Esquizofrènic país el nostre, que surt al carrer en massa en una manifestació massiva per l’autogovern, que es tenyeix d’independentisme i que la nit següent pateix i s’emociona amb la selecció.
Una selecció amb majoria de catalans i del barça però que ens identifica a tots. Són sentiments contradictoris però crec que no excloents. Es pot animar a mort a la selecció perquè en el fons és la nostra, són els nostres jugadors, un grup humà fantàstic que predica amb l’exemple de la convivència i l’èxit. Gent molt diferent que conviu durant una dura concentració de més d’un més, lluny de casa i envoltats d’una pressió immensa. No és fàcil fer el que fan aquests nois, igual que no va ser fàcil ser campions del món de Bàsquet. No n’hi ha prou en tenir bons jugadors, cal tenir un grup unit i cohesionat que s’ajudi per superar les adversitats tots junts perquè qualsevol que hagi jugat en un esport d’equip sap que si apareixen escletxes en la convivència el conjunt s’enfonsa.
Ahir a la nit milers de catalans sortien al carrer per celebrar-ho. Només calia veure com estava la pantalla gegant de Pça.Espanya per veure que Catalunya viu amb tanta passió aquesta selecció com qualsevol altre part d’Espanya. I no em crec que siguem un país bicèfal, en què convivim un milió i mig de catalans que odien tot allò relacionat amb Espanya i uns altres tants odiïn tot allò relacionat amb Catalunya i es desvisquin per Espanya. Un país així no existeix. No som dos països en un mateix territori, tots formem part d’un mateix.
