Els 110 km/h i la hipocresia del nostre país

Fantàstic! En els comentaris al post anterior el Ramon va iniciar un debat interessant entorn a l’estalvi energètic  i a la conveniència de la mesura dels 110 km/h. Ja tenia pensat fer-ne també un comentari així que aprofitem l’avinentesa i ho enllacem tot.

El passat divendres 4 de març el govern anunciava que rebaixava el límit màxim de velocitat en autopista i autovia en 10 quilòmetres de forma temporal. La mesura es prenia davant l’auge contínua dels preus del combustible provocats per les revoltes al Nord d’Àfrica en general i la crisi Líbia en particular. La dependència energètica d’Espanya respecte l’exterior és quasi total ja que som un país sense recursos naturals, ni petroli ni gas i que ha optat per exportar també part de l’energia elèctrica abans que apostar per les centrals nuclears o per les energies renovables.

L’argument del govern, basat en un estudi del IDAE (Instituto para la Diversificación i el Ahorro de la Energía) i avalat per la Comissió Europea per la Energia, és que amb la reducció de 10 km/h s’estalvia 0,94 litres de combustible en vehicles de gasolina i  0,67 litres en vehicles diesel. En ambdós casos la reducció en consum de combustible és d’un 11% cada 100 quilòmetres. Aquestes dades han estat discutides des de molts medis de comunicació i des d’alguns estudis independents. Les més radicals parlen de que el consum només disminuirà un 3% mentre que altres parlen de un 8%.

En qualsevol cas, i sense voler entrar en una guerra de xifres, els fets són que el govern espanyol ha volgut afrontar dos problemàtiques de molta actualitat en una sola mesura. Amb la reducció de la velocitat màxima (que no es tocava des dels temps de la crisi del petroli) es busca reduir la despesa energètica, d’Espanya com a país, envers un producte com el petroli que s’està encarint sense parar per una doble dinàmica: la entrada dels països emergents en la demanda petrolera i la crisi a la zona del nord d’Àfrica d’ón provenen la gran majoria dels nostres hidrocarburs. També s’afronta així el problema de la contaminació atmosfèrica al nostre país i en particular a les nostres ciutats, que supera constantment els límits europeus. Donat que la majoria de les partícules contaminants provenen dels vehicles motors, fixant la nova velocitat màxima a 110 km/h es pot reduir el consum energètic i reduir contaminació alhora.

La tragèdia japonesa i el debat nuclear

La central nuclear de Fukushima. http://www.digitalglobe.com/

Comentava l’Aleix al seu Tumblr que és oportunista començar ara un debat entorn a les nuclears aprofitant el desastre del Japó. Mmm not so sure... la seguretat de les centrals avui és la mateixa que la de la setmana passada si, però els fets recents ens han demostrat que aquesta seguretat és insuficient.

Amb l’energia nuclear passa algu molt senzill: dóna excel·lents beneficis, es generen enormes quantitats d’energia i per tant es pot prescindir de les centres tèrmiques tradicionals que són terriblement contaminants. Però amb les nuclears es juga fort. Qui juga al poker sap que es pot ser conservador o agressiu en el joc, i jugar amb les nuclears és anar all in. El problema és que SI, les centrals són cada dia més segures, Si, només s’han produït tres accidents grans en els últims 30 anys i SI, contaminen molt menys que les tèrmiques. Tot això és indiscutible, però és igual d’indiscutible que si es produeix l’accident, la cadena d’errors o el que sigui que surti malament el preu a pagar és altíssim. I altíssim no ja per els treballadors de la central o els habitants del voltant sinó per les generacions properes. A més és un dany impossible de quantificar perquè es dissolt en la mortalitat de les següents generacions en forma de càncer i malformacions com ha passat a Ucrania i algunes zones d’Alemania. I tampoc és un dany local perquè els elements contaminants no desapareixen, s’infiltren en els vegetals, en els animals i s’integren en la cadena tròfica per molts anys. Aquest segon aspecte no es pot controlar ni medir, però que no es pugui medir no vol dir que no existeixi i que no el tinguem en compte.

El que em molesta de les nuclears és que hipotequen el futur de molta gent sense preguntar a ningú. Ens arroguem la capacitat com a éssers humans de jugar amb una potència que ens sobrepassa i que no podem controlar (podem iniciar una reacció nuclear però no podem parar-la en sec) i els efectes de la qual no sabem eliminar (la radiació). El que estan donant ara als japonesos és la mateixa pastilla de clor que es donava als primers anys 50! No hem avançat gens en solucionar els problemes que genera (radiació + residus) i en canvi hem plagat el planeta amb prop de 500 reactors nuclears. Quan Chernobyl ens va demostrar que no n’hi havia prou amb les mesures estàndard vam decidir que havíem de posar un encoframent a tots els reactors nuclears i així ens vam pensar que tots els problemes estaven solucionats. Ara el Japó ens demostra que no n’hi ha prou.

Diuen els partidaris d’aquest model que amb el Japó s’ha demostrat que les mesures de seguretat han funcionat perquè només ha fallat el sistema de refrigeració després d’un terratrèmol de 8,9 graus. Però per mi la dada es pot llegir a l’inrevés també. Ni tan sols el Japó, la segona economia mundial fins fa dos dies i el país millor preparat per resistir terratrèmols del món ha pogut resistir l’envat de la naturalesa. Serem tan il·lusos com per pensar que la resta dels reactors nuclears del món estan tan ben preparats davant les eventualitats com els del Japó?