El desequilibrio como orden, de Francesc Veiga

He acabat finalment amb El desequilibrio como orden, una historia de la post guerra fría del Francesc Veiga. Veiga és un professor d’història contemporània de la UAB que a mi em va donar l’assignatura d’Història de l’Europa oriental. En persona és un crack, un historiador modern i curtit en el treball de camp. S’ha patejat tota Europa i fa una historia totalment contemporània i actual. A més és un pou d’anècdotes amb la qual cosa les seves classes son molt notables.

Veiga ja havia destacat en algunes obres com la seva col•laboració en l’excel•lent La pau simulada. Una historia de la Guerra freda i sobretot amb El Turco un repàs històric a l’imperi turc. L’any passat però va treure aquest llibre que ha passat incomprensiblement bastant desapercebut per les nostres llibreries. S’ha de dir que El desequilibrio como orden té un mal títol i una pitjor portada. El títol no explica el que trobarem a l’interior i la portada ens il•lustra una mera anècdota en mig d’un to vermell que no contribueix a donar serietat a l’obra.Una mirada a l’índex però ens traurà de tots els dubtes.

Veiga és el primer historiador a fer un anàlisi històric d’aquest estrany període que hem viscut entre el 1991 i el 2008. Des de la caiguda de la URSS fins a l’inici de la crisi actual. Per fer-ho es recorre l’actualitat mundial més o menys cronològicament repassant aconteixements que tots tenim en la memòria com la guerra dels Balcans, el genocidi de Ruanda, o els atemptats de l’11S. També trobarem però molts conflictes dels anomenats oblidats com les guerres mundials africanes o els devenirs de l’Amèrica llatina. Per al lector és molt reconfortant la sensació de clarificar coses que sabíem per els mitjans de comunicació (que ho expliquen generalment malament) però que ningú ens havia explicat realment perquè passaven. Veiga va sobradíssim de fonts, cita articles molt variats i autors de totes les procedències, no es queda en la superfície dels fets sinó que busca coms i perques. L’altre punt positiu és descobrir que han passat moltes coses al món de les quals ningú s’havia molestat a informar-nos. Tot el temes que toquen l’Àfrica són especialment interessants perquè realment és un continent totalment oblidat per les agències de noticies. Veiga aventura alguns dels perquès d’aquesta negror informativa i a sobre és capaç de navegar amb força solvència sobre la miríade de sigles de partits i guerrilles de les guerres del Congo o de Somàlia.

Per al lector actual l’altre punt fort del llibre serà poder resseguir els antecedents de la nostra crisi financera en un seguit de polítiques i decisions que es remunten als primers anys de la dècada dels 90. Veiga no està especialment escorat a l’esquerra i això es nota en una crítica notable al neolliberalisme però també una crítica al Bolivarisme llatinoamericà. Els millors moments del llibre són quan ens intenta explicar com ha canviat la societat per culpa d’una sèrie de mesures o polítiques determinades. En aquest sentit la descripció que fa de la societat “low cost” al final de llibre és realment reveladora.

I és que en aquest llibre Veiga demostra perquè són necessaris els historiadors. En un món tan complex com el que vivim tenim accés a múltiples informacions, mai una societat havia estat tant informada com la nostra, però precisament perquè en tenim tanta, no som capaços d’ordenar tot aquest volum de fets i dades i buscar un sentit o una explicació.

La genialitat del llibre de Veiga és precisament que ens fa adonar-nos que tot el que ha passat en aquests 18 anys tenia un sentit. La construcció d’un nou paradigma mundial d’hegemonia dels EUA no es va aconseguir amb la caiguda de la URSS. S’havia de consolidar aquesta hegemonia i per fer-ho es necessitava de tot el que ha passat en aquests anys. Del 1991 al 2001 es va intentar construir aquest model i la historia del que ha passat des del 2001 al 2010 és la historia del fracàs del model i d’una lluita ferotge per mantenir-lo. Però no es tracta només d’un model polític sinó del neolliberalisme econòmic i d’una aculturació a nivell mundial. El que ens demostra el llibre és que la globalització no va ser un procés espontani i inevitable com ens han fet creure sinó que va ser molt calculat. Els problemes més actuals i els que s’albiren en el futur es generen quan el sistema escapa al control dels seus fundadors i pot acabar actuant en contra seva. L’auge de l’eix XINDIA o del BRIC s’explica perquè hi comença a haver països que saben jugar al joc de la globalització millor que els propis estats units i quan aquests intenten corregir aquest devenir per no perdre la centralitat és quan es generen desequilibris i conflictes.

El desquilibrio como Orden és en resum un molt bon llibre perquè tracta fets molt recents, construeix un marc explicatiu entenedor i sintetitza una gran quantitat de fets amb facilitat. A més, la prosa clara i concisa ajuda a que les poques més de 500 pàgines volin ràpidament.

Evidentment amb un plantejament d’abast mundial el llibre no pot ser perfecte. Hi manquen coses i segurament no tot el que explica està prou aprofundit. És d’alabar però aquest intent sintetitzador que en Veiga perviu. Són pocs avui en dia els que intenten fer una historia de gran angular. Els historiadors ens capbussem en el fang de la microhistoria amb la convicció de que estudiar molt rigorosament un aspecte petit o local és millor que intentar fer una síntesi interpretativa. La por a l’error fa que la historia estigui perdent la seva funció de denúncia o explicació de les grans dinàmiques de la civilització humana. Si alguna cosa he après amb el llibre de Veiga és que el dia a dia i l’actualitat no ens permeten veure el que passa realment. Fa falta una perspectiva historicista per entendre el conjunt de fets, el seu ordre, la seva distribució geogràfica i el seu sentit. Llegint el diari dia a dia ens sembla que comprenem coses però l’únic que estem fent és constatar el que passa al nostre voltant, sense ser capaços d’entendre el motiu últim que provoca tots aquests fets puntuals. Així doncs, bravo per el Francesc Veiga i espero que continuí en aquesta línia.

I si, tot el que surt ara amb Wikileaks ja ho deia el llibre de Francesc Veiga. Només espero que una segona edició doni més respecte al llibre i el boca orella pugui fer que el llegeixi més gent.

Recomanat a: Geografs, historiadors i tot aquell interessat en entendre les dinàmiques que mouen el món.

Desaconsellat a: Aquells que es salten les pàgines internacionals al diari o aquells que busquin grans teories conspiratives, que aquí tampoc no hi són.