Demà farà un més del inici del meu viatge al Turkmenistan i crec que és el
moment, un cop reposades les idees, d’escriure quelcom sobre aquest misteriós
país.
El primer que hem de dir és que actualment el Turkmenistan pot ser un dels països
més desconeguts del món per a un occidental mig. Això s’explica per la nostra desídia alhora
de conèixer altres realitats més enllà de l’interès purament informatiu de la
notícia d’última hora. Però també hi col·labora el fet de trobar-se en plena
Àsia Central, probablement una de les zones més remotes del món i de ser un landlocked state, un estat sense litoral
que depèn de d’altres països per accedir a les rutes marítimes de comerç
internacional. També és un factor important en l’aïllament un règim autoritari
que manté el país tancat a les relacions amb l’estranger, cosa que el fa quasi
invisible en l’àmbit internacional.
Fa uns anys en la primera època post 11S i la cerca de Bin Laden, es va fer
famosa una vinyeta de diari on apareixien tots els països de l’Àsia Central amb
els noms convenientment canviats a Aquinostan, aquitampocostan o ondestan.
Sembla que quan ens diuen Afghanistan, Kazakhstan o Uzbekistan ho associem tot
a el mateix i som incapaços de diferenciar. Per desfer equivocacions, la
terminació –STAN vol dir terra. I per tant quan estem parlant de Kazakhstan
estem parlant de la terra on viuen els Kazakhs, i així amb la terra dels
Turkmens, els Uzbeks o els Afgans. És el mateix que quan diem Ireland, Iceland
o Greenland en anglès.
El Turkmenistan va ser una de les repúbliques integrades dins la URSS des
de 1924. Abans d’això el país, poc habitat i principalment desèrtic, era
habitat per tribus de Turkmens que es dedicaven al comerç, principalment d’esclaus.
La cultura és d’origen Turc però amb gran influència de l’Iran Persa i
evidentment modificada per 67 anys de cultura soviètica.
Però el Turkenistan no sempre ha estat tan aïllat com actualment.
Antigament havia estat pas de la ruta de la seda, que provenint de la Xina passava
per Samarcanda i Bujara (Uzbekistan) i arribava a Merv, (actualment Mary) al
Turkmenistan. Des d’allà podia rodejar el mar Caspi per el nord però generalment
ho feia per el sud a través d’Iran per arribar a les costes del Mediterrani on s’estenia
fins a Europa. La ruta de la seda va ser un nexe importantíssim entre orient i
occident, una xarxa de camins, comerciants i aventurers que van alimentar
occident d’espècies i seda però també de tecnologia i idees revolucionàries
provinents del mític orient. A canvi, l’imperi central de la Xina rebia enormes
quantitats d’or i noves idees, principalment religioses (l’Islam i el Budisme
es van estendre fins la xina des de la península aràbiga i el subcontinent indi
a través de la ruta de la seda). Fruit d’aquest intens intercanvi cultural les
ciutats com les mencionades Bujara i Samarcanda es van convertir en riquíssimes
ciutats de pas, amb un art original que mesclava influències orientals i
occidentals. És per aquest passat esplendorós que tota l’Àsia central és un
paradís per als arqueòlegs que no ha estat encara del tot explotat.
Nisa, ciutat dels Parts, s.I d.C. |
Amb l’obertura de les rutes marítimes cap a orient, la ruta de la seda va
anar esllanguint-se fins a convertir-se en la poc més que reclam turístic que
és actualment. Però el Turkmenistan i el conjunt de l’Àsia Central van tornar a
ser el centre del món uns quants segles després, concretament al segle XIX. L’expansió
de l’imperi Rus a través de l’Àsia Central inquietava enormement als britànics
que ho veien com una amenaça per a la joia de la corona imperial, la India. La perspectiva
que els russos poguessin avançar fins a Afganistan (fronterera amb Pakistan,
llavors integrat dins de la India) era molt preocupant per Londres. Per altra
banda, la Rússia tsarista recelava de les intencions expansionistes de l’imperi
britànic que els podria portar a la frontera sud de Rússia.
El joc d’espionatge, diplomàcia, viatges exploratoris i aventurers
provinents dels dos països va allargar-se durant tot el s.XIX, va provocar les
dues guerres afganes i va deixar algunes de les més grans gestes mai
realitzades per exploradors individuals. La tasca de cartografia que es va fer
en un territori d’escala superlativa i que conta amb els deserts més secs i les
muntanyes més altes de la terra es conta entre els punts àlgids de la història
de la geografia. Rudyard Kipling va batejar en la seva novel·la Kim al 1900
aquesta competència entre els dos països com “el Gran Joc” i els analistes
russos ho coneixien com “el torneig d’ombres”. El gran joc es va acabar amb l’aliança
de Rússia i Gran Bretanya en les preparacions per a la Gran Guerra de 1914 i va
deixar el Turkmenistan com a frontera sud de la influència russa i l’Afganistan
com a frontera natural entre Rússia i la India britànica.
A partir del 1924 com hem dit, el Turkmenistan s’integra oficialment a la
URSS, que converteix Ashgabat, fins llavors un oasi, en la capital provincial. La
política de nacionalitats de la URSS implicava enormes desplaçaments de
població per trencar amb el sentiments nacionalistes i ètnics. Així, actualment
el Turkmenistan és una magnífica barreja de races i ètnies de tots els orígens
que conviuen sense grans diferències. La URSS també va exportar la modernitat i
la tecnologia fins a l’última província de l’imperi i això va modernitzar
enormement Turkmenistan i Ashgabat. El terrible terratrèmol de 1942 va arrasar
la ciutat però es va reconstruir ràpidament i així l’Ashgabat actual és d’arquitectura
clarament soviètica.
La ciutat es troba situada al sud del desert de Karakum als peus de les
muntanyes que fan de frontera amb l’Iran, és un bon indret però allà on acaba
la ciutat comença el desert. Només el nord i l’oest del país escapen del desert
del Karakum, amb el riu Amu Daria (riu mític d’aquesta zona juntament amb el
Syr Daria i la zona de Turkmenbashi a la rivera del Caspi.
L'antic Ashgabad, pisos baixos, vegetació i nens jugant al carrer. |
Al caure la URSS,
moltes de les classes benestants i els professionals del país van emigrar, amb
la qual cosa el país va patir una pèrdua de capital humà de la qual encara ara
es recupera. El Turkmenistan actual esta presidit autoritàriament per Gurbanguly
Berdymukhamedov que va succeir al 2006 a Saparmurat Niyazov, antic líder del
partit comunista a la zona. El país no és oficialment comunista però el sector
públic suposa un 95% de l’economia del país.
A pesar de les
enormes possibilitats que té en el context internacional el fet de ser el 4t
productor mundial de gas, la corrupció i la mala política llastren enormement
el país. El Turkmenistan ha optat per una política agressiva de construcció que
duen a terme empreses turques i franceses. Això dona a Ashgabat un aspecte de
sultanat petrolier tipus Dubai però ben aviat es fa evident que es tracta de
només façana. La construcció és un decorat per fer veure a la població i als
pocs visitants que el país té diners i està embarcat en la modernitat. El problema
és que la construcció no porta més benestar econòmic als ciutadans ni cap altre
benefici al país. Els nous edificis són un símbol de poder per al president i
la gent de a peu no hi té accés. Els nous pisos estan reservats per els
treballadors dels diferents ministeris i provoquen un auge de preus que paga
tota la resta de la societat.
La voluntat de
mostrar-se com un país capdavanter i a la última també els ha portat a
construir grans carreteres, i autopistes que en la seva gran majoria estan
buides. Tot és enorme a Ashgabad i tot està pensat per impressionar però la
nova ciutat no és funcional. En un país amb una amplitud tèrmica de vora 40
graus, es fa impossible caminar a ple sol durant bona part de l’any, i mentre
la ciutat antiga –la soviètica- es troba entremig d’arbres i ombres, la nova
ciutat no és res més que enormes monòlits de marbre blanc i daurat separats per
metres d’aceres i de no-res. Una ciutat que obliga a l’ús del cotxe privat (la
majoria cotxes coreans, el mateix país que construeix les carreteres).
L’especulació i
el creixement desmesurat s’està menjant l’antic Ashgabad i està construint una
ciutat estàndard, sense personalitat ni atractiu i molt més incòmoda per als
habitants.
A pesar del mal govern els Turkmens són hospitalaris i amigables i intenten tirar endavant a la
seva manera. La gran majoria parla rus encara tot i que el Turkmè també se sent
força. L’herència comunista fa que es prenguin la religió a la lleugera, res de
fonamentalisme tot i que l’Aràbia Saudita els hi ha pagat unes enormes
mesquites. La URSS també va deixar una afició desmesurada per el Vodka amb els conseqüents
problemes d’alcoholisme que evidentment no són visibles però que de ben segur
que existeixen.
D’altra banda, el
fet de que sigui una dictadura, fa que els carrers siguin extremadament segurs,
i l’únic perill és la violència oficial, la polícia o l’exèrcit que n’hi ha
molt. Tampoc es veu pobresa al carrer tot i que segur que existeix de
forma amagada. El que si que es veuen són molts edificis en força mal estat de
conservació.
En conjunt, i a falta de passar-hi més temps i conèixer-ho millor algun dia, sembla un país força desaprofitat que necessita un canvi de règim per apostar per el poc talent que queda i invertir els enormes recursos del gas en sectors productius i no tirar-los en forma de maons (Espanya ja va demostrar sobradament que la construcció és la via del desastre i de los nuevos ricos que no entenen de què va realment la pel·lícula).
Ho deixo aquí, en una segona part d'aquest post intentaré parlar del context geopolític en que es mou el Turkmenistan i l'Àsia Central i que s'ha vingut coneixent com "el nou gran joc".
Construcció desmesurada. |
Ruski Bazaar. Mercat rus. |
Dones Turkmenes celebrant un casament. Molt hospitalàries. |
No hay comentarios:
Publicar un comentario