OR, eternes llàgrimes del sol

Interessantíssim article a l’últim National Geographic, sobre com el comerç de l’or torna a estar entre els més productius i prolífics del mon.

El negoci de l’or s’ha mantingut sempre alt doncs el luxe és quelcom al que l’home no ha renunciat mai. Des de 2001 però, el seu valor s’ha disparat, ha pujat un 235% i no té pinta d’aturar-se. En moments d’incertesa l’or és un valor segur, la demanda puja i els preus també perquè simplement n’hi ha molt poc. És el que alguns han anomenat la cursa de l’or del segle XXI.

De febres de àureas n’hi ha hagut sempre, especialment al segle passat amb episodis tan cèlebres com la cursa cap a califòrnia que es relata deliciosament aquí o la explotació de les zones del Yukon o Alaska. Sempre m’ha fascinat la capacitat de la gent en aquella època per deixar-ho tot i córrer en busca de del preuat metall sense cap garantia de res.

L’ànsia d’or ha estat una constant al llarg de la historia. A pesar de no tenir cap utilitat pràctica, sempre ha causat admiració i respecte. La seva mal•leabilitat i la brillantor eterna el fan ser garant de prestigi i posició social. Els Inques l’anomenaven la suor del sol i en general totes les societats l’han reverenciat i buscat; des dels antics faraons, passant per els romans o la monarquia hispànica amb les explotacions americanes (tot i que principalment es van dedicar a la plata) el problema però és que d’or n’hi ha molt poc, i cada cop en proporcions més petites en els llocs més perduts del planeta. Cap material costa tant d’extreure per quantitat com l’or. Un anell de casament pot contenir uns 30 grams d’or, i per obtenir-lo s’hauran perforat i extret 250 tones de roca i altres minerals. Es calcula que en tota la historia de la humanitat amb prou feines se n'han extret 161000 tones, amb les quals podríem omplir només unes 2 piscines olímpiques. A més la seva extracció és altament contaminant perquè per separar-lo de la roca, s’utilitza mercuri, que després és evaporat a l’atmosfera. De tota la quantitat de mercuri que els humans expulsem a l’atmosfera, dues terceres parts provenen de la mineria de l’or.

A pesar de tot això la demanda del preuat metall continua disparada com dèiem i al 2007 els 30 grams d’or ( una onça) van arribar als 1023 dòlars. La demanda supera l’extracció en un 59% i les grans companyies multinacionals foraden en els racons més inhòspits del planeta en una busca frenètica que no entén de normes ambientals ni laborals. Aquestes enormes companyies utilitzen les ultimes tecnologies i foraden en mines obertes tan grans que es poden veure des de l’espai. S’aprofiten com sempre de les legislacions permissives dels països en desenvolupament per obtenir mà d’obra barata i per no haver de rendir comptes sobre els mètodes utilitzats. Però aquestes grans companyies només extreuen el 70% de l’or, el 30% restant el treuen treballadors individuals que com si d’una herència centenària es tractés, continuen foradant arreu per conta pròpia en busca de l’etern cop de sort que els farà rics. Es calcula que entre 10 i 15 milions de persones es dediquen avui en dia a buscar or per els seus propis mètodes, i uns 100 milions de persones depenen econòmicament d’aquesta molt incerta activitat.

Igual que el negoci dels diamants, l’or també provoca guerres i fam, però els beneficis són tan grans per a la societat occidental que ningú farà mai res per aturar-ho.

I és que l’or és probablement el material que més migracions ha provocat mai, ha creat estats, ha aplanat muntanyes i ha enfrontat imperis.

L’autèntica bogeria va començar al 1846 amb el descobriment de James Wilson Marshall a Califòrnia i des de llavors no s’ha aturat.

Al 1846 Califòrnia tenia uns 15.000 habitants, el món no coneixia res d’aquells territoris i ben pocs sabien com arribar-hi, però el rumor de que als rius es trobava or es va estendre més ràpid que la pólvora. 300.000 persones van sortir disparades cap als territoris de l’oest a fer fortuna. Americans, Europeus i Asiàtics, tots buscaven la fortuna ràpida. Evidentment d’or no n’hi havia per a tants i només alguns van fer fortuna, l’arribada massiva de població però va provocar el creixement urbanístic més ràpid fins aleshores, fent de la ciutat de Sant Francisco una ciutat enorme del dia a la nit. La necessitat de legislació per controlar a la massiva població principalment masculina va fer néixer del no-res l’estat de Califòrnia tal com el coneixem avui en dia. La competència era altíssima i la criminalitat constant, els atacs racistes es repetien i Califòrnia va passar a formar part de l’american dream al centre del mite ideològic dels Estats Units. Els que no van trobar or van diversificar l’activitat econòmica, els recent arribats van portar a les famílies i van seguir amb l’actitud emprenedora que els havia portat fins allí creant nous negocis.

Al 1896, quan a Califòrnia ja s’havien calmat les coses, les notícies d’or van tornar a aparèixer aquest cop però a la zona del Yukon i a Alaska. No és el mateix buscar or a la solejada califòrnia que al Yukon, que a Alaska evidentment, però tot i això milers i milers es van tornar a llençar a les carreteres en busca d’aquells territoris dels que amb prou feines havien sentit a parlar mai. Per arribar a les zones mineres havien de passar per Canadà, que obligava a portar subministres suficients per sobreviure un any en les inhòspites muntanyes. Això elevava a quasi una tona de material el que havien de transportar els miners. La duresa del viatge i les novel•les de Jack London que va ser miner ell mateix, han fet icònic el Chilcoot Pass, el coll que donava pas a la vall del Yukon, i lloc de pas obligatori pels miners. Es tractava d’una pujada de 1000 metres amb un desnivell enorme, que els miners havien de pujar repetidament per transportar tot el material. Com es veu a la fotografia, hi havia una escala excavada al gel i els miners pujaven en fila. Un cop al Yukon però els miners tampoc van quedar satisfets, i 10 anys després ja no hi quedava quasi ningú que resistís el clima subàrtic de la zona.

Balanç cinematogràfic de l'any

Realment fa mal fer el balanç cinematogràfic d’aquest 2008. He estat contant i he anat uns 35 cops al cinema aquest any, a una mitja de un cop cada 10 dies. M’he gastat uns 245 euros només en entrades (sumant crispetes i refresc això puja fins quasi els 500...) i al final ben poques pel•lícules m’han deixat amb un bon regust de boca. De fet estic aprenent a esperar el pitjor de cada pel•lícula que veig perquè cada cop que albergo alguna esperança surto més decepcionat/indignat de la sala. Tal com ja vaig declarar en un post de fa temps, crec realment que la creativitat de Hollywood està per els terres i que estem assistint a un dels pitjors moments qualitatius de la industria en molt de temps. La qualitat actual està per sota fins i tot dels pitjors anys 80, la que diuen va ser la pitjor dècada del cinema.

Sempre hi ha hagut pel•lícules dolentes, que no complien els mínims però crec que s’hauria de respectar una mica més a l’espectador, es poden fer pel•lícules sense més ambició que divertir i distreure, que és un propòsit molt lloable, no cal fer cinema d’autor ni art en estat pur perquè en essència el cinema és entreteniment i espectacle. El problema bé quan la mitjana de les estrenes d’aquest any no arriba a el que proposen els seus creadors. Et poden fallar algunes pel•lícules però tantes?? No ho sé, pot ser que jo ja estigui molt cremat, cansat de que no es sàpiga relatar histories senzilles, cansat de càmeres que sembla que tinguin parkinson o de personatges amb encefalograma plano, no sé si he de culpar als guionistes, als directors o als productors però està clar que alguna cosa no falla, i quan mires una mica enrere on es feien obres d’art amb molts menys recursos i amb molta més simplicitat la comparació es fa sagnant.

El meu top 10 del 2008 (films estrenats el 2008 a espanya) seria aquest:

10- La Niebla de Stephen King Terror quasi de sèrie B, bon anàlisi dels canvis anímics d’un grup de gent tancats en un Supermercat i un dels millors finals que recordo, súbit, inesperat i colpidor, et deixa destrossat a la butaca.

9- Quemar despúes de leer Esperpèntica comèdia dels Coen amb un grup de personatges a quin més estúpid. Hilarant a estones, té ritme i genera simpatia, tampoc té res de l’altre món però aconsegueix el seu objectiu: fer riure, i això avui en dia ja es molt!

8- Tropic Thunder Personalment, la comèdia de l’any. Humor de traç gros, escatològic i vulgar, però molt efectiu. Critica ferotge a Hollywood i els films bèl•lics, amb un Downey Jr insuperable fent d’actor negre. La escena final amb Tom Cruise en modo autoparòdia marcant-se un rap és memorable. La mostra de que de l’humor escatològic també se’n poden fer bones pel•lícules.

7- La Noche es Nuestra Negríssima cinta de policies, Joaquim Phoenix demostra que cada dia és millor actor (i ara anuncia que es retira!!). Té alts i baixos, perquè implica molt a l’espectador, pot rosar el melodrama en ocasions però els dilemes morals són de primer nivell, i la fotografia? Ufff, negra, negra com la nit, asfixiant... una de les sorpreses més agradables de l’any.

6- Antes que el diablo sepa que has muerto Dolor i ràbia es combinen per fer una pel•lícula excel•lent, que no vaig disfrutar del tot en el seu moment però que cada cop que hi penso em sembla millor. Interpretacions increïbles (Seymour Hoffman és un actoràs). Angoixa i soledat, profunditat de guió i maestria rera la càmera, ho té tot menys una historia atractiva per l’espectador que està massa horroritzat com per disfrutar del tot.

5- El Tren de las 3:10 En aquest cas confesso que em perd la meva predilecció pel Western. Tot i així el film de Mangold no es pot considerar de cap altre manera que de bona pel•lícula. Excel•lent factura i probablement el millor duel interpretatiu que es pugui veure avui en dia. Crowe es menja la càmera en una sola mirada, i Bale és una bona rèplica. Només em falla una mica el final però crec que és el millor western des de Sin Perdón al 1991.

4- There will be Blood Pèssimament traduïda com a “pozos de ambición”. Això és cinema en majúscules. Una epopeia enorme, un home contra la naturalesa i contra tot el que li impedeix fer-se ric, un estudi de la personalitat profund amb una fotografia esplèndida, que et fa entendre d’on prové l’individualisme Americà. Els esclats de violència són molt ocasionals però donen molta força al film i la banda sonora és sublim.

3- Wall-E Una joia absoluta, 45 primers minuts d’obra mestra atemporal i 50 minuts següents de bona pel•lícula d’animació. Com ens pot atrapar de tal manera una historia d’amor entre dos robots que no parlen? No ho sé però és simplement magistral. La pel•lícula per mi baixa quan apareixen els humans però evidentment s’havia de teixir alguna historia i la veritat és que en cap moment ens avorrim o perdem interès en el que està passant. Increïble com, amb una sola paraula i una mirada metàl•lica, es pot tenir tota la platea a la butxaca

2- El Caballero Oscuro La mostra definitiva de que quan el gran Hollywood posa a funcionar la maquinaria amb ganes, aconsegueix arribar a nivells on cap altre pot arribar. Historia obscura, ambiciosa, guió complicat i enrevessat, actors implicats i un Ledger que immortalitza el Joker per sempre més. La banda sonora posa els pels de punta i el caos es percep a la pantalla, la línia entre bons i dolents no havia estat mai tan fina i el final pessimista del film és fantàstic. Veient el Caballero Oscuro em fa pena pensar en les grans pel•lícules que ens estem perdent per no fer bé les coses o per primar massa l’efectisme i els diners...

1- El intercambio Un melodrama al capdavant de la meva llista? Doncs si! I tant! Eastwood es supera un cop més i aconsegueix fer-me vibrar amb una historia que no hagués dit mai que m’agradaria. L’espectador només és conscient de que està a Los Angeles de principis de segle als 5 primers minuts de la pel•lícula, d’això se’n diu una bona ambientació! És tan bona, que no es nota, simplement ets a dins. El drama personal de la Jolie no és un simple mar de llàgrimes, és molt més, és una crítica ferotge a la societat i al sistema, i el “turning point” que ja comença a caracteritzar les pel•lícules d’Eastwood fa que a meitat del metratge la pel•lícula et canviï totalment. Realment et porta per on vol, no estalvia escenes de violència extrema però si la historia ho requereix la violència s’accepta. Disfrutem mentre puguem doncs Eastwood és el millor director del moment i els anys no passen en va per ell...

Aquesta és la meva llista personal, quina seria la vostra? Creieu que en falta alguna? Vull saber la vostra opinió!

Douglas MacArthur, el geni que no es sabia comportar en temps de pau.

Douglas MacArthur és l’oficial més condecorat de la historia dels Estats Units. Un dels 5 únics generals a la historia que han afegit una 5a estrella al seu uniforme. Una barreja incomparable de vanitat i valor el van convertir en llegenda americana. Participant en tres grans guerres americanes del segle XX, hagués estat el més gran si el seu orgull no l’hagués traït en temps de pau, la seva extraordinaria capacitat de dirigir en temps de guerra no entenia de les subtileses de la pau, i això el va portar a un mal final i a ser recordat amb glories matisades.

Nascut al 1880 i fill de general de l’armada condecorat a la guerra civil i de mare molt estricte, va créixer sabent-se predestinat a comandar exèrcits i va estudiar a West Point obtenint la 3a millor nota de la historia de l’acadèmia. En aquella època la seva arrogància era només comparable a la seva capacitat en combat. L’anhelada oportunitat d’entrar en acció li va arribar amb la Primera Guerra Mundial. Comandant la 42 divisió d’infanteria es va fer una reputació de combatent temerari, que saltava amb les tropes a l’atac des de la trinxera i que no es posava la màscara antigàs fins que tots els seus homes la tenien. Això li va reportar un immens prestigi entre els combatents, poc acostumats a aquest tipus de gestes, i finalitzada la guerra ja era el militar en actiu més condecorat de l’exèrcit dels USA. També li va reportar però nombroses ferides de guerra i problemes respiratoris que li van durar tota la vida.

Després de la guerra MacArthur va ser enviat a filipines per tenir un affair amorós amb una ex del general encarregat de decidir les destinacions. Tot i això els anys a filipines van significar molt per MacArthur que es començà a familiaritzar amb una zona de món que marcaria irremediablement la seva vida.

A la seva tornada a Washington al 1930, s’haurà d’enfrontar amb una etapa fosca,enfrontat amb els buròcrates de la pau marcats per la gran depressió americana, no aconseguirà modernitzar l’armada americana que estava profundament endarrerida (era només la dissetena millor del món). La seva imatge pública patirà un sever revés quan sufoca amb violència desmesurada un seguit de manifestacions d’antics veterans de guerra que demanaven cobrar les indemnitzacions que se’ls devia.

No és fins al 1941, ja començada la guerra mundial (recordem que els EUA hi van entrar al 1941) que torna a ser destinat a Filipines encarregat aquest cop d’intentar defensar unes illes que eren indefensables. Els territoris filipins eren massa lluny per poder respondre a un atac japonès (2000 milles des de Pearl Harbor). Però quan al 8 de desembre li arriba la noticia que els japonesos han destruït tota la flota americana a Hawai, MacArthur dubta fatalment, ordena que l’atac de càstig sobre Formosa s’aplaci una mica més, i en les nou hores que triga a prendre una decisió, els japonesos tenen temps a destruir tota la força aèria americana a l’illa. Aquest error va ser enlluernat però per el posterior moviment defensiu de MacArthur que va iniciar unes de les millors retirades estratègiques que s’han vist, perdent poquíssims efectius i refugiant-se a les zones més agrestes de l’illa en espera d’uns reforços que no arribarien mai.

Al març del 1942, quan la resistència de MacArthur es fa insostenible, aquest rep l’ordre del president Roosevelt de fugir cap a Australia, i així ho farà fent la famosa declaració, “m’han fet fora de Filipines però tornaré”.
Després d’això MacArthur serà nomenat cap suprem de les forces aliades al Pacífic i a partir d’Agost de 1942 començarà per primer cop a plantar cara als japonesos amb un nou ús de l’aviació americana i mostrant tot el geni militar en operacions tant complicades com les invasions amfíbies (en va completar 56 totes amb èxit). Amb llibertat total de moviments MacArthur va poder forjar una llegenda als mars orientals, envaint illa a illa i combatent als japonesos en una guerra duríssima que combinava tàctiques navals, estratègia aèria i guerra d’infanteries en escenaris infernals de jungla tropicals. La guerra al Pacífic és encara poc estudiada però va ser sense dubte el front més dur de la guerra superat només per el front oriental europeu.

Al 1945 finalment, superades innombrables dificultats, Estats Units ho tenia tot preparat per envair el Japó. Una empresa colossal que havia de dirigir MacArthur i que les millors prediccions preveien es saldaria en uns 2 milions de morts en el bàndol americà. Aquest era un cost difícilment acceptable per un país que ja havia perdut 700.000 joves i que ja havia cantat victòria a Europa així que a Harry Truman no li va costar gaire decidir-se per llençar les dues bombes atòmiques i acabar amb la llarga confrontació. A MacArthur però se li va reservar l’honor de firmar a bord del portaavions Missouri la rendició del Japó. Sorprenentment, en un discurs radiat a tot el Japó per Radio Tokio, va adreçar un missatge tremendament conciliador al poble que havia humiliat als EUA. Aquest va ser el primer pas per la nova missió que tenia per endavant: portar a una monarquia personalista tradicional com el Japó cap a la democràcia i més important, cap al capitalisme i l’american way of life. Aquesta va ser la seva principal tasca que va realitzar amb enorme èxit intervenint decisivament en la firma de la constitució liberal del Japó al 1947.

Però la llarga vida del general no podia tenir un final del tot feliç. Al 1950 a punt de jubilar-se és escollit cap de la força de les Nacions Unides que envaeix corea en un dels episodis més funestos d’aquesta organització. La invasió era a iniciativa dels Estats Units, i era la primera gran crisi de la guerra freda doncs es lluitava contra la corea del nord comunista que tenia el suport material però no explícit de Rússia. Estats Units no es va quedar aquí i va forçar una intervenció de forces de la ONU a favor del Sud de Corea capitalista però dictatorial.

La guerra de Corea va començar bé per MacArthur però les forces americanes es van endinsar massa al nord amenaçant la Xina de Mao. MacArthur no va fer cas de les amenaces i es va trobar de sobte amb 300.000 xinesos en front que acostumats a combatre a la jungla el van fer retrocedir en la retirada més gran que mai ha patit un exèrcit nord-americà. Ferit en el seu orgull, MacArthur va arribar a suggerir l’ús d’un atac combinat amb set bombes atòmiques a les set ciutats més importants Xineses per dissuadir-los, però Truman era partidari del conflicte controlat amb les forces comunistes i va destituir MacArthur.

El general però era un heroi als EUA i va ser un crític dur i constant de la política exterior nord-americana fins al final de la seva vida. En el seu discurs de renuncia davant del congrés, va ser interromput 30 vegades per atronadores ovacions, doncs a pesar de ser excessivament arrogant i d’haver-se enemistat amb moltíssima gent, es retirava el millor general que Amèrica havia conegut.