Top 5 Cinema 2012

Aquest any he anat menys del normal al cinema per això em quedo només amb 5 títols i no 10.

5- Argo

Una pel·lícula de manual. Història real, bon guió amb ritme i una excel·lent habilitat per construir la tensió. És d'aquelles històries que si no ens diuen que és un fet real no ens creuríem, però el mèrit no recau aquí ni en el guió, ni en els actors. El mèrit se l'endu Affleck per un treball rere la càmera magnífic. De les poques pel·lícules que m'han mantingut en tensió enganxat a la pantalla aquest any. Affleck continua demostrant ser un gran realitzador, després de The Town.

 4- Skyfall

Skyfall és el resultat d'entendre que un Bond també pot ser una gran pel·lícula. No és un film perfecte, però la serietat, amb la que Sam Mendes aborda el film ho compensa. El millor de Skyfall arriba a la segona part del metratge, aïllats en les highlands escoceses, amb una fotografia crepuscular i un Bond directament amenaçat. Bardem també ho borda en el paper de dolent excèntric. Per últim Craig segueix construint un Bond tan seductor i elegant com sempre però també vulnerable física i emocionalment. 

 3- Looper

Amb Looper em trobo en una dilema. Per una banda crec  que se li han fet excessius elogis, posant-la injustament a l'alçada de grans títols de la història de la ciència ficció. No crec que sigui per a tant, però d'altra banda reconec que és un film rellevant i notable dins del que sigut el conjunt de l'any. Les històries de salts en el temps sempre són difícils de vestir sense caure en contradiccions de guió, però en aquest cas s'aconsegueix plenament. La pel·lícula no deixa de ser una mica previsible si s'endevina la pistola de chejov que hi ha al principi però tot i això la història funciona. La segona part del metratge oblida els elements futuristes fent una aposta per la simplicitat. Una casa, quatre personatges i una sensació de que s'apropa la tragèdia. Una pel·lícula molt interessant i solvent. 

 2- Shame

Shame és la millor pel·lícula de l'any. Així de senzill. Es trobaria al primer lloc de la llista sinó fos per una predilecció personal per la primera. Però Shame és una historia terrible, impecablement filmada i amb dos actors en estat de gràcia. El tema no és gens senzill però el torrent emocional desplegat en pantalla deixa molt tocat a l'espectador. La clau però com en totes les grans pel·lícules està en allò que la cara dels actors transmet però no es verbalitza, l'empatia cap al personatge es crea a través del què veiem i deduïm, no del que ens expliquen els diàlegs. Un film doncs arriscat, molt adult i amb seqüències esfereïdores. Per acabar-ho d'arreglar la música és molt bona. Per últim, Fassbender es destapa aquí com un enorme actor per als propers anys. 

1- Les Miserables

La guanyadora d'aquest any és els miserables per una simple qüestió de gust personal. No defensaré que sigui la millor pel·lícula que s'hagi estrenat però si que és amb la que més he gaudit. L'adaptació cinematogràfica del musical és gairebé perfecte. El repartiment està magnífic amb excepció de Crowe que per mi no està a l'alçada vocal que exigeix el personatge de Javert. Això fa que el centre d'atenció es desvií del Valjean vs Javert cap a les històries de Fantine, i el trío amorós Cosette, Marius i Eponine. De fet vaig sortir molt gratament sorprès dels papers d'aquests tres últims que donen nivell global a la pel·lícula més enllà de l'estel·lar I dreamed a drem que borda Anne Hathaway i de la solvència de Hugh Jackman. L'únic defecte que li puc trobar és la forma de dirigir de Tom Hooper. L'excés de primers plans fa repetitives certes seqüències i el nivell visual de la primera escena no es torna a repetir en tot el film. Tot i així, els miserables és un espectacle de primer ordre, en el que si entrem des de bon començament en aquest estil de musical romántic disfrutarem moltíssim d'una aglomeració quasi barroca d'emocions a flor de pell. Tècnicament no és el millor film que he vist, però com que el cinema són emocions, s'emporta el primer lloc.

Documental: Últimas sesiones con Marilyn

Dissabte passat la noche temática dedicava la nit a dos molt bons documentals sobre cinema. El primer sobre la vida turmentada de Marilyn Monroe i el segon sobre la caça de bruixes i la relació contradictòria entre el dramaturg Arthur Miller i el director de cinema Elia Kazan.

El que us deixo aquí és el primer tros del documental titulat Últimas sesiones con Marilyn que el podeu veure a través de Youtube o del portal de RTVE del que també us deixo el link. (recomano la versió de la noche temàtica, la veu és molt més evocadora).

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20110226/noche-tematica-ultimas-sesiones-con-marilyn/1031262.shtml

Em sembla interessant perquè no és un documental al l’ús, no repassa la vida de Marilyn sense més sinó que es basa en les cintes que es van trobar després de la seva mort (recordem que es va suïcidar amb una sobredosi) i en els últims 30 mesos de la seva vida en que es va sotmetre a un profund psicoanàlisi de la mà del doctor Ralph Greenson. El documental es qüestiona què la va dur a suïcidar-se. Va ser la fama? Els seus desequilibris mentals? La incapacitat d’estimar? La confusió entre la Marilyn cinematogràfica i la Norma Jean de fora de la pantalla? O va ser la profundes i brutals sessions de psicoanàlisi que van remoure el passat i van fer aflorar totes les seves debilitats?

El documental està narrat amb mestria, sentim la verdadera veu de la Norma Jean, explicant les seves debilitats, una veu que és a vegades sensual però la majoria de cops és un fil de veu, insegura, desesperada, depressiva. Sabem a més que poques setmanes després de les gravacions prenia la decisió d’acabar amb la seva vida. Sentim al gran mite del cel·luloide parlar de la seva mare, de la mort, dels fracassos matrimonials amb Joe DiMaggio i Arthur Miller, del seu frenesí sexual i de que necessita més un pare que un amant. El documental ens provoca malestar perquè coneixem la cara visible d’aquesta actriu que confessa que no sap parlar i que per això li agrada tant que li facin fotos, perquè les fan en silenci. 

Tots coneixem la Marilyn de somriure perenne de grans pel·lícules com La tentacion vive arriba o Con faldas y a lo loco, però la veu que sentim a les cintes és la d’una Marilyn de porcellana, que necessita ser ajudada i que al seu voltant només troba homes que la desitgen sexualment, dones que l’envegen i una gran majoria que la menysté per ser una rossa tonta. Entremig hi trobem un psiquiatra que ho deixa tot per intentar treure a l’actriu del pou, deixa als seus clients i hi implica la seva pròpia família, però la desesperació de Marilyn és tan gran que comença a arrossegar al mateix doctor a la depressió. I en tot això una pàtina de tragèdia sempre present doncs sabem que la data límit d’aquest procés és un dia d’agost de 1962 en que tot acaba.

El documental és lent però és potent i té imatges que m’esgarrifen. El moment en que Marilyn està tant drogada i destrossada anímicament que no pot recordar la lletra del cumpleaños feliz en els assajos de l’aniversari de John Fitzerald Kennedy posa els pèls de punta . Les dures descripcions d’una Marilyn que és fins i tot arrestada per conducta sexual impròpia es succeeixen i veiem com al final es converteix en una addicta a les sessions de psicoanàlisi, que sovint s’allarguen durant més de cinc hores matí i tarda.

És doncs el relat molt ben construït d’una tragèdia. De la mort d’un icona mundial, però també de la mort d’una noia inadaptada, que va ser hissada al capdamunt sense estar preparada i a qui els focus i la premsa van destrossar. El mite de Marilyn va quedar en la historia però ningú es va fer culpable de la seva mort, ningú va prendre les conclusions que s’havien de prendre i la seva història acaba sent la història de molts altres fracassats a qui les llums i els brillants de la fama arriben massa aviat.  

Black Swan, genial Cisne Negro d'Aronofsky

Escric aquesta crítica tot i sabent que em quedaré curt, doncs aquesta Black Swan és una peli que es viu i es sent i no es presta a un anàlisi en fred. Realment el millor que puc dir és que la peli em va portar per on va voler, vaig sentir el que havia de sentir en tot moment, entusiasme, por, desig tot en la seva justa mesura i vaig acabar saciat, satisfet, plenament content amb el que havia vist. I això per mi ja és dir molt avui en dia.

Black Swan és en aparença una peli senzilla. Natalie Portman és una ballarina de ballet clàssic, molt bona tècnicament i aspirant al lloc de primera ballarina amb l’estrena de la nova obra “el llac dels cignes” de Txaikovski. Fins aquí res de diferent amb altres grans pelis que han explotat les bambolines dels teatres i les relacions diva veterana amb jove ambiciosa. El referent més clar en aquest sentit és Eva al desnudo, que si no heu vist encara també és molt recomanable. 

 L’aspirant però haurà de ser capaç de ballar el cigne blanc, de bellesa clàssica infinita, però també el cigne negre, emotiu, passional i seductor. És aquest segon aspecte del personatge el que no acaba de quadrar amb el personatge de Nina Sayers que ha portat una vida d’entrenament, de rigor i de perfecció sota la tutela de la seva sobreprotectora mare que també havia estat ballarina.  La pressió del coreògraf, l’imminent estrena i la presència d’una Mila Kunis que sembla l’alter ego invers de la protagonista  portaran al personatge de Natalie Portman a explorar el seu costat fosc en busca de l’emotivitat i el caràcter necessari per ballar el cigne negre. 

Un cop plantejat l’argument la pel·lícula es transforma en una batalla simbòlica entre el blanc i el negre. Per entendre-la plenament fareu bé de recordar la distinció Nietzscheana entre  apol·lini i dionisíac. Els elements apol·linis provenen d’Apol·lo déu de la llum i de l’art i són la disciplina, la bellesa clàssica, la llum la perfecció etc. En contra els elements dionisíacs corresponen a Dionisos, el déu del vi i de l’orgia. Allò dionisíac és el sentir, l’obscuritat, l’emoció desfermada, el sexe, el no-control etc. En definitiva i embrancant-ho amb Froid és el conscient i la civilització vs el subconscient i la naturalesa. Nina haurà d’abandonar el seu controlat caràcter apol·lini per fer un viatge cap al seu perillós costat dionisíac. 

La Dansa dels sables, La Trinca i Billy Wilder

Veient aquesta nit aquest programa de TV3 “No me la puc treure del cap” he redescobert una cançó que feia molt temps que no sentia. La Dansa del sabre de La Trinca és una descripció molt aguda de l’intent de cop d’estat de Tejero del 23 F de 1981. Ja sabeu, com que als rumors de cop d’estat se’n deia soroll de sables als de La Trinca no se’ls va acudir res millor que utilitzar el ritme endimoniat de la Dansa dels sabres de Aram Kachaturian per explicar aquells fets que tot just acabaven de passar. La lletra no té preu, i si us mireu el programa de Tv3 que us adjunto aquí a dalt descobrireu coses que segurament no sabíeu.

De petit tenia el cassette de la trinca i l’escoltàvem amb els pares al cotxe així que la cançó em sonava, però no m’havia adonat mai fins avui que també és la mateixa música d’una de les meves escenes preferides del cinema clàssic. Aquesta cançó surt a Uno, Dos, Tres de Billy Wilder. Una esbojarrada comèdia de l’any 1961 del mestre Polonès que munta un monumental embolic entre russos i americans al Berlín de postguerra. És una sàtira enorme al sistema soviètic i una de les pel•lícules més hilarants i plena de detalls històrics que he vist. La escena en qüestió té lloc en un hotel de la banda comunista de Berlín i consisteix en una negociació entre els delegats russos i el director de la Coca-Cola. Aquest últim (interpretat per un magnífic James Cagney que va acceptar tornar de la jubilació per interpretar un últim personatge a les ordres de Wilder) ofereix la seva secretaria rossa a canvi de que els russos alliberin un presoner. Els russos intenten negociar però els encants de la bella secretaria que dansa al ritme d’aquesta endimoniada melodia els faran cedir.

La escena és un punt culminant de la pel•lícula, el moment en que el personatge de Cagney decideix entrar en acció i el ritme no s’aturarà fins al final. Suposo que algun dia en faré una ressenya completa perquè realment és un must see. Us deixo el vídeo de l'escena concretament des del minut 2.

Per acabar de lligar les coincidències històriques hem de recordar que Kachaturian, el compositor de l’obra era d’origen armeni, i per tant va viure sota la URSS de Stalin. De fet, la dansa dels sabres és un fragment d’un ballet molt popular a la rússia de l’època. Kachaturian era un ferm defensor de Stalin al que fins i tot va dedicar una oda sifònica amb el seu nom. El cas és que aquesta dansa dels sabres es va estrenar dins del ballet Gayaneh al 1942, va contar amb el beneplàcit de Iosiv Stalin i és d’inspiració profundament soviètica.

Com veieu, un altre gol a favor del mestre Wilder que utilitza una cançó típicament russa per fer anar de corcoll als tres delegats soviètics a la pel.lícula, tot plegat molt subtil... La trinca vint anys després van recuperar la melodia per fer una peça satírica amb els últims estertors del feixisme espanyol. Tot plegat molt rodó. 

Per acabar us deixo amb la composició original.

Rànquing de pel.lícules del 2010

Habemus rànquing! Tard i pobre però l'habemus...

Aquestes han estat per mi les millors pel•lícules del 2010 que ens abandona (recordeu, films estrenats al 2010 al nostre país).

10- Scott Pilgrim vs the world de Edgar Wright.
Fusió quasi perfecte de còmic, música i cinema. Humor i acció a dojo que es combinen amb múltiples referències a els diferents universos dels tres arts. És una pel•lícula rodona que ofereix una bona estona d’adrenalina i riures. No li podem demanar més. Només li falla el final, potser massa arquetípic o previsible. Menció especial per a Mary Elisabeth Winstead que escapa de la típica novia florero de moltes trames romàntiques.

9- Kick-Ass de Mathew Vaughn.
Més referències del món del còmic! La veritat és que tinc debilitat amb aquesta peli, me n’esperava molt i no em va decebre. La trama és original i trenca amb el que estem acostumats a veure, hi ha molta violència i humor força fi. A més Chloe Moretz la clava absolutament amb el seu personatge de nena assedegada de sang. No està més amunt en el rànquing perquè en el fons és un historia de superherois amb poques pretensions, però és una pel•lícula rodona!

8- The Town de Ben Affleck.
Ara ens comencem a posar seriosos. The Town és un thriller modèlic que té flaixos de gran pel•lícula però que li falta alguna cosa per acabar de quadrar el cercle. Potser és per l’error garrafal de càsting fent que Affleck protagonitzi a més de dirigeixi la peli, o potser és que el final és massa previsible. De totes maneres és un film elèctric, que ens submergeix completament en un barri de Boston, que fa de la ciutat un mateix personatge, que descobreix a Rebecca Hall com a gran actriu i que fa entrar a Jon Hamm (Madmen) en el cercle de Hollywood. Malgrat els seus defectes, està molt per sobre de quasi tots els altres thrillers estrenats aquest any i demostra que l’Affleck director té molt de recorregut per endavant.

Crítica: La red social

La red Social és una gran peli STOP no és divertida STOP no mor ningú STOP ens sabem el final STOP a molts no els enganxarà STOP pot tenir un missatge pervers STOP

La red Social és una gran peli STOP

I és que en això del cinema actual no tothom juga en la mateixa divisió. La red social pot agradar més o menys però tot aquell que surti del cinema haurà vist un film rodó, rodat amb cap, amb un guió molt estudiat, sense grans alardes ni de plantejament ni de pretensions, un film mil•limètric i exacte pensat per ser el que finalment ha estat i això, només complir aquestes petites pautes, només el fet de que sigui una peli ben feta a nivell de direcció, guió i actuació ja la fa jugar en un altre divisió i casi en un altre lliga. 

Per tots aquells que em critiquen dient que abuso de les paraules grandiloqüents m’estenc en aquest punt. La red social no és perfecte i entenc que a molta gent no li agradi o li cansi la complexitat i el ritme de la pel•lícula. Al cap i a la fi molts cops anem al cinema a desconnectar i gaudir, i en aquest cas el que ens trobem és un exercici que ens fa pensar i reflexionar en ocasions a molta velocitat. Però més enllà d’això quan es surt del cinema es té la sensació de que s’ha vist un producte amb acabats de qualitat. Per entendre’ns, no podem comparar la red social amb molts dels subproductes que arriben a les pantalles últimament com Exposados o inclús amb Machete, per molt que aquests subproductes ens puguin entretenir de tant en tant. És com comparar quelcom que t’has comprat als xinos amb qualsevol altre producte comprat a una bona botiga.

La historia ja la coneixem tots, al 2004 Mark Zuckerberg inventa Facebook i es converteix en el milionari més jove de la historia. No us espereu però un plantejament convencional en forma de: "protagonista té una idea – molts problemes per tirar-la endavant – finalment triomfa i és feliç". Res d’això, la Red Social s’estructura en forma de flaix-backs des de dos judicis en els que el milionari més jove del món es l’encausa’t. 

Atents a les dues primeres escenes ja que marquen molt el caràcter de la pel•lícula. A la primera una rapidíssima discussió entre el protagonista i la seva novia, si esteu adormits us perdreu. Ens serveix per copsar en dos minuts l’extraordinària capacitat intel•lectual de Mark Zuckerberg però també la seva  falta de capacitats empàtiques o socials. Zuckerberg és un freak, un sociòpata, però no en el sentit bucòlic dels freaks de Big bang theory sinó en el vessant més autèntic i cruel del seu caràcter. 

L'Holocaust asiàtic i la massacre de Nanking

Avui fa 65 anys del llançament de la segona bomba atòmica sobre el Japó, a la ciutat de Nagasaki.

Quan pensem en la segona guerra mundial, la guerra al pacífic acostuma a quedar en segon terme. Es veritat que va tenir ben poc a veure amb la guerra europea, però la intensitat de la guerra contra el Japó va ser tant o més gran que els pitjors moments viscuts al front oriental d’Europa. La nostra desconeixença per els japonesos i per la seva historia és quasi tan gran com la que tenien els soldats americans de Pearl Harbor quan el 7 de desembre de 1941 es van trobar amb el bombardeig nipó i es pensaven que eren avions americans fent maniobres.
Al 1939, quan es declara la guerra mundial a Europa, els japonesos ja fa anys que estan en guerra. Estan creant el seu propi imperi a imatge dels grans imperis colonials anglesos i francesos. A diferencia de les potencies europees, el Japó no ha viscut els horrors de la primera guerra mundial i no entenen l’afany de pau i acords que hi ha a Europa. Des de 1905 el japó acumula colònies a l’Àsia oriental, sotmet Corea al 1910 i posteriorment ocupa Manxúria. Al 1937 es llancen a conquerir tota Xina amb una ferocitat inusitada. El japó és un imperi tecnològicament molt avançat, amb un exèrcit nombrós i molt disciplinat que s’articula en obediència cega al emperador Hirohito.

En aquests primers trenta anys de segle XX però l’exèrcit imperial es transforma. Si al principi destacaven per el bon tracte que es donava als presoners de guerra, en la guerra contra Xina es revelen com una màquina de matar terrible. Les atrocitats comeses en els quinze anys de guerra a l’Àsia, es conten entre les més grans comeses per la humanitat. Si bé és veritat que no hi ha un programa sistemàtic d’extermini com en la Shoa jueva, ben aviat l’exèrcit japonès entrarà en una dinàmica perversa de conquerir, destruir, matar i violar. No es tindrà cap respecte cap a uns xinesos als qui consideraven éssers inferiors i enrederits. Es practicaran viviseccions amb presumptes finalitats mèdiques, s’enterrarà vius a pobles sencers i els soldats no trobaran cap límit per a les violacions de dones i nenes. El punt culminant de la barbàrie, malauradament molt poc conegut a occident, serà la matança de Nanking de 1937.

De deserts cinematogràfics i enyorançes fílmiques (o com pot ser que m'agradi Armaggeddon)

Llegeixo a Imagenes que el cine yankee està replantejan-se l’estratègia de llançament de pel•lícules. Aquest estiu està sent i serà el pitjor de la historia del cine en quan a recaptació i en qualitat (mireu el que tenim per endavant d’estrenes. Algu interessant? Eclipse? Shrek 4?? Es un desert total…) només la última de Nolan (Inception) pot salvar el tema perquè sembla que l’altra gran esperança que era The Last Airbender del Shyamalan és un bodrio com un piano (quina llàstima amb les ganes que li tenia jo a aquesta peli…) altres com el Equipo A o Noche y Dia estan naufragant als EUA i no sembla que canvií al mercat internacional. En fi, la cosa és que els estudis estan pensant, per fi, que més val deixar de fer secueles i precueles i revisions de series dels 80 perquè això acaba per no importar a ningú i s’estan arruïnant a major velocitat que de costum. Es planteja un retorn a les histories originals. Els guionistes es freguen les mans perquè els grans estudis busquen coses noves, histories originals que no provinguin ni de sèries ni siguin adaptacions lideraries. Això si, aquests canvis no arribaran a nosaltres fins a l’estiu el 2011 o 2012 o sigui que ens queda Shrek 4 per rato...

Davant el panorama desolador que tenim aquest any, fins i tot trobo a faltar les pelis del Michael Bay o Roland Emmerich. Típiques produccions palomiteres però ideals per l’estiu. No només de clàssics es pot viure! De tant en tant es necessiten distraccions amb moltes explosions personatges plans paro amb la testosterona pels núvols i sobretot amb l’aire acondicionat ben alt. I mirant avui a Blog de cine veig que no sóc l’únic que ho troba a faltar!

Kick-Ass de Mark Millar

1a certesa de la setmana: El saló del còmic és un pou de freaks irredemptes com una casa, però crec que és un dels millors salons que es fan a Barcelona. Té un nosequè que m’encanta, una barreja de nostàlgia, de clàssics en paper, de col·leccionisme i bibliofília que m’atrapa. Deu ser un dels móns temàtics en els que menys en sé però millor em sento. I a sobre aquest any he involucrat a la Natalia i ja ha estat la canya.

2a certesa de la setmana: Kick-Ass és un còmic com la copa d’un pi! I no és una opinió personal! La mateixa Natalia em secunda! Para, para!! Com?? Una noia aficionada als còmics sanguinolents i salvatges i fins i tot aficionada a la fantasia èpica de Canción de Hielo y Fuego?? Yehaaa... That’s my girl!! XDD

El fet és que dissabte al saló buscava sense parar el Kick-Ass del Mark Millar. No és que sigui un gran expert en còmics i la veritat és que no havia sentit parlar mai dels autors. Simplement portava molt de temps sentint i llegint meravelles d’aquest breu però intens còmic i de la seva adaptació cinematogràfica que s’estrena el proper 4 de Juny.

Vaig preguntar a varis stands i a tot arreu estava esgotat (i això que encara era dissabte a la tarda...) ja casi havia abandonat la búsqueda quan al final el vaig trobar a un dels extrems més poc transitats del saló. La veritat és que és poqueta cosa, deuen ser unes 70 pàgines o així i val 20 euros, però són els millors 20 euros gastats en temps. L’enquadernació és bona, en tapa dura i en paper gruixut i molt setinat. El fons és d’un constant color negre com acostuma a ser en els còmics últimament i això fa que els colors saltin de la pàgina amb força. La veritat és que les il·lustracions són d’escàndol, val la pena tornar-lo a llegir per apreciar millor detalls que en una primera lectura has passat per alt.

I és que Kick-Ass no és un còmic a l’ús, és un còmic adult, MOLT adult. La contundència física i verbal és immensa. No té pietat de res ni de ningú, es vessen litres de sang, es veuen molts ossos trencats i els insults volen per les pàgines. Però no us enganyeu, si voleu un còmic només de violència compreu-vos un The Punisher, aquí la violència és vehicular, està al servei d’una historia. Una historia simple, senzilla però amb un ritme endimoniat que dóna i donarà molt de sí.

El protagonista és Dave Lizewski, un pringat en edat escolar que devora còmics, es mata a pallas i somia amb la pibon de la classe. Un de tants vamos... el que fa singular a Dave és que decideix que encara que no té cap poder sobrenatural, ell pot ser un superheroi. Comprarà el traje per ebay i sortirà a la nit de Nova York a fer justícia. Ben aviat descobrireu que les coses no són com ell pensa i es veurà arrossegat per un frenesí d’aconteixaments que involucra a la Màfia i a una nena diabòlica de només 10 anys que maneja la Katana com si fos Beatrix Kiddo amb una Katana de Hattori Hanzo (recordeu Kill Bill?)

No destripo més l’argument, només dir-vos que si esteu pensant que aquest argument ja us sona, millor penseu-ho un altre cop i compreu el còmic perquè val molt la pena. Realment es fa molt curt perquè les pàgines volen, especialment en les escenes d’acció. Com ja he dit el dibuix és fantàstic, té un estil que no es pot qualificar de realista, sacrifica realitat a favor de la contundència. És possible que un os no es trenqui així, o que una cara no quedi amb aquesta expressió quan li disparen una màgnum a dos centímetres de l’ull, però joder... realment estàs sentint el dolor...

Res més, només espero que la pel·lícula sigui la meitat de bona que el còmic i ja em donaré per satisfet. Realment el material és cinematogràfic 100% i dóna per fer una gran adaptació. A més a la pantalla s’hi podrà afegir un element que trobo a faltar a les pàgines: una banda sonora acorde amb el que s’està explicant.

Ara em queda el From Hell de l’Allan Moore, però això ja és un altra cosa... Alta cultura contra “divertimento”, dues obres molt diferents però obres mestres cadascuna en el seu àmbit, que no és poc...

Postscriptum: Us deixo un link al còmic en la seva versió anglesa per si voleu fer un cop d’ull, però si us agrada compreu-lo! Així col·laborem a una segona i tercera parts que pel que diuen ja estan en camí.
http://www.megaupload.com/?d=1PT5UJRZ

Postscriptum2: Click a les imatges si voleu veure-les en tot el seu esplendor...

Perdición de Billy Wilder

El 17 de novembre de l’any passat passejant per el bloc de Cinema-Classics vaig veure que recomanaven Perdición (Double Indemnity) de Billy Wilder. Deien que es tractava d’una del cims del cinema del genial director Austríac, i això em vas sobtar molt. La millor pel•lícula del responsable de El crepusculo de los dioses o El apartamento? Evidentment li vaig donar un oportunitat dins del meu etern cicle de cinema clàssic particular, veient-la una tarda assegut davant l’ordenador i sense cap tipus de comoditat. Em va enganxar i em va destrossar per dins, no em podia creure el que estava veient, des del principi, una fotografia horriblement obscura i angoixant, una versió original amb veus profundes, tendencioses, frases que amagaven sempre segones intencions, la pel•lícula traspuava qualitat, era un clàssic en majúscules. Ho vaig sentir des del primer moment, una d’aquelles pel•lícules que no oblides mai, un d’aquells moments per els que t’empasses desenes o centenars d’altres pel•lícules, mediocres o simplement entretingudes intentant trobar la pel•lícula que finalment copa totes les expectatives i explota el 100% de la capacitat d’aquest art que és el cinema. La capacitat de trasbalsar i de commoure a l’espectador com cap altre art és capaç de fer-ho.

Amb això no vull dir que Perdición sigui la millor pel•lícula mai feta, segurament altres només la trobaran correcta o simplement bona, però aquest aspecte subjectiu per el que convertim algunes coses com a pròpies, com a elements importants dins la nostra existència és inefable. No sé perquè em va marcar tant aquesta pel•lícula, si per la situació personal o per la sorpresa que em va provocar. El que puc dir segur és que Perdición s’ha convertit en un referent fílmic ineludible per mi.

Perdición s’emmarca clarament dins l’anomena’t cinema negre, o film noir: històries de detectius, assassinats, femmes fatals, tragèdies i personatges turmentats. És un gènere exclusiu dels anys 40 i 50 que ha mort totalment i que no té raó de ser fora del pessimisme i la inseguretat americanes d’aquelles dècades. Un gènere però que ha deixat algunes de les més grans pel•lícules de la historia. Els dos grans gèneres cinematogràfics americans han estat el Western i el cinema negre, cadascun amb la seva mitologia i els seus estereotips propis. I dins d’aquests dos grans gèneres trobem les màximes fites fílmiques, en el cas del cinema noir destaquen El halcón maltés que va ser la inauguradora del gènere al 1941, The big sleep, amb la parella Bogart-Bacall, la jungla de asfalto o Touch of Evil (Sed de mal) d’Orson Welles que al 1958 va clausurar definitivament el gènere.

La present Perdicíon va ser rodada l’any 44 i es basa en una història real apareguda uns anys abans als diaris californians. La trama bàsica és la de l’assassinat perfecte: una Femme Fatal infeliçment casada, interpretada per Barbara Stanwyck embarca a un agent d’assegurances (Fred MacMurray) per assassinar al seu marit i així cobrar l’assegurança de vida. El problema el troben en Keyes (Edward G.Robinson imperial com sempre) l’investigador de l’asseguradora que des del primer moment s’olora que allò no ha estat un accident. Una historia en aparença senzilla amb una atracció sexual entre els protagonistes molt forta. Una protagonista amb un sex-appeal d’escàndol, que ens sedueix no amb bellesa sinó amb actituds, l’espectador cau en l’encís al mateix temps que el protagonista, des de la tovallola, a la cadeneta al peu o l’últim botó sense cordar, Stanwick ens deleita amb un poderosíssim ritual de seducció, una autèntica spider-girl que teix la teranyina implacable. MacMurray és en aquest cas una mosca que sap que està sent atrapada, no és una víctima il•lusa, és una víctima dolorosament conscient del que passa però el desig irrefrenable l’impedeix aturar la tragèdia. La química de la parella és fantàstica, amb actituds d’home dels anys 40 ell i aparença submisa i fràgil ella però immensament manipuladora. En mig d’ells un Edward G. Robinson que és un dels actors més infravalorats de la historia, un detectiu intuïtiu, un geni de la racionalitat però que és incapaç de detectar que el seu millor amic és l’autèntic assassí.

Fins aquí tot el mèrit és de Wilder, un excel•lent director d’actors i sobretot un fantàstic guionista, capaç de diàlegs trepidants, insultantment capciosos, capaços d’erotitzar parlant dels límits de velocitat en autopista. En el guió també hi va prendre part Raymond Chandler el gran escriptor de novela negra, autor del personatge de Phillip Marlowe, immortalitzat per Humphrey Bogart en moltes altres pel.licules. Wilder i Chandler no es van portar massa bé i les discussions eren constants però el resultat dels dos genis combinats fou immillorable.

L’altre element clau de la pel•lícula és la fotografia obra de John f.Seitz. Permanentment obscura, ens trasllada, la tensió, la calor i les olors del Los Angeles de l’època. Podem sentir des de la olor de la colònia de Phyllies al dolor d’un Walter Neff intentant arrossegar-se fins l’ascensor. Tot gràcies a una fotografia detallista, que juga constantment amb les llums per alternar l’ambient atrafegat però cristal•lí de l’oficina amb la tenebra dionisíaca de la casa de Phillies i tot això amenitzat evidentment amb litres d’alcohol begut en pantalla i centenars de cigarrets fumats. Lo políticament correcte encara no existia, i certament la decadència personal, la por a ser descobert i l’autèntica passió no són el mateix sense bourbon i tabac.

El que si que existia en aquella època era el codi Hayes, obra del legislador conservador William Hayes, que establia una férrea censura a Hollywood per tal que les pel•lícules es mantinguessin dins la decència i els culpables acabessin rebent sempre un càstig exemplar. En altres paraules, les pel•lícules sempre havien de tenir un final feliç o un final moralitzant. És per això que la història verdadera en la que s’inspirà Double Indemnity es va considerar durant molts anys infilmable, perquè la parella protagonista s’acabava escapant i suïcidant per amor, la qual cosa no era suficientment moral. La reescriptura de Wilder i Chandler però, va canviar el final (de fet es van rodar dos finals alternatius) per acabar amb una escena brutal, on el dolor físic i la derrota al ser descobert es combinen amb el dolor d’haver estat traït per un amic i per la consciència d’haver estat enganyat per la seva amant. Un final dolorós que està a la alçada d’una gran pel•lícula.

Per últim dir que el film només són 106 minuts, tot està increïblement concentrat, es va al gra des del primer moment i no es dona treva a l’espectador fins al final. Absolutament imprescindible la versió original, una pel•lícula on el dolor i els sentiments no s’expressen en les línies de diàleg sinó en com es diu aquesta línia, en la textura de les veus, per molt bons que siguin els actors de doblatge això no ho aconsegueixen reproduir.

Harry Potter i el misteri del príncep

Dia 15, per fi, vaig a veure Harry Potter y el misteri del Princip a les 19 hores al cine Imperial de Sabadell. Mala elecció, hauria d’haver anat a les 16, quan la fauna adolescent està massa amodorrada per anar al cinema. Envoltat del pitjor ambient possible per veure cinema, temo no poder gaudir de la soledat necessària per centrar-me en la pel•lícula. Però la màgia del cinema i de la saga m’abstrau i m’endinso en la pel•lícula.

Es un gran plaer poder reviure periòdicament el que ens va fascinar anys enrere. La saga fílmica de Harry Potter ens serveix per reviure aquella primera vegada. No soc capaç de dissociar cada llibre o pel•lícula com a quelcom independent sinó que cada cop que veig per primer cop una nova pel•lícula em venen a la ment tots els records que comporta la lectura dels set llibres. Amb els títols de crèdit inicials i sobretot amb la reflexió final després de sortir del cinema recupero la sensació de joia que sentia al tenir el llibre a les mans per primer cop, les hores volant no gaire més ràpid que les pàgines, la satisfacció d’haver-lo acabat i la immediata desil•lusió al saber que havia d’esperar mesos i mesos per tenir la continuació. Era un plaer que físicament només durava una setmana, el temps que trigaves a llegir-lo, però que implicava dies i dies de pensament sobre què passaria i com passaria.

La saga fílmica no fa més que perpetuar aquest sentiment a menor escala, només dura 2hores i mitja i ja sé el que passarà, però no puc menys que contar els dies que falten per l’estrena per veure si la pel•lícula fa honor al llibre. En aquesta sisena part he de dir que ho fa i molt. Cinematogràficament, la millor pel•lícula probablement sigui el Presoner d’Azkaban però aquesta sisena part conta una història molt més important que aquella tercera part en que els protagonistes encara eren nens. La saga guanya força a mesura que avança, des de l’infantilisme de Chris Colombus a l’artesania d’Alfonso Cuarón, de la neutralitat de Mike Newell fins a la precisió de David Yates. Yates s’ha guanyat la meva confiança. Tot el que apuntava a Harry Potter i la ordre del fènix es confirma amb força en aquesta sisena part. Endavant, que faci la setena, que la divideixi en dos si cal, que la canviï, que ens sorprengui perquè si segueix amb aquest estil, aquesta sobrietat, el resultat serà de ben segur dues grans pel•lícules.

Tot en Harry Potter y el misteri del príncep demostra que la saga està en bones mans, un bon director, una estètica definida, un trio actoral cada cop més adult i més creïble i un estol de secundaris absolutament brillants (quasi tots ells de factoria britànica). La historia ha venut milions i milions de llibres i a sobre va “in crescendo” en quan a intensitat així que no ens hem de preocupar per ella. Això és una màquina de fer diners i hom podria pensar que només cal posar el pilot automàtic de fer pel•lícules de Hollywood per garantir l’èxit. Però Yates fa un pas endavant, el llibre ja no es copia literalment pagina per pagina sinó que ara s’agafa la historia com un tot i s’adapta al suport fílmic. Agafa una historia pensada per ser llegida i la transforma en una historia pensada per ser projectada. I per aconseguir-ho no li tremola la mà a ometre o canviar coses del llibre. Yates se la juga però el resultat no podria ser millor.

Contràriament a la tendència del Hollywood actual, a HP6 es sacrifica espectacularitat, escenes d’acció i èpica, a favor del detallisme i la precisió. El film fuig de convencions heroiques per contar-nos una història de personatges. Algú dirà que hi ha excés de romanticisme, però la pel•lícula no és romàntica, el romanticisme és l’excusa per entrar en uns personatges que són bàsicament adolescents. Gràcies a això per primer cop els personatges que havien estat nostres a les novel•les ens pertanyen realment en el film. Són molt propers, riuen, dubten i pateixen d’una manera molt més realista que fins ara. I per aconseguir aquest efecte cal evidentment explotar el diàleg, l’humor subtil i crear caràcters amb cap i peus –genial el professor Sloughorn-. Per primer cop aconsegueixen que em cregui a Daniel Radcliffe com a Harry Potter o més difícil encara a Ruper Grint com a Ron – a la Hermione me la vaig creure des del primer dia, crec que la van robar directament de la meva ment-.

Aprofitant que el llibre sisè és una transició obscura cap al desenllaç de la sèrie, la pel•lícula aprofita per apropar-nos els personatges. Fan que els fem nostres, que ens preocupem per ells i això ho pagarem a la propera pel•lícula quan s’hagin d’enfrontar al final. És un tribut necessari en una sèrie que fins ara s’havia lligat més a l’acció de cada llibre que a les relacions entre protagonistes. Així doncs, HP6 és una pausa per respirar i reflexionar abans de la muntanya russa que ens espera en la doble setena part.

Em quedo amb l’estètica refinada, aquests passadissos gòtics, aquest despatx del director subtilment il•luminat. Em quedo amb el retorn de la màgia com a fons de la història no com a primer pla, el que fascina no són els sortilegis sinó la màgia quotidiana. Em quedo amb les curtes i contades escenes d’acció que tenen una enorme força visual però també una mesurada contenció per no saturar a l’espectador, em quedo amb la Bel.latrix Lestrange el meu personatge favorit, i em quedo finalment amb la cara del Príncep mestís al final del film, una cara i una actitud que diu molt més del que diu el llibre.

No em quedo amb dos detalls: m’hagués agradat veure més Quidditch violent com el que es veu en contats trossos i sobretot no em quedo amb que el Harry no sigui petrificat a la torre d’astronomia.

Spoiler: La mostra més perfecte de que Yates no és un director a l’ús la trobem quan, davant el cadàver de Dumbeldore, els assistents aixequen les varetes al cel, en l’escena més bonica de la saga. Yates no aguanta l’escena més del necessari. T’emociona irremediablement però no cau en la imatge sentimental típica, dura l’ho just per emocionar però no busca el plor descaradament, perfecte.

Per últim recordar que només m’entendran aquells que realment hagin viscut la saga com la vaig veure jo, als altres, que no han tingut el plaer de llegir-los o que l’han llegit quan ja no tenen el món de la imaginació, s’han perdut una gran experiència. Quan la segona part de la setena pel•lícula hagi acabat quedaré d’alguna manera orfe doncs hauré perdut un últim lligam amb la meva infància.

Propostes cinèfiles per al Juliol

Dedico un Post per repassar les possibilitats cinèfiles que proposa aquest Juliol a Barcelona.
Dos escenaris principals: la filmoteca i la sala montjuic (cinema a l'aire lliure).

Filmoteca (Av. Sarrià 33 BCN) costa dos euros l'entrada i es projecten versions originals subtitulades en castellà o català
http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.606ebcb9fdec3df3b4740d63b0c0e1a0/?vgnextoid=3ea0ca8fd647a010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=3ea0ca8fd647a010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Sala Montjuic. Cicle de cinema a la fresca al camp de Tir amb Arc del Castell de Montjuic. Es projecten pel.licules en versió original subtitulada. Entrada 4 euros lloguer de tumbona 2 euros. Cal anar amb temps perquè és molt popular i hi va molta gent.
http://www.salamontjuic.com/catala/programacio.php

Aquí faig un resum de les pel.lícules que jo he trobat interessants, n'hi ha moltes més i les de la filmoteca es repeteixen diferents dies així que la disponibilitat d'horaris és bastant flexible.

Està clar que no hi aniré a totes però si a bastantes així que si algú li interessa que ho digui i jo m'apunto a anar a veure qualsevol cosa!

Us indico dia, hora i ubicació així com també la nota i la adreça de Filmaffinity en cada cas.

Per últim dir que jo i la Nat marxem el dia 21 així que aquells dies no podrem anar enlloc (malgrat aquells dies precisament fagin les millors pel.licules sigh...)

Començem,

Dissabte 03 de juliol.
20:00 Filmoteca
Rio Salvaje, western d'Elia Kazan i amb Montgomery Cliff. Nota filmaffinity 7.2
http://www.filmaffinity.com/es/film899974.html

Dilluns 6 de juliol.
22:00 Filmoteca
Panic in the streets, cinema negre també d'Elia Kazan (s'en celebra el centenari). Nota: 7.4
http://www.filmaffinity.com/es/film883393.html

22.00 Sala Montjuic
No es país para viejos. Thriller/Drama, la pel.lícula per la que va guanyar l'oscar Bardem. Dels germans Cohen, Nota: 7.2
http://www.filmaffinity.com/es/film177270.html


Dimarts 7 de juliol
22.00 Filmoteca
Stage Door, una de les millors comèdies dels anys trenta amb Katherine Hepburn i Ginger Roberts, dirigeix Gregory La Cava. Nota: 7.7
http://www.filmaffinity.com/es/film627081.html


Dimecres 8 de Juliol
22.00 Sala Montjuic
Al otro lado. Pel.lícula alemanya de molt èxit al seu país al 2007. Nota: 7.5
http://www.filmaffinity.com/es/film122021.html


Dijous 9 de Juliol
17:30 Filmoteca
Un tranvia llamado deseo. Clàssic entre clàssics. Drama basat en una obra de Tenessee Williams, amb Marlon Brando de protagonista i Vivian Leigh (la de lo que el viento se llevó) en el paper femení. Imprescindible. Nota: 8.1
http://www.filmaffinity.com/es/film953782.html


Divendres 10 de juliol
19.30 Filmoteca
Viva Zapata! Biografia del revolucionari mexicà protagonitzat per Marlon Brando secundat per Anthony Quinn. També dirigeix Elia Kazan. Nota: 7.6
http://www.filmaffinity.com/es/film660534.html

22.00 Sala Montjuic
El hombre mosca. Comèdia de Harolk Lloyd, mite del cinema mut. Conté una de les escenes més famoses del cinema amb el protagonista penjant de les busques d'un rellotje. La projecció va acompanyada de música en directe. Nota: 7.6
http://www.filmaffinity.com/es/film274653.html


Dilluns 13 de juliol
22.00 Filmoteca
La ley del silencio. Guanyadora de 8 oscars, inclòs el d'actor per Marlon Brando. Un pel.liculón en majúscules, probablement el millor film de Kazan. Nota: 8.2
http://www.filmaffinity.com/es/film479598.html

22.00 Sala Montjuic
Volver. De Pedro Almodovar, amb Penélope Cruz y Carmen Maura. Estil molt Almodóvar però almenys és divertida. Nota: 7.1
http://www.filmaffinity.com/es/film428723.html


Divendres 17 de Juliol
19.30 Filmoteca
Al este del Edén. Drama basat en la novel.la de Steinbeck amb James Dean de tràgic protagonista. Nota: 7.7
http://www.filmaffinity.com/es/film464305.html

22.00 Sala Montjuic
La noche Americana, de François Truffaut. Homenatge al cine de Truffaut que va guanyar l'oscar a millor pel.lícula extrangera. Nota: 7.9
http://www.filmaffinity.com/es/film113826.html


Dissabte 18 de Juliol
19.30 Filmoteca
Telefono rojo? Volamos hacia Moscú. Negríssima sàtira i crítica a la guerra freda i a les relacions USA-URSS, un film absolutament cabdal del mestre Stanley Kubrick. Un "must see" i si ja l'heu vista val la pena repetir! Nota: 8.2
http://www.filmaffinity.com/es/film479847.html


Dilluns 20 de Juliol
19.30 Fimoteca
Sucedió una noche. De Frank Capra, amb Claudette Colbert i Clark Gable, una gran mostra de comèdia romàntica clàssica amb uns protagonistes amb enorme química. Una petita joia que val la pena recuperar encara que ja hagi passat el temps. Nota: 8.0
http://www.filmaffinity.com/es/film118834.html


Dimarts 21 de Juliol
17.30 Filmoteca
Con faldas y a lo loco. Probablement la comèdia més famosa de la història, amb una Marilyn espectacular i uns dialegs trepidants obra de Billy Wilder. Oportunitat per veure-la en versió original i si no l'heu vist no valen excuses per no fer-ho ara. Nota: 8.4
http://www.filmaffinity.com/es/film353180.html


Dijous 23 de Juliol
19.30 Filmoteca
Uno, dos, tres. Comèdia de Billy Wilder, difícil de trobar al mercat o a internet. Oportunitat per veure la que diuen és una de les més endiabladament divertides comèdies de Wilder, poca broma! Nota: 8.4
http://www.filmaffinity.com/es/film459265.html


Dimecres 29 de juliol
22.00 Filmoteca
Primera Plana. Billy Wilder again ara amb la famosa historia dels periodistes encarregats de relatar una execució, aquest cop a càrrec de la parella Lemmon-Matthau. És molt bona i molt divertida. Nota: 8.3
http://www.filmaffinity.com/es/film159596.html

22.00 Sala Montjuic
Wall-E. Delícia animada ideada per Pixar. La millor primera hora de cinema que he vist en molt de temps, entendreix, emociona i és tècnicament espectacular. No us la perdeu si no la heu vist encara. Nota: 8.1
http://www.filmaffinity.com/es/film744679.html

Balanç cinematogràfic de l'any

Realment fa mal fer el balanç cinematogràfic d’aquest 2008. He estat contant i he anat uns 35 cops al cinema aquest any, a una mitja de un cop cada 10 dies. M’he gastat uns 245 euros només en entrades (sumant crispetes i refresc això puja fins quasi els 500...) i al final ben poques pel•lícules m’han deixat amb un bon regust de boca. De fet estic aprenent a esperar el pitjor de cada pel•lícula que veig perquè cada cop que albergo alguna esperança surto més decepcionat/indignat de la sala. Tal com ja vaig declarar en un post de fa temps, crec realment que la creativitat de Hollywood està per els terres i que estem assistint a un dels pitjors moments qualitatius de la industria en molt de temps. La qualitat actual està per sota fins i tot dels pitjors anys 80, la que diuen va ser la pitjor dècada del cinema.

Sempre hi ha hagut pel•lícules dolentes, que no complien els mínims però crec que s’hauria de respectar una mica més a l’espectador, es poden fer pel•lícules sense més ambició que divertir i distreure, que és un propòsit molt lloable, no cal fer cinema d’autor ni art en estat pur perquè en essència el cinema és entreteniment i espectacle. El problema bé quan la mitjana de les estrenes d’aquest any no arriba a el que proposen els seus creadors. Et poden fallar algunes pel•lícules però tantes?? No ho sé, pot ser que jo ja estigui molt cremat, cansat de que no es sàpiga relatar histories senzilles, cansat de càmeres que sembla que tinguin parkinson o de personatges amb encefalograma plano, no sé si he de culpar als guionistes, als directors o als productors però està clar que alguna cosa no falla, i quan mires una mica enrere on es feien obres d’art amb molts menys recursos i amb molta més simplicitat la comparació es fa sagnant.

El meu top 10 del 2008 (films estrenats el 2008 a espanya) seria aquest:

10- La Niebla de Stephen King Terror quasi de sèrie B, bon anàlisi dels canvis anímics d’un grup de gent tancats en un Supermercat i un dels millors finals que recordo, súbit, inesperat i colpidor, et deixa destrossat a la butaca.

9- Quemar despúes de leer Esperpèntica comèdia dels Coen amb un grup de personatges a quin més estúpid. Hilarant a estones, té ritme i genera simpatia, tampoc té res de l’altre món però aconsegueix el seu objectiu: fer riure, i això avui en dia ja es molt!

8- Tropic Thunder Personalment, la comèdia de l’any. Humor de traç gros, escatològic i vulgar, però molt efectiu. Critica ferotge a Hollywood i els films bèl•lics, amb un Downey Jr insuperable fent d’actor negre. La escena final amb Tom Cruise en modo autoparòdia marcant-se un rap és memorable. La mostra de que de l’humor escatològic també se’n poden fer bones pel•lícules.

7- La Noche es Nuestra Negríssima cinta de policies, Joaquim Phoenix demostra que cada dia és millor actor (i ara anuncia que es retira!!). Té alts i baixos, perquè implica molt a l’espectador, pot rosar el melodrama en ocasions però els dilemes morals són de primer nivell, i la fotografia? Ufff, negra, negra com la nit, asfixiant... una de les sorpreses més agradables de l’any.

6- Antes que el diablo sepa que has muerto Dolor i ràbia es combinen per fer una pel•lícula excel•lent, que no vaig disfrutar del tot en el seu moment però que cada cop que hi penso em sembla millor. Interpretacions increïbles (Seymour Hoffman és un actoràs). Angoixa i soledat, profunditat de guió i maestria rera la càmera, ho té tot menys una historia atractiva per l’espectador que està massa horroritzat com per disfrutar del tot.

5- El Tren de las 3:10 En aquest cas confesso que em perd la meva predilecció pel Western. Tot i així el film de Mangold no es pot considerar de cap altre manera que de bona pel•lícula. Excel•lent factura i probablement el millor duel interpretatiu que es pugui veure avui en dia. Crowe es menja la càmera en una sola mirada, i Bale és una bona rèplica. Només em falla una mica el final però crec que és el millor western des de Sin Perdón al 1991.

4- There will be Blood Pèssimament traduïda com a “pozos de ambición”. Això és cinema en majúscules. Una epopeia enorme, un home contra la naturalesa i contra tot el que li impedeix fer-se ric, un estudi de la personalitat profund amb una fotografia esplèndida, que et fa entendre d’on prové l’individualisme Americà. Els esclats de violència són molt ocasionals però donen molta força al film i la banda sonora és sublim.

3- Wall-E Una joia absoluta, 45 primers minuts d’obra mestra atemporal i 50 minuts següents de bona pel•lícula d’animació. Com ens pot atrapar de tal manera una historia d’amor entre dos robots que no parlen? No ho sé però és simplement magistral. La pel•lícula per mi baixa quan apareixen els humans però evidentment s’havia de teixir alguna historia i la veritat és que en cap moment ens avorrim o perdem interès en el que està passant. Increïble com, amb una sola paraula i una mirada metàl•lica, es pot tenir tota la platea a la butxaca

2- El Caballero Oscuro La mostra definitiva de que quan el gran Hollywood posa a funcionar la maquinaria amb ganes, aconsegueix arribar a nivells on cap altre pot arribar. Historia obscura, ambiciosa, guió complicat i enrevessat, actors implicats i un Ledger que immortalitza el Joker per sempre més. La banda sonora posa els pels de punta i el caos es percep a la pantalla, la línia entre bons i dolents no havia estat mai tan fina i el final pessimista del film és fantàstic. Veient el Caballero Oscuro em fa pena pensar en les grans pel•lícules que ens estem perdent per no fer bé les coses o per primar massa l’efectisme i els diners...

1- El intercambio Un melodrama al capdavant de la meva llista? Doncs si! I tant! Eastwood es supera un cop més i aconsegueix fer-me vibrar amb una historia que no hagués dit mai que m’agradaria. L’espectador només és conscient de que està a Los Angeles de principis de segle als 5 primers minuts de la pel•lícula, d’això se’n diu una bona ambientació! És tan bona, que no es nota, simplement ets a dins. El drama personal de la Jolie no és un simple mar de llàgrimes, és molt més, és una crítica ferotge a la societat i al sistema, i el “turning point” que ja comença a caracteritzar les pel•lícules d’Eastwood fa que a meitat del metratge la pel•lícula et canviï totalment. Realment et porta per on vol, no estalvia escenes de violència extrema però si la historia ho requereix la violència s’accepta. Disfrutem mentre puguem doncs Eastwood és el millor director del moment i els anys no passen en va per ell...

Aquesta és la meva llista personal, quina seria la vostra? Creieu que en falta alguna? Vull saber la vostra opinió!

Appaloosa

Deixant el tema de Bolonya que em té atrapat irremediablement, he de fer algunes ressenyes de coses que he vist o llegit aquests dies i començarem amb aquest western que es va estrenar al mateix temps que el nou Bond i que ens arriba sota el nom de Appaloosa.

Com segurament ja sabreu es tracta d’una nova aproximació moderna al gènere per excel•lència del cinema, el Western. Dic una nova aproximació perquè ja no es pot considerar que el western sigui un gènere actual, doncs amb prou feines s’estrenen una o dues pel•lícules d’aquesta temàtica cada any. i és una pena perquè dona per molt, i sobretot té molta tradició.

Tot i així si que hem pogut gaudir aquest any de la magnífica "el tren de las 3 i 10" que a pesar d’arribar-nos aquí a Espanya amb un any de retràs respecte als EUA em vaig reprimir com vaig poder per no veure-la a la petita pantalla de l’ordenador doncs un western sense cinema no és el mateix. La pel•lícula de James Mangold ens oferia un duel interpretatiu d’altura (Bale vs Crowe) i una pel•lícula trepidant sense ínfules de gran clàssic però si aprofitant els mètodes actuals per fer un molt bon entreteniment no carent de contingut i diàlegs elegants.

Amb aquesta experiència recent em mirava amb molts bons ulls la pel•lícula que preparava des de feia temps Ed Harris, un excel•lent actor que des del seu paper al show de Truman sempre m’ha agradat. Ara Harris es posava darrere la càmera, fitxava a Viggo Mortensen (no el tinc molt ben valorat però compleix) i a Jeremy Irons per fer de dolent. Vaig pensar que tres actors d’aquest calat eren una bona elecció i els pòsters i el tràiler em van semblar molt subtils i molt bons.
Amb aquests precedents, arribats el passat 21 de novembre vaig decidir anar a veure Appaloosa abans que el nou Bond (que per cert encara no he vist). Mala decisió la meva.

Appaloosa narra la història de una parella de justiciers (Harris i Mortensen) que són contractats en un poble anomenat Appaloosa per fer de Sheriffs i lluitar contra el malvat Jeremy Irons que domina el poble com vol.

L’argument és típic de western i un bon inici entusiasma a l’espectador, però ràpidament es veuen les carències del film. En primer lloc l’elecció de Reneé Zellwegger com a dona que porta de cap als protagonistes no pot ser més desencertada. Que consti que en general ella m’agrada, m’agrada l’aspecte fràgil que ofereix a Chicago o la ingenuïtat de Yo yo mismo e Irene, però en una pel•lícula de l'oeste no quadra ni en pintura doncs aquí no estem parlant de la típica figurant de western que es dedica a posar cares boniques als protagonistes i a enamorar-ne a algun sinó que a la pel•lícula de Harris el personatge femení hi té un paper destacat. Es necessitava una actriu més ambigua que generés dubtes a l’espectador sobre les seves intencions i Zellwegger no ho aconsegueix en cap moment.

En molts aspectes el Harris director em recorda a un gos que tenia un amic meu, que de petit es passava el dia sol a casa i quan la família tornava al vespre es posava tant content que saltava movia la cua i es pixava a sobre. No n’era conscient, era una expressió d’alegria més. Amb la pel•lícula de Harris passa una mica el mateix. Harris aconsegueix la financiació que necessita per el seu projecte i esta tan content perquè és tan fan del western que no pot parar-se a pensar en què convé a la pel•lícula i en què no i ho posa tot, absolutament tot. Així tenim que en dues hores hi ha tot el que en 80 anys d’història del western hi ha hagut en milers de pel•lícules diferents. Tenim múltiples homenatges a films passats, dones arrebatadores, dos protagonistes una mica crepusculars, un dolent molt dolent i la seva banda, uns alcaldes del poble atemorits, un semi-duel al carrer central, indis, persecucions...
Són masses coses per fer coherent una historia molt simple que es podia haver resolt amb més humilitat.

No es tracta d’una pel•lícula molt molt dolenta, és simplement un western més dels que s'en podien estrenar 10 l’any 50, però avui en dia cada cop que surt alguna pel•lícula d’aquest gènere esperem alguna cosa més.

En els aspectes positius hi poso el personatge de Harris que em sembla molt original com és capaç d’enfrontar-se amb una vintena de bandits però que no sap com enfrontar-se amb una dama perquè no ho ha fet mai. La frase "hasta ahora solo me habia acostado con putas y indias" és significativa. La relació entre Harris i Mortensen és també bona, una amistat clàssica, però em falla Jeremy Irons, no sabem si és dolent o si fa una mica el que vol, i el gir que té al final és més aviat patètic. També algunes frases mereixen ser recordades com la resposta de Harris al comentari del seu company després d'un duel molt curt i ràpid. Harris respòn, "és que todos sabíamos disparar muy bien" com fent mofa dels llargs duels al sol d'algunes pel.licules.

La entrada dels Indis a tres quarts de pel•lícula per una sola escena també és lamentable, no sé si Harris no volia marxar sense posar-hi indis, o si necessitava alguna cosa per resoldre una trama absurdament embolicada però la qüestió es que els indis apareixen del no res, i sen van tan tranquils com han vingut. Inexplicable.

En fi, Appaloosa és una pel•lícula que no serà llargament recordada per res, no té escenes memorables ni diàlegs brillants ni un clímax digne, tot i així no està mal feta. Dignament filmada i amb bones ambientacions, les interpretacions també son dignes, no ho fan malament però no us espereu un Crowe o un Bale. Harris encaixa en el seu paper però la seva cara és marbre i no transmet tot el que podria. Tampoc espereu que en Viggo es mengi la càmera d’una mirada com fa Crowe, ell està en la seva línia com si això no anés amb ell.

En fi, sempre serà millor això que Disaster Movie, i qualsevol intent de revitalitzar el western és més que benvingut per part meva però em quedo un cop més amb la sensació que hem perdut una altre oportunitat (i van...) de salvar aquest nefast 2008.

Per últim una frase de la meva moleskin de frases cèlebres que curiosament no sé de qui és:

En este mundo hay dos tipos de personas, las que disfrutan de un buen western y los que no entienden de cine.