El Nombre del Viento, de Patrick Rothfuss

No tenia pensat escriure avui al blog. Encara estic d’exàmens i la feina no sembla que baixi gaire, però avui he sentit una paraula que m’ha fet recordar que des de Setmana Santa tinc quelcom pendent. La paraula és: cronista. Una paraula antiga, en desús i que la majoria hem oblidat del nostre llenguatge quotidià. Cronista. És una paraula d’altres temps, d’altres móns. El que l’ha dita és un estudiós de la literatura, així que és normal que la paraula pervisqui precisament en la seva ment. Un cronista és un escriptor, un narrador, una persona que vehicula un conte, que recull fragments d’històries oblidades i les compila per explicar-les de nou. I ha estat la màgia de la paraula la que m’ha portat a parlar-vos d’aquest llibre: El Nombre del Viento, de Patrick Rothfuss.

Abans de començar deixem una cosa clara, això és otium i es ludo, oci i joc, és novel·la i és ficció. No trobareu en aquest llibre cap disquisició filosòfica ni metàfores que ens ajudin a explicar el món actual. És llibre de vacances, novel·la però de qualitat. El principal error és de màrqueting, per posar una coberta com aquesta i per vendre-la al Carrefour. Nono, un llibre com aquest hauria d’estar reservat al fons d’un prestatge d’una llibreria de barri o de vell, com correspon als petits tresors literaris. I és que ens trobem davant d’una joia, un llibre sense pretensions, senzill però amb encant que no presenta una enorme historia larger than life sinó que ens delecta precisament amb el plaer de contar histories. El nombre del viento ens proposa un joc metaliterari molt ben construït.

Ens trobem en un món imaginari, com correspon a una novel·la de fantasia, el món però no el coneixem ni se’ns explica al iniciar el llibre. Només coneixem un taverner i el seu ajudant que semblen persones qualsevols. Quan apareix un cronista a la taberna però les coses començaran a canviar doncs resulta que el taverner, Kvoth, té un passat, i té moltes coses per explicar. La història no se’ns explica en flashback sinó en un continu anar i venir des de l’espai físic on es troben els protagonistes cap als records del protagonista. El primer volum (d’una trilogia que ja està escrita però no publicada) abarca el primer dia de relat a la taberna. Tota la historia s’explicarà en tres dies, tres llibres. 

La clau del llibre està en els detalls. No es tracta com he dit d’una historia a vida o mort, no és un heroi totpoderós ni tan sols és l’arquetípic viatge iniciàtic. El protagonista és un antiheroi, que lluita contra la seva pròpia llegenda. Res però a El nombre del viento és blanc o negre, tot són matisos. El protagonista ha buscat sovint engrandir la seva història però la gràcia de la narració està precisament en separar realitat de llegenda. El que se’ns explica és la construcció d’un mite a través d’un noi superdotat però vulnerable. El que fa diferent la narració de Rothfuss és la delicadesa, el detall, l’amor per la mateixa història, la veneració amb que parla de l’art d’explicar històries de com la paraula escrita i la transmissió oral transformen el relat i el converteixen en mite atemporal.

I tot això barrejat en una història que utilitza els recursos habituals per retenir al lector, que entreté i que té importants dosis d’humor. Una universitat arcana molt allunyada del Hogwarts potterià, animals mitològics perfectament integrats en el seu ecosistema i una preciosa i encantadora femme fatale, que ens durà a tots, protagonista i lector, per els camins del patiment. No podràs deixar de llegir, això està garantit, però crec que és un efecte fruit no tant de la historia sinó de que és un llibre cuidadíssim fins a l’últim detall.

El llibre té aquell estrany efecte anestèsic que també tenien molts fragments de Harry Potter, aquella sensació de retrocedir a la experiència primigènia de descobrir la lectura, de sentir-te abocat a un món de fantasia on molt poques paraules sobren per fer volar la imaginació, on el fet d’estar llegint t’envolta en una bombolla en que el simple acte de llegir ja és tant o més plaent que la història en sí.

Deixo clar però que l’obra de Rothfuss no és Harry Potter, és més adult, tampoc és Canción de Hielo y Fuego, és menys brutal, i  tampoc és el Senyor dels Anells doncs la història és de menys envergadura. El nombre del viento, és singular, és propi, s’emmarca en el renaixement de la literatura fantàstica del que ja havíem parlat en un post anterior, però alhora es diferencia d’aquests per apostar per una historia humanista, literària, de llibres, de contes i de cronistes.

Acabo. Ja ho sabeu, llibre ideal per emportar a la platja o per aprofitar una tempesta d’estiu.

P.S. la segona part ja ha sortit en anglès, The dead  wise man’s fear i la versió magníficament traduïda (com la primera part) està prevista per novembre de 2011, moment en que tindrem una saturació d’emocions fortes perquè també es publicarà finalment A dance with dragons (Canción de Hielo y Fuego 5).

Horriple portada de la continuació... sembla mentida, no es correspòn en res al contingut del llibre.