Panem et circenses

Bé, diumenge passat vaig anar a veure Mortadelo el musical. Bé de fet és “The Miusical”. Les entrades ens les havien regalat així que vaig pensar que un diumenge a la tarda sense res a fer bé podíem dedicar-lo a passar una estona relaxada al Teatre. De fet el Tívoli em portava bons records perquè és on es va fer l’any passat l’espectacle Stalin, protagonitzat per Josep Maria Flotats, que em va agradar molt. Així, vam anar amb la Natalia a veure un espectacle que esperavem ens proporcionaria una bona estona.

Cap dels dos som grans fans del còmimc d’Ibañez, n’hem llegit molts però no li professem gran veneració. Jo em preguntava com serien capaços els productors del musical d’estructurar un guió que unís els personatjes del còmic amb un gènere amb el que ningú els identifica com és el musical. I per altre banda volia veure com resolien el problema dels efectes especials o les exageracions físiques del còmic en el directe del teatre.

El primer dubte m’el van resoldre rapidament: el llibret de l’obra no arriva a la categoria de guió, es redueix en una minihistoria estúpida sobre un geni del disfraç que rapta, Atenció, a un Sultà Arab, a un important càrrec polític que a vegades figura que és Xinès i a vegades Japonès i finalment a la Reina d’Anglaterra!! Tot això mentre s’estrena un musical que és una paròdia del “Fantasma de la Òpera” d’Andrew Lloyd Webber. Els encarregats de protegir a les autoritats no son altres que Mortadelo y Filemon. Evidentment el musical no té ni gota de l’humor dels còmics i els personatges estàn pèsimament caracteritzats. Aquí tothom s’arrenca a cantar sense cap pudor, i com que s’han de guanyar el favor i la implicació del públic no canten cançons compostes adientment per a la historia, sino que canten cançons del pop espanyol més ranci tipus “la vida és una tómbola” o “borriquito como tu”. Així el públic pot riure i seguir l’espectacle fent palmes amb les mans.

Per sort el tema dels efectes especials està força ben resolt i el que és trist és veure que s’hi han deixat molts diners en organitzar tot aquest despropòsit. El que ja no entenc de cap manera és que cada cop que un protagonista estornuda (uns 5 o 6 cops al llarg de la funció) es tiri aigua vaporitzada sobre el públic... és innecessari...

Tot i això el que més em va preocupar no va ser la qualitat de l’espectacle sino alguns elements dissonants amb la societat del segle XXI.

En primer lloc, a escena sempre, sempre, sempre hi ha 6 o 8 noies joves, contínuament en roba interior, fent balls i fent els coros. Evidentment això camufla el pèssim nivell de l’espectacle i fa bon beure, però realment era necessari? Em va recordar als programes de telecinco de fa molts anys en que sortien aquelles noies en top-less al voltant del senyor Gil o del presentador de torn. I el pitjor de tot era que mirava a la gent del voltant i estava disfrutant!! Inclús es van aixecar per aplaudir al finalitzar la funció!! Em vaig sentir com al Molino, on la massa babejant vitorejava les ballarines!!

En fi, sense voler ser elitista, ja trobo bé que es faci teatre musical per 12 euros l’entrada, i que s’agafi un còmic tan popular com el de Ibàñez, però si es fa, i el pressupost és gran, SISPLAU, no siguin tan efectistes, treballin una mica més en el guió i en els gags i no ens facin sentir com si ens estiguessin donant el Circ que la plebe necessita...

Woody on ets?

Com no podia ser d’altre manera he anant a veure Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen, i com ja preveia m’ha deixat un regust agredolç a la boca.
Per una banda he de deixar clar que no m’ho vaig passar malament a la peli en cap moment, i que per a mi és millor una mala peli d’Allen que la majoria d’altres opcions que apareixen últimament a la cartellera. Tot i això, hi ha un parell d’elements que fan que em miri amb mals ulls aquest projecte.

Per una banda la carretada de diners que haurà rebut el senyor Allen per fer un anunci de dos hores sobre la nostra ciutat. Ja m’està bé per allò del prestigi mundial però com va dir el mateix Bardem l’altre dia, Cal que Barcelona capti més turistes? No en té prous ja? En fi, el retrat que es fa de Barcelona és de postal, lo típic, Gaudí Gaudí i més Gaudí, i una mica de Tibidabo. Tot dins d’un ambient de burgesia rica que va a exposicions d’art, o d’artistes pseudo-bohemis però que tenen grans mansions i no reparen en gastos. Què voleu que us digui, no m’identifico gens amb aquesta Barcelona i menys amb aquests suposats Barcelonins. A més a l’escena del tibidabo, on hi podien posar unes vistes sobre la ciutat certament maques, apareix Barcelona al fons entremig d’una boira que no deixa veure res. Sembla que Barcelona tingui una pol•lució com la de Shangai! No podrien haver rodat l’escena un dia que fes bon temps?

Un altre apartat que no m’agrada és la fotografia. Què passa, que per fer una pel•lícula d’ambient Mediterrani s’ha d’utilitzar només tons pastels, marronosos i llums tènues?? Ha de ser tot del mateix color?? Tots els restaurants que surten son del mateix color, la casa de Bardem, Oviedo, la Sagrada Família, la Pedrera, tots els interiors del mateix color. I després, m’ho ha semblat a mi o els personatges es passen tot el film bevent? Ja se sap que ens agrada el bon vi però potser exagerem no?

Poden semblar minucies però no costa res esmenar-les. També hi ha una tediosa i sobrant veu en off absolutament inecessaria, que no només presenta als personatges sino que et tortura apareixent cada dos per tres. Potser la veieu i no us molesta aquest recurs però penseu, era realment necessaria?? Aporta alguna cosa? No s’entendria la peli sense la veu? La presència d’una veu en off s’ha de limitar a quan aporti coses que no es poden veure amb les imatges, sino l’espectador recorda continuament que el que està veient no és una història real, sino res més que una película!

En quan a la història, segur que ja la coneixeu. Dues turistes americanes passen un estiu a Barcelona i coneixen a Bardem i a la seva novia Maria Elena. Les dues americanes són antagòniques, però les dues s’enamoren de Bardem, i Maria Elena és una neuròtica que no pot viure ni amb Bardem ni sense ell. Entre ells quatre s’estableixen els típics embolics amorosos d’una comedieta light, amb els dubtes d’una Rebecca Hall (per mi la millor del film) que es debat entre la seguretat del seu marit avorrit o l’aventura amb Bardem, una Scarlett Johansson (quin posat més irresistible però quin personatge més poc interessant...) que només sap el que no vol, un Bardem que li va bé tot i que només vol pintar, i una Penelope Cruz que té el personatge més ric del guió i que fa de desquiciada per l’amor.
No m’entengueu malament no es tracta d’una mala historia ni d’unes males interpretacions, però és un tema molt profund: les inseguretats amoroses , la insatisfacció crònica, el desitjar sempre el que té l’altre.. i per mi es tracta massa tangencialment. Em sobren escenes davant la copa de vi i em falten diàlegs típicament d’Allen. Els diàlegs d’Annie Hall, de Misterioso Asesinato en Manhattan, són rapids, afilats i punyents, a match point són més lents però tenen un contingut clar, a Scoop són humorístics però tenen moments hilarants, però a Vicky Cristina Barcelona són lents i poc enginyosos, molt previsibles, inclús el personatge de Pe treu més profit de les escenes d’histerisme que de les reflexions que podria fer. Per dir-ho d’alguna manera és una película més física que dialèctica, més pròxima a l’estil d’Almodovar que al d’Allen.

A aquest efecte també contribueix el doblatge al Català. Bardem i Penelope no doblen els seus personatges i a mi em va costar molt adaptarme a les veus que els han posat. A més en la majoria de les sales la pelicula és en català cosa que per una banda permet no perdre’s els canvis d’idioma entre Bardem i Pe però que d’altre banda ens porten altre cop les veus que sentim cada dia al cor de la ciutat i a totes les produccions de tv3.
Sempre és recomanable la versió original però en aquest cas més perquè gran part de l’humor de la pel•lícula surt dels problemes lingüístics. Em consta que alguna conya de la versió original no hi és a la versió doblada.

En fi, que els documentals de viatges els fa millor Lonely Planet i preferiria que Woody Allen tornés a les películes de qualitat. Segur que la de l’any que bé és millor.

La Muntanya Màgica, de Thomas Mann

Aquest setembre he tingut l’enorme plaer de llegir “la muntanya màgica” de Thomas Mann. Una de les obres cabdals del segle XX i exponent del que és la gran literatura alemanya. Mann és probablement el més gran escriptor alemany de tots els temps juntament amb Goethe i actualment potser Günter Grass.

La muntanya màgica, és un llibre apassionant però difícil, són 800 pàgines d’història densa on, curiosament, no hi ha
Agrans girs argumentals ni intrigues de cap mena. Narra l’estança a principis del segle XX del jove Hans Castorp al sanatori Berghoff, una mena de balneari dedicat a la recuperació de malalts tubercolosos o tísics. El sanatori es troba a dalt de les muntanyes Suisses, i és un lloc completament aillat de la resta del món. El protagonista hi puja per visitar al seu cosí, però ben aviat, descobrirà que s’hi ha de quedar un temps més del previst. Aquí comença la descripció minuciosa d’un món molt particular, membres de la més alta burgesia internacional passen al Berghoff llargues estançes i els malalts tenen un estricte horari de cures que consisteix bàsicament en menjar-descansar-menjar-passejar-descansar i tornar a menjar. Evidenment en aquest ambient decadent i tediós les relacions socials són més que iprescindibles i ben aviat la novela ens desvela els que seràn els personatjes que més influiràn en el jove Hans Castorp.

Per llegir la Muntanya màgica cal saber que aquest és un llibre d’iniciació, Hans Castorp és un neci, un personatje sense particularitats quan arriva al sanatori. Però sense saber-ho farà un camí iniciàtic cap al saber, com Perceval vusca el Grial en les llegendes germàniques, Hans Castorp busca el coneixement. Molts seràn els personatges que l’infueixin al llarg de la seva estança però n’hi ha alguns de destacats: Settembrini és un italià que defensa l’humanisme, la ilustració, la supremacia de la raó per sobre els sentiments, s’enfronta amb Naphta, el seu personatje antagònic, un jesuita defensor de qualsevol forma de radicalisme, ja sigui feixisme, comunisme o anarquisme, però per sobre de tot, del sentir dels éssers humans. Les lluites dialèctiques entre ambdos personatges són plenes de referències mitològiques i tècniques demagògiques i duren capítols sencers val a dir que són espectaculars. Clawdia Chauchat és la bellesa russa més exhuberant, la temptació per a Hans Castorp. No és casual que sigui una dona (en un llibre que té més d’un element homosexual) símbol de la temptació, ni que sigui russa, símbol de la no-civilització oriental. Per últim el personatje holandès de Peepercorn fascina a Hans per el seu caràcter dionisíac, els seus excessos i el seu gust per la vida.

Tots aquests personatjes lluiten a la seva manera per apropiar-se de la “tabula rassa” que és el cap de Hans Castorp. Però no ens hem de limitar a l’ambient de la novela, la muntanya màgica és un fresc del que passava realment a inicis del segle XX. L’ambient decadent de la burgesia es porta aquí fins als límits més extrems per a l’aillament al que estàn sotmesos al sanatori, les lluites ideològiques entre racionalistes i radicals eren constants. La consciènscia de que la societat era decadent, i que es necessitava un canvi s’apoderà dels joves, que buscaven un sentir més que pensar, viure més que reflexionar i això els portà a celebrar arreu d’europa l’esclat de la primera guerra mundial perquè es veia com un símbol de renovació, es volia anar a la guerra perquè la guerra treuria el millor d’aquella societat estancada i viciada. Això és el que discuteixen en el fons Settembrini i Naphta i aquest sentiment és el que farà néixer després de la guerra a la ideologia feixista.

La muntanya màgica és en resum un llibre molt complex i amb molt matisos, que es pot llegir a varios nivells, quedant-se amb la superfície de la narració o buscant sempre el paralelisme entre el que passa al sanatori i el que passa en aquella època a Europa. Qualsevol de les dos lectures és entretinguda i interessant i sempre sabreu que esteu llegint el millor llibre de l’autor que va ser al seu dia la culminació de les lletres germàniques. Després de Thomas Mann, s’ha de buscar noves formes innovadores de narrar perquè ningú aspira a arrivar a la profunditat i subtilesa de la seva ploma.

Fira del llibre d'ocasió antic i modern

Si heu passejat aquest cap de setmana per el Passeig de Gràcia haureu vist totes les paradetes de llibres que hi ha instalades a les voreres.
No estàn posades en motiu de les celebracions de la Mercè sino que són la 57ena edició de la fira del llibre d’ocasió antic i modern que s’estarà a la zona del passeig de Gràcia fins al 5 d’octubre.

És una bona oportunitat per fer-se amb algún exemplar descatalogat que no trobeu enlloc, sovint a molt bon preu. És questió de passejar i remenar perquè la oferta és inmensa. Jo només m’hi vaig poder estar mitja horeta però em vaig fer amb un excelent “plata comercio y guerra” de la Barbara Stein que em servirà molt per a les assignatures de les Amèriques d’aquest any. Els llibres són molt barats, i es troben coses realment curioses. També hi ha una àmplia oferta de mapes i gravats antics que mai desentonen penjats de la paret de l’habitació així com també aquest típics llibres d’època franquista amb títols com “la perfecta casada” (no exactament aquest, que aquest és de Fray Luís de León però similars) o “Los Grandes Conquistadores Españoles”.

Com ja he dit és una perfecta oportunitat per gastar uns diners que almenys sabem que no aniràn a parar a la industria editorial per finançar més mediocritats tipus “los templarios al descubierto”, “el misterio del cardenal” o similars que ja en començem a estar cansats. Però ja us dic que si no aneu amb una idea clara podeu acabar gastant inutilment en múltiples coses, jo m’he de refrenar sempre a comprar coses que em siguin d’alguna útilitat perquè l’estantaria ja no dona per més...

Una última advertència, si feu el recorregut en sentit descendent i per la vorera esquerra no caigueu a la temptació d’entrar al Tívoli a veure el musical de Mortadelo y Filemón... un espectacle infame que si t’agafa un bon dia et pot arrencar un somriure però que si t’agafa un mal dia el més probable és que t’aixequis i t’en vagis avans d’arrivar a l’entreacte... Quedeu avisats!!

como decíamos ayer...

Re-inauguració d’aquest blog que que ha estat abandonat durant tot l’estiu. No és que no hi hagi coses que escriure però em tormenta sovint la idea de la futililtat d’una empresa com aquesta.

Per a què serveix o a qui serveix un seguit d’opinions personals?

La resposta que m’he donat és d’una dualitat bastant simple però no ha estat fàcil: em serveix a mi, i crec que ha de servir a la societat.

Per una banda, sento la necessitat de pensar en veu alta, de dir el que se m’acut, de fixar-ho tot en algún lloc encara que sigui virtual. Sovint trobo que al tren o al cotxe penso en coses que se m’escapen, se m’esmicolen en l’oblit i en la rutina quotidiana. M’agradaria poder fer notes mentals però no tinc aquesta capacitat ni aquesta memoria així doncs penso que si el Potteric Dumbledore té un Pensiu per enmagatzemar els seus records perquè no puc tenir jo el meu propi Pensiu de reflexions?

També penso que opinar i fer saber les meves posicions respecte a certs temes ha de ser més que un gust, ens hauria de ser gairabé un deure. Perquè servim sino els autoanomenats humanistes si no és per crear opinió? Des de qualsevol plataforma que tinguem a l’alcanç hem d’invitar a pensar, a reflexionar a aquells membres de la societat que prefereixen no parar atenció a certes coses. A aquells que, sabent que només estàn aqui de passada, prefereixen passar de puntetes per aquesta vida. A aquells als que tot ja els està bé, que no observen amb ull crític el seu entorn. A aquells per als que la vida es redueix a menjar dormir treballar i envellir. Als que només agafen allò bo que els ofereix la societat però que acluquen els ulls davant les contradiccions o els desequilibris que povoquen.

No estem aquí per solucionar coses, per això ja tenim als genis, als tecnòcrates, als economistes i als politics, gent que ha escollit aquesta tasca per dedicar-hi la vida. Nosaltres des de la nostra humilitat hem escollit dedicar-nos a la contemplació, a l’estudi del passat i al saber.

Estem aquí per reivindicar les vocacions que es van perdent, per parar aquest furor pragmàtic que ens envaeix arreu. Ultimament si alguna cosa no és materialment productiva a la societat s’intenta eliminar. “Perquè ensenyar tot el que sabem als alumnes quan només necessitaran un 50% per fer bé la seva futura feina? Podem ensenyar-los el 50% i així estalviem gastos innecessaris.” S’obliden que a mi no m’interessa el que necessitaré en la meva futura feina com a professor d’història. No vull que em converteixin en un tècnic, jo vull que m’ensenyin tot el que es pugui, que me la facin viure i que pugui disfrutar-la.

S’ha perdut l’esperit humanista del saber universal, homogeni, de l’ilustrat que sabia tant de Matematiques com de Literatura, ara tot es redueix a trobar un nínxol de coneixement i aprofundir al màxim, trobar alguna cosa mínima que no hagi estudiat ningú i ser-ne el màxim especialista mundial. Així ens convertim en un eixam hiperprodoctiu a nivell general però a nivell individual no sóm més que peons.

Jo no puc ser una excepció dins d’aquest corrent que ens du al minimalisme del saber, però dins la meva disciplina si que puc intentar ampliar les meves mires, no quedarme en el passat anarquista de Sabadell o Barberà del Vallès, sino intentar saber de tot el que pugui, Historia, Cinema, Literatura, Art, Geografia, Política, Actualitat, Esports, tot el que pugui abarcar per intentar saltar-me aquest encasillament al que s’ens porta.