.
Però els mestres són això, mestres, no són ni policies ni gladiadors ni domadors de lleons. Als mestres se’ls ensenya a ensenyar, no a lluitar contra petits monstres que arriben desfermats a classe.
Els principis bàsics de disciplina, obediència i respecte cap a l’autoritat que ha de tenir tota personeta que entra a l’escola no els posa l’escola, perquè no té ni els mètodes ni els mitjans per fer-ho. Aquests principis els posa la família. Els pares han de construir el recipient de valors i l’escola ja posarà els continguts dins d’aquest recipient. És cert que l’escola no només ha de posar continguts sinó que ha de contribuir a formar persones però si els pares fracassen en la seva tasca l’escola no pot tractar amb els problemes que li arriben i a sobre pretendre educar els alumnes. No pot fer-ho perquè a més de no ser la seva funció no té ni els mitjans ni els mètodes necessaris.
Com disciplines a un nen que no respecta res si no pots fer servir cap de les mesures repressives que s’aplicaven abans? Si el diàleg amb els pares no funciona perquè es creuen abans al seu estimat fill que al mestre? Si no el pots fer fora de classe perquè hem de ser tolerants amb els nens? Si no li pots posar examen de càstig perquè l’escola té la política de no fer examens? Si no li pots posar més deures perquè no va amb la política del centre? El màxim que pots fer és deixar-lo sense pati però al nen això li serà igual, i mentre el mestre triga quatre mesos a disciplinar als 3 nens que no tenen els valors necessaris per estar a l’escola, els 27 nens restants de la classe han perdut uns continguts preciosíssims per a la seva futura educació.
D’això senyors, no se’n pot dir fracàs escolar, se li ha de dir fracàs familiar!
La labor a realitzar ha de ser doble, per una banda les famílies han d’estar molt més a sobre del nen, sobretot en temes disciplinaris, s’ha de saber dir “no” a temps i dedicar al nen l’atenció necessària. Si no tens aquest temps o no el vols gastar en el nen, no el tinguis. És preferible no criar res que criar un monstre que al fi i a cap són el nostre futur.
Per altre banda la societat hauria de despenalitzar alguns termes molt desvalorats avui en dia. Parlo de termes com disciplina, esforç, respecte, autoritat... L’onada de “buenismo” que vivim ens porta a pensar en que el nen aprendrà sol mirant les flors o la bonica natura que el rodeja. Ens oblidem que el procés educatiu no només no és gens fàcil sinó que a més convé que no ho sigui! Al nen l’hem de preparar per al futur, no hem d’apartar els obstacles del seu davant sinó que l’hem d’encoratjar a saltar-los.
En fi, ja m’he allargat massa per avui, però crec que és un tema cabdal al que els ciutadans de peu no n’hi fem massa cas. Només se’n ocupen els polítics i els directament implicats però tots els altres ens en rentem les mans.
