Cirque du Soleil: Varekai

L’autor d’aquest blog va anar ahir a la nit a veure l’últim espectacle de la companyia Cirque du Soleil a Barcelona, titulat Varekai. Hi va anar amb immillorable companyia i s’ho va passa estupendament. I és que el Cirque du Soleil té quelcom d’especial...

VAREKAI s’inicia quan Ícar, amb les ales desfetes per haber-se apropat massa al sol, cau enmig d’una misteriosa selva on habiten els més fantàstics sers. Magnífica manera d’enllaçar conceptualment dues tradicions molt allunyades, un personatge de la mitologia clàssica, blanc, apol•lini i pur que es trobarà enmig d’un món colorista i de somni enmig d’un bosc d’alts arbres daurats, un món d’inspiracions gitanes, romanís, dels Balcans. En el moment de l’espectacle no tens temps de pensar en això perquè els números són visualment hipnòtics i la música i la dansa no et donen temps per a la reflexió. Recordant-ho ara però, tot en Varekai té un sentit, s’inicia amb un numero d’acrobàcia aèria damunt d’una xarxa blanca en que sembla que Ícar rememori els seus moments de vol, amb lleugeresa però amb molta elegància, una elegància que sembla ballet rus portat a les alçades. La potència del número em va fer témer en aquell moment que no podrien aguantar el nivell tota la funció. I efectivament, el primer número és dels millors de l’espectacle però tota la parafernàlia que envolta els números circenses fan que l’espectador no desconnecti en cap moment. Trobarem trapezistes, acròbatas, malabaristes i contorsionistes. Un recull dels números clàssics del circ portats tots a l’extrem i envoltats d’una caixa de seda.

Varekai alterna números d’acció i força amb números delicats però de bellesa superlativa. A més l’aparició dels dos clowns està molt inspirada, una parella; francès ell, argentina ella, que donen moltíssim joc amb un humor adult i pícar però nostàlgicament clàssic en el fons doncs és humor de circ 100%. Aquests breus moments de desconnexió cada 2 o 3 números sumats a les danses georgianes, el vestuari a quin més imaginatiu i a la versatilitat de l’escenari fan que els ulls estiguin constantment ocupats i el somriure no et marxi de la boca.

La catarsis col•lectiva del circ com a espectacle tradicional i del Circ du Soleil en particular és difícil d’aconseguir en qualsevol altre espai. És una mescla d’admiració, perill, fascinació visual i riure que transporten a l’espectador en un in crescendo constant al que es fa difícil resistir-se. L’espectacle final del trampolins russos és magnífic no només per la dificultat dels salts sinó per la coordinació de tantes persones sobre l’escenari, la perfecta disposició de l’espai i la rapidesa amb que es succeeix tot. És el colofó perfecte a una escala d’admiració constant que durant dues hores ens ha fet oblidar de on veníem i on anàvem.

L’aportació espanyola la posen els tres germans Santos que fan acrobàcies amb els seus propis cossos un sobre l’altre. És un bon número tot i que per mi no va ser dels més destacats. La resta del repartiment és d’origen rus o ex-soviètic a excepció d’alguns acròbates xinesos.

Menció especial per a Dergin Tokman, un discapacitat que, incapaç d’utilitzar les cames, vola literalment sobre les crosses amb un ritme i una velocitat espectacular. El seu esperit de superació es va endur una bona part dels aplaudiments de la platea.

El Cirque du Soleil s’ha convertit en una companyia enorme que exporta espectacles d’alta qualitat. Creada l’any 1980 per Guy Laliberté i Daniel Gauthier amb seu al Quebec, la companyia va apostar ràpidament per una nova manera de fer circ. Va abandonar les feres i les localitzacions precàries del circ en decadència del moment i va apostar per espectacles cuidats fins l’últim detall, vestuari, escenografia i música en directe havien de transmetre una certa sensació a l’espectador.

Cada show de la companyia està tematitzat, i tots els elements giren al voltant d’aquest tema central o aquesta historia. En el cas de Varekai la historia és com Ícar torna a aprendre a volar i la tematització és l’exotisme cultural de les zones més frondoses dels Balcans. A Alegria, Quidam o Saltimbanco el tema és diferent però sempre s’aconsegueix l’implicació emotiva de l’espectador. Els shows del Cirque du Soleil triomfen arreu del món perquè pivoten al voltant del circ però incorporen molts més aspectes. La música, l’ambientació, la dansa... és l’espectacle total dels nostres dies i han aconseguit crear una marca universal.

La companyia conta ara amb més 4000 empleats a 40 països diferents, han fet 20 espectacles diferents, la majoria dels quals es segueixen representant. Han estat a més de 300 ciutats, generen 800 milions de dòlars anuals i es calcula que 90 milions de persones han vist ja algun dels seus espectacles. Han convertint el model en un empori universal de la diversió i la fascinació, del més difícil encara, amb l’art visual de les últimes tendències.

S’alternen espectacles itinerants que van saltant de ciutat a ciutat, amb espectacles localitzats permanentment en algunes poques grans ciutats. També hi ha espectacles pensats per la carpa circense tradicional i altres adaptats per ser representats en pavellons o grans superfícies. Tenen fins i tot un espectacle permanent a Las Vegas que és sub-aquatic i un espectacle també permanent a Nova York que explora el món de la sexualitat i que és l’únic destinat exclusivament al públic adult.

Es tracta en definitiva d’una companyia enorme, en constant moviment i constant innovació, que toca totes les tecles necessàries per captivar-nos i que un cop més amb VAREKAI ho aconsegueixen. Gasteu-vos els diners perquè tots i cada un dels euros gastats valen la pena.

P.S. Des d’aquest estiu l’ajuntament de Barcelona i el Cirque du Soleil estan en converses per instalar una carpa permanent a Barcelona. Un privilegi que només tenen ciutats com Nova York, Tokio, Macao o Las Vegas...