A dance with dragons finiquitat. A esperar sis anys més a que el senyor Martin continuí una mica més la història. Anem amb la crítica.
Primera conclusió: no és un mal llibre. Segona conclusió: és una decepció.
El cinquè llibre de la saga Canción de hielo i fuego és un immens volum de 1016 pàgines que si no voleu esperar nosequants mesos haureu de llegir en anglès. Amb prop de 4000 pàgines a les seves espatlles la saga ja és plenament desenvolupada, ja coneixem els personatges, ja ens els hem fet nostres, i això hauria d’anar a favor de la narrativa de Martin. Per altre banda però, a dos llibres del final les ingents trames paral·leles que inunden aquest món imaginari han de començar a tancar-se i per tant cal que molts personatges comencin a entrar en contacte entre ells.
El major mèrit d’aquesta saga recau en la quantitat d’informació que maneja l’autor. Perquè us feu una idea dels personatges dels que estem parlant, hi ha 52 pàgines al final del llibre de índex de personatges perquè ningú no es perdi. Entenc doncs que amb tal volum d’històries, la trama pesi molt i costi de moure i de fer avançar.
També reconec que A dance with dragons té moments brillants, diàlegs hilarants i evocacions extraordinàries, aquelles frases que provoquen que la teva imaginació voli. També recuperem tota una sèrie de personatges que havíem deixat al tercer llibre. I evidentment continuem amb la crueltat desmesurada en alguns trams, en les morts inesperades i cruels per al lector. En aquest nou llibre però tenim un nou element: resurreccions. Algun personatge que creiem mort que torna a l’acció amb la qual cosa la mort perd importància perquè sabem que, si fa falta, Martin el tornarà a la vida d’alguna manera. Hi ha la sensació que els reptes erigits per el mateix Martin en els llibres anteriors necessiten d’alguna trampa narrativa o de la complicitat del lector per començar a ser resolts. Només així acceptem masses coincidències com que un personatge llançat per la borda al mar sigui recuperat per un altre personatge principal uns quans capítols després. Coses poc verosímils però necessàries per fer-ho quadrar-ho tot.
El llibre té dos protagonistes destacadíssims: Daenarys Stormborn i Jon Snow, els dos grans personatges de la saga cosa molt encertada a primera vista ja que són els cridats a esdevenir grans herois d’aquesta aventura larger than life. Tyron també conta amb molts capítols però en bona part d’ells no és el nostre Tyron, és una versió edulcorada que ens impedeix gaudir plenament de la seva llengua viperina.
I com pot ser doncs que un llibre extens, centrat en els tres personatges principals de la història i que té lloc en plena maduresa de la saga sigui una decepció? Doncs perquè el regust no és bo, això podria haver estat un autèntic hit, una novel·la històrica i al final ha quedat només en un bon llibre.
El primer problema que identifico és que l’acció s’ha desplaçat. Hem abandonat quasi completament Westeros el continent inspirat en l’edat mitjana europea, per endinsar-nos en les ciutats lliures de l’est: Mereen, Volantis, Yunkai… un món inspirat en la decadència oriental i el luxe persa, que trenca per mi amb l’aire medieval de la saga.
L’altre, i està relacionat amb el primer, és que tot el llibre és una infinitat de viatges. Daenarys i els seus dracs es troben en la part més oriental del món i tots els personatges corren cap a ella. Això vol dir moltes pàgines de vaixell, mar, tempestes, rius, carreteres… i al final tot això cansa, perquè sempre que estan a punt d’arribar-hi passa alguna cosa per fer encara més llarg el viatge.
El tercer és que en aquest llibre no passa res d’important. És un llibre de transició, els personatges es passen 1016 pàgines prenent posicions i a sobre en un final una mica confús i no tot lo aprofitat que es podria esperar uns quants personatges són eliminats del tauler de joc. El lector es queda amb una sensació amarga, de coitus interruptus, de podria haver estat i no ha estat.
Però no us confongueu, no tot és negatiu! Martin segueix sent el magistral narrador d’històries, el que et gela la sang quan descriu el so del cuerno a sobre el Mur. One blow, rangers. Two blows, wildlings. Three blows, the Others. I el cor se t’accelera per veure quans tocs de cuerno sonen. Una altra cosa positiva, al final del llibre l’hivern arriba oficialment. I quin hivern! Dir que Martin descriu bé el fred és quedar-se molt molt curt. Preferiries ser mort que no estar dins la ventisca que es desenvolupa cap a ¾ de llibre!
Més coses positives: Arya i Bran els dos peques que crec que tindran un paper importantissim en el final de la saga estan ben tractats aquí, surten poc però Martin passa la prova de la descripció de lo extraordinari. Martin ens havia demostrat que és un evocador com cap altre, que sap fer-nos pensar en lu extraordinari sense necessitat de descriure-ho. En aquest llibre s’enfronta al repte de descriure-ho per fi i d’explicar-ho. I en aquest aspecte se’n surt perfectament.
Una altra de positiva: hi ha dracs! No són encara adults però tenen molt de protagonisme. De fet bona part de les trames giren entorn a ells i encara que no són plenament adults se’ns descriuen com unes criatures ferotges i implacables.
Com a conclusió: una llàstima però en cap cas temps perdut. Un mal llibre de Martin segueix sent una obra majúscula. I queden dos llibres per arranjar els errors comesos.
No vui ni pensar en quan de temps passarà fins que tinguem a les mans el sisè llibre. I si yo fos directiu de l’HBO estaria amb les mans al cap. És un llibre que crec que no serà convertible a sèrie de televisió. Hi ha masses coses a explicar i sobretot requeriria pressupostos inassolibles.
Bona lectura!
P.S. hi ha una sèrie de personatges que m’irriten: els Greyjoy, Davos Seaworth, la enana que apareix en aquest llibre... per què Martin els manté persistentment amb vida?!
No hay comentarios:
Publicar un comentario