La família, pilar bàsic de la educació

Ahir ens despertàvem amb la notícia que el govern català pretén imposar un examen de final de cicle als alumnes que acabin 6è de primària i hagin de passar a la ESO. L’examen seria de competències bàsiques: comprensió lectora, escriure correctament i resolució de problemes matemàtics.

He de dir que em sembla una bona iniciativa a pesar de que crec no crec en això que sigui un examen purament de caràcter consultiu.
Jo faria un examen fàcil, de mínims, mínims, i el faria eliminatori. Tot aquell que sàpiga llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar i dividir passa a l’ensenyança obligatòria sense problemes, però el que no passi que es quedi un any més a primària evolucionant. Pot semblar cruel fer repetir un nen tan petit, però ho considero imprescindible per evitar el fracàs escolar.

Actualment la LOE només permet repetir un cop a la primària, en casos molt, molt excepcionals dos. Directament no em sembla bé, cada persona té les seves velocitats d’aprenentatge i no tots els nens són iguals, però això no vol dir que tots hagin de passar curs indistintament del que sàpiguen o del que no. Crec que s’hauria d’eliminar la connotació negativa que té repetir curs a edats tan petites. Cada cicle de primària té o hauria de tenir uns objectius pedagògics determinats, uns objectius d’aprenentatge a assolir per a cada assignatura (sembla quelcom molt lògic però això tan simple com una taula de continguts obligatoris per a cada curs no existeix..). Si al final del cicle l’alumne no ha assolit els objectius, se’l fa repetir. Però repetir no com a sinònim de fracàs sinó com a prevenció del fracàs. No passa res per no haver-hi arribat als objectius, no estigmatitzarem al nen, no és que sigui mal nen o que no vulgui aprendre, simplement va més lent que els altres i necessita més temps per arribar al nivell requerit. L’hi donem un any més i així estarà preparat per el que l’espera.

A primària apart dels continguts per entendre el món que els rodeja que s’imparteixen a coneixement del medi, el que s’ensenya als nens són les eines que faran servir al llarg de la seva vida per seguir aprenent coses més difícils. Amb la LOE i la no-repetició el que aconseguim és aplaçar el fracàs de l’alumne. Perquè aviam, si un alumne no és capaç de llegir amb fluïdesa, com voleu que entengui la revolució francesa que li explicaran a quart o si no sap multiplicar amb fluïdesa com voleu que entengui la química o la física?

Evidentment els problemes educatius d’aquest país van molt més enllà d’això, i segurament un correcte anàlisi de la situació em portaria molt espai.

En primer lloc aquest país ha de començar a valorar als seus mestres. Sí, hi ha mals mestres, com mals polítics o mals lampistes, però també n’hi ha de molt bons.
També hem d’eliminar aquesta idea de que ser mestre és un xollo perquè es tenen tres mesos de vacances. Els mestres d’avui en dia necessiten tots i cada un d’aquests dies per no explotar, és probablement una de les professions més estressants que existeixen i si són el sector professional que més baixes per depressió agafen no és perquè no els agradi treballar, o perquè siguin hipocondríacs. Així doncs prou de menysprear a la professió que el que necessita és precisament prestigi social.
Anem a trencar un altre mite, els mestres no es fan mestres perquè els agraden els nens. Això és una tonteria, la gran majoria són mestres perquè els agrada ensenyar. Explicar coses i veure com ho assimilen els alumnes i com el món se’ls ordena al seu cap gràcies a les explicacions ha de ser una sensació poderosíssima.
Però els mestres són això, mestres, no són ni policies ni gladiadors ni domadors de lleons. Als mestres se’ls ensenya a ensenyar, no a lluitar contra petits monstres que arriben desfermats a classe.

Els principis bàsics de disciplina, obediència i respecte cap a l’autoritat que ha de tenir tota personeta que entra a l’escola no els posa l’escola, perquè no té ni els mètodes ni els mitjans per fer-ho. Aquests principis els posa la família. Els pares han de construir el recipient de valors i l’escola ja posarà els continguts dins d’aquest recipient. És cert que l’escola no només ha de posar continguts sinó que ha de contribuir a formar persones però si els pares fracassen en la seva tasca l’escola no pot tractar amb els problemes que li arriben i a sobre pretendre educar els alumnes. No pot fer-ho perquè a més de no ser la seva funció no té ni els mitjans ni els mètodes necessaris.

Com disciplines a un nen que no respecta res si no pots fer servir cap de les mesures repressives que s’aplicaven abans? Si el diàleg amb els pares no funciona perquè es creuen abans al seu estimat fill que al mestre? Si no el pots fer fora de classe perquè hem de ser tolerants amb els nens? Si no li pots posar examen de càstig perquè l’escola té la política de no fer examens? Si no li pots posar més deures perquè no va amb la política del centre? El màxim que pots fer és deixar-lo sense pati però al nen això li serà igual, i mentre el mestre triga quatre mesos a disciplinar als 3 nens que no tenen els valors necessaris per estar a l’escola, els 27 nens restants de la classe han perdut uns continguts preciosíssims per a la seva futura educació.

D’això senyors, no se’n pot dir fracàs escolar, se li ha de dir fracàs familiar!

La labor a realitzar ha de ser doble, per una banda les famílies han d’estar molt més a sobre del nen, sobretot en temes disciplinaris, s’ha de saber dir “no” a temps i dedicar al nen l’atenció necessària. Si no tens aquest temps o no el vols gastar en el nen, no el tinguis. És preferible no criar res que criar un monstre que al fi i a cap són el nostre futur.

Per altre banda la societat hauria de despenalitzar alguns termes molt desvalorats avui en dia. Parlo de termes com disciplina, esforç, respecte, autoritat... L’onada de “buenismo” que vivim ens porta a pensar en que el nen aprendrà sol mirant les flors o la bonica natura que el rodeja. Ens oblidem que el procés educatiu no només no és gens fàcil sinó que a més convé que no ho sigui! Al nen l’hem de preparar per al futur, no hem d’apartar els obstacles del seu davant sinó que l’hem d’encoratjar a saltar-los.

En fi, ja m’he allargat massa per avui, però crec que és un tema cabdal al que els ciutadans de peu no n’hi fem massa cas. Només se’n ocupen els polítics i els directament implicats però tots els altres ens en rentem les mans.