Crisi humanitària a l'Àfrica, una més.

No puc suportar com funcionen els nostres mitjans de comunicació. Avui, casualment, La Vanguardia i El Periódico informen extensament de la crisis humanitària a la zona de Kenya, Etiòpia i Somàlia. La Vanguardia fins i tot hi envia un corresponsal i podeu estar segurs que aquests dies veurem als telenotícies a valents reporters al costat de nens esquelètics morts de gana. Aneu a la merda. L’ACNUR porta denunciant el problema de Somàlia des de fa anys i ningú li ha fet ni puto cas, només ara, quan als problemes gravíssims de la zona se li suma la pitjor sequera en 60 anys (fa dos anys que no hi plou ni una gota) i quan als camps de refugiats hi comencen a haver matances per accedir a l’aigua, només ara hi enviem una càmera o li dediquem una pàgina. Aneu a la merda.

Casi prefereixo que no m’informin directament, però que no es facin ara els preocupats i els solidaris. Ara la zona probablement rebi ajuda, menjar i aigua i quan les càmeres se’n vagin què? Que hi quedarà? Doncs els més de 380.000 refugiats al camp de Dadaab, el més gran del món. Ja fa anys que Somàlia és un país sense estat, ingovernable. Aquí només ha estat notícia perquè han segrestat l’Alakrana, res s’ha sentit sobre l’èxode de població. Un país de 10 milions d’habitants en que l’edat mitjana de la població és de 17 anys. Un país amb uns ritmes de fertilitat brutals (6 fills per dona de mitjana) i que s’encamina des de fa temps al desastre perquè no hi ha estat, no hi ha manera de guanyar-se la vida i els joves només poden delinquir, enrolar-se a les ordres dels senyors de la guerra o simplement fugir amb la seva família.

La zona de la banya d’Africà és la zona amb més concentració de refugiats del món. L’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per els Refugiats) porta 3 anys obrint nous camps de refugiats als països limítrofs amb Somàlia: Etiòpia i Kenya. I ho fa amb els seus limitadíssims 800 milions de dòlars anuals. 800 milions per acollir i alimentar uns 45 milions d’afectats a tot el món. Gent que ha hagut d’abandonar casa seva per raons polítiques de fam o de seguretat. I atenció, es conta com a refugiat només aquelles persones que creuen una frontera estatal i s’estableixen en un altre país! El que surt als diaris i a les estadístiques són tots aquells que han aconseguit creuar la frontera, tots els que també han hagut de fugir de casa seva però no creuen la frontera reben el nom de desplaçats i són simplement impossibles de contar ni d’ajudar. 

La combinació guerra, sequera i fam sempre ha vingut de la mà a l’Àfrica subsahariana i no és casual doncs molts cops les guerres entre senyors tribals vénen per l’accés als recursos, el més important dels quals és l’aigua. El problema és que els camps de refugiats que havien de ser una acollida temporal s’han convertit en assentaments definitius, molt per sobre de les seves possibilitats i que reben cada dia més i més refugiats. En l’últim any només a Dadaab han arribat 10.000 refugiats nous cada més. Un ritme de 300 refugiats diaris és totalment insostenible per una ACNUR i unes ONG amb molts pocs recursos i per uns països (principalment Kenia i Etiòpia) que també travessen enormes dificultats per abastir a la seva pròpia població davant la sequera brutal que viu la zona. 

Mapa del fluxes de refugiats a l'Àfrica i la seva procedència

I ara em permetreu la demagògia però nosaltres aquí immersos en preparar les vacances, en anar a la platja i posar-nos morenos, o jo mateix twittejant sobre cinema només fa uns quants minuts. Joder, ara me’n arrepenteixo.  I què podem fer nosaltres? Afiliar-nos a més ONG? Donar menjar a l’església de torn perquè ajudi a als pequeños niños somalís? No, això no serveix de res, és el que volen que fem però no serveix d’una puta merda. El fracàs de les polítiques al desenvolupament és tant rotund com el fracàs que significa enviar menjar o diners en cas de catàstrofe. El que cal és constància, coherència, política continua. No val en ajudar durant tres setmanes i oblidar-se de tot, no val en informar quan la catàstrofe esclata, perquè la catàstrofe porta gestant-se dos anys com a mínim.

Els que trauran de la crisi a l’Àfrica subsahariana no som nosaltres els particulars que ajudem de tant en tant en cas de debacle, a qui cal exigir accions i resultats és als governs i institucions. Només amb suport constant a les bones pràctiques de govern a l’Àfrica es pot marcar la pauta a seguir. No val permetre un forat negre en forma de país com és Somàlia i oblidar-nos de tot, no val legitimar dictadures com la del senyor Obiang només perquè les nostres petroleres (que ni tan sols són nostres sinó que són privades) volen comprar a preu tirat, no val tampoc imposar polítiques des de la superioritat occidental com feia l’FMI fa uns anys. De moment l’únic que val és augmentar el pressupost de l’ACNUR, donar suport a iniciatives com la del referèndum del Sudan, fomentar els bons governs i fer la labor de la formiga a través de petits projectes i actuacions a mida de cada país i de cada comunitat ètnica que es vol ajudar. Massa difícil? En absolut, hi ha molta gent que s’hi dedica i només els cal el suport decidit de qui realment mana. I que no us enganyin, ningú està dient que hagin de viure igual que nosaltres, això és impossible en el nostre sistema actual, costaria massa diners, només demanem que almenys puguin viure. Actualment ni això està garantit.

Un exemple pràctic en que la mateixa UAB és protagonista: El problema de l’ablació femenina és un problema molt estès a la zona nord de l’Àfrica subsahariana. S’estén per tot el Sahel (sud del Sàhara) i afecta a milions de nenes i dones. Des de fa anys s’ha intentat des d’occident dir “això no s’ha de fer” des de la superioritat moral dels nostres drets humans. Resultats? Millora zero. I no es millorava perquè això és una tradició tribal (ni tant sols religiosa) molt arrelada a les zones rurals i que constitueix un ritual d’iniciació i d’introducció a la comunitat. I a les comunitats rurals d’àfrica els hi és igual el que es digui des d’occident, i l’estat no pot regular una pràctica com aquesta.

Per canviar aquest mètode la UAB crea un projecte d’ajuda a Gàmbia on amb la col·laboració de la universitat local i el govern Gambià, s’instrueix als futurs metges i infermers dels perills en matèria de salut que té aquesta pràctica. Es planteja tot des del punt de vista de la salut i no sobre el dret a les nenes a disposar lliurement del seu cos. I seran aquests infermers i infermeres que després tornaran a les seves comunitats rurals qui introduiran el concepte de que no s’ha de fer perquè és un risc per la salut, alhora que s’intenta substituir el rite iniciàtic per un altre d’inofensiu.

Fi de l’exemple, bones pràctiques, pragmatisme i coneixement local, d’idees n’hi ha moltes.

Acabo, i algú segur que està pensant "oh, aquest un altre cop amb el vell problema de l’Àfrica, que pesat." Doncs si, o que ens pensàvem? Que se solucionaria per només mirar cap a un altre lloc?

És una lacra constant a la humanitat, progressem i retrocedim per parts iguals, Ens agradi o no, som tant l’ascens de la Xina i el desenvolupament occidental com el pou de l’Àfrica, una vergonya constant per a tota una societat globalitzada i suposadament avançada. Per alguna cosa li diem crisi humanitària, crisi de la mateixa essència de ser humans.

I em nego a posar una foto d’un nen famèlic a la portada, aneu a buscar-la a la Vanguardia que la trobareu fàcilment. Prefereixo posar una foto de paisatges inesperats de Somàlia, perquè solucionar els problemes és factible.