100 anys de la cursa per arribar al Pol Sud: Amundsen

La història de les exploracions polars esta plena d’anècdotes, heroïcitats i relats increïbles. A pesar de que sobre la història de les exploracions hi ha hagut molta crítica per considerar-les exageradament eurocèntriques i no tenir en compte que molts dels suposats territoris “descoberts”  ja eren coneguts per les poblacions autòctones, a pesar també de la crítica postmoderna que sovint es fa aquests relats heroics, no podem oblidar que es tracta d’episodis brillants de la nostra història, de finest hours de la espècie humana, que han mostrat el millor de la nostra existència.

Per mi hi ha dos tipus d’exploracions que sobresurten de la resta, les polars i les espacials. Les exploracions polars corresponen a un món d’aventurers individuals, de mecenatge de les societats geogràfiques, de lluita contra els elements a través de la cartografia, la voluntat i el desig personal de sobresortir. Les exploracions espacials només són uns anys més tard, però ja no són possibles des de la individualitat sinó que es tracta d’enormes projectes nacionals, amb ingents programes tecnològics i financers al darrera que permeten portar a un sol individu el més lluny possible.

Aprofitant que es compleixen 100 anys de la conquesta del pol sud per part del noruec Roal Amundsen, aprofito per fer un breu escrit sobre aquesta extraordinària historia que per mi encarna excel•lentment els valors de la Europa de pre-guerra a principis del segle XX.

Roald Amundsen 1872 - 1928

Viatge al Turkmenistan: una visió geohistòrica

Demà farà un més del inici del meu viatge al Turkmenistan i crec que és el moment, un cop reposades les idees, d’escriure quelcom sobre aquest misteriós país.

El primer que hem de dir és que actualment el Turkmenistan pot ser un dels països més desconeguts del món per a un occidental mig.  Això s’explica per la nostra desídia alhora de conèixer altres realitats més enllà de l’interès purament informatiu de la notícia d’última hora. Però també hi col·labora el fet de trobar-se en plena Àsia Central, probablement una de les zones més remotes del món i de ser un landlocked state, un estat sense litoral que depèn de d’altres països per accedir a les rutes marítimes de comerç internacional. També és un factor important en l’aïllament un règim autoritari que manté el país tancat a les relacions amb l’estranger, cosa que el fa quasi invisible en l’àmbit internacional.

Fa uns anys en la primera època post 11S i la cerca de Bin Laden, es va fer famosa una vinyeta de diari on apareixien tots els països de l’Àsia Central amb els noms convenientment canviats a Aquinostan, aquitampocostan o ondestan. Sembla que quan ens diuen Afghanistan, Kazakhstan o Uzbekistan ho associem tot a el mateix i som incapaços de diferenciar. Per desfer equivocacions, la terminació –STAN vol dir terra. I per tant quan estem parlant de Kazakhstan estem parlant de la terra on viuen els Kazakhs, i així amb la terra dels Turkmens, els Uzbeks o els Afgans. És el mateix que quan diem Ireland, Iceland o Greenland en anglès.

El Turkmenistan va ser una de les repúbliques integrades dins la URSS des de 1924. Abans d’això el país, poc habitat i principalment desèrtic, era habitat per tribus de Turkmens que es dedicaven al comerç, principalment d’esclaus. La cultura és d’origen Turc però amb gran influència de l’Iran Persa i evidentment modificada per 67 anys de cultura soviètica.

Però el Turkenistan no sempre ha estat tan aïllat com actualment. Antigament havia estat pas de la ruta de la seda, que provenint de la Xina passava per Samarcanda i Bujara (Uzbekistan) i arribava a Merv, (actualment Mary) al Turkmenistan. Des d’allà podia rodejar el mar Caspi per el nord però generalment ho feia per el sud a través d’Iran per arribar a les costes del Mediterrani on s’estenia fins a Europa. La ruta de la seda va ser un nexe importantíssim entre orient i occident, una xarxa de camins, comerciants i aventurers que van alimentar occident d’espècies i seda però també de tecnologia i idees revolucionàries provinents del mític orient. A canvi, l’imperi central de la Xina rebia enormes quantitats d’or i noves idees, principalment religioses (l’Islam i el Budisme es van estendre fins la xina des de la península aràbiga i el subcontinent indi a través de la ruta de la seda). Fruit d’aquest intens intercanvi cultural les ciutats com les mencionades Bujara i Samarcanda es van convertir en riquíssimes ciutats de pas, amb un art original que mesclava influències orientals i occidentals. És per aquest passat esplendorós que tota l’Àsia central és un paradís per als arqueòlegs que no ha estat encara del tot explotat. 

Nisa, ciutat dels Parts, s.I d.C.

L'auge de les sèries: alguns títols imprescindibles

No dic res de nou quan repeteixo que estem vivint el millor moment de les sèries de televisió. Gran part de el talent en forma de guionistes, actors i directors s’han transvasat des de Hollywood als platós de cadenes com HBO, CBS o Showtime. No es que hagin deixat el cinema sinó, que ara diversifiquen. El format de la sèrie televisiva dona noves energies a la narració americana, nous formats, idees revolucionaries, noves maneres de contar històries i sobretot més risc, més flexibilitat i la possibilitat d’escapar dels 90 – 140 minuts de narració i les convencions restrictives dels grans estudis de cinema.

Hem de distingir aqui entre dos tipus de series. La serie convencional, de 20 – 24 capítols la temporada, generalment procedimental amb capítols auto-conclusius als que es suma una lleu història de fons que es va arrossegant per la temporada fins a causar un cliffhanger espectacular en els últims capítols per tal de que seguim la sèrie a la següent temporada. El cliffhanger pot ser la mort d’un protagonista, una boda o un senzill petó entre dos investigadors que arrosseguen molta tensió sexual no resolta.

La base d’aquestes sèries ha existit sempre, no aporten res de nou excepte perfeccionar el model. Sèries com CSI, House, Anatomia de Grey o Bones segueixen l’estela calcada de Expediente X o més antigament Twin Peaks.

La novetat actualment resideix en que el mercat serièfil pren cada cop més importància als EUA. Sèries com Lost, Los Soprano o Hermanos de Sangre han demostrat que es pot fer sèries de qualitat, allunyant-se del clixé procedimental i explorar nous àmbits temàtics.  Han obert el camí perquè totes les cadenes es llencin a buscar i produir la seva pròpia Lost (la gallina dels ous d’or). Així s’ha donat entrada a directors de renom (Martin Scorsese amb Boardwalk Empire), productors procedents del món del cinema (Steven Spielberg amb Terra Nova), noves temàtiques (la fantasia amb Juego de Tronos)  o grans actors i actrius que troben aquí personatges molt millors plantejats i amb capacitat per evolucionar amb més de 10 o 20 hores de metratge per temporada (Steve Buscemi, Kate Winslet, William H. Macy…).

Tot això ens dona un panorama televisiu exquisit en que cada any s’estrenen més de 20 produccions noves i entre les quals s’estableix una selecció natural molt forta. Només les de més èxit sobreviuen i les que es queden enrere són cancel·lades. Aquest sistema provoca injustícies com les cancel·lacions prematures de grans sèries com Carnival, o Deadwood però també provoca que els guionistes i productors s’hagin de superar constantment per tal de buscar allò nou o allò que els permeti evitar la cancel·lació. Evidentment hi ha cadenes més respectuoses que altres, la HBO es caracteritza per una fidelitat a les seves produccions per sobre del share de pantalla, mentre que altres com la Fox no dubten en tallar d’arrel tot allò que no funciona.

El resultat és una oferta televisiva terriblement dinàmica i novedosa que s’actualitza cada any i que ha de lluitar constantment per estar a la última.

El principal problema de tot plegat és que si bé l’aparell comunicatiu dels EUA  ha creat una cultura de la sèrie per la qual reuneixen entre 30 i 40 milions d’espectadors cada nit a veure la molt diversa varietat de sèries que se'ls ofereix (amb el conseqüent respecte que això genera per part de les cadenes i els anunciants) aquí a Espanya hem de patir el desgavell de les cadenes generalistes, que programen i contraprogramen a un o dos dies vista i que són capaces de mesclar produccions nacionals d’ínfima qualitat amb altres sèries vingudes d’ultramar. Això per no mencionar que el que s’estrena una setmana pot acabar a altes hores de la matinada la setmana següent o simplement no acabar i acabar en el limbe.

No ens enganyem però, no tot es culpa de les cadenes, també diu molt de l’espectador mig espanyol que preferim un Sàlvame o DEC a una bona sèrie (i no em citeu l’èxit de CSI sis-plau que no entra en aquesta categoria). Tot plegat diu poc de la cultura serièfila i cinèfila d’aquest país en que ens dona igual un Aquí no hay quien viva que un Boardwalk Empire o Downton Abbey. I que l’únic que demanem a les nostres cadenes és carnaza de qualsevol tipus per poder desconnectar 2 hores cada nit.

Davant aquest panorama s’ha de recórrer a cadenes de pagament com Canal+ o directament a internet per veure  forma decent les últimes produccions.

Us deixo aquí 6 sèries que crec que tothom hauria d’haver vist o almenys donar-los una oportunitat, per no quedar-nos en l’analfabetisme audiovisual en el que sovint vivim. No hi són totes ni són necessàriament les millors però si que pertanyen totes a aquest club selecte que és la nova narrativa americana i la nova vanguarda a l’hora de fer televisió. En el fons la majoria són grans pel·lícules, molt extenses i dividides en petites píldores en forma de capítols.

 The west wing: Coneguda aquí com El ala oeste de la Casa Blanca. Es va poder veure durant un temps a altes hores de la matinada per TV2. Es tracta d’una magnifica sèrie entorn a l’equip que hi ha al darrere d’un president demòcrata dels EUA encarnat per Charlie Sheen. Va ser escrita per Aaron Sorkin (La red social) un dels millors guionistes de l’actualitat. Una sèrie de personatges, de diàlegs i de filosofia política que mostra extraordinàriament la complexitat de fer política i tots els entresijos del poder. És un fixe a tots els rànquings de sèries que s’han fet. 

 The wire: és una sèrie entorn de un cos policial de la policia de Baltimore que s’enfronta al tràfic de drogues de la ciutat. La sèrie ha estat un fenomen lent, que no va causar sensació al estranar-se al 2002 però que ha anat prenent força amb el boca orella i actualment és considerada una de les millors sèries de la història i tot un referent de culte. L’anàlisi que es fa de la delinqüència i de la corrupció dels diferents estaments del poder és terrible i tot plegat s’explica amb paciència, cuidant els personatges i amb gran minuciositat. El que es veu a The wire pot no sempre ser atraient, però de ben segur que és real. 

 Boardwalk Empire: va començar sent famosa perquè Scorsese en va dirigir el pilot. Però al acabar la primera temporada ja ningú recorda a Scorsese perquè estas tan al.lucinat amb el que acabes de veure que no pots ni recordar l’irregular capítol inicial. Una sèrie de la HBO que es cou a foc lent però que té uns 5 capítols finals que atrapen a l’espectador com jo no havia vist mai abans. Aparentment és una història de gàngsters en l’època de la llei seca però a darrera hi ha molt més que això. Ambicions, conspiració, alcohol, sexe i la lluita interna per el poder. A més, la inclusió de personatges reals en la trama com uns joves Al capone o Lucky Luciano expandeix molt més els límits narratius de la sèrie. 

 Juego de tronos: Una aposta valenta que diu molt del panorama de sèries actual. Atrevir-se a adaptar un llibre tant complex com el de R. R. Martin té mèrit però si a sobre es tracta de fantasia (un gènere usualment desastrós per a les sèries) el mèrit es multiplica. El resultat és una sèrie molt ben cuidada, amb gran pressupost, complexa i concentrada en 10 capítols intensíssims. El grau de violència descarnada i de sexualitat en pantalla també és un bon indicador de que el món de les sèries s’està fent adult. A pesar de la qualitat de la sèrie jo segueixo apostant per el llibre.

 Shameless: La mostra que no només HBO fa bones sèries i que no fa falta fer ni històries d’època ni gastar enormes pressupostos per triomfar en TV. Shameless és el remake americà de la sèrie homònima del Regne Unit. La història d’una família pobre de Chicago amb un pare alcohòlic i irresponsable que deixa els seus sis fills a càrrec de la germana gran. La sèrie és gamberra, molt divertida i en cap cas melancòlica. Un còctel d’irreverència tremendament atrevit per emetre's en una societat tan puritana com la dels EUA. La recomano moltíssim perquè esta genialment interpretada i els 12 capítols de la temporada inicial són 12 hores de divertimento de qualitat molt ben trobats. Això sí, esperits purs abstingueu-vos, el que es veu aquí és la vida viscuda al límit i sense complexes no trobareu censura, ni moral ni material, de cap tipus!

 Hermanos de Sangre: Finalment no podia faltar Hermanos de Sangre, el majestuós relat de les peripècies d’un grup de paracaigudistes durant la segona guerra mundial. Produït per Tom Hanks i Spielberg, la sèrie té una qualitat tècnica immensa i visualment és clavada a la pel·lícula Salvar al soldado Ryan. Però la diferència i el perquè està sempre en l’Olimp de les sèries és per el tractament dramàtic dels personatges. Una sèrie grupal on per primer cop veiem en pantalla això que els historiadors han anomenat sempre com a companyerisme de trinxera, les relacions humanes que s’estableixen entre individus diferents però tots sota unes circumstàncies terribles. És una joia del nostre temps absolutament imprescindible.

Bé això és tot per ara, seguiré informant del que vagi veient! Una última advertència, per favor eviteu l’streaming! Les plataformes com series yonkis estan molt bé per veure sitcoms com The Big Bang theory o How I met your mother però la qualitat d’imatge i audio és molt baixa per veure sèries de gran qualitat com aquestes. La solució és o comprar la sèrie (d’acord, és caríssim) o baixar-se-la en una qualitat adequada, no us n’arrepentireu!

11S, deu anys.

Recordo perfectament que una de les coses que més em va emocionar del viatge a Nova York al 2007 va ser entrar a l’església pròxima  a la zona zero  i veure tots els missatges de suport enviats d’arreu del món als novayorkesos en aquell moment del qual avui es compleixen 10 anys. Ho reconec, sóc un mitòman i aquestes coses em toquen la fibra però dins d’aquell temple es podia palpar i respirar el que va significar per la ciutadania l’atac de l’11S.

Aquests dies ens afartarem de veure les mateixes imatges i de parlar dels herois d’aquell dia infaust, però crec que s’hi hauria de fer un pensament que vagi una mica més enllà. L’11S és d’aquells dies singulars que canvien la història. Aquells dies on amb un acte, un fet, una acció, es canvia el sentit de la història dels següents anys o segles. No n’hi ha molts de tant significatius com aquest. Se m’acut la dieta de Worms el 18 d’abril de 1521 quan Luter es va negar a retractar-se davant Carles V i això va desembocar en la posterior partició d’Europa entre Catòlics i Protestants. L’altre referent seria l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran el 14 de juny de 1914 que va desembocar en la Gran Guerra, o el mític Pearl Harbor al 1941.  Són moments únics, branching points històrics que defineixen el rumb de la política mundial en els següents anys.

En el cas de l’11S va significar la fi d’una etapa geopolítica i l’inici d’una nova. L’atac al World Trade Center és la fi de deu anys, des de 1991 de pax americana al món. L’anterior canvi de cicle s’havia donat precisament deu anys abans (deu i no dotze. Per molt que ens costi als europeus el canvi de cicle no va ser la caiguda del mur de Berlín al 1989 sinó l’esfondrament de la URSS al 1991). Al 25 de desembre de 1991 s’acabaven 44 anys de Guerra freda, caracteritzades per un enfrontament velat entre dos sistemes econòmics i polítics antitètics que s’havien aliat conjunturalment en la Segona Guerra Mundial per acabar amb un tercer sistema oposat als altres dos: el feixisme. Acabada la guerra mundial però es va produir el gran canvi geopolític, les dues grans vencedores van ser potències extraeuropees i per primer cop en molts i molts segles, el vell continent perdia protagonisme en la política mundial. El conflicte entre americans i soviètics es va velar darrere d’espionatge, curses tecnològiques, conspiracions i crisis cícliques on es creia que s’arribaria definitivament al conflicte obert, però l’amenaça nuclear mútua va mantenir el centre lliure de conflictes armats i les tensions es van alliberar en conflictes a través de tercers països: Corea, Vietnam, o la invasió soviètica d’Afganistan.

Canción de Hielo y Fuego 5: A dance with dragons. Crítica.

A dance with dragons finiquitat. A esperar sis anys més a que el senyor Martin continuí una mica més la història. Anem amb la crítica.

Primera conclusió: no és un mal llibre. Segona conclusió: és una decepció.

El cinquè llibre de la saga Canción de hielo i fuego és un immens volum de 1016 pàgines que si no voleu esperar nosequants mesos haureu de llegir en anglès. Amb prop de 4000 pàgines a les seves espatlles la saga ja és plenament desenvolupada, ja coneixem els personatges, ja ens els hem fet nostres, i això hauria d’anar a favor de la narrativa de Martin. Per altre banda però, a dos llibres del final les ingents trames paral·leles que inunden aquest món imaginari han de començar a tancar-se i per tant cal que molts personatges comencin a entrar en contacte entre ells.

El major mèrit d’aquesta saga recau en la quantitat d’informació que maneja l’autor. Perquè us feu una idea dels personatges dels que estem parlant, hi ha 52 pàgines al final del llibre de índex de personatges perquè ningú no es perdi. Entenc doncs que amb tal volum d’històries, la trama pesi molt i costi de moure i de fer avançar.

També reconec que A dance with dragons té moments brillants, diàlegs hilarants i evocacions extraordinàries, aquelles frases que provoquen que la teva imaginació voli. També recuperem tota una sèrie de personatges que havíem deixat al tercer llibre. I evidentment continuem amb la crueltat desmesurada en alguns trams, en les morts inesperades i cruels per al lector. En aquest nou llibre però tenim un nou element: resurreccions. Algun personatge que creiem mort que torna a l’acció amb la qual cosa la mort perd importància perquè sabem que, si fa falta, Martin el tornarà a la vida d’alguna manera. Hi ha la sensació que els reptes erigits per el mateix Martin en els llibres anteriors necessiten d’alguna trampa narrativa o de la complicitat del lector per començar a ser resolts. Només així acceptem masses coincidències com que un personatge llançat per la borda al mar sigui recuperat per un altre personatge principal uns quans capítols després. Coses poc verosímils però necessàries per fer-ho quadrar-ho tot.

El llibre té dos protagonistes destacadíssims: Daenarys Stormborn i Jon Snow, els dos grans personatges de la saga cosa molt encertada a primera vista ja que són els cridats a esdevenir grans herois d’aquesta aventura larger than life. Tyron també conta amb molts capítols però en bona part d’ells no és el nostre Tyron, és una versió edulcorada que ens impedeix gaudir plenament de la seva llengua viperina.

I com pot ser doncs que un llibre extens, centrat en els tres personatges principals de la història i que té lloc en plena maduresa de la saga sigui una decepció? Doncs perquè el regust no és bo, això podria haver estat un autèntic hit, una novel·la històrica i al final ha quedat només en un bon llibre.

Sobre la carrera de Geografia i el futur dels geògrafs

Ara que he tingut un parell de dies per reflexionar i mirar enrere, crec que és el moment de fer una reflexió sobre què és això de la Geografia i posar el meu granet de sorra per treure la disciplina del més absolut anonimat en el que viu actualment.

Quan tu dius, estudio Geografia la gent pensa, Geografia? I això que és? Et saps totes les capitals del món? Tots els rius i muntanyes? És igual que quan dius que estudies historia i et pregunten que quina data va ser yoqueseque. La resposta és la mateixa, ni la historia consisteix en memoritzar dates ni la geografia en aprendre capitals, de fet en tota la carrera no he necessitat mai aprendre res de memòria, ni serralades ni ciutats ni països… res.

La geografia es defineix formalment com l’estudi de les activitats humanes distribuïdes en l’espai i en com el medi físic i l’activitat humana es condicionen respectivament. O el que és el mateix: no dir res. La geografia només té un problema: no coneix els seus propis límits. On acaba l’estudi de l’espai? Tot es susceptible de ser estudiat des d’una perspectiva geogràfica però només tenim 300 crèdits (ara ja 240) i per tant s’ha d’escollir que és geografia i què en queda fora. 

Tot això és com un joc de rol on has d’escollir amb quin personatge jugues. Pots ser guerrer, mag o un personatge equilibrat, doncs aquí pots ser geògraf físic, geògraf humà o geògraf equilibrat. Els primers gaudeixen amb les excursions, les sortides al camp per observar plantes, roques i paisatges. Els segons es mouen entre estadístiques, articles, lleis i economia. Però entremig d’aquests dos extrems hi ha els que s’especialitzen en la tècnica del SIG, es converteixen en experts de la cartografia temàtica, de les capes de MiraMon o ArcGIS. I finalment hi ha una última raça dins dels aspirants a geògrafs, una molt rara, que veu poc la llum i que és molt difícil d’observar en llibertat. Són els geògrafs antics, tradicionals, holístics, els que gaudeixen de la geografia com a saber que ho ha d’integrar tot, que es deleixen per els mapes antics, per la història dels geògrafs o per els llibres rars i la història dels descobriments.

Crisi humanitària a l'Àfrica, una més.

No puc suportar com funcionen els nostres mitjans de comunicació. Avui, casualment, La Vanguardia i El Periódico informen extensament de la crisis humanitària a la zona de Kenya, Etiòpia i Somàlia. La Vanguardia fins i tot hi envia un corresponsal i podeu estar segurs que aquests dies veurem als telenotícies a valents reporters al costat de nens esquelètics morts de gana. Aneu a la merda. L’ACNUR porta denunciant el problema de Somàlia des de fa anys i ningú li ha fet ni puto cas, només ara, quan als problemes gravíssims de la zona se li suma la pitjor sequera en 60 anys (fa dos anys que no hi plou ni una gota) i quan als camps de refugiats hi comencen a haver matances per accedir a l’aigua, només ara hi enviem una càmera o li dediquem una pàgina. Aneu a la merda.

Casi prefereixo que no m’informin directament, però que no es facin ara els preocupats i els solidaris. Ara la zona probablement rebi ajuda, menjar i aigua i quan les càmeres se’n vagin què? Que hi quedarà? Doncs els més de 380.000 refugiats al camp de Dadaab, el més gran del món. Ja fa anys que Somàlia és un país sense estat, ingovernable. Aquí només ha estat notícia perquè han segrestat l’Alakrana, res s’ha sentit sobre l’èxode de població. Un país de 10 milions d’habitants en que l’edat mitjana de la població és de 17 anys. Un país amb uns ritmes de fertilitat brutals (6 fills per dona de mitjana) i que s’encamina des de fa temps al desastre perquè no hi ha estat, no hi ha manera de guanyar-se la vida i els joves només poden delinquir, enrolar-se a les ordres dels senyors de la guerra o simplement fugir amb la seva família.

La zona de la banya d’Africà és la zona amb més concentració de refugiats del món. L’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per els Refugiats) porta 3 anys obrint nous camps de refugiats als països limítrofs amb Somàlia: Etiòpia i Kenya. I ho fa amb els seus limitadíssims 800 milions de dòlars anuals. 800 milions per acollir i alimentar uns 45 milions d’afectats a tot el món. Gent que ha hagut d’abandonar casa seva per raons polítiques de fam o de seguretat. I atenció, es conta com a refugiat només aquelles persones que creuen una frontera estatal i s’estableixen en un altre país! El que surt als diaris i a les estadístiques són tots aquells que han aconseguit creuar la frontera, tots els que també han hagut de fugir de casa seva però no creuen la frontera reben el nom de desplaçats i són simplement impossibles de contar ni d’ajudar. 

La combinació guerra, sequera i fam sempre ha vingut de la mà a l’Àfrica subsahariana i no és casual doncs molts cops les guerres entre senyors tribals vénen per l’accés als recursos, el més important dels quals és l’aigua. El problema és que els camps de refugiats que havien de ser una acollida temporal s’han convertit en assentaments definitius, molt per sobre de les seves possibilitats i que reben cada dia més i més refugiats. En l’últim any només a Dadaab han arribat 10.000 refugiats nous cada més. Un ritme de 300 refugiats diaris és totalment insostenible per una ACNUR i unes ONG amb molts pocs recursos i per uns països (principalment Kenia i Etiòpia) que també travessen enormes dificultats per abastir a la seva pròpia població davant la sequera brutal que viu la zona. 

Mapa del fluxes de refugiats a l'Àfrica i la seva procedència

I ara em permetreu la demagògia però nosaltres aquí immersos en preparar les vacances, en anar a la platja i posar-nos morenos, o jo mateix twittejant sobre cinema només fa uns quants minuts. Joder, ara me’n arrepenteixo.  I què podem fer nosaltres? Afiliar-nos a més ONG? Donar menjar a l’església de torn perquè ajudi a als pequeños niños somalís? No, això no serveix de res, és el que volen que fem però no serveix d’una puta merda. El fracàs de les polítiques al desenvolupament és tant rotund com el fracàs que significa enviar menjar o diners en cas de catàstrofe. El que cal és constància, coherència, política continua. No val en ajudar durant tres setmanes i oblidar-se de tot, no val en informar quan la catàstrofe esclata, perquè la catàstrofe porta gestant-se dos anys com a mínim.

Els que trauran de la crisi a l’Àfrica subsahariana no som nosaltres els particulars que ajudem de tant en tant en cas de debacle, a qui cal exigir accions i resultats és als governs i institucions. Només amb suport constant a les bones pràctiques de govern a l’Àfrica es pot marcar la pauta a seguir. No val permetre un forat negre en forma de país com és Somàlia i oblidar-nos de tot, no val legitimar dictadures com la del senyor Obiang només perquè les nostres petroleres (que ni tan sols són nostres sinó que són privades) volen comprar a preu tirat, no val tampoc imposar polítiques des de la superioritat occidental com feia l’FMI fa uns anys. De moment l’únic que val és augmentar el pressupost de l’ACNUR, donar suport a iniciatives com la del referèndum del Sudan, fomentar els bons governs i fer la labor de la formiga a través de petits projectes i actuacions a mida de cada país i de cada comunitat ètnica que es vol ajudar. Massa difícil? En absolut, hi ha molta gent que s’hi dedica i només els cal el suport decidit de qui realment mana. I que no us enganyin, ningú està dient que hagin de viure igual que nosaltres, això és impossible en el nostre sistema actual, costaria massa diners, només demanem que almenys puguin viure. Actualment ni això està garantit.

Un exemple pràctic en que la mateixa UAB és protagonista: El problema de l’ablació femenina és un problema molt estès a la zona nord de l’Àfrica subsahariana. S’estén per tot el Sahel (sud del Sàhara) i afecta a milions de nenes i dones. Des de fa anys s’ha intentat des d’occident dir “això no s’ha de fer” des de la superioritat moral dels nostres drets humans. Resultats? Millora zero. I no es millorava perquè això és una tradició tribal (ni tant sols religiosa) molt arrelada a les zones rurals i que constitueix un ritual d’iniciació i d’introducció a la comunitat. I a les comunitats rurals d’àfrica els hi és igual el que es digui des d’occident, i l’estat no pot regular una pràctica com aquesta.

Per canviar aquest mètode la UAB crea un projecte d’ajuda a Gàmbia on amb la col·laboració de la universitat local i el govern Gambià, s’instrueix als futurs metges i infermers dels perills en matèria de salut que té aquesta pràctica. Es planteja tot des del punt de vista de la salut i no sobre el dret a les nenes a disposar lliurement del seu cos. I seran aquests infermers i infermeres que després tornaran a les seves comunitats rurals qui introduiran el concepte de que no s’ha de fer perquè és un risc per la salut, alhora que s’intenta substituir el rite iniciàtic per un altre d’inofensiu.

Fi de l’exemple, bones pràctiques, pragmatisme i coneixement local, d’idees n’hi ha moltes.

Acabo, i algú segur que està pensant "oh, aquest un altre cop amb el vell problema de l’Àfrica, que pesat." Doncs si, o que ens pensàvem? Que se solucionaria per només mirar cap a un altre lloc?

És una lacra constant a la humanitat, progressem i retrocedim per parts iguals, Ens agradi o no, som tant l’ascens de la Xina i el desenvolupament occidental com el pou de l’Àfrica, una vergonya constant per a tota una societat globalitzada i suposadament avançada. Per alguna cosa li diem crisi humanitària, crisi de la mateixa essència de ser humans.

I em nego a posar una foto d’un nen famèlic a la portada, aneu a buscar-la a la Vanguardia que la trobareu fàcilment. Prefereixo posar una foto de paisatges inesperats de Somàlia, perquè solucionar els problemes és factible.

Balanç del curs 2010-2011. Geografia acabada.

Fi, finito, the end. Geografia acabada. Historia acabada. 6 anys d’estudis universitaris acabats. 2 llicenciatures, 600 crèdits teòrics que s’han quedat en 542 per les convalidacions. Moltes hores d’estudi per historia, moltíssimes hores de treballs per geografia, que diferents són i que complementaries alhora, com me n’he adonat de lo pèssima que és la docència a història però com m’ha ajudat tenir el background de la història alhora de fer les assignatures de geografia.

Realment són dos mons totalment diferents en una carrera no fas quasi mai treballs i estudies enormes masses d’apunts, en l’altra de tant en tant trobes a faltar algun examen i menys treballs.

Anem per el repàs numèric d’aquest fantàstic curs 2010-2011 que ha estat sense cap mena de dubte el més complicat de tots.

Han estat en total, 105 crèdits aprovats, just els que em calia per acabar Geografia. Distribuïts en 12 assignatures, 6 d’elles anuals i 6 de semestrals i repartides en 6 assignatures cada semestre. Balanç perfecte però molta feina. En total han estat 68 pràctiques (no totes entregades perquè en alguns casos cal fer objecció de consciència enfront l’abús en forma de pràctiques inútils) 19 treballs o informes sovint a fer en grup, 16 exàmens de dificultat moderada, 11 presentacions davant de classe,  18 sortides de camp totes fora de l’horari lectiu, normalment en dissabte o divendres al matí, 4 llibres de lectura obligatòria i 17 articles de revistes especialitzades. El que més m’ha costat són els 12 dissabtes al matí perduts en sortides de camp, al Montseny, a Montserrat, al Garraf, en exposicions, a Gallecs, a Terrassa, a Gràcia, al 4t cinturó... en els anys anteriors havia evitat totes les sortides però aquest any ja no he pogut fer-ho.

I al acabar tot això una reflexió, que Geografia és una carrera fantàstica, que toca una infinitat de temes, que la part humana de la geografia és actualitat pura, de molta aplicació i que a la UAB es fan bé les coses. Em puc queixar de la quantitat de coses que he hagut d’entregar però també és veritat que estava fent més crèdits dels que em tocaven i que m’havia deixat totes les assignatures troncals. Trobo que el nivell del professorat és en general molt bo i per sobre de tot s’estableix una química i una relació professors-alumnes molt bona, res a veure amb els professors d’història que ni et saludaven per el passadís.

Anem sense més dilacions doncs, a entregar els guardons de l’any!

Assignatura de l’any: mmm difícil elecció... tres candidates, mobilitat, ordenació del territori o Àfrica subsahariana. Tres assignatures molt ben portades per tres professores terriblement eficients. Bé, m’he de decantar per una així que la guanyadora del Segle a la millor assignatura és...: Ordenació del Territori!! O el que és el mateix: lleis del sól, urbanisme, paisatge... una assignatura molt ben portada per la professora Helena Cruz, la millor organitzada. Hem fet de tot, lectures, debats, classes teòriques, sortida de camp, un treball de curs, presentacions a l’aula... Molt interessant i estimulant alhora i sobretot molt pràctica. Una de les assignatures on hem estat més a prop de la realitat i on cada dia podies veure com tot el que estudiàvem sortia  a la premsa. Per mi ha estat un repte constant per intentar fer-ho millor a cada examen i a cada lectura, una passada. 

L'assignatura sorpresa: doncs Geografia regional: Gràns àmbits. La vaig agafar sense saber en què consistia i vaig descobrir amb molta il·lusió que era una assignatura trimestral sobre l’àfrica subsahariana! Ha estat molt i molt interessant fer-la perquè és un tema que no havia vist mai, a més l’assignatura no només ha tocat desgràcies, que n’hi ha moltes, sinó que també hem fet un lloc a l’esperança i al futur. Realment crec que s’haurien de fer més assignatures temàtiques com aquestes per aprofundir en les dinàmiques d’una zona del món en concret. La docència ha estat perfecte, molt ben organitzada, amb la Maria Prats, una professora que ha viscut força anys a l’Àfrica i ho explica tot de primera mà. No es tracta de posar-nos les mans al cap per lo malament que estan les coses sinó d’entendre lo tremendament complicades que són totes les polítiques de desenvolupament i de veure que sovint les petites actuacions tenen molts millors resultats que les grans donacions indiscriminades en forma de menjar o diners. Una assignatura tant humana, tant ètica, tant bàsica que hauria de ser obligatòria a tot geògraf, ni que sigui per baixar els peus al món de veritat.

La decepció de l’any: aquí podria posar moltes de les assignatures de geografia física, que no m’agraden gens, però sentint-ho molt hauré de posar Geografia històrica i cultural amb l’Enric Mendizabal. L’assignatura tenia un potencial terrible però ha acabat sent un repàs temàtic a geografies rares i a atles cartogràfics originals, amb poca unió entre les classes i amb dues sortides de camp (a Gràcia i a Terrassa) poc interessants. Tot plegat molt poca cosa per un professor que es nota que en sap molt però que té tendència a perdre el respecte als alumnes i a posar-se en contra seva. Tant important és la saviesa com la humilitat i a pesar de ser un professor amable i accessible sempre s’ha d’estar a la defensiva en la seva presència perquè en qualsevol moment pot arrencar contra tu. Una llàstima. 

Calç i arena: Anàlisi espacial i models. Les classes teòriques són un turment, a les 8.30 del matí, denses i amb moltes matemàtiques, però el contingut és excel·lent. He gaudit especialment amb la part de l’Antoni Tulla de models de localització i assignació de serveis i els models de gravetat. Els treballs són francament divertits ja que es tracta de jugar al rol del gestor i decidir a quins punts d’una comarca assignem un serveis determinats utilitzant models matemàtics. La contrapartida són les pràctiques, les classes teòriques i una última part d’estadística molt mal portada, amb classes ininteligibles, tot a última hora i mal fet.

Picant pedra: aquí no guanyen les roques (geomorfologia) sinó les plantes! Biogeografia ha estat per mi la assignatura més difícil de l’any. Bàsicament perquè la botànica està molt lluny del meu àmbit temàtic i perquè la meva capacitat memorística és molt limitada. Puc entendre que ens facin aprendre la distribució dels boscos a Catalunya, el comportament de les especies dominants i els estatges, fins i tot ho puc trobar interessant... Però el que trobo inadmissible és que ens facin saber reconèixer més de 100 espècies de plantes i saber dir-ne els  noms científics! Vaig posar-hi molt esforç i només vaig ser capaç de aprendre’n 45. Per sort vaig aprovar l’examen però em sembla una barbaritat digne de docències del segle passat. A més d’això vam haver de fer un herbari i dues sortides de camp, per sort l’herbari era un treball en grup i la veritat és que vaig treballar-lo poc. 

Menció especial: aquest cop no és per un professor ni per una assignatura sinó per el meu grup de treball. La geografia és un treball de grup constant i crec que si aquest curs ha sortit tant bé ha estat en gran part gràcies a la bona dinàmica de treball que hem aconseguit, als ànims recíprocs, als exàmens col·lectius, al tràfic de pràctiques i a les presentacions preparades a l’últim moment. Gràcies doncs a Sergi Vilar, Berta, Ampa, Mikel, Eudald, Santi, Sergi, Sara, Marcel, Adam, Joan o Heura doncs sense vosaltres no hagués estat possible llicenciar-se aquest any. Sabeu que seguiré per l’autònoma durant 4 anyets més així que encara podré ajudar a qualsevol cosa, i dono per descontat que les meves pràctiques i apunts són de domini públic per qui les necessiti!

P.S: Publico això tot just tornat de la última sortida de l’any. Un matí surrealista amb Geografia Física Aplicada per exposar els nostres Estudis d’Impacte Ambiental sobre el 4t cinturó. La foto que encapçala el post som l’Adam i jo orgullosos d’haver finiquitat amb èxit l’assignatura!

El Nombre del Viento, de Patrick Rothfuss

No tenia pensat escriure avui al blog. Encara estic d’exàmens i la feina no sembla que baixi gaire, però avui he sentit una paraula que m’ha fet recordar que des de Setmana Santa tinc quelcom pendent. La paraula és: cronista. Una paraula antiga, en desús i que la majoria hem oblidat del nostre llenguatge quotidià. Cronista. És una paraula d’altres temps, d’altres móns. El que l’ha dita és un estudiós de la literatura, així que és normal que la paraula pervisqui precisament en la seva ment. Un cronista és un escriptor, un narrador, una persona que vehicula un conte, que recull fragments d’històries oblidades i les compila per explicar-les de nou. I ha estat la màgia de la paraula la que m’ha portat a parlar-vos d’aquest llibre: El Nombre del Viento, de Patrick Rothfuss.

Abans de començar deixem una cosa clara, això és otium i es ludo, oci i joc, és novel·la i és ficció. No trobareu en aquest llibre cap disquisició filosòfica ni metàfores que ens ajudin a explicar el món actual. És llibre de vacances, novel·la però de qualitat. El principal error és de màrqueting, per posar una coberta com aquesta i per vendre-la al Carrefour. Nono, un llibre com aquest hauria d’estar reservat al fons d’un prestatge d’una llibreria de barri o de vell, com correspon als petits tresors literaris. I és que ens trobem davant d’una joia, un llibre sense pretensions, senzill però amb encant que no presenta una enorme historia larger than life sinó que ens delecta precisament amb el plaer de contar histories. El nombre del viento ens proposa un joc metaliterari molt ben construït.

Ens trobem en un món imaginari, com correspon a una novel·la de fantasia, el món però no el coneixem ni se’ns explica al iniciar el llibre. Només coneixem un taverner i el seu ajudant que semblen persones qualsevols. Quan apareix un cronista a la taberna però les coses començaran a canviar doncs resulta que el taverner, Kvoth, té un passat, i té moltes coses per explicar. La història no se’ns explica en flashback sinó en un continu anar i venir des de l’espai físic on es troben els protagonistes cap als records del protagonista. El primer volum (d’una trilogia que ja està escrita però no publicada) abarca el primer dia de relat a la taberna. Tota la historia s’explicarà en tres dies, tres llibres.