Aquestes han estat per mi les millors pel•lícules del 2010 que ens abandona (recordeu, films estrenats al 2010 al nostre país).
10- Scott Pilgrim vs the world de Edgar Wright.
Fusió quasi perfecte de còmic, música i cinema. Humor i acció a dojo que es combinen amb múltiples referències a els diferents universos dels tres arts. És una pel•lícula rodona que ofereix una bona estona d’adrenalina i riures. No li podem demanar més. Només li falla el final, potser massa arquetípic o previsible. Menció especial per a Mary Elisabeth Winstead que escapa de la típica novia florero de moltes trames romàntiques.
9- Kick-Ass de Mathew Vaughn.
Més referències del món del còmic! La veritat és que tinc debilitat amb aquesta peli, me n’esperava molt i no em va decebre. La trama és original i trenca amb el que estem acostumats a veure, hi ha molta violència i humor força fi. A més Chloe Moretz la clava absolutament amb el seu personatge de nena assedegada de sang. No està més amunt en el rànquing perquè en el fons és un historia de superherois amb poques pretensions, però és una pel•lícula rodona!
8- The Town de Ben Affleck.
Ara ens comencem a posar seriosos. The Town és un thriller modèlic que té flaixos de gran pel•lícula però que li falta alguna cosa per acabar de quadrar el cercle. Potser és per l’error garrafal de càsting fent que Affleck protagonitzi a més de dirigeixi la peli, o potser és que el final és massa previsible. De totes maneres és un film elèctric, que ens submergeix completament en un barri de Boston, que fa de la ciutat un mateix personatge, que descobreix a Rebecca Hall com a gran actriu i que fa entrar a Jon Hamm (Madmen) en el cercle de Hollywood. Malgrat els seus defectes, està molt per sobre de quasi tots els altres thrillers estrenats aquest any i demostra que l’Affleck director té molt de recorregut per endavant.
Estic llegint el llibre de Mike Davis, Planeta de ciudades miseria i fent una assignatura d’Àfrica subsahariana. Mala combinació. Molta desesperança.
Al 2009 el continent africà va passar per primer cop dels 1000 milions d’habitants, dels quals 395 milions ja viuen en ciutats. El creixement demogràfic està disparat. Àfrica només trigarà 17 anys en arribar als 1500 milions i d’aquí a 40 anys ja haurà arribat als 2000 milions dels quals 1230 milions viuran en ciutats. Però en quin tipus de ciutats? La urbanització a l’Àfrica ha estat molt tardana. Fa 50 anys només Alexandria, El Caire i Ciutat del Cap superaven el milió d’habitants i només el 15% de la població africana era urbana. Això vol dir que a més d’una explosió de població en general, l’Àfrica ha patit i seguirà patint una urbanització molt ràpida.
Al 2050 l’hegemonia d'El Cairo que avui en dia té 11 milions de persones es veurà reemplaçada per la megalòpolis de Lagos que ja tindrà 14 milions. En general l’Àfrica subsahariana creixerà molt més que l’Àfrica del Nord i a més aquest creixement es concentrarà en enormes ciutats com Lagos, Kinshasa, Luanda o Nairobi. Lagos per exemple ha crescut en 1.800.000 persones en 5 anys. Això vol dir que cada any arriben a la ciutat 360.000 persones a un ràtio de 30.000 nous habitants al mes o mil persones al dia! Amb aquest ritme de creixement és impossible projectar un urbanisme o planificar nous assentaments. Cap govern del món podria assumir aquest ritme de nouvinguts i molt menys encara els governs africans.
He acabat finalment amb El desequilibrio como orden, una historia de la post guerra fría del Francesc Veiga. Veiga és un professor d’història contemporània de la UAB que a mi em va donar l’assignatura d’Història de l’Europa oriental. En persona és un crack, un historiador modern i curtit en el treball de camp. S’ha patejat tota Europa i fa una historia totalment contemporània i actual. A més és un pou d’anècdotes amb la qual cosa les seves classes son molt notables.
Veiga ja havia destacat en algunes obres com la seva col•laboració en l’excel•lent La pau simulada. Una historia de la Guerra freda i sobretot amb El Turco un repàs històric a l’imperi turc. L’any passat però va treure aquest llibre que ha passat incomprensiblement bastant desapercebut per les nostres llibreries. S’ha de dir que El desequilibrio como orden té un mal títol i una pitjor portada. El títol no explica el que trobarem a l’interior i la portada ens il•lustra una mera anècdota en mig d’un to vermell que no contribueix a donar serietat a l’obra.Una mirada a l’índex però ens traurà de tots els dubtes.
L’autor d’aquest blog va anar ahir a la nit a veure l’últim espectacle de la companyia Cirque du Soleil a Barcelona, titulat Varekai. Hi va anar amb immillorable companyia i s’ho va passa estupendament. I és que el Cirque du Soleil té quelcom d’especial...
VAREKAI s’inicia quan Ícar, amb les ales desfetes per haber-se apropat massa al sol, cau enmig d’una misteriosa selva on habiten els més fantàstics sers. Magnífica manera d’enllaçar conceptualment dues tradicions molt allunyades, un personatge de la mitologia clàssica, blanc, apol•lini i pur que es trobarà enmig d’un món colorista i de somni enmig d’un bosc d’alts arbres daurats, un món d’inspiracions gitanes, romanís, dels Balcans. En el moment de l’espectacle no tens temps de pensar en això perquè els números són visualment hipnòtics i la música i la dansa no et donen temps per a la reflexió. Recordant-ho ara però, tot en Varekai té un sentit, s’inicia amb un numero d’acrobàcia aèria damunt d’una xarxa blanca en que sembla que Ícar rememori els seus moments de vol, amb lleugeresa però amb molta elegància, una elegància que sembla ballet rus portat a les alçades. La potència del número em va fer témer en aquell moment que no podrien aguantar el nivell tota la funció. I efectivament, el primer número és dels millors de l’espectacle però tota la parafernàlia que envolta els números circenses fan que l’espectador no desconnecti en cap moment. Trobarem trapezistes, acròbatas, malabaristes i contorsionistes. Un recull dels números clàssics del circ portats tots a l’extrem i envoltats d’una caixa de seda.
Al bell mig del Iemen aquest desconegut país que només surt a la tele quan envien cartes bomba, hi trobem un petit tresor que es fa estrany no haver-ne sentit a parlar abans: Shibam, coneguda per molts com la Manhattan del Desert.
Food Inc. és un documental denuncia produït al 2008 per diversos especialistes en camps diferents, tots preocupats per l’origen dels aliments que comprem als supermercats. El documental s’alimenta de diferents llibres sobre el tema que han anat apareixent en els últims anys, el més important dels quals va ser Fast Food Nation d’Eric Schlosser que és una de les veus que porta el documental.
El documental és dur en alguns moments i molt indignant quan es tracta de veure com les grans companyies escanyen als agricultors i sotmeten als animals a condicions terribles. No us equivoqueu, això no és una apologia del veganisme, és una denúncia de la fordització del sistema alimentari que hem creat. Aquí no es denuncia que els éssers humans mengem carn perquè ens ve donat per naturalesa, de fet cap dels entrevistats és vegetarià. El que es denuncia és que, al fer de la producció càrnia una cadena de muntatge com si es tractés de la General Motors fent cotxes, caiem en uns estàndards de qualitat baixíssims, on les mesures sanitàries són quasi inexistents i on qualsevol error pot portar a intoxicacions massives. Aquesta manera de fer també perverteix l’ordre natural fent menjar blat de moro al bestiar causant-los greus problemes de salut, o sobretot fent viure als animals en condicions terribles. No tenen espai, no veuen la llum del sol, se’ls sotmet a un creixement exprés se’ls mata en massa per després ser esquarterats per treballadors de la més baixa qualificació en condicions d’explotació terribles.
La red Social és una gran peli STOP no és divertida STOP no mor ningú STOP ens sabem el final STOP a molts no els enganxarà STOP pot tenir un missatge pervers STOP
La red Social és una gran peli STOP
I és que en això del cinema actual no tothom juga en la mateixa divisió. La red social pot agradar més o menys però tot aquell que surti del cinema haurà vist un film rodó, rodat amb cap, amb un guió molt estudiat, sense grans alardes ni de plantejament ni de pretensions, un film mil•limètric i exacte pensat per ser el que finalment ha estat i això, només complir aquestes petites pautes, només el fet de que sigui una peli ben feta a nivell de direcció, guió i actuació ja la fa jugar en un altre divisió i casi en un altre lliga.
Per tots aquells que em critiquen dient que abuso de les paraules grandiloqüents m’estenc en aquest punt. La red social no és perfecte i entenc que a molta gent no li agradi o li cansi la complexitat i el ritme de la pel•lícula. Al cap i a la fi molts cops anem al cinema a desconnectar i gaudir, i en aquest cas el que ens trobem és un exercici que ens fa pensar i reflexionar en ocasions a molta velocitat. Però més enllà d’això quan es surt del cinema es té la sensació de que s’ha vist un producte amb acabats de qualitat. Per entendre’ns, no podem comparar la red social amb molts dels subproductes que arriben a les pantalles últimament com Exposados o inclús amb Machete, per molt que aquests subproductes ens puguin entretenir de tant en tant. És com comparar quelcom que t’has comprat als xinos amb qualsevol altre producte comprat a una bona botiga.
La historia ja la coneixem tots, al 2004 Mark Zuckerberg inventa Facebook i es converteix en el milionari més jove de la historia. No us espereu però un plantejament convencional en forma de: "protagonista té una idea – molts problemes per tirar-la endavant – finalment triomfa i és feliç". Res d’això, la Red Social s’estructura en forma de flaix-backs des de dos judicis en els que el milionari més jove del món es l’encausa’t.
Atents a les dues primeres escenes ja que marquen molt el caràcter de la pel•lícula. A la primera una rapidíssima discussió entre el protagonista i la seva novia, si esteu adormits us perdreu. Ens serveix per copsar en dos minuts l’extraordinària capacitat intel•lectual de Mark Zuckerberg però també la seva falta de capacitats empàtiques o socials. Zuckerberg és un freak, un sociòpata, però no en el sentit bucòlic dels freaks de Big bang theory sinó en el vessant més autèntic i cruel del seu caràcter.
Natasha Nikolayevna s’havia aixecat aquell dia a les 6 del matí per anar a treballar. Una hora abans del que normalment feia. El fred recent arribat calava els ossos de la jove Natasha que s’afanyava per arribar al seu destí. Quaranta minuts de córrer pels carrers Moscovites fins arribar al Kremlin la van deixar exhausta però la van fer entrar en calor. Era el barri benestant, d’això no n’hi havia dubte, però la primera vegada que hi entrà s’hauria esperat molt més luxe del que hi havia. Tots els grans dirigents del partit Bolxevic hi residien, però vivien en condicions humils, en pisos amplis però austers i es comportaven entre ells com si fossin una gran família. Organitzaven cafès i balls de nit, els nens jugaven i anaven a escola junts i les dones es reunien mentre els marits es tancaven en llargues reunions de treball per intentar corregir els grans problemes que afrontava el país.
Natasha evidentment no en formava part d’aquest grup selecte de dirigents, ella era d’origen humil, una camarada treballadora nascuda a Kazan que havia vingut a Moscou com tantes d’altres en busca de feina i prosperitat. Un cop de sort i alguns contactes familiars van servir per entrar al servei d’una important família Bolxevic. El treball no era difícil, s’havia d’ocupar en tot moment de les necessitats de Nadia Illiluyeva. Una dona entrada ja en la trentena, de bona aparença i fàcil somriure però que era infeliç de naturalesa.
Nerviosa com poques, Nadia Illiluyeva era una tortura per a si mateixa. A pesar de que ja l’havien avisat, a Natasha li va costar molt els primers dies anticipar-se als canvis d’humor sobtats i imprevisibles de la seva mestressa. Podia aixecar-se un matí en la millor disposició possible i tractar a Natasha com una més però al cap d’unes hores podia arrencar en atacs d’ira irrefrenables que la sumien en un estat d’excitació seguida d’una caiguda en les profunditats del dubte, els gelos i el temor. Nadia Illiluyeva no era feliç i no podia ser-ho. Tenia tot el que una dona russa podia imaginar, bellesa, intel•ligència, bona família i estava casada amb un gran home. Aquest gran home de nom impronunciable per als occidentals havia tingut més d’un sobrenom però en la seva Geòrgia natal tothom el coneixia com a Koba. Koba havia estat un personatge astut, un revolucionari professional que havia trobat en el partit bolxevic la plataforma perfecta per les seves ànsies de progressió. Koba era vint anys més gran que Nadia però a pesar d’això s’estimaven amb bogeria. Massa bogeria -pensaven molts. El caràcter intempestiu de tots dos personatges xocava constantment i passaven amb facilitat de la passió i la necessitat més absoluta a la gelosia, la indiferència i els retrets i sovint a sobre ho feien en públic. Això com podeu comprendre dificultava molt el treball a la jove però voluntariosa Natasha.
Acabant les vacances estic llegint més que mai. Tinc tres llibres començats dels que espero parlar en entrades posteriors perquè els tres valen la pena. Entremig però segueixo endinsant-me dins del món del còmic europeu. Això de tenir una botiga de còmics sota casa em provoca.
Avui us parlo d’un còmic fantàstic titulat Long John Silver, està escrit per Xavier Dorison i dibuixat per Mathieu Lauffray i és realment espectacular. Es tracta de dos autors francesos i em consta que al país veí aquest còmic està arrasant. La veritat és que no m’estranya doncs es tracta d’una historia molt atractiva dividida en quatre llibres dels quals aquí encara només tenim els dos primers volums. Una excel•lent primera part titulada “Lady Vivian Hastings” i una segona part que manté el nivell titulada “Neptune”.
Finalment hem pogut donar per finalitzat aquest curs etern! Realment hi ha hagut moments en que em pensava que no ho aconseguiria però em segueixo sorprenent a mi mateix. Sempre a última hora, sempre estressat, però de moment complint amb la agenda i amb tot lo planificat!
Aquest any he fet menys crèdits que l’any passat però tinc la sensació que ha estat més dur. Segurament perquè la necessitat d’acabar historia m’ha fet fer assignatures que no m’interessaven massa però que quadraven en el meu horari sempre complicat.
Els números d’aquest llarguíssim any han estat els següents: 114 crèdits superats dividits en 16 assignatures. 3 d’elles anuals i 13 de semestrals. De totes aquestes, 4 assignatures han estat virtuals, és a dir sense anar a classe i fetes des de casa. Aquest any l’equilibri ha estat perfecte, amb 8 assignatures d’història i 8 de geografia i els resultats han anat en la línia de l’any passat, intentant pujar més la nota de Geografia i deixant una mica de banda la Historia. Al final han estat 5 aprovats, 8 notables, 1 excel•lent i dues Matricules. Em quedo amb el mal gust de boca de liarla a l’examen de Geografia de la Regió Metropolitana i tenir un aprovat de la meva assignatura preferida però a canvi he tingut una matrícula inesperada com la d’Història de les dones a l’edat mitjana.
Avui fa 65 anys del llançament de la segona bomba atòmica sobre el Japó, a la ciutat de Nagasaki.
Quan pensem en la segona guerra mundial, la guerra al pacífic acostuma a quedar en segon terme. Es veritat que va tenir ben poc a veure amb la guerra europea, però la intensitat de la guerra contra el Japó va ser tant o més gran que els pitjors moments viscuts al front oriental d’Europa. La nostra desconeixença per els japonesos i per la seva historia és quasi tan gran com la que tenien els soldats americans de Pearl Harbor quan el 7 de desembre de 1941 es van trobar amb el bombardeig nipó i es pensaven que eren avions americans fent maniobres.
Al 1939, quan es declara la guerra mundial a Europa, els japonesos ja fa anys que estan en guerra. Estan creant el seu propi imperi a imatge dels grans imperis colonials anglesos i francesos. A diferencia de les potencies europees, el Japó no ha viscut els horrors de la primera guerra mundial i no entenen l’afany de pau i acords que hi ha a Europa. Des de 1905 el japó acumula colònies a l’Àsia oriental, sotmet Corea al 1910 i posteriorment ocupa Manxúria. Al 1937 es llancen a conquerir tota Xina amb una ferocitat inusitada. El japó és un imperi tecnològicament molt avançat, amb un exèrcit nombrós i molt disciplinat que s’articula en obediència cega al emperador Hirohito.
En aquests primers trenta anys de segle XX però l’exèrcit imperial es transforma. Si al principi destacaven per el bon tracte que es donava als presoners de guerra, en la guerra contra Xina es revelen com una màquina de matar terrible. Les atrocitats comeses en els quinze anys de guerra a l’Àsia, es conten entre les més grans comeses per la humanitat. Si bé és veritat que no hi ha un programa sistemàtic d’extermini com en la Shoa jueva, ben aviat l’exèrcit japonès entrarà en una dinàmica perversa de conquerir, destruir, matar i violar. No es tindrà cap respecte cap a uns xinesos als qui consideraven éssers inferiors i enrederits. Es practicaran viviseccions amb presumptes finalitats mèdiques, s’enterrarà vius a pobles sencers i els soldats no trobaran cap límit per a les violacions de dones i nenes. El punt culminant de la barbàrie, malauradament molt poc conegut a occident, serà la matança de Nanking de 1937.
Esquizofrènic país el nostre, que surt al carrer en massa en una manifestació massiva per l’autogovern, que es tenyeix d’independentisme i que la nit següent pateix i s’emociona amb la selecció.
Una selecció amb majoria de catalans i del barça però que ens identifica a tots. Són sentiments contradictoris però crec que no excloents. Es pot animar a mort a la selecció perquè en el fons és la nostra, són els nostres jugadors, un grup humà fantàstic que predica amb l’exemple de la convivència i l’èxit. Gent molt diferent que conviu durant una dura concentració de més d’un més, lluny de casa i envoltats d’una pressió immensa. No és fàcil fer el que fan aquests nois, igual que no va ser fàcil ser campions del món de Bàsquet. No n’hi ha prou en tenir bons jugadors, cal tenir un grup unit i cohesionat que s’ajudi per superar les adversitats tots junts perquè qualsevol que hagi jugat en un esport d’equip sap que si apareixen escletxes en la convivència el conjunt s’enfonsa.
Ahir a la nit milers de catalans sortien al carrer per celebrar-ho. Només calia veure com estava la pantalla gegant de Pça.Espanya per veure que Catalunya viu amb tanta passió aquesta selecció com qualsevol altre part d’Espanya. I no em crec que siguem un país bicèfal, en què convivim un milió i mig de catalans que odien tot allò relacionat amb Espanya i uns altres tants odiïn tot allò relacionat amb Catalunya i es desvisquin per Espanya. Un país així no existeix. No som dos països en un mateix territori, tots formem part d’un mateix.
Llegeixo a Imagenes que el cine yankee està replantejan-se l’estratègia de llançament de pel•lícules. Aquest estiu està sent i serà el pitjor de la historia del cine en quan a recaptació i en qualitat (mireu el que tenim per endavant d’estrenes. Algu interessant? Eclipse? Shrek 4?? Es un desert total…) només la última de Nolan (Inception) pot salvar el tema perquè sembla que l’altra gran esperança que era The Last Airbender del Shyamalan és un bodrio com un piano (quina llàstima amb les ganes que li tenia jo a aquesta peli…) altres com el Equipo A o Noche y Dia estan naufragant als EUA i no sembla que canvií al mercat internacional. En fi, la cosa és que els estudis estan pensant, per fi, que més val deixar de fer secueles i precueles i revisions de series dels 80 perquè això acaba per no importar a ningú i s’estan arruïnant a major velocitat que de costum. Es planteja un retorn a les histories originals. Els guionistes es freguen les mans perquè els grans estudis busquen coses noves, histories originals que no provinguin ni de sèries ni siguin adaptacions lideraries. Això si, aquests canvis no arribaran a nosaltres fins a l’estiu el 2011 o 2012 o sigui que ens queda Shrek 4 per rato...
Davant el panorama desolador que tenim aquest any, fins i tot trobo a faltar les pelis del Michael Bay o Roland Emmerich. Típiques produccions palomiteres però ideals per l’estiu. No només de clàssics es pot viure! De tant en tant es necessiten distraccions amb moltes explosions personatges plans paro amb la testosterona pels núvols i sobretot amb l’aire acondicionat ben alt. I mirant avui a Blog de cine veig que no sóc l’únic que ho troba a faltar!
Aquests dies m’ha tocat revisar les cartes d’Abelardo i Heloïsa per determinar si les cartes d’ella són reals o són una falsificació. Difícil tema que ha fet escriure moltes i moltes línies al llarg del s.XX. La d’Abelardo y Heloïsa és la típica historia de la que has sentit a parlar sempre i no te l’han acabat d’explicar mai. A més jo sempre havia admirat a Abelardo, figura clau de la intel•lectualitat del XII juntament amb Suger, Sant Bernat o Pedro el Venerable, però havia deixat de banda l’altre membre de la parella. La sorpresa que m’he emportat al veure que aquí la crack és Heloïsa! Però anem a pams, primer la breu historia i després perquè dic això.
Pedro Abelardo com ja hauríem de saber va ser un magíster, un intel•lectual, teòleg i filòsof que va encarnar tota la modernitat del s.XII. Crea un nom mètode de debat dialèctic anomenat sic et non i s’estableix una escola al mont de Santa Genoveva a la riba esquerra de París, apartant-se així de les escoles monacals. Està alliberant el saber de les parets del monestir, fent un primer pas cap a les universitats del s.XIII. A més les seves ensenyances s’allunyen del deu maniqueista venjatiu del romànic, s’obre a la caritat i la bondat del nou déu que caracteritzarà el gòtic.
Abelardo és un geni, un avançat a la època i el centre de totes les mirades a principis del XII. Entre els seus alumnes hi ha un papa, 19 cardenals i més de 50 abats. La seva historia calamitatum comença quan el canonge de la Catedral de París li demana un favor personal: instruir i adoptar com a alumne a la seva neboda. Abelardo accepta i el dia en que es coneixen Heloïsa té 17 anys i Abelardo 39. A pesar de la diferencia d’edat i d’estatus les classes es converteixen poc a poc en converses amoroses. Com diu el propi Abelardo:
«...Los libros permanecían abiertos, pero el amor más que la lectura era el tema de nuestros diálogos, intercambiábamos más besos que ideas sabias. Mis manos se dirigían con más frecuencia a sus senos que a los libros[…]»
La bellíssima historia d’amor però es trenca quan es fa evident que Heloïsa està embarassada. El canonge, monta en colera i contracta a dos sicaris que es presenten a casa d’Abelardo i agafant-lo per la força el castren abans de fugir ràpidament.
Acabo de veure això i no em puc resistir de penjar-ho. Sembla que encara hi ha polítics dignes i que toquen de peus a terra. Encara que sigui Francès i dels verds: Ole tus huevos!
La historia de l’Art de l’Ernst H.Gombrich és comunament citat com el millor llibre que hom es pot llegir per endinsar-se un mica en el fascinant món del la historia de l’art. La veritat és que era un tema que tenia una mica abandonat, crec que des de batxillerat no havia llegit res més sobre el tema i deu ser per això que m’ha agradat tant. Ha estat com redescobrir quelcom que has disfrutat molt abans i que havies oblidat.
L’excusa ideal per agafar-lo de la biblioteca ha estat el viatge d’aquest pròxim estiu per Italia amb la Natalia. Els que em coneixeu us preguntareu perquè carai vaig a Itàlia un altre cop quan ja hi he estat dos cops. La resposta senzilla seria: un mai se’n cansa de veure meravelles. La resposta més elaborada potser seria que realment ara sé moltes més coses de les que sabia l’últim cop. Crec que els meus ulls estan molt millor entrenats ara i veuré coses que en els dos viatges anteriors crec que se’m van escapar. Per si d’acàs i per arribar en plena forma al viatge m’he fet un pla estricte de lectures que inclou llibres com la Historia de Roma de l’Indro Montanelli, El renacimiento de Fernando Checa, i un llibre sobre barroc que encara he d’escollir.
El fet és que aquesta historia del art és senzilla i concisa, apenes 500 pàgines per a 40 segles d’art. A més l’edició que vaig agafar està profusament il·lustrada amb la qual cosa hi ha encara menys espai per al text. La gràcia del llibre recau en que realment Gombrich no aspira a una historia exhaustiva sinó a donar breus conceptes sobre cada època, tots relacionats amb la funció de l’art en cada moment, el paper de l’artista dins de cada societat i una ràpida passada per els artistes imprescindibles de cada moviment. És doncs una col·lecció de mínims, tot allò que s’ha de saber per començar a entendre una mica com ha anat canviant l’art amb els anys.
La redacció de Gombrich sempre ha estat molt àgil, ja ho podíem veure al seu “Breu historia del món” però en aquest llibre es nota que tracta la matèria en que ell és experti això encara augmenta més el ritme. No dedica més d’una pàgina a cada artista o obra, i il·lustra les idees més abstractes amb símils contemporanis: ens trasllada una problemàtica o un fenomen a la nostra societat actual per que entenguem millor el que significava en aquell moment. El fet que estigui il·lustrat ajuda molt al lector doncs constantment pot referendar el que diu l’autor en la obra d’art que té copiada al costat del text.
El que busqui en aquest llibre una relació de grans pintors i les seves vides i obres no ho trobarà. El fort d’aquest llibre no és l’apartat de vides d’autors sinó l’explicar com sorgeixen i es desenvolupen els canvis en la percepció artística. Gombrich es centra molt (sense deixar els altres aspectes de banda) en fer-nos entendre què és el que canvia en els artistes per fer-los abandonar les constants preestablertes de l’estil en que s’han educat per innovar i crear estils nous.
En aquest sentit he trobat molt significativa la demostració que fa de com l’artista de l’alta edat mitja no ha perdut, com es creu comunament , la capacitat de representar la realitat de manera fidedigna. L’artista del primer romànic segueix sent capaç de pintar de manera “realista”. El que ens diu Gombrich és que el canvi no està en la capacitat de l’artista sinó en la funció de l’art. Quan a l’alta edat mitjana l’art serveixi exclusivament com a il·lustració de la bíblia per a aquells que no saben llegir, representar la realitat no tindrà cap sentit. El que buscaran els artistes medievals és representar uns valors, una moralina, una ensenyança. I per transmetre valors i normes no necessites pintar tots els músculs al detall com feien Grecs i Romans, només cal que s’identifiqui al personatge seguint unes convencions: la iconografia. Tampoc caldrà que es respectin les normes de la disposició del cos o dels objectes en la escena i fins i tot es podrà prescindir de dibuixar quelcom al fons. Aquí lo important és l’escena que es vol relatar i per tant si posem un fons llis de color or és per no distreure la atenció de l’espectador.
Revelacions com aquestes es van succeint al llarg de la narració que està dividida en capítols en ordre estrictament cronològic i per àrees geogràfiques artísticament afins. L’Europa mediterrània catòlica es tracta en capítols diferents a la Europa protestant perquè els valors artístics no són els mateixos sobretot a partir de la reforma.
És en resum una lectura molt interessant i enriquidora. Et dona aquell punt de saber necessari per entendre mínimament el que veus quan vas a un museu. És difícil trobar en un llibre de qualsevol temàtica el punt mig entre la erudició excessiva i la lleugeresa anecdòtica però certament en aquest cas Gombrich ho aconsegueix.
Recomanat per a: Tot aquell que tingui una setmaneta per entrenar els seus ulls a veure art.
Contraindicat per a: Tots aquells que senten urticària a menys de 50m d’un museu.
1a certesa de la setmana: El saló del còmic és un pou de freaks irredemptes com una casa, però crec que és un dels millors salons que es fan a Barcelona. Té un nosequè que m’encanta, una barreja de nostàlgia, de clàssics en paper, de col·leccionisme i bibliofília que m’atrapa. Deu ser un dels móns temàtics en els que menys en sé però millor em sento. I a sobre aquest any he involucrat a la Natalia i ja ha estat la canya.
2a certesa de la setmana: Kick-Ass és un còmic com la copa d’un pi! I no és una opinió personal! La mateixa Natalia em secunda! Para, para!! Com?? Una noia aficionada als còmics sanguinolents i salvatges i fins i tot aficionada a la fantasia èpica de Canción de Hielo y Fuego?? Yehaaa... That’s my girl!! XDD
El fet és que dissabte al saló buscava sense parar el Kick-Ass del Mark Millar. No és que sigui un gran expert en còmics i la veritat és que no havia sentit parlar mai dels autors. Simplement portava molt de temps sentint i llegint meravelles d’aquest breu però intens còmic i de la seva adaptació cinematogràfica que s’estrena el proper 4 de Juny.
Vaig preguntar a varis stands i a tot arreu estava esgotat (i això que encara era dissabte a la tarda...) ja casi havia abandonat la búsqueda quan al final el vaig trobar a un dels extrems més poc transitats del saló. La veritat és que és poqueta cosa, deuen ser unes 70 pàgines o així i val 20 euros, però són els millors 20 euros gastats en temps. L’enquadernació és bona, en tapa dura i en paper gruixut i molt setinat. El fons és d’un constant color negre com acostuma a ser en els còmics últimament i això fa que els colors saltin de la pàgina amb força. La veritat és que les il·lustracions són d’escàndol, val la pena tornar-lo a llegir per apreciar millor detalls que en una primera lectura has passat per alt.
I és que Kick-Ass no és un còmic a l’ús, és un còmic adult, MOLT adult. La contundència física i verbal és immensa. No té pietat de res ni de ningú, es vessen litres de sang, es veuen molts ossos trencats i els insults volen per les pàgines. Però no us enganyeu, si voleu un còmic només de violència compreu-vos un The Punisher, aquí la violència és vehicular, està al servei d’una historia. Una historia simple, senzilla però amb un ritme endimoniat que dóna i donarà molt de sí.
El protagonista és Dave Lizewski, un pringat en edat escolar que devora còmics, es mata a pallas i somia amb la pibon de la classe. Un de tants vamos... el que fa singular a Dave és que decideix que encara que no té cap poder sobrenatural, ell pot ser un superheroi. Comprarà el traje per ebay i sortirà a la nit de Nova York a fer justícia. Ben aviat descobrireu que les coses no són com ell pensa i es veurà arrossegat per un frenesí d’aconteixaments que involucra a la Màfia i a una nena diabòlica de només 10 anys que maneja la Katana com si fos Beatrix Kiddo amb una Katana de Hattori Hanzo (recordeu Kill Bill?)
No destripo més l’argument, només dir-vos que si esteu pensant que aquest argument ja us sona, millor penseu-ho un altre cop i compreu el còmic perquè val molt la pena. Realment es fa molt curt perquè les pàgines volen, especialment en les escenes d’acció. Com ja he dit el dibuix és fantàstic, té un estil que no es pot qualificar de realista, sacrifica realitat a favor de la contundència. És possible que un os no es trenqui així, o que una cara no quedi amb aquesta expressió quan li disparen una màgnum a dos centímetres de l’ull, però joder... realment estàs sentint el dolor...
Res més, només espero que la pel·lícula sigui la meitat de bona que el còmic i ja em donaré per satisfet. Realment el material és cinematogràfic 100% i dóna per fer una gran adaptació. A més a la pantalla s’hi podrà afegir un element que trobo a faltar a les pàgines: una banda sonora acorde amb el que s’està explicant.
Ara em queda el From Hell de l’Allan Moore, però això ja és un altra cosa... Alta cultura contra “divertimento”, dues obres molt diferents però obres mestres cadascuna en el seu àmbit, que no és poc...
Postscriptum: Us deixo un link al còmic en la seva versió anglesa per si voleu fer un cop d’ull, però si us agrada compreu-lo! Així col·laborem a una segona i tercera parts que pel que diuen ja estan en camí. http://www.megaupload.com/?d=1PT5UJRZ
Postscriptum2: Click a les imatges si voleu veure-les en tot el seu esplendor...
He trobar una petita meravella a la biblioteca sobre la simbologia dels colors i com la percepció humana sobre ells ha anat canviat al llarg de la historia i m’agradaria compartir-ho amb vosaltres. Si tinc temps faré un petit resum de cada color seguint el llibre de Michel Pastoureau, Breve història de los colores.
Comencem amb el Blau, el color preferit de la majoria d’europeus des de ja fa molt de temps, el color que no molesta a ningú, el color de les banderes dels organismes internacionals i el més utilitzat per vestir. Per a la societat occidental el blau és el color de la convenció i la tranquil•litat. La ONU, UE, OTAN, UNESCO... totes porten el blau a la bandera. Però això no ha estat sempre així, antigament el blau no es considerava un color (només n’hi havia tres: blanc, negre i vermell) només els egipcis tenien algun objecte decoratiu de color blau. El pigment blau era difícil de fabricar i treballar i és per això que durant temps se’l va despreciar. L’antiga roma l’associava a les tribus bàrbares i el rebutjaven a favor del vermell i el blanc. Una dona amb els ulls blaus era una dona de mala vida i en un home era senyal de ridícul. És per això que el llatí no té una paraula clara per a blau. Quan el blau es va popularitzar més tard, les llengües romàniques van haver de buscar una nova paraula per definir-lo. La majoria va optar per l’arrel germànica blau (blue, bleu, blau...) però altres com per exemple el castellà van optar per l’arrel islàmica azraq (azul). La falta de referències al color blau en els textos clàssics va portar fins i tot a alguns estudiosos del s.XIX a pensar que els ulls dels antics no eren capaços de detectar-lo!
A la bíblia hi ha molt poques referències al color blau així com a la litúrgia dels primers cristians, que feien servir blanc, vermell, verd o negre. És al segle XII en que el blau apareix amb força i és precisament a través de la religió. El canvi conceptual del XII és importantíssim a tots els nivells i el fet de relacionar el poder diví amb la llum reivindica el color blau com a color expressió de la llum. A partir d’aquell moment els cels es començaran a pintar de color blau, anteriorment s’havien pintat de blanc o de gris. L’explosió del culte a la verge Maria contribueix a la difusió del blau doncs la verge es representa al cel i ben aviat el blau es converteix en el color associat a la verge. El segle XII també veu l’expansió de l’espectre de colors a Europa. La profusió de la classe nobiliària, la jerarquia, els teixits luxosos, els blasons i escuts d’armes... La cristiandat s’aboca al color com a element decoratiu i distintiu. Es passa de tres colors bàsics a una paleta de sis, afegint al blanc, vermell i negre tradicionals els nous verd, blau i groc. El blau es va estendre com a element principal de la decoració de les catedrals des de Saint-Denis a Chartres.
Però en un segle tant convuls com el XII res podia ser tant clar. Dins la mateixa església també hi havia controvèrsia sobre els colors. Els que defensaven que el color era llum i per tant una manifestació divina creien que les esglésies i les obres havien d’estar inundades de color. Exemple clar d’aquest pensament és l’Abad Suger de Saint-Denis. A l’altre banda ideològica hi havia evidentment San Bernardo de Claraval, que defensava des de l’austeritat dels monestirs cistercencs que el color no era res més que pigment i per tant matèria. La matèria era quelcom vil i abominable i per tant s’havia de protegir les esglésies i els monestirs dels colors. La moda aristocràtica però va poder més que les discussions teològiques i el blau va guanyar terreny fins a coronar-se com a símbol de la casa reial francesa amb Philip August i Sant Lluis. Carlemany no hauria portat mai blau al seu escut!
Segles després, durant la reforma protestant, els colors van ser objecte d’una nova discussió important. La pintura protestant té una paleta de colors molt limitada, amb tons uniformement blaus, blancs, grisos i negres. Les esglésies protestants evidentment no tindran ni rastre del color de les grans catedrals medievals però el poc color que tenen és sovint blau. La contrareforma també alabarà el blau com a color elegant per vestir i des de el segle XVIII el blau ja és el color preferit dels europeus. El romanticisme alemany el posarà encara més de moda entre els joves que volen emular a Goethe que vestia de blau i finalment al 1850 Levi-Strauss el converteix en símbol identitari d’uns nous pantalons pensats per als treballadors però que esdevindran simbòlics del s.XX: els texans. El fet que els texans siguin blaus es deu a que el tint és més senzill que amb altres colors però també a que els jeans eren una prenda pensada per al treball i la concepció protestant dicta que la roba ha de ser digna, sòbria i discreta. Strauss no hagués pensat mai en anar a treballar amb pantalons vermells!
Per encara més informació: Pastoureau, Michel. Diccionario de los colores. Paidós 2009
