Top 5 Sèries 2012

Avui en dia ja es fa millor tele que cinema. Aquest any m'ha fet ilusió publicar un rànquing de les sèries que he vist abans que no de les pel.lícules. No vol dir que totes s'hagin projectat aquest any, però sí que jo les he vistes dins d'aquests mesos. Som-hi!

5- The Newsroom Temporada 1

La nova proposta de Aaron Sorkin ha rebut moltes crítiques merescudes. És una sèrie que no reflexa el verdader món del periodisme, en què els personatges són pàmfils i excessivament histriònics, on els republicans sempre són els dolents i es pot distingir sempre el bé del mal. Tot això és cert però tot i així la sèrie genera bones sensacions, bon rotllo, optimisme, ganes de fer les coses bé. Aquests intangibles també han de formar part de la valoració de la sèrie i és per això que per mi The Newsroom aconsegueix bons resultats a pesar de fer les coses malament. Aconsegueix que al acabar el capítol apaguis la tele i te'n vagis a treballar amb la idea de "vaig a fer alguna cosa positiva amb la meva vida". 

4- The Hour Temporada 1

The Hour ha estat la meva sorpresa de l'any. Filmada per la BBC proposa una historia d'espies dins els estudis d'un programa de televisió de la BBC als anys 50. Consta només de 6 capítols però cada un d'ells està molt cuidat. El trio protagonista està en estat de gràcia, especialment Romola Garai fent de dona avançada al seu temps intentant produir un programa de noticies amb un presentador i un redactor que intenten conquistar-la. The Hour és un exemple de sèrie amb menys mitjans que les majors americanes però que ofereix grans resultats per a l'espectador. Ja s'ha estrenat la temporada 2 amb molt bones crítiques, però encara no l'he vista. 

3- Game of Thrones. Temporada 2.

Amb Game of thrones tinc el problema d'haver llegit els llibres. Gaudeixo amb la serie però res m'agafa desprevingut i ja sé el background de tots els personatges i per tant no sé valorar si el guió deixa prou clares les coses. En general he disfrutat molt d'aquesta temporada, la sèrie fa bé d'allunyar-se dels llibres en alguns punts i seguir ordres de trames propis. Aquesta temporada de Game of Thrones serà recordada però per el capítol 9, Blackwater, que probablement sigui el millor  capítol de l'any. La batalla que dona nom al capítol no només esta magníficament filmada sinó que l'alternança del furor de la lluita amb la calma tensa de l'interior del castell funciona de meravella. És en moments serièfils com aquests en què t'adones que estàs davant d'una obra mestra que no té res a envejar al gran cinema.  

2- Boardwalk Empire Temporada 3.

LA posició 2 i 1 d'aquesta lliga estan un esglaó per sobre de la resta. Juguen en un altre lliga i és qüestió de gustos situar una per damunt de l'altre. 

Boardwalk Empire és una sèrie perfecta. Una sèrie coral en l'Amèrica de la prohibició i dels gàngsters, que mescla histories reals amb d'altre fictícies, que té un seguit de personatges secundaris que roben constantment el protagonisme als principals i que cuida els ritmes i els diàlegs fins a l'extenuació. Res a Boardwalk Empire és gratuït, no trobem escenes ni diàlegs superflus, ni violència gratuïta. La sèrie funciona al mil·límetre construint la tensió cap a un final explosiu. Això pot fer que els primers capítols siguin considerats lents, però les peces s'estan movent per el tauler per posicionar-se per a l'atac final. Els 10 capítols de B.E. funcionen com un rellotge tant dins de la dinàmica del capítol de 50 minuts com dins de la temporada de 12 capítols. Menció apart mereixen els actors. Buscemi cada cop més còmode amb el personatge, i aquesta temporada amb un enemic d'alçada amb Gyp Rosetti. Per últim, és absolutament grandiós veure a personatges reals com uns joves Al Capone o Lucky Luciano representats de manera tan verosímil i participant activament de les trames.

Si amb l'anterior temporada B.E. ja apuntava molt alt, amb aquesta es consolida com una de les millors sèries mai filmades. 

1- Mad Men. Temporada 5.

Personalment, entenc Mad Men com una sèrie que és com una ceba. L'espectador ocasional es divertirà amb les trames amoroses i professionals, amb els vestits cars i l'ambientació de Madision Avenue dels anys 60. La sèrie funciona perfectament a aquest nivell, però també funciona en un nivell molt més complex. Mad Men és la sèrie on els silencis diuen més que les paraules, on les escenes estan pensades per transmetre a l'espectador el que senten els personatges sense que aquests ho hagin de verbalitzar. Aquesta subtilesa és pròpia de les grans series i del gran cinema. A Mad Men no veiem la història de Don Draper sinó la historia de la ambició en l'Amèrica de les oportunitats, del paper de la dona en un món masculí de la cara B del somni americà, que pot ser terrible a pesar de semblar impecable. Aquesta 5a temporada es fa més potent el simbolisme, amb l'entrada d'una nova parella per al protagonista, urbanita, moderna i treballadora, antítesi de Betty Draper, la perfecta ama de casa que havia marcat les 4 anteriors temporades.  En definitiva la sèrie no perd el nivell, manté els simbolismes com la capacitat del moment històric d'influir en la vida dels protagonistes, els tocs d'humor enmig del dramatisme, i continua estan magníficament interpretada. 

Un must see en tota regla.

L'auge de les sèries: alguns títols imprescindibles

No dic res de nou quan repeteixo que estem vivint el millor moment de les sèries de televisió. Gran part de el talent en forma de guionistes, actors i directors s’han transvasat des de Hollywood als platós de cadenes com HBO, CBS o Showtime. No es que hagin deixat el cinema sinó, que ara diversifiquen. El format de la sèrie televisiva dona noves energies a la narració americana, nous formats, idees revolucionaries, noves maneres de contar històries i sobretot més risc, més flexibilitat i la possibilitat d’escapar dels 90 – 140 minuts de narració i les convencions restrictives dels grans estudis de cinema.

Hem de distingir aqui entre dos tipus de series. La serie convencional, de 20 – 24 capítols la temporada, generalment procedimental amb capítols auto-conclusius als que es suma una lleu història de fons que es va arrossegant per la temporada fins a causar un cliffhanger espectacular en els últims capítols per tal de que seguim la sèrie a la següent temporada. El cliffhanger pot ser la mort d’un protagonista, una boda o un senzill petó entre dos investigadors que arrosseguen molta tensió sexual no resolta.

La base d’aquestes sèries ha existit sempre, no aporten res de nou excepte perfeccionar el model. Sèries com CSI, House, Anatomia de Grey o Bones segueixen l’estela calcada de Expediente X o més antigament Twin Peaks.

La novetat actualment resideix en que el mercat serièfil pren cada cop més importància als EUA. Sèries com Lost, Los Soprano o Hermanos de Sangre han demostrat que es pot fer sèries de qualitat, allunyant-se del clixé procedimental i explorar nous àmbits temàtics.  Han obert el camí perquè totes les cadenes es llencin a buscar i produir la seva pròpia Lost (la gallina dels ous d’or). Així s’ha donat entrada a directors de renom (Martin Scorsese amb Boardwalk Empire), productors procedents del món del cinema (Steven Spielberg amb Terra Nova), noves temàtiques (la fantasia amb Juego de Tronos)  o grans actors i actrius que troben aquí personatges molt millors plantejats i amb capacitat per evolucionar amb més de 10 o 20 hores de metratge per temporada (Steve Buscemi, Kate Winslet, William H. Macy…).

Tot això ens dona un panorama televisiu exquisit en que cada any s’estrenen més de 20 produccions noves i entre les quals s’estableix una selecció natural molt forta. Només les de més èxit sobreviuen i les que es queden enrere són cancel·lades. Aquest sistema provoca injustícies com les cancel·lacions prematures de grans sèries com Carnival, o Deadwood però també provoca que els guionistes i productors s’hagin de superar constantment per tal de buscar allò nou o allò que els permeti evitar la cancel·lació. Evidentment hi ha cadenes més respectuoses que altres, la HBO es caracteritza per una fidelitat a les seves produccions per sobre del share de pantalla, mentre que altres com la Fox no dubten en tallar d’arrel tot allò que no funciona.

El resultat és una oferta televisiva terriblement dinàmica i novedosa que s’actualitza cada any i que ha de lluitar constantment per estar a la última.

El principal problema de tot plegat és que si bé l’aparell comunicatiu dels EUA  ha creat una cultura de la sèrie per la qual reuneixen entre 30 i 40 milions d’espectadors cada nit a veure la molt diversa varietat de sèries que se'ls ofereix (amb el conseqüent respecte que això genera per part de les cadenes i els anunciants) aquí a Espanya hem de patir el desgavell de les cadenes generalistes, que programen i contraprogramen a un o dos dies vista i que són capaces de mesclar produccions nacionals d’ínfima qualitat amb altres sèries vingudes d’ultramar. Això per no mencionar que el que s’estrena una setmana pot acabar a altes hores de la matinada la setmana següent o simplement no acabar i acabar en el limbe.

No ens enganyem però, no tot es culpa de les cadenes, també diu molt de l’espectador mig espanyol que preferim un Sàlvame o DEC a una bona sèrie (i no em citeu l’èxit de CSI sis-plau que no entra en aquesta categoria). Tot plegat diu poc de la cultura serièfila i cinèfila d’aquest país en que ens dona igual un Aquí no hay quien viva que un Boardwalk Empire o Downton Abbey. I que l’únic que demanem a les nostres cadenes és carnaza de qualsevol tipus per poder desconnectar 2 hores cada nit.

Davant aquest panorama s’ha de recórrer a cadenes de pagament com Canal+ o directament a internet per veure  forma decent les últimes produccions.

Us deixo aquí 6 sèries que crec que tothom hauria d’haver vist o almenys donar-los una oportunitat, per no quedar-nos en l’analfabetisme audiovisual en el que sovint vivim. No hi són totes ni són necessàriament les millors però si que pertanyen totes a aquest club selecte que és la nova narrativa americana i la nova vanguarda a l’hora de fer televisió. En el fons la majoria són grans pel·lícules, molt extenses i dividides en petites píldores en forma de capítols.

 The west wing: Coneguda aquí com El ala oeste de la Casa Blanca. Es va poder veure durant un temps a altes hores de la matinada per TV2. Es tracta d’una magnifica sèrie entorn a l’equip que hi ha al darrere d’un president demòcrata dels EUA encarnat per Charlie Sheen. Va ser escrita per Aaron Sorkin (La red social) un dels millors guionistes de l’actualitat. Una sèrie de personatges, de diàlegs i de filosofia política que mostra extraordinàriament la complexitat de fer política i tots els entresijos del poder. És un fixe a tots els rànquings de sèries que s’han fet. 

 The wire: és una sèrie entorn de un cos policial de la policia de Baltimore que s’enfronta al tràfic de drogues de la ciutat. La sèrie ha estat un fenomen lent, que no va causar sensació al estranar-se al 2002 però que ha anat prenent força amb el boca orella i actualment és considerada una de les millors sèries de la història i tot un referent de culte. L’anàlisi que es fa de la delinqüència i de la corrupció dels diferents estaments del poder és terrible i tot plegat s’explica amb paciència, cuidant els personatges i amb gran minuciositat. El que es veu a The wire pot no sempre ser atraient, però de ben segur que és real. 

 Boardwalk Empire: va començar sent famosa perquè Scorsese en va dirigir el pilot. Però al acabar la primera temporada ja ningú recorda a Scorsese perquè estas tan al.lucinat amb el que acabes de veure que no pots ni recordar l’irregular capítol inicial. Una sèrie de la HBO que es cou a foc lent però que té uns 5 capítols finals que atrapen a l’espectador com jo no havia vist mai abans. Aparentment és una història de gàngsters en l’època de la llei seca però a darrera hi ha molt més que això. Ambicions, conspiració, alcohol, sexe i la lluita interna per el poder. A més, la inclusió de personatges reals en la trama com uns joves Al capone o Lucky Luciano expandeix molt més els límits narratius de la sèrie. 

 Juego de tronos: Una aposta valenta que diu molt del panorama de sèries actual. Atrevir-se a adaptar un llibre tant complex com el de R. R. Martin té mèrit però si a sobre es tracta de fantasia (un gènere usualment desastrós per a les sèries) el mèrit es multiplica. El resultat és una sèrie molt ben cuidada, amb gran pressupost, complexa i concentrada en 10 capítols intensíssims. El grau de violència descarnada i de sexualitat en pantalla també és un bon indicador de que el món de les sèries s’està fent adult. A pesar de la qualitat de la sèrie jo segueixo apostant per el llibre.

 Shameless: La mostra que no només HBO fa bones sèries i que no fa falta fer ni històries d’època ni gastar enormes pressupostos per triomfar en TV. Shameless és el remake americà de la sèrie homònima del Regne Unit. La història d’una família pobre de Chicago amb un pare alcohòlic i irresponsable que deixa els seus sis fills a càrrec de la germana gran. La sèrie és gamberra, molt divertida i en cap cas melancòlica. Un còctel d’irreverència tremendament atrevit per emetre's en una societat tan puritana com la dels EUA. La recomano moltíssim perquè esta genialment interpretada i els 12 capítols de la temporada inicial són 12 hores de divertimento de qualitat molt ben trobats. Això sí, esperits purs abstingueu-vos, el que es veu aquí és la vida viscuda al límit i sense complexes no trobareu censura, ni moral ni material, de cap tipus!

 Hermanos de Sangre: Finalment no podia faltar Hermanos de Sangre, el majestuós relat de les peripècies d’un grup de paracaigudistes durant la segona guerra mundial. Produït per Tom Hanks i Spielberg, la sèrie té una qualitat tècnica immensa i visualment és clavada a la pel·lícula Salvar al soldado Ryan. Però la diferència i el perquè està sempre en l’Olimp de les sèries és per el tractament dramàtic dels personatges. Una sèrie grupal on per primer cop veiem en pantalla això que els historiadors han anomenat sempre com a companyerisme de trinxera, les relacions humanes que s’estableixen entre individus diferents però tots sota unes circumstàncies terribles. És una joia del nostre temps absolutament imprescindible.

Bé això és tot per ara, seguiré informant del que vagi veient! Una última advertència, per favor eviteu l’streaming! Les plataformes com series yonkis estan molt bé per veure sitcoms com The Big Bang theory o How I met your mother però la qualitat d’imatge i audio és molt baixa per veure sèries de gran qualitat com aquestes. La solució és o comprar la sèrie (d’acord, és caríssim) o baixar-se-la en una qualitat adequada, no us n’arrepentireu!