Crítica: La red social

La red Social és una gran peli STOP no és divertida STOP no mor ningú STOP ens sabem el final STOP a molts no els enganxarà STOP pot tenir un missatge pervers STOP

La red Social és una gran peli STOP

I és que en això del cinema actual no tothom juga en la mateixa divisió. La red social pot agradar més o menys però tot aquell que surti del cinema haurà vist un film rodó, rodat amb cap, amb un guió molt estudiat, sense grans alardes ni de plantejament ni de pretensions, un film mil•limètric i exacte pensat per ser el que finalment ha estat i això, només complir aquestes petites pautes, només el fet de que sigui una peli ben feta a nivell de direcció, guió i actuació ja la fa jugar en un altre divisió i casi en un altre lliga. 

Per tots aquells que em critiquen dient que abuso de les paraules grandiloqüents m’estenc en aquest punt. La red social no és perfecte i entenc que a molta gent no li agradi o li cansi la complexitat i el ritme de la pel•lícula. Al cap i a la fi molts cops anem al cinema a desconnectar i gaudir, i en aquest cas el que ens trobem és un exercici que ens fa pensar i reflexionar en ocasions a molta velocitat. Però més enllà d’això quan es surt del cinema es té la sensació de que s’ha vist un producte amb acabats de qualitat. Per entendre’ns, no podem comparar la red social amb molts dels subproductes que arriben a les pantalles últimament com Exposados o inclús amb Machete, per molt que aquests subproductes ens puguin entretenir de tant en tant. És com comparar quelcom que t’has comprat als xinos amb qualsevol altre producte comprat a una bona botiga.

La historia ja la coneixem tots, al 2004 Mark Zuckerberg inventa Facebook i es converteix en el milionari més jove de la historia. No us espereu però un plantejament convencional en forma de: "protagonista té una idea – molts problemes per tirar-la endavant – finalment triomfa i és feliç". Res d’això, la Red Social s’estructura en forma de flaix-backs des de dos judicis en els que el milionari més jove del món es l’encausa’t. 

Atents a les dues primeres escenes ja que marquen molt el caràcter de la pel•lícula. A la primera una rapidíssima discussió entre el protagonista i la seva novia, si esteu adormits us perdreu. Ens serveix per copsar en dos minuts l’extraordinària capacitat intel•lectual de Mark Zuckerberg però també la seva  falta de capacitats empàtiques o socials. Zuckerberg és un freak, un sociòpata, però no en el sentit bucòlic dels freaks de Big bang theory sinó en el vessant més autèntic i cruel del seu caràcter. 

Regal d'aniversari: Una tragèdia Russa

9 de novembre de 1932 Moscou

Natasha Nikolayevna s’havia aixecat aquell dia a les 6 del matí per anar a treballar. Una hora abans del que normalment feia. El fred recent arribat calava els ossos de la jove Natasha que s’afanyava per arribar al seu destí. Quaranta minuts de córrer pels carrers Moscovites fins arribar al Kremlin la van deixar exhausta però la van fer entrar en calor. Era el barri benestant, d’això no n’hi havia dubte, però la primera vegada que hi entrà s’hauria esperat molt més luxe del que hi havia. Tots els grans dirigents del partit Bolxevic hi residien, però vivien en condicions humils, en pisos amplis però austers i es comportaven entre ells com si fossin una gran família. Organitzaven cafès i balls de nit, els nens jugaven i anaven a escola junts i les dones es reunien mentre els marits es tancaven en llargues reunions de treball per intentar corregir els grans problemes que afrontava el país.

Natasha evidentment no en formava part d’aquest grup selecte de dirigents, ella era d’origen humil, una camarada treballadora nascuda a Kazan que havia vingut a Moscou com tantes d’altres en busca de feina i prosperitat. Un cop de sort i alguns contactes familiars van servir per entrar al servei d’una important família Bolxevic. El treball no era difícil, s’havia d’ocupar en tot moment de les necessitats de Nadia Illiluyeva. Una dona entrada ja en la trentena, de bona aparença i fàcil somriure però que era infeliç de naturalesa.

Nerviosa com poques, Nadia Illiluyeva era una tortura per a si mateixa. A pesar de que ja l’havien avisat, a Natasha li va costar molt els primers dies anticipar-se als canvis d’humor sobtats i imprevisibles de la seva mestressa. Podia aixecar-se un matí en la millor disposició possible i tractar a Natasha com una més però al cap d’unes hores podia arrencar en atacs d’ira irrefrenables que la sumien en un estat d’excitació seguida d’una caiguda en les profunditats del dubte, els gelos i el temor. Nadia Illiluyeva no era feliç i no podia ser-ho. Tenia tot el que una dona russa podia imaginar, bellesa, intel•ligència, bona família i estava casada amb un gran home. Aquest gran home de nom impronunciable per als occidentals havia tingut més d’un sobrenom però en la seva Geòrgia natal tothom el coneixia com a Koba. Koba havia estat un personatge astut, un revolucionari professional que havia trobat en el partit bolxevic la plataforma perfecta per les seves ànsies de progressió. Koba era vint anys més gran que Nadia però a pesar d’això s’estimaven amb bogeria. Massa bogeria -pensaven molts. El caràcter intempestiu de tots dos personatges xocava constantment i passaven amb facilitat de la passió i la necessitat més absoluta a la gelosia, la indiferència i els retrets i sovint a sobre ho feien en públic. Això com podeu comprendre dificultava molt el treball a la jove però voluntariosa Natasha.