Canción de Hielo y Fuego de George R.R. Martin

Winter’s coming…

No podia començar aquesta entrada d’una altra manera, i aquest any sembla que precisament l’hivern començarà a arribar el 17 d’abril. Sonen tambors de guerra per Internet i la gent ja comença a escalfar motors per preparar-se per l’allau de novetats que es preveuen per abril. No esteu entenent res? M’explico.

La HBO anunciava ahir que l’estrena de la sèrie Juego de Tronos serà definitivament el 17 d’abril d’aquest 2011. A més els rumors creixen: sembla que s’aprofitarà l’avinentesa per anunciar el llançament de A dance with Dragons cinquè llibre de la saga Canción de Hielo y Fuego aprofitant l’enorme promoció que la sèrie generarà.

Juego de Tronos és el primer llibre de la saga de fantasia creada per George R.R. Martin. De moment han aparegut 4 llibres que han mogut milers de fans i des de fa anys s’espera el cinquè llibre de la saga que es titularà “A dance with dragons”. I davant de totes aquestes notícies jo m’adono que aquí encara no havia escrit res sobre aquesta obra mestra literària que estarà molt i molt de moda d’aquí tres mesos.

La fantasia s’havia relacionat sempre amb El Senyor dels Anells i l’ingent obra de Tolkien. La fantasia sorgida a l’ombra de Tolkien copiava conceptes i personatges, presentava poques novetats i la repetició dels mateixos paràmetres ad aeternum va fer caure l’interès i la qualitat d’un gènere que es va acabar veient com a un refugi per a freaks i gent alternativa.

En els últims anys però el gènere fantàstic ha donat un tomb important amb autors que busquen plantejaments molt més adults i trencadors i que no es senten deutors en excés de la saga Tolkeniana. George R.R. Martin és un dels principals exponents d’aquest canvi, com també ho són Andrzej Sapkowski o Steven Erikson. La nova fantasia que proposen escapa de la dicotomia del bé i el mal, dels personatges estereotipats i dels grans herois.

La nova fantasia és més adulta, de narració molt més complexa, més humana, amb personatges ambivalents que no són pous de virtud sinó gent que busca sobreviure en móns hostils. Els nous móns creats per aquests autors no són tant rics en folklore però són molt més similars al nostre en el sentit de que les lluites entre faccions, imperis o races són cruels, despietades i caòtiques molt més similars a les que podem viure al nostre món. Els jocs polítics, la corrupció, el poder del diner... tots són elements presents en la nova fantasia i això crea un gènere en que es gaudeix de tot allò sobrenatural dins d’un món més hostil, més imperfecte però també més real i per tant més atractiu per al lector actual.

El cap més visible d’aquest canvi en la literatura fantàstica és la saga de Canción de Hielo y Fuego, que va aparèixer a les llibreries dels EUA al 1996 amb el seu primer volum titulat Juego de Tronos. Després van aparèixer Choque de Reyes, Tormenta de Espadas i Festín de Cuervos i s’espera que la saga s’allargui fins als 7 llibres. De moment ja van camí dels tres milions de llibres venuts arreu del món i els fans no paren de créixer. La premissa és senzilla: tot aquell que es llegeix el primer llibre queda enganxat irremediablement. Encara no he llegit res negatiu sobre aquesta saga i tampoc no conec a ningú a qui no hagi agradat.

Però com explicar la riquesa de “Canción de Hielo y Fuego”? la seva complexitat?

La historia es situa en un continent anomenat Poniente en el qual després d’un estiu que ha durat molts anys es comencen a percebre els canvis que anuncien l’arribada de l’hivern. L’hivern a Poniente dura anys i és de costum d’una duresa terrible. Aquest cop però sembla que serà molt pitjor. En aquest continent hi trobem un joc de famílies nobiliàries: els Stark, els Lannister i els Targaryen. Entre ells hi haurà un lluita constant per el poder que excedeix en molt tot el que havíem vist fins ara en una novel•la. Estic parlant de conspiracions, assassinats, guerres civils, enverinaments, tot el que us pugueu imaginar i coses que no us havíeu imaginat mai.

El llibre s’inspira lleugerament en la guerra de les dues roses de l’Anglaterra medieval i en multitud de fonts medievals més però no és fàcil seguir les pistes perquè les novel•les són molt i molt intricades. L’estil narratiu de Martin és molt particular, cada capítol té un personatge narrador i la historia es veu a través dels seus ulls. Això fa que tinguem múltiples punts de vista i sapiguem intencions ocultes que els altres personatges no saben. Tot plegat ajuda a que la historia de conspiracions, traïcions i assassinats es pugui desenvolupar amb molta facilitat.

Aquesta és una saga de personatges, tots estan perfectament dibuixats, tots amb les seves particularitats i inquietuds, els seus objectius ocults... no hi ha un narrador, és una historia explicada per els seus protagonistes.

I és que a Canción de Hielo y Fuego no hi ha personatges bons i dolents, tots lluiten per uns interessos i el lector anirà veient com les seves opinions van canviant amb el pas de les pagines. Però atents! Ni se us acudi encarinyar-vos amb algun personatge en particular perquè en les novel•les de Martin la mort espera en qualsevol pàgina. L’autor no té pietat de les seves criatures i veureu com les sorpreses s’encadenen a molta velocitat.

A tot això hem de recordar que això no és fantasia de fades i follets, aquí hi ha molta mala llet, diàlegs absolutament genials, escenes molt pujades de to i molta, molta sang. I el que no hi ha, almenys en primer pla, és màgia. La màgia en el món de Martin no es mostra sinó que s’insinua. I ja se sap que quan no es parla d’una cosa aquesta sembla molt més temible i poderosa.

Sobre aquest petit món que és el continent de Poniente s’alça una amenaça terrible que coneixem com “los otros” el món dels “otros” i el de les famílies nobiliaries es separa per un mur de gel gegant que és vigilat des de fa milenis, dia i nit per la guàrdia de la nit. Amb el pas de les pàgines anirem sabent més coses sobre aquests estranys habitants, sobre els guardians de la nit, sempre vestits de negre, i sobre la familia Targaryen, que ha hagut de fugir a l’exili i que viu recordant els seus anys d’or, esperant la seva oportunitat i la tornada dels dragons. I a tot això l’hivern sembla cada cop més proper, i l’hivern és sinònim dels “otros” de la màgia oculta i d’antigues llegendes que sembla es comencen a fer realitat.

A tots els llibres es combina varies línies argumentals, algunes de curt alcanç que es resolen en el mateix llibre i d'altres més lentes, més grans, més misterioses, que s'aniràn resolent cap al final de la saga.

El problema és que la historia és tan bona, i d’unes dimensions tan colossals que ha desbordat al mateix autor. Des de fa més de 5 anys intenta acabar “A dance with Dragons” una espera interminable que ara sembla que poc a poc arriba al final. De tota manera encara faltaran dos llibres cosa que pot allargar molt i molt la espera.

El primer llibre de la saga és molt bo, equilibrat i molt ben escrit, el segon és una mica més fluix perquè apareixen més personatges sovint no tant atractius com els primers però que seran cabdals en el desenvolupament de la historia. Però on la saga fa un salt és en el tercer llibre. Tormenta de espadas és per mi una de les millors novel•les que he llegit mai (i els que em coneixen saben que n’he llegit unes quantes). Ja t’has fet teus els personatges i Martin els submergeix en una tempesta interminable d’acció i emocions i a mesura que avança la saga la màgia comença a fer-se més present. El quart llibre és una pausa abans de la tempesta i és que a Dance with dragons promet ser tot un aconteixament literari.

I després de tot això encara em quedo curt... sóc incapaç d’explicar què tenen aquestes novel•les per ser tant addictives així que us convido humilment a llegir el primer llibre i a intentar resistir-vos a la tela d’aranya de Martin. Jo he sucumbit totalment i últimament gaudeixo molt més de la lectura, allunyat de les novel•les històriques barates i llegint el bo i millor de la nova novel•la fantàstica.

Escuchad mis palabras, sed testigos de mi juramento:
La noches se avecina, ahora comienza mi guardia. 

No terminará hasta el día de mi muerte.

No tomaré esposa, no poseeré tierras, no engendraré hijos. 

No llevaré corona, no alcanzaré la gloria, viviré y moriré en mi puesto. 

Soy el espada en la oscuridad, el vigilante del Muro.
Soy el fuego que arde contra el frío,
la luz que trae el amancer,
el cuerno que despierta a los durmientes,
el escudo que defiende a los reinos de los hombres.
Entrego mi honor y mi vida a la Guardia de la Noche, durante esta noche 

y todas las que estén por venir