Ara que he tingut un parell de dies per reflexionar i mirar enrere, crec que és el moment de fer una reflexió sobre què és això de la Geografia i posar el meu granet de sorra per treure la disciplina del més absolut anonimat en el que viu actualment.
Quan tu dius, estudio Geografia la gent pensa, Geografia? I això que és? Et saps totes les capitals del món? Tots els rius i muntanyes? És igual que quan dius que estudies historia i et pregunten que quina data va ser yoqueseque. La resposta és la mateixa, ni la historia consisteix en memoritzar dates ni la geografia en aprendre capitals, de fet en tota la carrera no he necessitat mai aprendre res de memòria, ni serralades ni ciutats ni països… res.
La geografia es defineix formalment com l’estudi de les activitats humanes distribuïdes en l’espai i en com el medi físic i l’activitat humana es condicionen respectivament. O el que és el mateix: no dir res. La geografia només té un problema: no coneix els seus propis límits. On acaba l’estudi de l’espai? Tot es susceptible de ser estudiat des d’una perspectiva geogràfica però només tenim 300 crèdits (ara ja 240) i per tant s’ha d’escollir que és geografia i què en queda fora.
Tot això és com un joc de rol on has d’escollir amb quin personatge jugues. Pots ser guerrer, mag o un personatge equilibrat, doncs aquí pots ser geògraf físic, geògraf humà o geògraf equilibrat. Els primers gaudeixen amb les excursions, les sortides al camp per observar plantes, roques i paisatges. Els segons es mouen entre estadístiques, articles, lleis i economia. Però entremig d’aquests dos extrems hi ha els que s’especialitzen en la tècnica del SIG, es converteixen en experts de la cartografia temàtica, de les capes de MiraMon o ArcGIS. I finalment hi ha una última raça dins dels aspirants a geògrafs, una molt rara, que veu poc la llum i que és molt difícil d’observar en llibertat. Són els geògrafs antics, tradicionals, holístics, els que gaudeixen de la geografia com a saber que ho ha d’integrar tot, que es deleixen per els mapes antics, per la història dels geògrafs o per els llibres rars i la història dels descobriments.
Segurament trobaríem més tipus de geògrafs però ya us feu una idea del matxembrat de gustos que hi ha a classe, amb gent que són quasi ambientòlegs, algú que li agradaria ser climatòleg, alguns amants del saber pel saber, gent que sap molt d’informàtica i última tecnologia cartogràfica i finalment demògrafs o estudiosos d’aquest món propi que és la ciutat. I tots fem la mateixa carrera i en aquests 300 crèdits s’ha de trobar espai per satisfer a tothom.
És evident que és un propòsit absolutament impossible i que per fer el que t’agrada has d’acabar fent un munt d’assignatures que no són de la teva àrea. Tothom voldria que la seva branca tingués més protagonisme però quan es planteja una carrera més especialitzada i la divisió de les branques sorgeixen tots els temors ancestrals i tothom s’hi situa en contra perquè la geografia té un aura centenària, de ciència i saber primigeni que no es pot deixar trencar per la especialització dels nostres dies. Així doncs crec que la màgia de fer geografia, tocar tots els pals i acabar sabent un munt de coses és molt atraient però també ens priva de sortir al mercat de treball més i millor preparats. Crec que el dilema està en si en decantar-se entre les humanitats o les ciències socials.
Yo proposaria una sola carrera amb dos itineraris marcats i especialitzats. les assignatures comunes han de ser les metodològiques (anàlisi quantitativa i qualitativa, SIG i teoria i mètodes) i a partir d’aquí cada itinerari hauria d’explorar el més a fons possible el seu àmbit. Ho faria a més perquè crec que les dues branques tenen un enorme potencial per endavant però juntes es fan nosa i es treuen temps d’aprofitament.
Un geògraf físic acaba sabent moltíssim de sostenibilitat, és capaç de dissenyar polítiques de paisatge i de tenir en compte tots els efectes sobre el medi des de coberta vegetal a l’anàlisi edàfic d’un determinat projecte. I avui en dia que entrem de ple en la era de la sostenibilitat això és més necessari que mai.
Per altra banda el geògraf humà té la demografia, l’anàlisi de la ciutat, de la mobilitat, de l’urbanisme, del comportament social per endavant, pot constuituir-se en un científic social de primera magnitud però necessita temps i assignatures per entrar-hi de ple. Cas apart mereix que el geògraf de la branca “humana” té una entrada al camp de la ordenació del territori, un camp en absoluta expansió i cada cop més especialitzat, un camp molt atraient però on hem de competir amb arquitectes i enginyers. En aquesta batalla tenim totes les de guanyar perquè tenim una perspectiva molt més àmplia que la del projecte, la infraestructura o el projecte urbà, però necessitem ser tant bons com ells, dedicar gran part dels 300 crèdits a aquesta matèria.
I ho necessitem a més no només des d’una perspectiva egoista per nosaltres mateixos sinó també des d’una perspectiva de la societat. La societat necessita de científics socials tan ben preparats com els científics purs. I ho necessita perquè cada cop demanem polítiques més receptives a les necessitats ciutadanes, menys planificació sobre mapa i més feedback entre necessitats reals i polítiques públiques. Part de la crisi que viuen els valors occidentals (la nostra crisi actual va molt més enllà de ser només econòmica) és deguda a que hem volgut tractar la societat i la política com si fossin ciències exactes i causals, on movent A s’aconsegueix B. Aquesta perspectiva s’ha demostrat perfectament falsa i el nou camí que tot just es comença a construir ara serà a través de les ciències socials o no serà.
Per molt atractiva que sigui la idea no podem quedar-nos tancats al despatx o a la biblioteca fent estudis analítics però no propositius, per el simple fet d’engreixar el corpus de coneixement de la humanitat. Això ho fan o ho faran historiadors (entre els quals em conto) filòlegs i historiadors de l’Art, però no nosaltres. Nosaltres ens hem de preparar per poder intervenir, per poder ser útils, per poder resoldre els problemes ambientals, d’ordenació, per poder aconsellar en les polítiques demogràfiques per poder dissenyar plans de mobilitat sostenible…
I en aquest sentit hem de ser ambiciosos, hem de voler sortir i resoldre problemes, proposar coses noves. La falta d’ambició ens porta a cedir davant d’altres disciplines pel simple fet de que ells estan segurs del que proposen i nosaltres anem amb el dubte i la relativització per davant (com per d’altra banda correspon a tota ciència social…) m’he cansat de sentir alabances a la participació ciutadana en la carrera. A que el ciutadà expressi la seva opinió i que nosaltres ens amollem a ella, que el ciutadà és savi i el que hem de fer és potenciar la seva implicació i participació. Doncs ja em perdonareu però jo dic que no. Que el ciutadà mig ni és savi, ni sap el que necessita més enllà d’una perspectiva temporal molt limitada ni tampoc esta disposat a participar constantment de la presa de decisions. Yo reivindico el paper del tècnic, la persona que ha estudiat 4 anys per poder analitzar no el que necessita el ciutadà individual sinó la societat, la comunitat o el país i que sap la manera menys costosa d’implantar-ho. Però si nosaltres mateixos, els futurs tècnics ens neguem aquesta possibilitat qui ens la donarà? Al reivindicar la participació ciutadana ens desprestigiem a nosaltres mateixos. No estic demanant la política que es feia d’esquenes al ciutadà als anys 70 i 80, però tampoc la política acomodada que últimament fa només allò que genera menys contestació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario