11S, deu anys.

Recordo perfectament que una de les coses que més em va emocionar del viatge a Nova York al 2007 va ser entrar a l’església pròxima  a la zona zero  i veure tots els missatges de suport enviats d’arreu del món als novayorkesos en aquell moment del qual avui es compleixen 10 anys. Ho reconec, sóc un mitòman i aquestes coses em toquen la fibra però dins d’aquell temple es podia palpar i respirar el que va significar per la ciutadania l’atac de l’11S.

Aquests dies ens afartarem de veure les mateixes imatges i de parlar dels herois d’aquell dia infaust, però crec que s’hi hauria de fer un pensament que vagi una mica més enllà. L’11S és d’aquells dies singulars que canvien la història. Aquells dies on amb un acte, un fet, una acció, es canvia el sentit de la història dels següents anys o segles. No n’hi ha molts de tant significatius com aquest. Se m’acut la dieta de Worms el 18 d’abril de 1521 quan Luter es va negar a retractar-se davant Carles V i això va desembocar en la posterior partició d’Europa entre Catòlics i Protestants. L’altre referent seria l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran el 14 de juny de 1914 que va desembocar en la Gran Guerra, o el mític Pearl Harbor al 1941.  Són moments únics, branching points històrics que defineixen el rumb de la política mundial en els següents anys.

En el cas de l’11S va significar la fi d’una etapa geopolítica i l’inici d’una nova. L’atac al World Trade Center és la fi de deu anys, des de 1991 de pax americana al món. L’anterior canvi de cicle s’havia donat precisament deu anys abans (deu i no dotze. Per molt que ens costi als europeus el canvi de cicle no va ser la caiguda del mur de Berlín al 1989 sinó l’esfondrament de la URSS al 1991). Al 25 de desembre de 1991 s’acabaven 44 anys de Guerra freda, caracteritzades per un enfrontament velat entre dos sistemes econòmics i polítics antitètics que s’havien aliat conjunturalment en la Segona Guerra Mundial per acabar amb un tercer sistema oposat als altres dos: el feixisme. Acabada la guerra mundial però es va produir el gran canvi geopolític, les dues grans vencedores van ser potències extraeuropees i per primer cop en molts i molts segles, el vell continent perdia protagonisme en la política mundial. El conflicte entre americans i soviètics es va velar darrere d’espionatge, curses tecnològiques, conspiracions i crisis cícliques on es creia que s’arribaria definitivament al conflicte obert, però l’amenaça nuclear mútua va mantenir el centre lliure de conflictes armats i les tensions es van alliberar en conflictes a través de tercers països: Corea, Vietnam, o la invasió soviètica d’Afganistan.

Canción de Hielo y Fuego 5: A dance with dragons. Crítica.

A dance with dragons finiquitat. A esperar sis anys més a que el senyor Martin continuí una mica més la història. Anem amb la crítica.

Primera conclusió: no és un mal llibre. Segona conclusió: és una decepció.

El cinquè llibre de la saga Canción de hielo i fuego és un immens volum de 1016 pàgines que si no voleu esperar nosequants mesos haureu de llegir en anglès. Amb prop de 4000 pàgines a les seves espatlles la saga ja és plenament desenvolupada, ja coneixem els personatges, ja ens els hem fet nostres, i això hauria d’anar a favor de la narrativa de Martin. Per altre banda però, a dos llibres del final les ingents trames paral·leles que inunden aquest món imaginari han de començar a tancar-se i per tant cal que molts personatges comencin a entrar en contacte entre ells.

El major mèrit d’aquesta saga recau en la quantitat d’informació que maneja l’autor. Perquè us feu una idea dels personatges dels que estem parlant, hi ha 52 pàgines al final del llibre de índex de personatges perquè ningú no es perdi. Entenc doncs que amb tal volum d’històries, la trama pesi molt i costi de moure i de fer avançar.

També reconec que A dance with dragons té moments brillants, diàlegs hilarants i evocacions extraordinàries, aquelles frases que provoquen que la teva imaginació voli. També recuperem tota una sèrie de personatges que havíem deixat al tercer llibre. I evidentment continuem amb la crueltat desmesurada en alguns trams, en les morts inesperades i cruels per al lector. En aquest nou llibre però tenim un nou element: resurreccions. Algun personatge que creiem mort que torna a l’acció amb la qual cosa la mort perd importància perquè sabem que, si fa falta, Martin el tornarà a la vida d’alguna manera. Hi ha la sensació que els reptes erigits per el mateix Martin en els llibres anteriors necessiten d’alguna trampa narrativa o de la complicitat del lector per començar a ser resolts. Només així acceptem masses coincidències com que un personatge llançat per la borda al mar sigui recuperat per un altre personatge principal uns quans capítols després. Coses poc verosímils però necessàries per fer-ho quadrar-ho tot.

El llibre té dos protagonistes destacadíssims: Daenarys Stormborn i Jon Snow, els dos grans personatges de la saga cosa molt encertada a primera vista ja que són els cridats a esdevenir grans herois d’aquesta aventura larger than life. Tyron també conta amb molts capítols però en bona part d’ells no és el nostre Tyron, és una versió edulcorada que ens impedeix gaudir plenament de la seva llengua viperina.

I com pot ser doncs que un llibre extens, centrat en els tres personatges principals de la història i que té lloc en plena maduresa de la saga sigui una decepció? Doncs perquè el regust no és bo, això podria haver estat un autèntic hit, una novel·la històrica i al final ha quedat només en un bon llibre.

Sobre la carrera de Geografia i el futur dels geògrafs

Ara que he tingut un parell de dies per reflexionar i mirar enrere, crec que és el moment de fer una reflexió sobre què és això de la Geografia i posar el meu granet de sorra per treure la disciplina del més absolut anonimat en el que viu actualment.

Quan tu dius, estudio Geografia la gent pensa, Geografia? I això que és? Et saps totes les capitals del món? Tots els rius i muntanyes? És igual que quan dius que estudies historia i et pregunten que quina data va ser yoqueseque. La resposta és la mateixa, ni la historia consisteix en memoritzar dates ni la geografia en aprendre capitals, de fet en tota la carrera no he necessitat mai aprendre res de memòria, ni serralades ni ciutats ni països… res.

La geografia es defineix formalment com l’estudi de les activitats humanes distribuïdes en l’espai i en com el medi físic i l’activitat humana es condicionen respectivament. O el que és el mateix: no dir res. La geografia només té un problema: no coneix els seus propis límits. On acaba l’estudi de l’espai? Tot es susceptible de ser estudiat des d’una perspectiva geogràfica però només tenim 300 crèdits (ara ja 240) i per tant s’ha d’escollir que és geografia i què en queda fora. 

Tot això és com un joc de rol on has d’escollir amb quin personatge jugues. Pots ser guerrer, mag o un personatge equilibrat, doncs aquí pots ser geògraf físic, geògraf humà o geògraf equilibrat. Els primers gaudeixen amb les excursions, les sortides al camp per observar plantes, roques i paisatges. Els segons es mouen entre estadístiques, articles, lleis i economia. Però entremig d’aquests dos extrems hi ha els que s’especialitzen en la tècnica del SIG, es converteixen en experts de la cartografia temàtica, de les capes de MiraMon o ArcGIS. I finalment hi ha una última raça dins dels aspirants a geògrafs, una molt rara, que veu poc la llum i que és molt difícil d’observar en llibertat. Són els geògrafs antics, tradicionals, holístics, els que gaudeixen de la geografia com a saber que ho ha d’integrar tot, que es deleixen per els mapes antics, per la història dels geògrafs o per els llibres rars i la història dels descobriments.

Crisi humanitària a l'Àfrica, una més.

No puc suportar com funcionen els nostres mitjans de comunicació. Avui, casualment, La Vanguardia i El Periódico informen extensament de la crisis humanitària a la zona de Kenya, Etiòpia i Somàlia. La Vanguardia fins i tot hi envia un corresponsal i podeu estar segurs que aquests dies veurem als telenotícies a valents reporters al costat de nens esquelètics morts de gana. Aneu a la merda. L’ACNUR porta denunciant el problema de Somàlia des de fa anys i ningú li ha fet ni puto cas, només ara, quan als problemes gravíssims de la zona se li suma la pitjor sequera en 60 anys (fa dos anys que no hi plou ni una gota) i quan als camps de refugiats hi comencen a haver matances per accedir a l’aigua, només ara hi enviem una càmera o li dediquem una pàgina. Aneu a la merda.

Casi prefereixo que no m’informin directament, però que no es facin ara els preocupats i els solidaris. Ara la zona probablement rebi ajuda, menjar i aigua i quan les càmeres se’n vagin què? Que hi quedarà? Doncs els més de 380.000 refugiats al camp de Dadaab, el més gran del món. Ja fa anys que Somàlia és un país sense estat, ingovernable. Aquí només ha estat notícia perquè han segrestat l’Alakrana, res s’ha sentit sobre l’èxode de població. Un país de 10 milions d’habitants en que l’edat mitjana de la població és de 17 anys. Un país amb uns ritmes de fertilitat brutals (6 fills per dona de mitjana) i que s’encamina des de fa temps al desastre perquè no hi ha estat, no hi ha manera de guanyar-se la vida i els joves només poden delinquir, enrolar-se a les ordres dels senyors de la guerra o simplement fugir amb la seva família.

La zona de la banya d’Africà és la zona amb més concentració de refugiats del món. L’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per els Refugiats) porta 3 anys obrint nous camps de refugiats als països limítrofs amb Somàlia: Etiòpia i Kenya. I ho fa amb els seus limitadíssims 800 milions de dòlars anuals. 800 milions per acollir i alimentar uns 45 milions d’afectats a tot el món. Gent que ha hagut d’abandonar casa seva per raons polítiques de fam o de seguretat. I atenció, es conta com a refugiat només aquelles persones que creuen una frontera estatal i s’estableixen en un altre país! El que surt als diaris i a les estadístiques són tots aquells que han aconseguit creuar la frontera, tots els que també han hagut de fugir de casa seva però no creuen la frontera reben el nom de desplaçats i són simplement impossibles de contar ni d’ajudar. 

La combinació guerra, sequera i fam sempre ha vingut de la mà a l’Àfrica subsahariana i no és casual doncs molts cops les guerres entre senyors tribals vénen per l’accés als recursos, el més important dels quals és l’aigua. El problema és que els camps de refugiats que havien de ser una acollida temporal s’han convertit en assentaments definitius, molt per sobre de les seves possibilitats i que reben cada dia més i més refugiats. En l’últim any només a Dadaab han arribat 10.000 refugiats nous cada més. Un ritme de 300 refugiats diaris és totalment insostenible per una ACNUR i unes ONG amb molts pocs recursos i per uns països (principalment Kenia i Etiòpia) que també travessen enormes dificultats per abastir a la seva pròpia població davant la sequera brutal que viu la zona. 

Mapa del fluxes de refugiats a l'Àfrica i la seva procedència

I ara em permetreu la demagògia però nosaltres aquí immersos en preparar les vacances, en anar a la platja i posar-nos morenos, o jo mateix twittejant sobre cinema només fa uns quants minuts. Joder, ara me’n arrepenteixo.  I què podem fer nosaltres? Afiliar-nos a més ONG? Donar menjar a l’església de torn perquè ajudi a als pequeños niños somalís? No, això no serveix de res, és el que volen que fem però no serveix d’una puta merda. El fracàs de les polítiques al desenvolupament és tant rotund com el fracàs que significa enviar menjar o diners en cas de catàstrofe. El que cal és constància, coherència, política continua. No val en ajudar durant tres setmanes i oblidar-se de tot, no val en informar quan la catàstrofe esclata, perquè la catàstrofe porta gestant-se dos anys com a mínim.

Els que trauran de la crisi a l’Àfrica subsahariana no som nosaltres els particulars que ajudem de tant en tant en cas de debacle, a qui cal exigir accions i resultats és als governs i institucions. Només amb suport constant a les bones pràctiques de govern a l’Àfrica es pot marcar la pauta a seguir. No val permetre un forat negre en forma de país com és Somàlia i oblidar-nos de tot, no val legitimar dictadures com la del senyor Obiang només perquè les nostres petroleres (que ni tan sols són nostres sinó que són privades) volen comprar a preu tirat, no val tampoc imposar polítiques des de la superioritat occidental com feia l’FMI fa uns anys. De moment l’únic que val és augmentar el pressupost de l’ACNUR, donar suport a iniciatives com la del referèndum del Sudan, fomentar els bons governs i fer la labor de la formiga a través de petits projectes i actuacions a mida de cada país i de cada comunitat ètnica que es vol ajudar. Massa difícil? En absolut, hi ha molta gent que s’hi dedica i només els cal el suport decidit de qui realment mana. I que no us enganyin, ningú està dient que hagin de viure igual que nosaltres, això és impossible en el nostre sistema actual, costaria massa diners, només demanem que almenys puguin viure. Actualment ni això està garantit.

Un exemple pràctic en que la mateixa UAB és protagonista: El problema de l’ablació femenina és un problema molt estès a la zona nord de l’Àfrica subsahariana. S’estén per tot el Sahel (sud del Sàhara) i afecta a milions de nenes i dones. Des de fa anys s’ha intentat des d’occident dir “això no s’ha de fer” des de la superioritat moral dels nostres drets humans. Resultats? Millora zero. I no es millorava perquè això és una tradició tribal (ni tant sols religiosa) molt arrelada a les zones rurals i que constitueix un ritual d’iniciació i d’introducció a la comunitat. I a les comunitats rurals d’àfrica els hi és igual el que es digui des d’occident, i l’estat no pot regular una pràctica com aquesta.

Per canviar aquest mètode la UAB crea un projecte d’ajuda a Gàmbia on amb la col·laboració de la universitat local i el govern Gambià, s’instrueix als futurs metges i infermers dels perills en matèria de salut que té aquesta pràctica. Es planteja tot des del punt de vista de la salut i no sobre el dret a les nenes a disposar lliurement del seu cos. I seran aquests infermers i infermeres que després tornaran a les seves comunitats rurals qui introduiran el concepte de que no s’ha de fer perquè és un risc per la salut, alhora que s’intenta substituir el rite iniciàtic per un altre d’inofensiu.

Fi de l’exemple, bones pràctiques, pragmatisme i coneixement local, d’idees n’hi ha moltes.

Acabo, i algú segur que està pensant "oh, aquest un altre cop amb el vell problema de l’Àfrica, que pesat." Doncs si, o que ens pensàvem? Que se solucionaria per només mirar cap a un altre lloc?

És una lacra constant a la humanitat, progressem i retrocedim per parts iguals, Ens agradi o no, som tant l’ascens de la Xina i el desenvolupament occidental com el pou de l’Àfrica, una vergonya constant per a tota una societat globalitzada i suposadament avançada. Per alguna cosa li diem crisi humanitària, crisi de la mateixa essència de ser humans.

I em nego a posar una foto d’un nen famèlic a la portada, aneu a buscar-la a la Vanguardia que la trobareu fàcilment. Prefereixo posar una foto de paisatges inesperats de Somàlia, perquè solucionar els problemes és factible.

Balanç del curs 2010-2011. Geografia acabada.

Fi, finito, the end. Geografia acabada. Historia acabada. 6 anys d’estudis universitaris acabats. 2 llicenciatures, 600 crèdits teòrics que s’han quedat en 542 per les convalidacions. Moltes hores d’estudi per historia, moltíssimes hores de treballs per geografia, que diferents són i que complementaries alhora, com me n’he adonat de lo pèssima que és la docència a història però com m’ha ajudat tenir el background de la història alhora de fer les assignatures de geografia.

Realment són dos mons totalment diferents en una carrera no fas quasi mai treballs i estudies enormes masses d’apunts, en l’altra de tant en tant trobes a faltar algun examen i menys treballs.

Anem per el repàs numèric d’aquest fantàstic curs 2010-2011 que ha estat sense cap mena de dubte el més complicat de tots.

Han estat en total, 105 crèdits aprovats, just els que em calia per acabar Geografia. Distribuïts en 12 assignatures, 6 d’elles anuals i 6 de semestrals i repartides en 6 assignatures cada semestre. Balanç perfecte però molta feina. En total han estat 68 pràctiques (no totes entregades perquè en alguns casos cal fer objecció de consciència enfront l’abús en forma de pràctiques inútils) 19 treballs o informes sovint a fer en grup, 16 exàmens de dificultat moderada, 11 presentacions davant de classe,  18 sortides de camp totes fora de l’horari lectiu, normalment en dissabte o divendres al matí, 4 llibres de lectura obligatòria i 17 articles de revistes especialitzades. El que més m’ha costat són els 12 dissabtes al matí perduts en sortides de camp, al Montseny, a Montserrat, al Garraf, en exposicions, a Gallecs, a Terrassa, a Gràcia, al 4t cinturó... en els anys anteriors havia evitat totes les sortides però aquest any ja no he pogut fer-ho.

I al acabar tot això una reflexió, que Geografia és una carrera fantàstica, que toca una infinitat de temes, que la part humana de la geografia és actualitat pura, de molta aplicació i que a la UAB es fan bé les coses. Em puc queixar de la quantitat de coses que he hagut d’entregar però també és veritat que estava fent més crèdits dels que em tocaven i que m’havia deixat totes les assignatures troncals. Trobo que el nivell del professorat és en general molt bo i per sobre de tot s’estableix una química i una relació professors-alumnes molt bona, res a veure amb els professors d’història que ni et saludaven per el passadís.

Anem sense més dilacions doncs, a entregar els guardons de l’any!

Assignatura de l’any: mmm difícil elecció... tres candidates, mobilitat, ordenació del territori o Àfrica subsahariana. Tres assignatures molt ben portades per tres professores terriblement eficients. Bé, m’he de decantar per una així que la guanyadora del Segle a la millor assignatura és...: Ordenació del Territori!! O el que és el mateix: lleis del sól, urbanisme, paisatge... una assignatura molt ben portada per la professora Helena Cruz, la millor organitzada. Hem fet de tot, lectures, debats, classes teòriques, sortida de camp, un treball de curs, presentacions a l’aula... Molt interessant i estimulant alhora i sobretot molt pràctica. Una de les assignatures on hem estat més a prop de la realitat i on cada dia podies veure com tot el que estudiàvem sortia  a la premsa. Per mi ha estat un repte constant per intentar fer-ho millor a cada examen i a cada lectura, una passada. 

L'assignatura sorpresa: doncs Geografia regional: Gràns àmbits. La vaig agafar sense saber en què consistia i vaig descobrir amb molta il·lusió que era una assignatura trimestral sobre l’àfrica subsahariana! Ha estat molt i molt interessant fer-la perquè és un tema que no havia vist mai, a més l’assignatura no només ha tocat desgràcies, que n’hi ha moltes, sinó que també hem fet un lloc a l’esperança i al futur. Realment crec que s’haurien de fer més assignatures temàtiques com aquestes per aprofundir en les dinàmiques d’una zona del món en concret. La docència ha estat perfecte, molt ben organitzada, amb la Maria Prats, una professora que ha viscut força anys a l’Àfrica i ho explica tot de primera mà. No es tracta de posar-nos les mans al cap per lo malament que estan les coses sinó d’entendre lo tremendament complicades que són totes les polítiques de desenvolupament i de veure que sovint les petites actuacions tenen molts millors resultats que les grans donacions indiscriminades en forma de menjar o diners. Una assignatura tant humana, tant ètica, tant bàsica que hauria de ser obligatòria a tot geògraf, ni que sigui per baixar els peus al món de veritat.

La decepció de l’any: aquí podria posar moltes de les assignatures de geografia física, que no m’agraden gens, però sentint-ho molt hauré de posar Geografia històrica i cultural amb l’Enric Mendizabal. L’assignatura tenia un potencial terrible però ha acabat sent un repàs temàtic a geografies rares i a atles cartogràfics originals, amb poca unió entre les classes i amb dues sortides de camp (a Gràcia i a Terrassa) poc interessants. Tot plegat molt poca cosa per un professor que es nota que en sap molt però que té tendència a perdre el respecte als alumnes i a posar-se en contra seva. Tant important és la saviesa com la humilitat i a pesar de ser un professor amable i accessible sempre s’ha d’estar a la defensiva en la seva presència perquè en qualsevol moment pot arrencar contra tu. Una llàstima. 

Calç i arena: Anàlisi espacial i models. Les classes teòriques són un turment, a les 8.30 del matí, denses i amb moltes matemàtiques, però el contingut és excel·lent. He gaudit especialment amb la part de l’Antoni Tulla de models de localització i assignació de serveis i els models de gravetat. Els treballs són francament divertits ja que es tracta de jugar al rol del gestor i decidir a quins punts d’una comarca assignem un serveis determinats utilitzant models matemàtics. La contrapartida són les pràctiques, les classes teòriques i una última part d’estadística molt mal portada, amb classes ininteligibles, tot a última hora i mal fet.

Picant pedra: aquí no guanyen les roques (geomorfologia) sinó les plantes! Biogeografia ha estat per mi la assignatura més difícil de l’any. Bàsicament perquè la botànica està molt lluny del meu àmbit temàtic i perquè la meva capacitat memorística és molt limitada. Puc entendre que ens facin aprendre la distribució dels boscos a Catalunya, el comportament de les especies dominants i els estatges, fins i tot ho puc trobar interessant... Però el que trobo inadmissible és que ens facin saber reconèixer més de 100 espècies de plantes i saber dir-ne els  noms científics! Vaig posar-hi molt esforç i només vaig ser capaç de aprendre’n 45. Per sort vaig aprovar l’examen però em sembla una barbaritat digne de docències del segle passat. A més d’això vam haver de fer un herbari i dues sortides de camp, per sort l’herbari era un treball en grup i la veritat és que vaig treballar-lo poc. 

Menció especial: aquest cop no és per un professor ni per una assignatura sinó per el meu grup de treball. La geografia és un treball de grup constant i crec que si aquest curs ha sortit tant bé ha estat en gran part gràcies a la bona dinàmica de treball que hem aconseguit, als ànims recíprocs, als exàmens col·lectius, al tràfic de pràctiques i a les presentacions preparades a l’últim moment. Gràcies doncs a Sergi Vilar, Berta, Ampa, Mikel, Eudald, Santi, Sergi, Sara, Marcel, Adam, Joan o Heura doncs sense vosaltres no hagués estat possible llicenciar-se aquest any. Sabeu que seguiré per l’autònoma durant 4 anyets més així que encara podré ajudar a qualsevol cosa, i dono per descontat que les meves pràctiques i apunts són de domini públic per qui les necessiti!

P.S: Publico això tot just tornat de la última sortida de l’any. Un matí surrealista amb Geografia Física Aplicada per exposar els nostres Estudis d’Impacte Ambiental sobre el 4t cinturó. La foto que encapçala el post som l’Adam i jo orgullosos d’haver finiquitat amb èxit l’assignatura!

El Nombre del Viento, de Patrick Rothfuss

No tenia pensat escriure avui al blog. Encara estic d’exàmens i la feina no sembla que baixi gaire, però avui he sentit una paraula que m’ha fet recordar que des de Setmana Santa tinc quelcom pendent. La paraula és: cronista. Una paraula antiga, en desús i que la majoria hem oblidat del nostre llenguatge quotidià. Cronista. És una paraula d’altres temps, d’altres móns. El que l’ha dita és un estudiós de la literatura, així que és normal que la paraula pervisqui precisament en la seva ment. Un cronista és un escriptor, un narrador, una persona que vehicula un conte, que recull fragments d’històries oblidades i les compila per explicar-les de nou. I ha estat la màgia de la paraula la que m’ha portat a parlar-vos d’aquest llibre: El Nombre del Viento, de Patrick Rothfuss.

Abans de començar deixem una cosa clara, això és otium i es ludo, oci i joc, és novel·la i és ficció. No trobareu en aquest llibre cap disquisició filosòfica ni metàfores que ens ajudin a explicar el món actual. És llibre de vacances, novel·la però de qualitat. El principal error és de màrqueting, per posar una coberta com aquesta i per vendre-la al Carrefour. Nono, un llibre com aquest hauria d’estar reservat al fons d’un prestatge d’una llibreria de barri o de vell, com correspon als petits tresors literaris. I és que ens trobem davant d’una joia, un llibre sense pretensions, senzill però amb encant que no presenta una enorme historia larger than life sinó que ens delecta precisament amb el plaer de contar histories. El nombre del viento ens proposa un joc metaliterari molt ben construït.

Ens trobem en un món imaginari, com correspon a una novel·la de fantasia, el món però no el coneixem ni se’ns explica al iniciar el llibre. Només coneixem un taverner i el seu ajudant que semblen persones qualsevols. Quan apareix un cronista a la taberna però les coses començaran a canviar doncs resulta que el taverner, Kvoth, té un passat, i té moltes coses per explicar. La història no se’ns explica en flashback sinó en un continu anar i venir des de l’espai físic on es troben els protagonistes cap als records del protagonista. El primer volum (d’una trilogia que ja està escrita però no publicada) abarca el primer dia de relat a la taberna. Tota la historia s’explicarà en tres dies, tres llibres. 

Espanya, capital París. De Germà Bel

 He estat llegint aquests dies el llibre Espanya, capital París de Germà Bel. El vaig començar per una recomanació a classe i la veritat és que m’ha resultat molt interessant.

Germà Bel és catedràtic d’economia a la Universitat de Barcelona, i ha ensenyat a Harvard i Chicago entre altres universitats de prestigi. Ens planteja en aquest llibre com la política d’infraestructures de l’estat espanyol segueix un mateix patró definit des de fa quasi 300 anys que busca convertir Madrid en una capital total com el París francès.

La idea no és explicar simplement la radialitat de la xarxa de carreteres espanyola sinó la voluntat expressa i constant de pal•liar la manca d’importància econòmica de Madrid amb una inversió constant d’infraestructures que obliguen a l’activitat econòmica del país a passar obligatòriament per la capital.

La tesi de Germà Bel és que aquestes polítiques públiques han estat extraordinàriament ineficients perquè anaven i van explícitament en contra de les eixos econòmics naturals de la península, que han estat sempre l’eix mediterrani i l’eix de l’Ebre. Gastar immenses quantitats de diner públic en intentar transformar aquestes dinàmiques ha dessagnat l’estat i a més ha impedit que s’invertís en mantenir i adequar la resta de la xarxa no radial.

Per explicar-nos tot això Germà divideix el llibre entre infraestructures viàries, ferroviàries i aeroportuàries. Per a cada un dels apartats s’explica una breu història del planejament i una comparació amb com es duu a terme la seva gestió en altres països europeus similars a Espanya. D’aquesta manera veiem més clars els defectes d’origen que té el nostre model i la estranya singularitat d’Espanya, que sovint es creu prou intel•ligent com per fer les coses diferents a tot Europa.

Sobre Europa

El dia 30 d'aquest mes farà 1300 anys que Tariq ibn Musa posava per primer cop el peu en la península ibèrica. 1300 anys de la presència islàmica a l’Europa continental. També he llegit últimament el llibre de George Steiner Una cierta idea de Europa. I finalment avui he tingut una conferència sobre fronteres europees, espai Schengen i la fronteres de Ceuta i Gibraltar. 

Tot plegat em fa reflexionar sobre Europa, la nostra Europa, aquesta que ara ha de rescatar un dels seus membres més significats i aquesta que qui sap si d’aquí poc no ens haurà de rescatar a nosaltres també.

L’etern debat sobre què és Europa no el resoldrem ni ara ni aquí però m'agradaria llençar algunes idees del que he llegit i sentit aquests dies.

En primer lloc, el fracàs econòmic de Portugal, Grècia i Espanya és un fracàs d’Europa en el seu conjunt. Es tracta de tres països vitals en la formació de la identitat europea. El primer perquè la nostra herència hel·lenística és fonamental en tota la nostra cultura, i els dos següents perquè són els que històricament van donar el gran salt, el de explorar, conquistar i voler conèixer terres remotes que posteriorment marcarà per sempre el caràcter europeu.

 La tradició europea és una superposició de capes: una herència clàssica conjugada amb una mitologia judeocristiana, una ànsia per saber, explorar nous móns i admirar la bellesa formal de les creacions humanes, però al mateix temps també és una tradició caïnita, intolerant, que s’ha construït a través de la lluita contra l’altre (l’islam sobretot però també jueus o indígenes) una cultura que busca la dominació, una cultura que ha portat la infal·libilitat i la idea de progrés fins a límits inconcebibles. La construcció europea ha vist com el seu projecte culminava en la Shoa de 6 milions de jueus i en dues guerres d’una dimensió tan mortífera però també tant ideològicament denses que són irrepetibles. 

Els 110 km/h i la hipocresia del nostre país

Fantàstic! En els comentaris al post anterior el Ramon va iniciar un debat interessant entorn a l’estalvi energètic  i a la conveniència de la mesura dels 110 km/h. Ja tenia pensat fer-ne també un comentari així que aprofitem l’avinentesa i ho enllacem tot.

El passat divendres 4 de març el govern anunciava que rebaixava el límit màxim de velocitat en autopista i autovia en 10 quilòmetres de forma temporal. La mesura es prenia davant l’auge contínua dels preus del combustible provocats per les revoltes al Nord d’Àfrica en general i la crisi Líbia en particular. La dependència energètica d’Espanya respecte l’exterior és quasi total ja que som un país sense recursos naturals, ni petroli ni gas i que ha optat per exportar també part de l’energia elèctrica abans que apostar per les centrals nuclears o per les energies renovables.

L’argument del govern, basat en un estudi del IDAE (Instituto para la Diversificación i el Ahorro de la Energía) i avalat per la Comissió Europea per la Energia, és que amb la reducció de 10 km/h s’estalvia 0,94 litres de combustible en vehicles de gasolina i  0,67 litres en vehicles diesel. En ambdós casos la reducció en consum de combustible és d’un 11% cada 100 quilòmetres. Aquestes dades han estat discutides des de molts medis de comunicació i des d’alguns estudis independents. Les més radicals parlen de que el consum només disminuirà un 3% mentre que altres parlen de un 8%.

En qualsevol cas, i sense voler entrar en una guerra de xifres, els fets són que el govern espanyol ha volgut afrontar dos problemàtiques de molta actualitat en una sola mesura. Amb la reducció de la velocitat màxima (que no es tocava des dels temps de la crisi del petroli) es busca reduir la despesa energètica, d’Espanya com a país, envers un producte com el petroli que s’està encarint sense parar per una doble dinàmica: la entrada dels països emergents en la demanda petrolera i la crisi a la zona del nord d’Àfrica d’ón provenen la gran majoria dels nostres hidrocarburs. També s’afronta així el problema de la contaminació atmosfèrica al nostre país i en particular a les nostres ciutats, que supera constantment els límits europeus. Donat que la majoria de les partícules contaminants provenen dels vehicles motors, fixant la nova velocitat màxima a 110 km/h es pot reduir el consum energètic i reduir contaminació alhora.

La tragèdia japonesa i el debat nuclear

La central nuclear de Fukushima. http://www.digitalglobe.com/

Comentava l’Aleix al seu Tumblr que és oportunista començar ara un debat entorn a les nuclears aprofitant el desastre del Japó. Mmm not so sure... la seguretat de les centrals avui és la mateixa que la de la setmana passada si, però els fets recents ens han demostrat que aquesta seguretat és insuficient.

Amb l’energia nuclear passa algu molt senzill: dóna excel·lents beneficis, es generen enormes quantitats d’energia i per tant es pot prescindir de les centres tèrmiques tradicionals que són terriblement contaminants. Però amb les nuclears es juga fort. Qui juga al poker sap que es pot ser conservador o agressiu en el joc, i jugar amb les nuclears és anar all in. El problema és que SI, les centrals són cada dia més segures, Si, només s’han produït tres accidents grans en els últims 30 anys i SI, contaminen molt menys que les tèrmiques. Tot això és indiscutible, però és igual d’indiscutible que si es produeix l’accident, la cadena d’errors o el que sigui que surti malament el preu a pagar és altíssim. I altíssim no ja per els treballadors de la central o els habitants del voltant sinó per les generacions properes. A més és un dany impossible de quantificar perquè es dissolt en la mortalitat de les següents generacions en forma de càncer i malformacions com ha passat a Ucrania i algunes zones d’Alemania. I tampoc és un dany local perquè els elements contaminants no desapareixen, s’infiltren en els vegetals, en els animals i s’integren en la cadena tròfica per molts anys. Aquest segon aspecte no es pot controlar ni medir, però que no es pugui medir no vol dir que no existeixi i que no el tinguem en compte.

El que em molesta de les nuclears és que hipotequen el futur de molta gent sense preguntar a ningú. Ens arroguem la capacitat com a éssers humans de jugar amb una potència que ens sobrepassa i que no podem controlar (podem iniciar una reacció nuclear però no podem parar-la en sec) i els efectes de la qual no sabem eliminar (la radiació). El que estan donant ara als japonesos és la mateixa pastilla de clor que es donava als primers anys 50! No hem avançat gens en solucionar els problemes que genera (radiació + residus) i en canvi hem plagat el planeta amb prop de 500 reactors nuclears. Quan Chernobyl ens va demostrar que no n’hi havia prou amb les mesures estàndard vam decidir que havíem de posar un encoframent a tots els reactors nuclears i així ens vam pensar que tots els problemes estaven solucionats. Ara el Japó ens demostra que no n’hi ha prou.

Diuen els partidaris d’aquest model que amb el Japó s’ha demostrat que les mesures de seguretat han funcionat perquè només ha fallat el sistema de refrigeració després d’un terratrèmol de 8,9 graus. Però per mi la dada es pot llegir a l’inrevés també. Ni tan sols el Japó, la segona economia mundial fins fa dos dies i el país millor preparat per resistir terratrèmols del món ha pogut resistir l’envat de la naturalesa. Serem tan il·lusos com per pensar que la resta dels reactors nuclears del món estan tan ben preparats davant les eventualitats com els del Japó? 

Documental: Últimas sesiones con Marilyn

Dissabte passat la noche temática dedicava la nit a dos molt bons documentals sobre cinema. El primer sobre la vida turmentada de Marilyn Monroe i el segon sobre la caça de bruixes i la relació contradictòria entre el dramaturg Arthur Miller i el director de cinema Elia Kazan.

El que us deixo aquí és el primer tros del documental titulat Últimas sesiones con Marilyn que el podeu veure a través de Youtube o del portal de RTVE del que també us deixo el link. (recomano la versió de la noche temàtica, la veu és molt més evocadora).

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20110226/noche-tematica-ultimas-sesiones-con-marilyn/1031262.shtml

Em sembla interessant perquè no és un documental al l’ús, no repassa la vida de Marilyn sense més sinó que es basa en les cintes que es van trobar després de la seva mort (recordem que es va suïcidar amb una sobredosi) i en els últims 30 mesos de la seva vida en que es va sotmetre a un profund psicoanàlisi de la mà del doctor Ralph Greenson. El documental es qüestiona què la va dur a suïcidar-se. Va ser la fama? Els seus desequilibris mentals? La incapacitat d’estimar? La confusió entre la Marilyn cinematogràfica i la Norma Jean de fora de la pantalla? O va ser la profundes i brutals sessions de psicoanàlisi que van remoure el passat i van fer aflorar totes les seves debilitats?

El documental està narrat amb mestria, sentim la verdadera veu de la Norma Jean, explicant les seves debilitats, una veu que és a vegades sensual però la majoria de cops és un fil de veu, insegura, desesperada, depressiva. Sabem a més que poques setmanes després de les gravacions prenia la decisió d’acabar amb la seva vida. Sentim al gran mite del cel·luloide parlar de la seva mare, de la mort, dels fracassos matrimonials amb Joe DiMaggio i Arthur Miller, del seu frenesí sexual i de que necessita més un pare que un amant. El documental ens provoca malestar perquè coneixem la cara visible d’aquesta actriu que confessa que no sap parlar i que per això li agrada tant que li facin fotos, perquè les fan en silenci. 

Tots coneixem la Marilyn de somriure perenne de grans pel·lícules com La tentacion vive arriba o Con faldas y a lo loco, però la veu que sentim a les cintes és la d’una Marilyn de porcellana, que necessita ser ajudada i que al seu voltant només troba homes que la desitgen sexualment, dones que l’envegen i una gran majoria que la menysté per ser una rossa tonta. Entremig hi trobem un psiquiatra que ho deixa tot per intentar treure a l’actriu del pou, deixa als seus clients i hi implica la seva pròpia família, però la desesperació de Marilyn és tan gran que comença a arrossegar al mateix doctor a la depressió. I en tot això una pàtina de tragèdia sempre present doncs sabem que la data límit d’aquest procés és un dia d’agost de 1962 en que tot acaba.

El documental és lent però és potent i té imatges que m’esgarrifen. El moment en que Marilyn està tant drogada i destrossada anímicament que no pot recordar la lletra del cumpleaños feliz en els assajos de l’aniversari de John Fitzerald Kennedy posa els pèls de punta . Les dures descripcions d’una Marilyn que és fins i tot arrestada per conducta sexual impròpia es succeeixen i veiem com al final es converteix en una addicta a les sessions de psicoanàlisi, que sovint s’allarguen durant més de cinc hores matí i tarda.

És doncs el relat molt ben construït d’una tragèdia. De la mort d’un icona mundial, però també de la mort d’una noia inadaptada, que va ser hissada al capdamunt sense estar preparada i a qui els focus i la premsa van destrossar. El mite de Marilyn va quedar en la historia però ningú es va fer culpable de la seva mort, ningú va prendre les conclusions que s’havien de prendre i la seva història acaba sent la història de molts altres fracassats a qui les llums i els brillants de la fama arriben massa aviat.  

Black Swan, genial Cisne Negro d'Aronofsky

Escric aquesta crítica tot i sabent que em quedaré curt, doncs aquesta Black Swan és una peli que es viu i es sent i no es presta a un anàlisi en fred. Realment el millor que puc dir és que la peli em va portar per on va voler, vaig sentir el que havia de sentir en tot moment, entusiasme, por, desig tot en la seva justa mesura i vaig acabar saciat, satisfet, plenament content amb el que havia vist. I això per mi ja és dir molt avui en dia.

Black Swan és en aparença una peli senzilla. Natalie Portman és una ballarina de ballet clàssic, molt bona tècnicament i aspirant al lloc de primera ballarina amb l’estrena de la nova obra “el llac dels cignes” de Txaikovski. Fins aquí res de diferent amb altres grans pelis que han explotat les bambolines dels teatres i les relacions diva veterana amb jove ambiciosa. El referent més clar en aquest sentit és Eva al desnudo, que si no heu vist encara també és molt recomanable. 

 L’aspirant però haurà de ser capaç de ballar el cigne blanc, de bellesa clàssica infinita, però també el cigne negre, emotiu, passional i seductor. És aquest segon aspecte del personatge el que no acaba de quadrar amb el personatge de Nina Sayers que ha portat una vida d’entrenament, de rigor i de perfecció sota la tutela de la seva sobreprotectora mare que també havia estat ballarina.  La pressió del coreògraf, l’imminent estrena i la presència d’una Mila Kunis que sembla l’alter ego invers de la protagonista  portaran al personatge de Natalie Portman a explorar el seu costat fosc en busca de l’emotivitat i el caràcter necessari per ballar el cigne negre. 

Un cop plantejat l’argument la pel·lícula es transforma en una batalla simbòlica entre el blanc i el negre. Per entendre-la plenament fareu bé de recordar la distinció Nietzscheana entre  apol·lini i dionisíac. Els elements apol·linis provenen d’Apol·lo déu de la llum i de l’art i són la disciplina, la bellesa clàssica, la llum la perfecció etc. En contra els elements dionisíacs corresponen a Dionisos, el déu del vi i de l’orgia. Allò dionisíac és el sentir, l’obscuritat, l’emoció desfermada, el sexe, el no-control etc. En definitiva i embrancant-ho amb Froid és el conscient i la civilització vs el subconscient i la naturalesa. Nina haurà d’abandonar el seu controlat caràcter apol·lini per fer un viatge cap al seu perillós costat dionisíac. 

El que ens juguem avui a Egipte

La revolta dels joves egipcis viurà probablement en el dia d’avui el seu moment clau. Si els organitzadors aconsegueixen convocar tota la gent que pretenen en una manifestació massiva i pacífica amb l’exèrcit donant-los suport, serà molt difícil que Mubarak recuperi el control. La clau no està tant en el paper dels joves que es manifesten sinó en la decisió que han pres  els comandants de l’exèrcit egipci de no atacar als manifestants.

Si la revolta té èxit ens trobarem amb una situació geopolítica nova, i és que Egipte no és Tunísia. Egipte és una peça clau en el món àrab, ho ha estat sempre perquè representa el somni d’un món àrab desenvolupat integrat dins del primer món. La revolta egípcia té doncs més rellevància que constatar que el twitter és important (com s’empenyen en explicar-nos a tots els telenotícies) té una càrrega de fons que pot canviar molt les dinàmiques de força del món en què vivim.

Egipte sempre ha estat el país àrab més desenvolupat. Va ser el primer en alliberar-se de la dominació turc-otomana i un dels primers en alliberar-se de la dominació colonial britànica. És aquest caràcter auto emancipador el que fa d’Egipte un referent per als altres països de la zona. És important perquè el gruix de reformes egípcies han estat endògenes, produïdes per ells mateixos i sense la necessitat d’un tutelatge extern.

Aquest és el gran somni del món àrab, una emancipació total dels intervencionismes d’occident i un desenvolupament per ells mateixos. Un cop emancipats del britànics després de la IIa Guerra Mundial,  van tenir una etapa de socialisme amb Nasser i posteriorment un retorn al liberalisme amb Saddat. Els dos van ser figures presidencials autoritàries, que van apostar per un model de partit únic amb grans projectes en matèria d’infraestructures com la presa d’Assuan construïda amb diners soviètics o la promoció del canal de Suez. Durant els anys de Nasser Egipte va ser molt bel·ligerant amb Israel, però amb Saddat es va passar a una política de no agressió pagada a preu d’or pels Estats Units. Hosni Mubarak va substituir a l’assasinat Saddat al 1981 i desde llavors el país s’ha estancat política i econòmicament. Les reformes en matèria d’infraestructures no han anat acompanyades de canvi social ni de liberalització democràtica i ara en plena crisi econòmica mundial exploten els descontents acumulats.

El poder del perro, de Don Winslow

Després d’un any de rebre’n notícia i de sentir-ne grans referències aquest Nadal em vaig decidir finalment a llegir-me “el poder del perro” de don Winslow.
Poques coses dolentes trobareu escrites sobre aquest llibre i aquest autor, al que plouen ja ofertes de Hollywood i que reencarna la millor tradició d’escriptors de novel•la negra, en línia directa amb Doshiell Hammett, Raymond Chandler o el més recent James Ellroy.

El poder del perro és un llibre ambiciós, cru i potent. Comença amb una escena atroç que tardarà moltes pàgines a explicar-nos però que ens situa hàbilment en el to del llibre. La immersió en els personatges tampoc costarà gens doncs ens trobem d’immediat enmig d’una tempesta d’acció.


Durant 700 pàgines acompanyarem a Art Keller, agent de l’agència nord-americana antidroga en la seva croada personal contra el clan dels Barrera que controlen tot el negoci de la droga a Mèxic. No serà una lluita fàcil, hi haurà matances, injustícies, conspiracions i droga, molta droga. Keller no serà a més l’únic personatge ja que recorrerem els diferents clans de Mèxic, la màfia novayorkesa, els businessmen de Shanghai i els càrtels de Colòmbia a través dels ulls de narcotraficants, policies corruptes, prostitutes d’alt standing i inclús un bisbe. Tot plegat per desenvolupar una historia enorme que ens il•lustra com el narcotràfic taca tota la societat a tots els nivells i que encara que no puguem assumir que tot el que explica Winslow sigui cert, ens permet copsar perquè la lluita contra el narcotràfic és una lluita perduda des de fa temps.

La Dansa dels sables, La Trinca i Billy Wilder

Veient aquesta nit aquest programa de TV3 “No me la puc treure del cap” he redescobert una cançó que feia molt temps que no sentia. La Dansa del sabre de La Trinca és una descripció molt aguda de l’intent de cop d’estat de Tejero del 23 F de 1981. Ja sabeu, com que als rumors de cop d’estat se’n deia soroll de sables als de La Trinca no se’ls va acudir res millor que utilitzar el ritme endimoniat de la Dansa dels sabres de Aram Kachaturian per explicar aquells fets que tot just acabaven de passar. La lletra no té preu, i si us mireu el programa de Tv3 que us adjunto aquí a dalt descobrireu coses que segurament no sabíeu.

De petit tenia el cassette de la trinca i l’escoltàvem amb els pares al cotxe així que la cançó em sonava, però no m’havia adonat mai fins avui que també és la mateixa música d’una de les meves escenes preferides del cinema clàssic. Aquesta cançó surt a Uno, Dos, Tres de Billy Wilder. Una esbojarrada comèdia de l’any 1961 del mestre Polonès que munta un monumental embolic entre russos i americans al Berlín de postguerra. És una sàtira enorme al sistema soviètic i una de les pel•lícules més hilarants i plena de detalls històrics que he vist. La escena en qüestió té lloc en un hotel de la banda comunista de Berlín i consisteix en una negociació entre els delegats russos i el director de la Coca-Cola. Aquest últim (interpretat per un magnífic James Cagney que va acceptar tornar de la jubilació per interpretar un últim personatge a les ordres de Wilder) ofereix la seva secretaria rossa a canvi de que els russos alliberin un presoner. Els russos intenten negociar però els encants de la bella secretaria que dansa al ritme d’aquesta endimoniada melodia els faran cedir.

La escena és un punt culminant de la pel•lícula, el moment en que el personatge de Cagney decideix entrar en acció i el ritme no s’aturarà fins al final. Suposo que algun dia en faré una ressenya completa perquè realment és un must see. Us deixo el vídeo de l'escena concretament des del minut 2.

Per acabar de lligar les coincidències històriques hem de recordar que Kachaturian, el compositor de l’obra era d’origen armeni, i per tant va viure sota la URSS de Stalin. De fet, la dansa dels sabres és un fragment d’un ballet molt popular a la rússia de l’època. Kachaturian era un ferm defensor de Stalin al que fins i tot va dedicar una oda sifònica amb el seu nom. El cas és que aquesta dansa dels sabres es va estrenar dins del ballet Gayaneh al 1942, va contar amb el beneplàcit de Iosiv Stalin i és d’inspiració profundament soviètica.

Com veieu, un altre gol a favor del mestre Wilder que utilitza una cançó típicament russa per fer anar de corcoll als tres delegats soviètics a la pel.lícula, tot plegat molt subtil... La trinca vint anys després van recuperar la melodia per fer una peça satírica amb els últims estertors del feixisme espanyol. Tot plegat molt rodó. 

Per acabar us deixo amb la composició original.