La Dansa dels sables, La Trinca i Billy Wilder

Veient aquesta nit aquest programa de TV3 “No me la puc treure del cap” he redescobert una cançó que feia molt temps que no sentia. La Dansa del sabre de La Trinca és una descripció molt aguda de l’intent de cop d’estat de Tejero del 23 F de 1981. Ja sabeu, com que als rumors de cop d’estat se’n deia soroll de sables als de La Trinca no se’ls va acudir res millor que utilitzar el ritme endimoniat de la Dansa dels sabres de Aram Kachaturian per explicar aquells fets que tot just acabaven de passar. La lletra no té preu, i si us mireu el programa de Tv3 que us adjunto aquí a dalt descobrireu coses que segurament no sabíeu.

De petit tenia el cassette de la trinca i l’escoltàvem amb els pares al cotxe així que la cançó em sonava, però no m’havia adonat mai fins avui que també és la mateixa música d’una de les meves escenes preferides del cinema clàssic. Aquesta cançó surt a Uno, Dos, Tres de Billy Wilder. Una esbojarrada comèdia de l’any 1961 del mestre Polonès que munta un monumental embolic entre russos i americans al Berlín de postguerra. És una sàtira enorme al sistema soviètic i una de les pel•lícules més hilarants i plena de detalls històrics que he vist. La escena en qüestió té lloc en un hotel de la banda comunista de Berlín i consisteix en una negociació entre els delegats russos i el director de la Coca-Cola. Aquest últim (interpretat per un magnífic James Cagney que va acceptar tornar de la jubilació per interpretar un últim personatge a les ordres de Wilder) ofereix la seva secretaria rossa a canvi de que els russos alliberin un presoner. Els russos intenten negociar però els encants de la bella secretaria que dansa al ritme d’aquesta endimoniada melodia els faran cedir.

La escena és un punt culminant de la pel•lícula, el moment en que el personatge de Cagney decideix entrar en acció i el ritme no s’aturarà fins al final. Suposo que algun dia en faré una ressenya completa perquè realment és un must see. Us deixo el vídeo de l'escena concretament des del minut 2.

Per acabar de lligar les coincidències històriques hem de recordar que Kachaturian, el compositor de l’obra era d’origen armeni, i per tant va viure sota la URSS de Stalin. De fet, la dansa dels sabres és un fragment d’un ballet molt popular a la rússia de l’època. Kachaturian era un ferm defensor de Stalin al que fins i tot va dedicar una oda sifònica amb el seu nom. El cas és que aquesta dansa dels sabres es va estrenar dins del ballet Gayaneh al 1942, va contar amb el beneplàcit de Iosiv Stalin i és d’inspiració profundament soviètica.

Com veieu, un altre gol a favor del mestre Wilder que utilitza una cançó típicament russa per fer anar de corcoll als tres delegats soviètics a la pel.lícula, tot plegat molt subtil... La trinca vint anys després van recuperar la melodia per fer una peça satírica amb els últims estertors del feixisme espanyol. Tot plegat molt rodó. 

Per acabar us deixo amb la composició original.

Canción de Hielo y Fuego de George R.R. Martin

Winter’s coming…

No podia començar aquesta entrada d’una altra manera, i aquest any sembla que precisament l’hivern començarà a arribar el 17 d’abril. Sonen tambors de guerra per Internet i la gent ja comença a escalfar motors per preparar-se per l’allau de novetats que es preveuen per abril. No esteu entenent res? M’explico.

La HBO anunciava ahir que l’estrena de la sèrie Juego de Tronos serà definitivament el 17 d’abril d’aquest 2011. A més els rumors creixen: sembla que s’aprofitarà l’avinentesa per anunciar el llançament de A dance with Dragons cinquè llibre de la saga Canción de Hielo y Fuego aprofitant l’enorme promoció que la sèrie generarà.

Juego de Tronos és el primer llibre de la saga de fantasia creada per George R.R. Martin. De moment han aparegut 4 llibres que han mogut milers de fans i des de fa anys s’espera el cinquè llibre de la saga que es titularà “A dance with dragons”. I davant de totes aquestes notícies jo m’adono que aquí encara no havia escrit res sobre aquesta obra mestra literària que estarà molt i molt de moda d’aquí tres mesos.

Rànquing de pel.lícules del 2010

Habemus rànquing! Tard i pobre però l'habemus...

Aquestes han estat per mi les millors pel•lícules del 2010 que ens abandona (recordeu, films estrenats al 2010 al nostre país).

10- Scott Pilgrim vs the world de Edgar Wright.
Fusió quasi perfecte de còmic, música i cinema. Humor i acció a dojo que es combinen amb múltiples referències a els diferents universos dels tres arts. És una pel•lícula rodona que ofereix una bona estona d’adrenalina i riures. No li podem demanar més. Només li falla el final, potser massa arquetípic o previsible. Menció especial per a Mary Elisabeth Winstead que escapa de la típica novia florero de moltes trames romàntiques.

9- Kick-Ass de Mathew Vaughn.
Més referències del món del còmic! La veritat és que tinc debilitat amb aquesta peli, me n’esperava molt i no em va decebre. La trama és original i trenca amb el que estem acostumats a veure, hi ha molta violència i humor força fi. A més Chloe Moretz la clava absolutament amb el seu personatge de nena assedegada de sang. No està més amunt en el rànquing perquè en el fons és un historia de superherois amb poques pretensions, però és una pel•lícula rodona!

8- The Town de Ben Affleck.
Ara ens comencem a posar seriosos. The Town és un thriller modèlic que té flaixos de gran pel•lícula però que li falta alguna cosa per acabar de quadrar el cercle. Potser és per l’error garrafal de càsting fent que Affleck protagonitzi a més de dirigeixi la peli, o potser és que el final és massa previsible. De totes maneres és un film elèctric, que ens submergeix completament en un barri de Boston, que fa de la ciutat un mateix personatge, que descobreix a Rebecca Hall com a gran actriu i que fa entrar a Jon Hamm (Madmen) en el cercle de Hollywood. Malgrat els seus defectes, està molt per sobre de quasi tots els altres thrillers estrenats aquest any i demostra que l’Affleck director té molt de recorregut per endavant.

Ciutats africanes, alguna esperança?

Estic llegint el llibre de Mike Davis, Planeta de ciudades miseria i fent una assignatura d’Àfrica subsahariana. Mala combinació. Molta desesperança.

Al 2009 el continent africà va passar per primer cop dels 1000 milions d’habitants, dels quals 395 milions ja viuen en ciutats. El creixement demogràfic està disparat. Àfrica només trigarà 17 anys en arribar als 1500 milions i d’aquí a 40 anys ja haurà arribat als 2000 milions dels quals 1230 milions viuran en ciutats. Però en quin tipus de ciutats? La urbanització a l’Àfrica ha estat molt tardana. Fa 50 anys només Alexandria, El Caire i Ciutat del Cap superaven el milió d’habitants i només el 15% de la població africana era urbana. Això vol dir que a més d’una explosió de població en general, l’Àfrica ha patit i seguirà patint una urbanització molt ràpida.

Al 2050 l’hegemonia d'El Cairo que avui en dia té 11 milions de persones es veurà reemplaçada per la megalòpolis de Lagos que ja tindrà 14 milions. En general l’Àfrica subsahariana creixerà molt més que l’Àfrica del Nord i a més aquest creixement es concentrarà en enormes ciutats com Lagos, Kinshasa, Luanda o Nairobi. Lagos per exemple ha crescut en 1.800.000 persones en 5 anys. Això vol dir que cada any arriben a la ciutat 360.000 persones a un ràtio de 30.000 nous habitants al mes o mil persones al dia! Amb aquest ritme de creixement és impossible projectar un urbanisme o planificar nous assentaments. Cap govern del món podria assumir aquest ritme de nouvinguts i molt menys encara els governs africans.

El desequilibrio como orden, de Francesc Veiga

He acabat finalment amb El desequilibrio como orden, una historia de la post guerra fría del Francesc Veiga. Veiga és un professor d’història contemporània de la UAB que a mi em va donar l’assignatura d’Història de l’Europa oriental. En persona és un crack, un historiador modern i curtit en el treball de camp. S’ha patejat tota Europa i fa una historia totalment contemporània i actual. A més és un pou d’anècdotes amb la qual cosa les seves classes son molt notables.

Veiga ja havia destacat en algunes obres com la seva col•laboració en l’excel•lent La pau simulada. Una historia de la Guerra freda i sobretot amb El Turco un repàs històric a l’imperi turc. L’any passat però va treure aquest llibre que ha passat incomprensiblement bastant desapercebut per les nostres llibreries. S’ha de dir que El desequilibrio como orden té un mal títol i una pitjor portada. El títol no explica el que trobarem a l’interior i la portada ens il•lustra una mera anècdota en mig d’un to vermell que no contribueix a donar serietat a l’obra.Una mirada a l’índex però ens traurà de tots els dubtes.

Cirque du Soleil: Varekai

L’autor d’aquest blog va anar ahir a la nit a veure l’últim espectacle de la companyia Cirque du Soleil a Barcelona, titulat Varekai. Hi va anar amb immillorable companyia i s’ho va passa estupendament. I és que el Cirque du Soleil té quelcom d’especial...

VAREKAI s’inicia quan Ícar, amb les ales desfetes per haber-se apropat massa al sol, cau enmig d’una misteriosa selva on habiten els més fantàstics sers. Magnífica manera d’enllaçar conceptualment dues tradicions molt allunyades, un personatge de la mitologia clàssica, blanc, apol•lini i pur que es trobarà enmig d’un món colorista i de somni enmig d’un bosc d’alts arbres daurats, un món d’inspiracions gitanes, romanís, dels Balcans. En el moment de l’espectacle no tens temps de pensar en això perquè els números són visualment hipnòtics i la música i la dansa no et donen temps per a la reflexió. Recordant-ho ara però, tot en Varekai té un sentit, s’inicia amb un numero d’acrobàcia aèria damunt d’una xarxa blanca en que sembla que Ícar rememori els seus moments de vol, amb lleugeresa però amb molta elegància, una elegància que sembla ballet rus portat a les alçades. La potència del número em va fer témer en aquell moment que no podrien aguantar el nivell tota la funció. I efectivament, el primer número és dels millors de l’espectacle però tota la parafernàlia que envolta els números circenses fan que l’espectador no desconnecti en cap moment. Trobarem trapezistes, acròbatas, malabaristes i contorsionistes. Un recull dels números clàssics del circ portats tots a l’extrem i envoltats d’una caixa de seda.

Shibam, la Manhattan del desert

Al bell mig del Iemen aquest desconegut país que només surt a la tele quan envien cartes bomba, hi trobem un petit tresor que es fa estrany no haver-ne sentit a parlar abans: Shibam, coneguda per molts com la Manhattan del Desert.

Documental: Food Inc.

Food Inc. és un documental denuncia produït al 2008 per diversos especialistes en camps diferents, tots preocupats per l’origen dels aliments que comprem als supermercats. El documental s’alimenta de diferents llibres sobre el tema que han anat apareixent en els últims anys, el més important dels quals va ser Fast Food Nation d’Eric Schlosser que és una de les veus que porta el documental.

El documental és dur en alguns moments i molt indignant quan es tracta de veure com les grans companyies escanyen als agricultors i sotmeten als animals a condicions terribles. No us equivoqueu, això no és una apologia del veganisme, és una denúncia de la fordització del sistema alimentari que hem creat. Aquí no es denuncia que els éssers humans mengem carn perquè ens ve donat per naturalesa, de fet cap dels entrevistats és vegetarià. El que es denuncia és que, al fer de la producció càrnia una cadena de muntatge com si es tractés de la General Motors fent cotxes, caiem en uns estàndards de qualitat baixíssims, on les mesures sanitàries són quasi inexistents i on qualsevol error pot portar a intoxicacions massives. Aquesta manera de fer també perverteix l’ordre natural fent menjar blat de moro al bestiar causant-los greus problemes de salut, o sobretot fent viure als animals en condicions terribles. No tenen espai, no veuen la llum del sol, se’ls sotmet a un creixement exprés se’ls mata en massa per després ser esquarterats per treballadors de la més baixa qualificació en condicions d’explotació terribles.

Crítica: La red social

La red Social és una gran peli STOP no és divertida STOP no mor ningú STOP ens sabem el final STOP a molts no els enganxarà STOP pot tenir un missatge pervers STOP

La red Social és una gran peli STOP

I és que en això del cinema actual no tothom juga en la mateixa divisió. La red social pot agradar més o menys però tot aquell que surti del cinema haurà vist un film rodó, rodat amb cap, amb un guió molt estudiat, sense grans alardes ni de plantejament ni de pretensions, un film mil•limètric i exacte pensat per ser el que finalment ha estat i això, només complir aquestes petites pautes, només el fet de que sigui una peli ben feta a nivell de direcció, guió i actuació ja la fa jugar en un altre divisió i casi en un altre lliga. 

Per tots aquells que em critiquen dient que abuso de les paraules grandiloqüents m’estenc en aquest punt. La red social no és perfecte i entenc que a molta gent no li agradi o li cansi la complexitat i el ritme de la pel•lícula. Al cap i a la fi molts cops anem al cinema a desconnectar i gaudir, i en aquest cas el que ens trobem és un exercici que ens fa pensar i reflexionar en ocasions a molta velocitat. Però més enllà d’això quan es surt del cinema es té la sensació de que s’ha vist un producte amb acabats de qualitat. Per entendre’ns, no podem comparar la red social amb molts dels subproductes que arriben a les pantalles últimament com Exposados o inclús amb Machete, per molt que aquests subproductes ens puguin entretenir de tant en tant. És com comparar quelcom que t’has comprat als xinos amb qualsevol altre producte comprat a una bona botiga.

La historia ja la coneixem tots, al 2004 Mark Zuckerberg inventa Facebook i es converteix en el milionari més jove de la historia. No us espereu però un plantejament convencional en forma de: "protagonista té una idea – molts problemes per tirar-la endavant – finalment triomfa i és feliç". Res d’això, la Red Social s’estructura en forma de flaix-backs des de dos judicis en els que el milionari més jove del món es l’encausa’t. 

Atents a les dues primeres escenes ja que marquen molt el caràcter de la pel•lícula. A la primera una rapidíssima discussió entre el protagonista i la seva novia, si esteu adormits us perdreu. Ens serveix per copsar en dos minuts l’extraordinària capacitat intel•lectual de Mark Zuckerberg però també la seva  falta de capacitats empàtiques o socials. Zuckerberg és un freak, un sociòpata, però no en el sentit bucòlic dels freaks de Big bang theory sinó en el vessant més autèntic i cruel del seu caràcter. 

Regal d'aniversari: Una tragèdia Russa

9 de novembre de 1932 Moscou

Natasha Nikolayevna s’havia aixecat aquell dia a les 6 del matí per anar a treballar. Una hora abans del que normalment feia. El fred recent arribat calava els ossos de la jove Natasha que s’afanyava per arribar al seu destí. Quaranta minuts de córrer pels carrers Moscovites fins arribar al Kremlin la van deixar exhausta però la van fer entrar en calor. Era el barri benestant, d’això no n’hi havia dubte, però la primera vegada que hi entrà s’hauria esperat molt més luxe del que hi havia. Tots els grans dirigents del partit Bolxevic hi residien, però vivien en condicions humils, en pisos amplis però austers i es comportaven entre ells com si fossin una gran família. Organitzaven cafès i balls de nit, els nens jugaven i anaven a escola junts i les dones es reunien mentre els marits es tancaven en llargues reunions de treball per intentar corregir els grans problemes que afrontava el país.

Natasha evidentment no en formava part d’aquest grup selecte de dirigents, ella era d’origen humil, una camarada treballadora nascuda a Kazan que havia vingut a Moscou com tantes d’altres en busca de feina i prosperitat. Un cop de sort i alguns contactes familiars van servir per entrar al servei d’una important família Bolxevic. El treball no era difícil, s’havia d’ocupar en tot moment de les necessitats de Nadia Illiluyeva. Una dona entrada ja en la trentena, de bona aparença i fàcil somriure però que era infeliç de naturalesa.

Nerviosa com poques, Nadia Illiluyeva era una tortura per a si mateixa. A pesar de que ja l’havien avisat, a Natasha li va costar molt els primers dies anticipar-se als canvis d’humor sobtats i imprevisibles de la seva mestressa. Podia aixecar-se un matí en la millor disposició possible i tractar a Natasha com una més però al cap d’unes hores podia arrencar en atacs d’ira irrefrenables que la sumien en un estat d’excitació seguida d’una caiguda en les profunditats del dubte, els gelos i el temor. Nadia Illiluyeva no era feliç i no podia ser-ho. Tenia tot el que una dona russa podia imaginar, bellesa, intel•ligència, bona família i estava casada amb un gran home. Aquest gran home de nom impronunciable per als occidentals havia tingut més d’un sobrenom però en la seva Geòrgia natal tothom el coneixia com a Koba. Koba havia estat un personatge astut, un revolucionari professional que havia trobat en el partit bolxevic la plataforma perfecta per les seves ànsies de progressió. Koba era vint anys més gran que Nadia però a pesar d’això s’estimaven amb bogeria. Massa bogeria -pensaven molts. El caràcter intempestiu de tots dos personatges xocava constantment i passaven amb facilitat de la passió i la necessitat més absoluta a la gelosia, la indiferència i els retrets i sovint a sobre ho feien en públic. Això com podeu comprendre dificultava molt el treball a la jove però voluntariosa Natasha.

Long John Silver, Homenatge a tot un clàssic

Acabant les vacances estic llegint més que mai. Tinc tres llibres començats dels que espero parlar en entrades posteriors perquè els tres valen la pena. Entremig però segueixo endinsant-me dins del món del còmic europeu. Això de tenir una botiga de còmics sota casa em provoca.

Avui us parlo d’un còmic fantàstic titulat Long John Silver, està escrit per Xavier Dorison i dibuixat per Mathieu Lauffray i és realment espectacular. Es tracta de dos autors francesos i em consta que al país veí aquest còmic està arrasant. La veritat és que no m’estranya doncs es tracta d’una historia molt atractiva dividida en quatre llibres dels quals aquí encara només tenim els dos primers volums. Una excel•lent primera part titulada “Lady Vivian Hastings” i una segona part que manté el nivell titulada “Neptune”.

Balanç del curs 09/10

Finalment hem pogut donar per finalitzat aquest curs etern! Realment hi ha hagut moments en que em pensava que no ho aconseguiria però em segueixo sorprenent a mi mateix. Sempre a última hora, sempre estressat, però de moment complint amb la agenda i amb tot lo planificat!

Aquest any he fet menys crèdits que l’any passat però tinc la sensació que ha estat més dur. Segurament perquè la necessitat d’acabar historia m’ha fet fer assignatures que no m’interessaven massa però que quadraven en el meu horari sempre complicat.

Els números d’aquest llarguíssim any han estat els següents: 114 crèdits superats dividits en 16 assignatures. 3 d’elles anuals i 13 de semestrals. De totes aquestes, 4 assignatures han estat virtuals, és a dir sense anar a classe i fetes des de casa. Aquest any l’equilibri ha estat perfecte, amb 8 assignatures d’història i 8 de geografia i els resultats han anat en la línia de l’any passat, intentant pujar més la nota de Geografia i deixant una mica de banda la Historia. Al final han estat 5 aprovats, 8 notables, 1 excel•lent i dues Matricules. Em quedo amb el mal gust de boca de liarla a l’examen de Geografia de la Regió Metropolitana i tenir un aprovat de la meva assignatura preferida però a canvi he tingut una matrícula inesperada com la d’Història de les dones a l’edat mitjana.

L'Holocaust asiàtic i la massacre de Nanking

Avui fa 65 anys del llançament de la segona bomba atòmica sobre el Japó, a la ciutat de Nagasaki.

Quan pensem en la segona guerra mundial, la guerra al pacífic acostuma a quedar en segon terme. Es veritat que va tenir ben poc a veure amb la guerra europea, però la intensitat de la guerra contra el Japó va ser tant o més gran que els pitjors moments viscuts al front oriental d’Europa. La nostra desconeixença per els japonesos i per la seva historia és quasi tan gran com la que tenien els soldats americans de Pearl Harbor quan el 7 de desembre de 1941 es van trobar amb el bombardeig nipó i es pensaven que eren avions americans fent maniobres.
Al 1939, quan es declara la guerra mundial a Europa, els japonesos ja fa anys que estan en guerra. Estan creant el seu propi imperi a imatge dels grans imperis colonials anglesos i francesos. A diferencia de les potencies europees, el Japó no ha viscut els horrors de la primera guerra mundial i no entenen l’afany de pau i acords que hi ha a Europa. Des de 1905 el japó acumula colònies a l’Àsia oriental, sotmet Corea al 1910 i posteriorment ocupa Manxúria. Al 1937 es llancen a conquerir tota Xina amb una ferocitat inusitada. El japó és un imperi tecnològicament molt avançat, amb un exèrcit nombrós i molt disciplinat que s’articula en obediència cega al emperador Hirohito.

En aquests primers trenta anys de segle XX però l’exèrcit imperial es transforma. Si al principi destacaven per el bon tracte que es donava als presoners de guerra, en la guerra contra Xina es revelen com una màquina de matar terrible. Les atrocitats comeses en els quinze anys de guerra a l’Àsia, es conten entre les més grans comeses per la humanitat. Si bé és veritat que no hi ha un programa sistemàtic d’extermini com en la Shoa jueva, ben aviat l’exèrcit japonès entrarà en una dinàmica perversa de conquerir, destruir, matar i violar. No es tindrà cap respecte cap a uns xinesos als qui consideraven éssers inferiors i enrederits. Es practicaran viviseccions amb presumptes finalitats mèdiques, s’enterrarà vius a pobles sencers i els soldats no trobaran cap límit per a les violacions de dones i nenes. El punt culminant de la barbàrie, malauradament molt poc conegut a occident, serà la matança de Nanking de 1937.

Esquizofrènic país el nostre...

Esquizofrènic país el nostre, que surt al carrer en massa en una manifestació massiva per l’autogovern, que es tenyeix d’independentisme i que la nit següent pateix i s’emociona amb la selecció.
Una selecció amb majoria de catalans i del barça però que ens identifica a tots. Són sentiments contradictoris però crec que no excloents. Es pot animar a mort a la selecció perquè en el fons és la nostra, són els nostres jugadors, un grup humà fantàstic que predica amb l’exemple de la convivència i l’èxit. Gent molt diferent que conviu durant una dura concentració de més d’un més, lluny de casa i envoltats d’una pressió immensa. No és fàcil fer el que fan aquests nois, igual que no va ser fàcil ser campions del món de Bàsquet. No n’hi ha prou en tenir bons jugadors, cal tenir un grup unit i cohesionat que s’ajudi per superar les adversitats tots junts perquè qualsevol que hagi jugat en un esport d’equip sap que si apareixen escletxes en la convivència el conjunt s’enfonsa.

Ahir a la nit milers de catalans sortien al carrer per celebrar-ho. Només calia veure com estava la pantalla gegant de Pça.Espanya per veure que Catalunya viu amb tanta passió aquesta selecció com qualsevol altre part d’Espanya. I no em crec que siguem un país bicèfal, en què convivim un milió i mig de catalans que odien tot allò relacionat amb Espanya i uns altres tants odiïn tot allò relacionat amb Catalunya i es desvisquin per Espanya. Un país així no existeix. No som dos països en un mateix territori, tots formem part d’un mateix.

De deserts cinematogràfics i enyorançes fílmiques (o com pot ser que m'agradi Armaggeddon)

Llegeixo a Imagenes que el cine yankee està replantejan-se l’estratègia de llançament de pel•lícules. Aquest estiu està sent i serà el pitjor de la historia del cine en quan a recaptació i en qualitat (mireu el que tenim per endavant d’estrenes. Algu interessant? Eclipse? Shrek 4?? Es un desert total…) només la última de Nolan (Inception) pot salvar el tema perquè sembla que l’altra gran esperança que era The Last Airbender del Shyamalan és un bodrio com un piano (quina llàstima amb les ganes que li tenia jo a aquesta peli…) altres com el Equipo A o Noche y Dia estan naufragant als EUA i no sembla que canvií al mercat internacional. En fi, la cosa és que els estudis estan pensant, per fi, que més val deixar de fer secueles i precueles i revisions de series dels 80 perquè això acaba per no importar a ningú i s’estan arruïnant a major velocitat que de costum. Es planteja un retorn a les histories originals. Els guionistes es freguen les mans perquè els grans estudis busquen coses noves, histories originals que no provinguin ni de sèries ni siguin adaptacions lideraries. Això si, aquests canvis no arribaran a nosaltres fins a l’estiu el 2011 o 2012 o sigui que ens queda Shrek 4 per rato...

Davant el panorama desolador que tenim aquest any, fins i tot trobo a faltar les pelis del Michael Bay o Roland Emmerich. Típiques produccions palomiteres però ideals per l’estiu. No només de clàssics es pot viure! De tant en tant es necessiten distraccions amb moltes explosions personatges plans paro amb la testosterona pels núvols i sobretot amb l’aire acondicionat ben alt. I mirant avui a Blog de cine veig que no sóc l’únic que ho troba a faltar!