Top 5 Cinema 2012

Aquest any he anat menys del normal al cinema per això em quedo només amb 5 títols i no 10.

5- Argo

Una pel·lícula de manual. Història real, bon guió amb ritme i una excel·lent habilitat per construir la tensió. És d'aquelles històries que si no ens diuen que és un fet real no ens creuríem, però el mèrit no recau aquí ni en el guió, ni en els actors. El mèrit se l'endu Affleck per un treball rere la càmera magnífic. De les poques pel·lícules que m'han mantingut en tensió enganxat a la pantalla aquest any. Affleck continua demostrant ser un gran realitzador, després de The Town.

 4- Skyfall

Skyfall és el resultat d'entendre que un Bond també pot ser una gran pel·lícula. No és un film perfecte, però la serietat, amb la que Sam Mendes aborda el film ho compensa. El millor de Skyfall arriba a la segona part del metratge, aïllats en les highlands escoceses, amb una fotografia crepuscular i un Bond directament amenaçat. Bardem també ho borda en el paper de dolent excèntric. Per últim Craig segueix construint un Bond tan seductor i elegant com sempre però també vulnerable física i emocionalment. 

 3- Looper

Amb Looper em trobo en una dilema. Per una banda crec  que se li han fet excessius elogis, posant-la injustament a l'alçada de grans títols de la història de la ciència ficció. No crec que sigui per a tant, però d'altra banda reconec que és un film rellevant i notable dins del que sigut el conjunt de l'any. Les històries de salts en el temps sempre són difícils de vestir sense caure en contradiccions de guió, però en aquest cas s'aconsegueix plenament. La pel·lícula no deixa de ser una mica previsible si s'endevina la pistola de chejov que hi ha al principi però tot i això la història funciona. La segona part del metratge oblida els elements futuristes fent una aposta per la simplicitat. Una casa, quatre personatges i una sensació de que s'apropa la tragèdia. Una pel·lícula molt interessant i solvent. 

 2- Shame

Shame és la millor pel·lícula de l'any. Així de senzill. Es trobaria al primer lloc de la llista sinó fos per una predilecció personal per la primera. Però Shame és una historia terrible, impecablement filmada i amb dos actors en estat de gràcia. El tema no és gens senzill però el torrent emocional desplegat en pantalla deixa molt tocat a l'espectador. La clau però com en totes les grans pel·lícules està en allò que la cara dels actors transmet però no es verbalitza, l'empatia cap al personatge es crea a través del què veiem i deduïm, no del que ens expliquen els diàlegs. Un film doncs arriscat, molt adult i amb seqüències esfereïdores. Per acabar-ho d'arreglar la música és molt bona. Per últim, Fassbender es destapa aquí com un enorme actor per als propers anys. 

1- Les Miserables

La guanyadora d'aquest any és els miserables per una simple qüestió de gust personal. No defensaré que sigui la millor pel·lícula que s'hagi estrenat però si que és amb la que més he gaudit. L'adaptació cinematogràfica del musical és gairebé perfecte. El repartiment està magnífic amb excepció de Crowe que per mi no està a l'alçada vocal que exigeix el personatge de Javert. Això fa que el centre d'atenció es desvií del Valjean vs Javert cap a les històries de Fantine, i el trío amorós Cosette, Marius i Eponine. De fet vaig sortir molt gratament sorprès dels papers d'aquests tres últims que donen nivell global a la pel·lícula més enllà de l'estel·lar I dreamed a drem que borda Anne Hathaway i de la solvència de Hugh Jackman. L'únic defecte que li puc trobar és la forma de dirigir de Tom Hooper. L'excés de primers plans fa repetitives certes seqüències i el nivell visual de la primera escena no es torna a repetir en tot el film. Tot i així, els miserables és un espectacle de primer ordre, en el que si entrem des de bon començament en aquest estil de musical romántic disfrutarem moltíssim d'una aglomeració quasi barroca d'emocions a flor de pell. Tècnicament no és el millor film que he vist, però com que el cinema són emocions, s'emporta el primer lloc.

Top 5 Sèries 2012

Avui en dia ja es fa millor tele que cinema. Aquest any m'ha fet ilusió publicar un rànquing de les sèries que he vist abans que no de les pel.lícules. No vol dir que totes s'hagin projectat aquest any, però sí que jo les he vistes dins d'aquests mesos. Som-hi!

5- The Newsroom Temporada 1

La nova proposta de Aaron Sorkin ha rebut moltes crítiques merescudes. És una sèrie que no reflexa el verdader món del periodisme, en què els personatges són pàmfils i excessivament histriònics, on els republicans sempre són els dolents i es pot distingir sempre el bé del mal. Tot això és cert però tot i així la sèrie genera bones sensacions, bon rotllo, optimisme, ganes de fer les coses bé. Aquests intangibles també han de formar part de la valoració de la sèrie i és per això que per mi The Newsroom aconsegueix bons resultats a pesar de fer les coses malament. Aconsegueix que al acabar el capítol apaguis la tele i te'n vagis a treballar amb la idea de "vaig a fer alguna cosa positiva amb la meva vida". 

4- The Hour Temporada 1

The Hour ha estat la meva sorpresa de l'any. Filmada per la BBC proposa una historia d'espies dins els estudis d'un programa de televisió de la BBC als anys 50. Consta només de 6 capítols però cada un d'ells està molt cuidat. El trio protagonista està en estat de gràcia, especialment Romola Garai fent de dona avançada al seu temps intentant produir un programa de noticies amb un presentador i un redactor que intenten conquistar-la. The Hour és un exemple de sèrie amb menys mitjans que les majors americanes però que ofereix grans resultats per a l'espectador. Ja s'ha estrenat la temporada 2 amb molt bones crítiques, però encara no l'he vista. 

3- Game of Thrones. Temporada 2.

Amb Game of thrones tinc el problema d'haver llegit els llibres. Gaudeixo amb la serie però res m'agafa desprevingut i ja sé el background de tots els personatges i per tant no sé valorar si el guió deixa prou clares les coses. En general he disfrutat molt d'aquesta temporada, la sèrie fa bé d'allunyar-se dels llibres en alguns punts i seguir ordres de trames propis. Aquesta temporada de Game of Thrones serà recordada però per el capítol 9, Blackwater, que probablement sigui el millor  capítol de l'any. La batalla que dona nom al capítol no només esta magníficament filmada sinó que l'alternança del furor de la lluita amb la calma tensa de l'interior del castell funciona de meravella. És en moments serièfils com aquests en què t'adones que estàs davant d'una obra mestra que no té res a envejar al gran cinema.  

2- Boardwalk Empire Temporada 3.

LA posició 2 i 1 d'aquesta lliga estan un esglaó per sobre de la resta. Juguen en un altre lliga i és qüestió de gustos situar una per damunt de l'altre. 

Boardwalk Empire és una sèrie perfecta. Una sèrie coral en l'Amèrica de la prohibició i dels gàngsters, que mescla histories reals amb d'altre fictícies, que té un seguit de personatges secundaris que roben constantment el protagonisme als principals i que cuida els ritmes i els diàlegs fins a l'extenuació. Res a Boardwalk Empire és gratuït, no trobem escenes ni diàlegs superflus, ni violència gratuïta. La sèrie funciona al mil·límetre construint la tensió cap a un final explosiu. Això pot fer que els primers capítols siguin considerats lents, però les peces s'estan movent per el tauler per posicionar-se per a l'atac final. Els 10 capítols de B.E. funcionen com un rellotge tant dins de la dinàmica del capítol de 50 minuts com dins de la temporada de 12 capítols. Menció apart mereixen els actors. Buscemi cada cop més còmode amb el personatge, i aquesta temporada amb un enemic d'alçada amb Gyp Rosetti. Per últim, és absolutament grandiós veure a personatges reals com uns joves Al Capone o Lucky Luciano representats de manera tan verosímil i participant activament de les trames.

Si amb l'anterior temporada B.E. ja apuntava molt alt, amb aquesta es consolida com una de les millors sèries mai filmades. 

1- Mad Men. Temporada 5.

Personalment, entenc Mad Men com una sèrie que és com una ceba. L'espectador ocasional es divertirà amb les trames amoroses i professionals, amb els vestits cars i l'ambientació de Madision Avenue dels anys 60. La sèrie funciona perfectament a aquest nivell, però també funciona en un nivell molt més complex. Mad Men és la sèrie on els silencis diuen més que les paraules, on les escenes estan pensades per transmetre a l'espectador el que senten els personatges sense que aquests ho hagin de verbalitzar. Aquesta subtilesa és pròpia de les grans series i del gran cinema. A Mad Men no veiem la història de Don Draper sinó la historia de la ambició en l'Amèrica de les oportunitats, del paper de la dona en un món masculí de la cara B del somni americà, que pot ser terrible a pesar de semblar impecable. Aquesta 5a temporada es fa més potent el simbolisme, amb l'entrada d'una nova parella per al protagonista, urbanita, moderna i treballadora, antítesi de Betty Draper, la perfecta ama de casa que havia marcat les 4 anteriors temporades.  En definitiva la sèrie no perd el nivell, manté els simbolismes com la capacitat del moment històric d'influir en la vida dels protagonistes, els tocs d'humor enmig del dramatisme, i continua estan magníficament interpretada. 

Un must see en tota regla.