miércoles, 30 de septiembre de 2009

Què és la Geografia?


Quan algú comença a capbussar-se en el món de la geografia, una de les coses que se li fan presents més aviat és que la geografia juga un paper força peculiar en la classificació tradicional de les ciències: considerada sovint com una de les ciències socials, en altres ocasions se la situa entre les ciències humanes tot i que a vegades manté estretes relacions amb les ciències anomenades “pures”. A més, al nostre país els departaments universitaris que imparteixen geografia a vegades s’anomenen, simplement, “de geografia”, però a vegades també “de geografia i història”, “de geografia i sociologia”, “de ciències de la terra”, “de geografia i ordenació del territori”, entre altres fórmules: és ben clar que aquesta diversa adscripció departamental sovint ho és per raons purament administratives però, en tot cas, és també exponent dels diversos lligams i aliances que es donen.

Mirant els continguts, certament el ventall de sabers que encabeix és també notable: un cop hagi obtingut el seu títol, un llicenciat o llicenciada en geografia haurà estudiat una mica d’història i una mica de matemàtiques, de sociologia i de geomorfologia, de ciències polítiques i de tècniques cartogràfiques… per esmentar només alguns dels àmbits habitualment inclosos en els plans d’estudi. Hi ha gent que afirma que el contingut de la nostra disciplina es comparteix amb altres ciències però que aquest contingut és tractat de manera ben distinta a com aquelles ho fan. En ocasions, en boca de molts estudiants, això comporta un retret que diu que des de la geografia sabem només “una mica de moltes coses” i que tot plegat dóna uns coneixements insuficients i incomplets i no prou “competitius”; habitualment el següent pas és comparar el (suposadament escàs) saber del geògraf amb el saber del geòleg, o el del sociòleg, o del botànic cosa que és, evidentment, un error notable ja que es tracta de sabers, de coneixements i de ciències diferents i, per tant, no comparables entre ells.

En tot cas, el que sí que és cert és que es poden observar certs solapaments en els interessos d’estudi de diverses ciències que, tanmateix, no són solapaments en els objectius d’estudi. Per posar un exemple: en ocasions la biologia s’interessa per la distribució espacial de les plantes i en ocasions la geografia s’interessa per les plantes que estan localitzats en un lloc determinat. De fet, molts dels aspectes (dels interessos d’estudi) de l’anomenada “biogeografia” serien comuns a la biologia i a la geografia però és ben clar que ambdues s’hi acostarien amb objectius ben distints: la biologia per tal d’elaborar una cartografia i una taxonomia de les plantes, la geografia per interpretar els usos i les implicacions que té la vegetació per als éssers humans o en tant que part d’un paisatge. Així, alguns dels solapaments entre ciències representen, de fet, branques sistemàtiques o d’especialització de la geografia. N’hi ha moltes: la geografia de la població és comú entre la geografia i la demografia, la climatologia ho és entre la geografia i la meteorologia, la geomorfologia entre la geografia i la geologia, la geografia econòmica entre la geografia i l’economia, etc., etc.

També és ben cert que es fa difícil delimitar un contingut exclusiu (i excloent) de la ciència
geogràfica: si (simplificant-ho d’una manera barroera) la geologia estudia les roques, la botánica les plantes i la medicina el cos humà… la geografia estudia una cosa tan etèria i alhora tan concreta com… els llocs. Com a conseqüència, també és cert que hi ha una notable dissociació entre els estudis geogràfics i la professió de geògraf: (continuant amb la simplificacions) tots els advocats han estudiat dret i tots els metges tenen una llicenciatura en medicina, però per analitzar els llocs semblaria que no és imprescindible una llicenciatura en geografia ja que economistes o sociòlegs o historiadors (per esmentar alguns estudiosos) sovint també s’hi dediquen.

Així doncs, quina és l’especificitat de la geografia? Quins és el seu objectiu com a ciència? Quina és la seva raó de ser, la seva justificació professional i acadèmica? Hi ha algun aspecte que sigui específicament propi de la geografia i que no “se solapi” amb altres ciències? Dit d’una altra manera: un text geogràfic sobre una regió determinada, ¿podria ser elaborat com una suma de contribucions d’un geòleg explicant les roques, un botànic explicant les plantes, un meteoròleg parlant del clima, un demògraf escrivint sobre la població, un sociòleg informant sobre les classes i els grups humans, un economista presentant l’economia? Segurament una descripció així no aconseguiria reflectir, en conjunt, les interaccions existents entre els diversos fenòmens característics d’aquella regió: més que mai cal retreure l’aforisme de que “el conjunt és molt més que la suma de les parts”. Resulta fàcil veure que el clima i el tipus del sòl estan íntimament lligats amb la producció agrícola o que el desenvolupament industrial no es deu només a factors estrictament econòmics sinó als recursos naturals i a la quantitat i el nivell d’instrucció de la població, o que en el traçat de les fronteres hi ha implícita la història, la cultura, les relacions de poder… i també el medi físic. L’estudi de la interdependent interacció entre tots els fenòmens que actuen damunt l’espai és tasca de la geografia. I que només la geografia duu (i sap dur) a terme.

Dr. Abel Albet I Dra. Maria Dolors García Ramón “La Geografia, objectius i continguts cièntífics” Teoria i Mètodes en Geografia

sábado, 19 de septiembre de 2009

Perdición de Billy Wilder


El 17 de novembre de l’any passat passejant per el bloc de Cinema-Classics vaig veure que recomanaven Perdición (Double Indemnity) de Billy Wilder. Deien que es tractava d’una del cims del cinema del genial director Austríac, i això em vas sobtar molt. La millor pel•lícula del responsable de El crepusculo de los dioses o El apartamento? Evidentment li vaig donar un oportunitat dins del meu etern cicle de cinema clàssic particular, veient-la una tarda assegut davant l’ordenador i sense cap tipus de comoditat. Em va enganxar i em va destrossar per dins, no em podia creure el que estava veient, des del principi, una fotografia horriblement obscura i angoixant, una versió original amb veus profundes, tendencioses, frases que amagaven sempre segones intencions, la pel•lícula traspuava qualitat, era un clàssic en majúscules. Ho vaig sentir des del primer moment, una d’aquelles pel•lícules que no oblides mai, un d’aquells moments per els que t’empasses desenes o centenars d’altres pel•lícules, mediocres o simplement entretingudes intentant trobar la pel•lícula que finalment copa totes les expectatives i explota el 100% de la capacitat d’aquest art que és el cinema. La capacitat de trasbalsar i de commoure a l’espectador com cap altre art és capaç de fer-ho.

Amb això no vull dir que Perdición sigui la millor pel•lícula mai feta, segurament altres només la trobaran correcta o simplement bona, però aquest aspecte subjectiu per el que convertim algunes coses com a pròpies, com a elements importants dins la nostra existència és inefable. No sé perquè em va marcar tant aquesta pel•lícula, si per la situació personal o per la sorpresa que em va provocar. El que puc dir segur és que Perdición s’ha convertit en un referent fílmic ineludible per mi.

Perdición s’emmarca clarament dins l’anomena’t cinema negre, o film noir: històries de detectius, assassinats, femmes fatals, tragèdies i personatges turmentats. És un gènere exclusiu dels anys 40 i 50 que ha mort totalment i que no té raó de ser fora del pessimisme i la inseguretat americanes d’aquelles dècades. Un gènere però que ha deixat algunes de les més grans pel•lícules de la historia. Els dos grans gèneres cinematogràfics americans han estat el Western i el cinema negre, cadascun amb la seva mitologia i els seus estereotips propis. I dins d’aquests dos grans gèneres trobem les màximes fites fílmiques, en el cas del cinema noir destaquen El halcón maltés que va ser la inauguradora del gènere al 1941, The big sleep, amb la parella Bogart-Bacall, la jungla de asfalto o Touch of Evil (Sed de mal) d’Orson Welles que al 1958 va clausurar definitivament el gènere.

La present Perdicíon va ser rodada l’any 44 i es basa en una història real apareguda uns anys abans als diaris californians. La trama bàsica és la de l’assassinat perfecte: una Femme Fatal infeliçment casada, interpretada per Barbara Stanwyck embarca a un agent d’assegurances (Fred MacMurray) per assassinar al seu marit i així cobrar l’assegurança de vida. El problema el troben en Keyes (Edward G.Robinson imperial com sempre) l’investigador de l’asseguradora que des del primer moment s’olora que allò no ha estat un accident. Una historia en aparença senzilla amb una atracció sexual entre els protagonistes molt forta. Una protagonista amb un sex-appeal d’escàndol, que ens sedueix no amb bellesa sinó amb actituds, l’espectador cau en l’encís al mateix temps que el protagonista, des de la tovallola, a la cadeneta al peu o l’últim botó sense cordar, Stanwick ens deleita amb un poderosíssim ritual de seducció, una autèntica spider-girl que teix la teranyina implacable. MacMurray és en aquest cas una mosca que sap que està sent atrapada, no és una víctima il•lusa, és una víctima dolorosament conscient del que passa però el desig irrefrenable l’impedeix aturar la tragèdia. La química de la parella és fantàstica, amb actituds d’home dels anys 40 ell i aparença submisa i fràgil ella però immensament manipuladora. En mig d’ells un Edward G. Robinson que és un dels actors més infravalorats de la historia, un detectiu intuïtiu, un geni de la racionalitat però que és incapaç de detectar que el seu millor amic és l’autèntic assassí.

Fins aquí tot el mèrit és de Wilder, un excel•lent director d’actors i sobretot un fantàstic guionista, capaç de diàlegs trepidants, insultantment capciosos, capaços d’erotitzar parlant dels límits de velocitat en autopista. En el guió també hi va prendre part Raymond Chandler el gran escriptor de novela negra, autor del personatge de Phillip Marlowe, immortalitzat per Humphrey Bogart en moltes altres pel.licules. Wilder i Chandler no es van portar massa bé i les discussions eren constants però el resultat dels dos genis combinats fou immillorable.

L’altre element clau de la pel•lícula és la fotografia obra de John f.Seitz. Permanentment obscura, ens trasllada, la tensió, la calor i les olors del Los Angeles de l’època. Podem sentir des de la olor de la colònia de Phyllies al dolor d’un Walter Neff intentant arrossegar-se fins l’ascensor. Tot gràcies a una fotografia detallista, que juga constantment amb les llums per alternar l’ambient atrafegat però cristal•lí de l’oficina amb la tenebra dionisíaca de la casa de Phillies i tot això amenitzat evidentment amb litres d’alcohol begut en pantalla i centenars de cigarrets fumats. Lo políticament correcte encara no existia, i certament la decadència personal, la por a ser descobert i l’autèntica passió no són el mateix sense bourbon i tabac.

El que si que existia en aquella època era el codi Hayes, obra del legislador conservador William Hayes, que establia una férrea censura a Hollywood per tal que les pel•lícules es mantinguessin dins la decència i els culpables acabessin rebent sempre un càstig exemplar. En altres paraules, les pel•lícules sempre havien de tenir un final feliç o un final moralitzant. És per això que la història verdadera en la que s’inspirà Double Indemnity es va considerar durant molts anys infilmable, perquè la parella protagonista s’acabava escapant i suïcidant per amor, la qual cosa no era suficientment moral. La reescriptura de Wilder i Chandler però, va canviar el final (de fet es van rodar dos finals alternatius) per acabar amb una escena brutal, on el dolor físic i la derrota al ser descobert es combinen amb el dolor d’haver estat traït per un amic i per la consciència d’haver estat enganyat per la seva amant. Un final dolorós que està a la alçada d’una gran pel•lícula.

Per últim dir que el film només són 106 minuts, tot està increïblement concentrat, es va al gra des del primer moment i no es dona treva a l’espectador fins al final. Absolutament imprescindible la versió original, una pel•lícula on el dolor i els sentiments no s’expressen en les línies de diàleg sinó en com es diu aquesta línia, en la textura de les veus, per molt bons que siguin els actors de doblatge això no ho aconsegueixen reproduir.

martes, 15 de septiembre de 2009

Balanç numèric del curs 08/09


Finalment i després d’un últim Sprint espectacular aquest setembre, dono per clausurat el curs 08/09 a només 15 dies de l’inici del 09/10. M’estic acostumant a allargar els cursos a la convocatòria de setembre. Ara em Bolonya em treuen aquesta possibilitat, una llàstima doncs em donava més temps per fer treballs i per fer assignatures noves que no m’hi cabien en l’horari d’hivern. El balanç d’aquest any acadèmic no pot ser millor. He complert amb tots els objectius personals que em vaig proposar el setembre passat, aconseguint treure-m 124 crèdits que a efectes acadèmics es converteixen en 136 per les assignatures idèntiques entre Geografia i Historia.

Han estat 762 hores de classe, dividides en 15 assignatures, 8 d’història i 7 de geografia, 6 assignatures anuals, 6 de semestrals i 3 de virtuals a les que no he anat a classe. He fet exactament 23 exàmens, 12 treballs de curs o semestrals, 90 pràctiques totes de geografia, i 8 llibres de lectura obligatòria als que he de sumar els molts que he llegit per compte pròpia. Un esforç que ha aportat 6 aprovats, 7 notables, 1 excel•lent i 1 matricula dels quals estic summament orgullós.
Cert és que si hagués entregat més treballs o pràctiques molts aprovats s’haguessin convertits en notables però aquest any es prioritzava més la quantitat que la qualitat. Era un any d’assignatures tècniques no gaire gratificants sobretot en el cas d’història (tendències, mètodes, paleografia...) però s’havien de superar i ho hem aconseguit.

L’assignatura de l’any: sens dubte Geografia Urbana, ha estat el descobriment d’un nou món i potser una nova vocació, una assignatura fantàstica que toca des temes històrics a aspectes d’arquitectura i disseny. A més degut a les absències del profe i a les aturades forçades per Bolonya ha estat una assignatura totalment anàrquica, treballant a casa, anant a conferències, llegint llibres sobre el tema, amb una tutorització totalment personalitzada... fantàstic. En el futur explorarem més el tema i qui sap si en l’horitzó hi trobarem un màster en planificació territorial...

L’assignatura sorpresa: Literatura alemanya i cinema. Poca cosa esperava d’aquesta optativa de facultat però començar amb Thomas Mann per acabar amb Sin novedad en el frente, convinant teoria literària amb cinema i història germànica ha estat realment fantàstic. Només un problema, la metodologia bolonyesa (discutiu amb el vostre company el que heu llegit i feu presentacions orals que ocupen com 6 sessions de classe) ens ha restat temps d’explicació d’un professor (Bernd Springer) que en sap un pou. La classe dedicada a Wagner va ser estel•lar, i la dedicada al pròleg de 2001 una odissea del espacio més del mateix. Em quedo amb ganes de més i em cago amb Bolonya: no aprenc igual discutint amb el company que escoltant a un expert.

La decepció de l’any: La monarquia hispànica del Àustries. Un dels meus temes preferits i tot un semestre per dedicar-s’hi. Em quedo amb molt poc, una docència massa centrada en aspectes econòmics i demogràfics, amb temes irrellevants –el bandolerisme a Catalunya- i amb poca història política. El millor de tot, que ens fessin llegir El conde-duque de Olivares de J.H. Elliott, probablement el millor llibre d’història que hagi llegit mai a nivell de complexitat i profunditat.

Calç i arena: Geografia Rural. Sorpresa total respecte al temari, amb coses molt interessants, com legislació europea en polítiques agràries, transgènics i similars però les classes han estat insofribles. Una docència horrible, a càrrec d’una bona dona que simplement llegeix uns apunts que són inexplicablement enrevessats. S’havia de traduir constantment el que ella llegia en llenguatge terrícola per estudiar-ho després.

Picant pedra:
Sens dubte Paleografia i Tendències historiogràfiques actuals (que també es paleografia). Duríssim, un tema que no m’agrada gens i al que l’hi he hagut de dedicar hores i hores d’estudi i un treball d’arxiu que m’ha durat fins a aquest setembre. Si ho he de repetir em suïcido. Menció apart tenen els 6 exàmens i més de 60 pràctiques de Geografia Física...

Calaix de Sastre: Mètodes i tècniques historiogràfiques amb la Montserrat Jiménez Sureda, tot allò que no cap en cap altre assignatura ho trobaràs aquí. Eclecticisme brutal, història natural de la península i el mediterrani, tipus de contractes de conreu a l’edat moderna, història de la medicina... aquí hi cap tot i sempre combinat amb pel•lícules a quina més sorprenent. Això si, només 4 persones a classe i una professora que posa totes les facilitats del món. Un luxe.

Així finalitzem el curs ara em toca matricular-me al 09/10, que amb 102 crèdits més m’ha de portar a acabar totalment història i a fer part del 3er de Geografia. La pena és que amb l’eliminació de la 2a convocatòria no puc utilitzar l’estiu com a un període lectiu més i els esforços hauran de ser més concentrats. De tota manera espero amb ànsia la història de Xina al segle XX a càrrec del Just Cases, i la Geografia de l’àrea metropolitana de Barcelona, que pinten molt bé.

Espero que d’aquí un any estigui fent un Balanç igual de bo.