Shibam, la Manhattan del desert

Al bell mig del Iemen aquest desconegut país que només surt a la tele quan envien cartes bomba, hi trobem un petit tresor que es fa estrany no haver-ne sentit a parlar abans: Shibam, coneguda per molts com la Manhattan del Desert.

El Iemen havia estat ara no fa tants anys, una potència regional. Situada estratègicament al final del mar d’Aràbia era una terra de comerç i prosperitat, símbol de la cultura àrab i més habitable que els deserts del que és ara l’Aràbia Saudita. Iemen, com Oman, està en el triangle entre Àfrica, la península aràbiga i tot l’Índic, situació idònia per enriquir-se del comerç que durant mil•lennis ha relacionat Est i Oest. La nostra visió eurocèntrica ens fa obviar sovint els constants contactes comercials i culturals que han caracteritzat la península aràbiga des de temps immemorials.

Avui en dia, molt poc de l’antic esplendor del Iemen perviu. Només les antigues llegendes de la Reina de Saba poden fer recordar als habitants el seu passat pre-islàmic. L’islam ha deixat una forta empremta aquí, i l’arquitectura és un dels senyals més inequívocs. L’arquitectura iemenita és d’un detall exquisit, gelosies, sanefes i finestres ornamentades, tot sense resultar ostentós ni recarregat. No és una arquitectura del luxe com la que ens podem trobar a Bagdad o Damasc, l’arquitectura iemenita és arquitectura de devoció, i la capital Sanà n’és una bona mostra.

Shibam però és una mica diferent. Shibam es troba al centre del país, a la extensíssima vall de Hadhramaut, envoltat de desert. Les condicions de Shibam eren i són difícils però ha prosperat sempre perquè està situada al mig de la ruta comercial principal que passa per la zona. Només el riu Hadhramaut dóna vida a la regió i és per això que tota la vida s’estructura al seu voltant.

Shibam es va començar a construir al segle XVI, es va delimitar un perímetre i una muralla de 350000m quadrats que és exactament el que ocupa encara avui en dia la ciutat. Es tractava d’una zona molt important per al comerç però també per això una zona conflictiva i difícil de defensar. Per primer cop a la historia es projectava una ciutat en alçada i no en extensió. El perímetre estava delimitat i tota ampliació que es volgués fer de la ciutat s’hauria de fer en vertical amb cases que per llei no podien superar els sis pisos.

D’aquesta manera es va crear la Shibam de llegenda que troben els pocs viatgers que s’hi arriben. 500 torres de més de sis pisos, 30 metres d’alçada, amb carrers laberíntics i estrets que es perden enmig de la immensitat de les torres. La primera ciutat de gratacels de la historia, molt abans que als EUA, i sense acer.

A Shibam es va construir i es segueix construint amb tova (adobe en castellà) una combinació de fang i palla assecada al sol. Que amb maons fets de tova es puguin alçar torres centenàries de sis pisos és un prodigi de la tècnica.

Cada família és propietària d’una de les torres. Al primer pis acostuma a servir de rebost. Al segon hi viu el poc bestiar que tenen, alguna cabra i poca cosa més. El tercer és on els homes hi fan vida social. El quart és on hi ha la cuina i és la planta de les dones, el cinquè és per a tota la família i el sisè es reserva per quan hi ha algun fill acabat de casar que encara no té casa pròpia. El terrat de les torres fa d’excel•lent mirador i acostuma a estar recobert d’una capa gruixuda de calç per tal d’impermeabilitzar la tova de les infreqüents pluges.

El que fa especial a Shibam és que per arribar-hi s’ha de passar dies i dies de desert i d’orografia tediosa i que de repent ens trobem amb unes torres enormes al mig d’una immensa vall que comença tant abruptament com acaba, i més enllà ja no hi ha res més fins a arribar a la frontera amb Oman.

Shibam és un símbol de resistència, resistència als anys i al temps atmosfèric resistència a l’avanç implacable del desert. Però també resistència dels seus habitants, més pobres ara que fa cinc cents anys, que segueixen respectant la ciutat com el tresor que és i es resignen mastegant el qad, unes fulles que constitueixen la droga tova local. De fet Shibam és ara una ombra del que havia estat, la major part dels carrers són solitaris i de tant en tant s’hi troba alguna dona tapada fins als ulls que va o ve del mercat. Durant moltes hores del dia fa massa calor per fer vida al carrer i de cotxes no n’hi ha, i si n’hi hagués no hi cabrien per els estrets carrerons.

Shibam sobreviu doncs gràcies a la tenacitat dels seus habitants i a les ajudes de la UNESCO que la va considerar ja fa anys com a Patrimoni de la Humanitat.
Esperem que d’aquí uns anys la situació al Iemen es calmi, i puguem veure amb els nostres ulls aquest oasi enmig del desert, la Manhattan de sorra.