Sobre la carrera de Geografia i el futur dels geògrafs

Ara que he tingut un parell de dies per reflexionar i mirar enrere, crec que és el moment de fer una reflexió sobre què és això de la Geografia i posar el meu granet de sorra per treure la disciplina del més absolut anonimat en el que viu actualment.

Quan tu dius, estudio Geografia la gent pensa, Geografia? I això que és? Et saps totes les capitals del món? Tots els rius i muntanyes? És igual que quan dius que estudies historia i et pregunten que quina data va ser yoqueseque. La resposta és la mateixa, ni la historia consisteix en memoritzar dates ni la geografia en aprendre capitals, de fet en tota la carrera no he necessitat mai aprendre res de memòria, ni serralades ni ciutats ni països… res.

La geografia es defineix formalment com l’estudi de les activitats humanes distribuïdes en l’espai i en com el medi físic i l’activitat humana es condicionen respectivament. O el que és el mateix: no dir res. La geografia només té un problema: no coneix els seus propis límits. On acaba l’estudi de l’espai? Tot es susceptible de ser estudiat des d’una perspectiva geogràfica però només tenim 300 crèdits (ara ja 240) i per tant s’ha d’escollir que és geografia i què en queda fora. 

Tot això és com un joc de rol on has d’escollir amb quin personatge jugues. Pots ser guerrer, mag o un personatge equilibrat, doncs aquí pots ser geògraf físic, geògraf humà o geògraf equilibrat. Els primers gaudeixen amb les excursions, les sortides al camp per observar plantes, roques i paisatges. Els segons es mouen entre estadístiques, articles, lleis i economia. Però entremig d’aquests dos extrems hi ha els que s’especialitzen en la tècnica del SIG, es converteixen en experts de la cartografia temàtica, de les capes de MiraMon o ArcGIS. I finalment hi ha una última raça dins dels aspirants a geògrafs, una molt rara, que veu poc la llum i que és molt difícil d’observar en llibertat. Són els geògrafs antics, tradicionals, holístics, els que gaudeixen de la geografia com a saber que ho ha d’integrar tot, que es deleixen per els mapes antics, per la història dels geògrafs o per els llibres rars i la història dels descobriments.

Crisi humanitària a l'Àfrica, una més.

No puc suportar com funcionen els nostres mitjans de comunicació. Avui, casualment, La Vanguardia i El Periódico informen extensament de la crisis humanitària a la zona de Kenya, Etiòpia i Somàlia. La Vanguardia fins i tot hi envia un corresponsal i podeu estar segurs que aquests dies veurem als telenotícies a valents reporters al costat de nens esquelètics morts de gana. Aneu a la merda. L’ACNUR porta denunciant el problema de Somàlia des de fa anys i ningú li ha fet ni puto cas, només ara, quan als problemes gravíssims de la zona se li suma la pitjor sequera en 60 anys (fa dos anys que no hi plou ni una gota) i quan als camps de refugiats hi comencen a haver matances per accedir a l’aigua, només ara hi enviem una càmera o li dediquem una pàgina. Aneu a la merda.

Casi prefereixo que no m’informin directament, però que no es facin ara els preocupats i els solidaris. Ara la zona probablement rebi ajuda, menjar i aigua i quan les càmeres se’n vagin què? Que hi quedarà? Doncs els més de 380.000 refugiats al camp de Dadaab, el més gran del món. Ja fa anys que Somàlia és un país sense estat, ingovernable. Aquí només ha estat notícia perquè han segrestat l’Alakrana, res s’ha sentit sobre l’èxode de població. Un país de 10 milions d’habitants en que l’edat mitjana de la població és de 17 anys. Un país amb uns ritmes de fertilitat brutals (6 fills per dona de mitjana) i que s’encamina des de fa temps al desastre perquè no hi ha estat, no hi ha manera de guanyar-se la vida i els joves només poden delinquir, enrolar-se a les ordres dels senyors de la guerra o simplement fugir amb la seva família.

La zona de la banya d’Africà és la zona amb més concentració de refugiats del món. L’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per els Refugiats) porta 3 anys obrint nous camps de refugiats als països limítrofs amb Somàlia: Etiòpia i Kenya. I ho fa amb els seus limitadíssims 800 milions de dòlars anuals. 800 milions per acollir i alimentar uns 45 milions d’afectats a tot el món. Gent que ha hagut d’abandonar casa seva per raons polítiques de fam o de seguretat. I atenció, es conta com a refugiat només aquelles persones que creuen una frontera estatal i s’estableixen en un altre país! El que surt als diaris i a les estadístiques són tots aquells que han aconseguit creuar la frontera, tots els que també han hagut de fugir de casa seva però no creuen la frontera reben el nom de desplaçats i són simplement impossibles de contar ni d’ajudar. 

La combinació guerra, sequera i fam sempre ha vingut de la mà a l’Àfrica subsahariana i no és casual doncs molts cops les guerres entre senyors tribals vénen per l’accés als recursos, el més important dels quals és l’aigua. El problema és que els camps de refugiats que havien de ser una acollida temporal s’han convertit en assentaments definitius, molt per sobre de les seves possibilitats i que reben cada dia més i més refugiats. En l’últim any només a Dadaab han arribat 10.000 refugiats nous cada més. Un ritme de 300 refugiats diaris és totalment insostenible per una ACNUR i unes ONG amb molts pocs recursos i per uns països (principalment Kenia i Etiòpia) que també travessen enormes dificultats per abastir a la seva pròpia població davant la sequera brutal que viu la zona. 

Mapa del fluxes de refugiats a l'Àfrica i la seva procedència

I ara em permetreu la demagògia però nosaltres aquí immersos en preparar les vacances, en anar a la platja i posar-nos morenos, o jo mateix twittejant sobre cinema només fa uns quants minuts. Joder, ara me’n arrepenteixo.  I què podem fer nosaltres? Afiliar-nos a més ONG? Donar menjar a l’església de torn perquè ajudi a als pequeños niños somalís? No, això no serveix de res, és el que volen que fem però no serveix d’una puta merda. El fracàs de les polítiques al desenvolupament és tant rotund com el fracàs que significa enviar menjar o diners en cas de catàstrofe. El que cal és constància, coherència, política continua. No val en ajudar durant tres setmanes i oblidar-se de tot, no val en informar quan la catàstrofe esclata, perquè la catàstrofe porta gestant-se dos anys com a mínim.

Els que trauran de la crisi a l’Àfrica subsahariana no som nosaltres els particulars que ajudem de tant en tant en cas de debacle, a qui cal exigir accions i resultats és als governs i institucions. Només amb suport constant a les bones pràctiques de govern a l’Àfrica es pot marcar la pauta a seguir. No val permetre un forat negre en forma de país com és Somàlia i oblidar-nos de tot, no val legitimar dictadures com la del senyor Obiang només perquè les nostres petroleres (que ni tan sols són nostres sinó que són privades) volen comprar a preu tirat, no val tampoc imposar polítiques des de la superioritat occidental com feia l’FMI fa uns anys. De moment l’únic que val és augmentar el pressupost de l’ACNUR, donar suport a iniciatives com la del referèndum del Sudan, fomentar els bons governs i fer la labor de la formiga a través de petits projectes i actuacions a mida de cada país i de cada comunitat ètnica que es vol ajudar. Massa difícil? En absolut, hi ha molta gent que s’hi dedica i només els cal el suport decidit de qui realment mana. I que no us enganyin, ningú està dient que hagin de viure igual que nosaltres, això és impossible en el nostre sistema actual, costaria massa diners, només demanem que almenys puguin viure. Actualment ni això està garantit.

Un exemple pràctic en que la mateixa UAB és protagonista: El problema de l’ablació femenina és un problema molt estès a la zona nord de l’Àfrica subsahariana. S’estén per tot el Sahel (sud del Sàhara) i afecta a milions de nenes i dones. Des de fa anys s’ha intentat des d’occident dir “això no s’ha de fer” des de la superioritat moral dels nostres drets humans. Resultats? Millora zero. I no es millorava perquè això és una tradició tribal (ni tant sols religiosa) molt arrelada a les zones rurals i que constitueix un ritual d’iniciació i d’introducció a la comunitat. I a les comunitats rurals d’àfrica els hi és igual el que es digui des d’occident, i l’estat no pot regular una pràctica com aquesta.

Per canviar aquest mètode la UAB crea un projecte d’ajuda a Gàmbia on amb la col·laboració de la universitat local i el govern Gambià, s’instrueix als futurs metges i infermers dels perills en matèria de salut que té aquesta pràctica. Es planteja tot des del punt de vista de la salut i no sobre el dret a les nenes a disposar lliurement del seu cos. I seran aquests infermers i infermeres que després tornaran a les seves comunitats rurals qui introduiran el concepte de que no s’ha de fer perquè és un risc per la salut, alhora que s’intenta substituir el rite iniciàtic per un altre d’inofensiu.

Fi de l’exemple, bones pràctiques, pragmatisme i coneixement local, d’idees n’hi ha moltes.

Acabo, i algú segur que està pensant "oh, aquest un altre cop amb el vell problema de l’Àfrica, que pesat." Doncs si, o que ens pensàvem? Que se solucionaria per només mirar cap a un altre lloc?

És una lacra constant a la humanitat, progressem i retrocedim per parts iguals, Ens agradi o no, som tant l’ascens de la Xina i el desenvolupament occidental com el pou de l’Àfrica, una vergonya constant per a tota una societat globalitzada i suposadament avançada. Per alguna cosa li diem crisi humanitària, crisi de la mateixa essència de ser humans.

I em nego a posar una foto d’un nen famèlic a la portada, aneu a buscar-la a la Vanguardia que la trobareu fàcilment. Prefereixo posar una foto de paisatges inesperats de Somàlia, perquè solucionar els problemes és factible.

Balanç del curs 2010-2011. Geografia acabada.

Fi, finito, the end. Geografia acabada. Historia acabada. 6 anys d’estudis universitaris acabats. 2 llicenciatures, 600 crèdits teòrics que s’han quedat en 542 per les convalidacions. Moltes hores d’estudi per historia, moltíssimes hores de treballs per geografia, que diferents són i que complementaries alhora, com me n’he adonat de lo pèssima que és la docència a història però com m’ha ajudat tenir el background de la història alhora de fer les assignatures de geografia.

Realment són dos mons totalment diferents en una carrera no fas quasi mai treballs i estudies enormes masses d’apunts, en l’altra de tant en tant trobes a faltar algun examen i menys treballs.

Anem per el repàs numèric d’aquest fantàstic curs 2010-2011 que ha estat sense cap mena de dubte el més complicat de tots.

Han estat en total, 105 crèdits aprovats, just els que em calia per acabar Geografia. Distribuïts en 12 assignatures, 6 d’elles anuals i 6 de semestrals i repartides en 6 assignatures cada semestre. Balanç perfecte però molta feina. En total han estat 68 pràctiques (no totes entregades perquè en alguns casos cal fer objecció de consciència enfront l’abús en forma de pràctiques inútils) 19 treballs o informes sovint a fer en grup, 16 exàmens de dificultat moderada, 11 presentacions davant de classe,  18 sortides de camp totes fora de l’horari lectiu, normalment en dissabte o divendres al matí, 4 llibres de lectura obligatòria i 17 articles de revistes especialitzades. El que més m’ha costat són els 12 dissabtes al matí perduts en sortides de camp, al Montseny, a Montserrat, al Garraf, en exposicions, a Gallecs, a Terrassa, a Gràcia, al 4t cinturó... en els anys anteriors havia evitat totes les sortides però aquest any ja no he pogut fer-ho.

I al acabar tot això una reflexió, que Geografia és una carrera fantàstica, que toca una infinitat de temes, que la part humana de la geografia és actualitat pura, de molta aplicació i que a la UAB es fan bé les coses. Em puc queixar de la quantitat de coses que he hagut d’entregar però també és veritat que estava fent més crèdits dels que em tocaven i que m’havia deixat totes les assignatures troncals. Trobo que el nivell del professorat és en general molt bo i per sobre de tot s’estableix una química i una relació professors-alumnes molt bona, res a veure amb els professors d’història que ni et saludaven per el passadís.

Anem sense més dilacions doncs, a entregar els guardons de l’any!

Assignatura de l’any: mmm difícil elecció... tres candidates, mobilitat, ordenació del territori o Àfrica subsahariana. Tres assignatures molt ben portades per tres professores terriblement eficients. Bé, m’he de decantar per una així que la guanyadora del Segle a la millor assignatura és...: Ordenació del Territori!! O el que és el mateix: lleis del sól, urbanisme, paisatge... una assignatura molt ben portada per la professora Helena Cruz, la millor organitzada. Hem fet de tot, lectures, debats, classes teòriques, sortida de camp, un treball de curs, presentacions a l’aula... Molt interessant i estimulant alhora i sobretot molt pràctica. Una de les assignatures on hem estat més a prop de la realitat i on cada dia podies veure com tot el que estudiàvem sortia  a la premsa. Per mi ha estat un repte constant per intentar fer-ho millor a cada examen i a cada lectura, una passada. 

L'assignatura sorpresa: doncs Geografia regional: Gràns àmbits. La vaig agafar sense saber en què consistia i vaig descobrir amb molta il·lusió que era una assignatura trimestral sobre l’àfrica subsahariana! Ha estat molt i molt interessant fer-la perquè és un tema que no havia vist mai, a més l’assignatura no només ha tocat desgràcies, que n’hi ha moltes, sinó que també hem fet un lloc a l’esperança i al futur. Realment crec que s’haurien de fer més assignatures temàtiques com aquestes per aprofundir en les dinàmiques d’una zona del món en concret. La docència ha estat perfecte, molt ben organitzada, amb la Maria Prats, una professora que ha viscut força anys a l’Àfrica i ho explica tot de primera mà. No es tracta de posar-nos les mans al cap per lo malament que estan les coses sinó d’entendre lo tremendament complicades que són totes les polítiques de desenvolupament i de veure que sovint les petites actuacions tenen molts millors resultats que les grans donacions indiscriminades en forma de menjar o diners. Una assignatura tant humana, tant ètica, tant bàsica que hauria de ser obligatòria a tot geògraf, ni que sigui per baixar els peus al món de veritat.

La decepció de l’any: aquí podria posar moltes de les assignatures de geografia física, que no m’agraden gens, però sentint-ho molt hauré de posar Geografia històrica i cultural amb l’Enric Mendizabal. L’assignatura tenia un potencial terrible però ha acabat sent un repàs temàtic a geografies rares i a atles cartogràfics originals, amb poca unió entre les classes i amb dues sortides de camp (a Gràcia i a Terrassa) poc interessants. Tot plegat molt poca cosa per un professor que es nota que en sap molt però que té tendència a perdre el respecte als alumnes i a posar-se en contra seva. Tant important és la saviesa com la humilitat i a pesar de ser un professor amable i accessible sempre s’ha d’estar a la defensiva en la seva presència perquè en qualsevol moment pot arrencar contra tu. Una llàstima. 

Calç i arena: Anàlisi espacial i models. Les classes teòriques són un turment, a les 8.30 del matí, denses i amb moltes matemàtiques, però el contingut és excel·lent. He gaudit especialment amb la part de l’Antoni Tulla de models de localització i assignació de serveis i els models de gravetat. Els treballs són francament divertits ja que es tracta de jugar al rol del gestor i decidir a quins punts d’una comarca assignem un serveis determinats utilitzant models matemàtics. La contrapartida són les pràctiques, les classes teòriques i una última part d’estadística molt mal portada, amb classes ininteligibles, tot a última hora i mal fet.

Picant pedra: aquí no guanyen les roques (geomorfologia) sinó les plantes! Biogeografia ha estat per mi la assignatura més difícil de l’any. Bàsicament perquè la botànica està molt lluny del meu àmbit temàtic i perquè la meva capacitat memorística és molt limitada. Puc entendre que ens facin aprendre la distribució dels boscos a Catalunya, el comportament de les especies dominants i els estatges, fins i tot ho puc trobar interessant... Però el que trobo inadmissible és que ens facin saber reconèixer més de 100 espècies de plantes i saber dir-ne els  noms científics! Vaig posar-hi molt esforç i només vaig ser capaç de aprendre’n 45. Per sort vaig aprovar l’examen però em sembla una barbaritat digne de docències del segle passat. A més d’això vam haver de fer un herbari i dues sortides de camp, per sort l’herbari era un treball en grup i la veritat és que vaig treballar-lo poc. 

Menció especial: aquest cop no és per un professor ni per una assignatura sinó per el meu grup de treball. La geografia és un treball de grup constant i crec que si aquest curs ha sortit tant bé ha estat en gran part gràcies a la bona dinàmica de treball que hem aconseguit, als ànims recíprocs, als exàmens col·lectius, al tràfic de pràctiques i a les presentacions preparades a l’últim moment. Gràcies doncs a Sergi Vilar, Berta, Ampa, Mikel, Eudald, Santi, Sergi, Sara, Marcel, Adam, Joan o Heura doncs sense vosaltres no hagués estat possible llicenciar-se aquest any. Sabeu que seguiré per l’autònoma durant 4 anyets més així que encara podré ajudar a qualsevol cosa, i dono per descontat que les meves pràctiques i apunts són de domini públic per qui les necessiti!

P.S: Publico això tot just tornat de la última sortida de l’any. Un matí surrealista amb Geografia Física Aplicada per exposar els nostres Estudis d’Impacte Ambiental sobre el 4t cinturó. La foto que encapçala el post som l’Adam i jo orgullosos d’haver finiquitat amb èxit l’assignatura!