A dance with dragons finiquitat. A esperar sis anys més a que el senyor Martin continuí una mica més la història. Anem amb la crítica.
Primera conclusió: no és un mal llibre. Segona conclusió: és una decepció.
El cinquè llibre de la saga Canción de hielo i fuego és un immens volum de 1016 pàgines que si no voleu esperar nosequants mesos haureu de llegir en anglès. Amb prop de 4000 pàgines a les seves espatlles la saga ja és plenament desenvolupada, ja coneixem els personatges, ja ens els hem fet nostres, i això hauria d’anar a favor de la narrativa de Martin. Per altre banda però, a dos llibres del final les ingents trames paral·leles que inunden aquest món imaginari han de començar a tancar-se i per tant cal que molts personatges comencin a entrar en contacte entre ells.
El major mèrit d’aquesta saga recau en la quantitat d’informació que maneja l’autor. Perquè us feu una idea dels personatges dels que estem parlant, hi ha 52 pàgines al final del llibre de índex de personatges perquè ningú no es perdi. Entenc doncs que amb tal volum d’històries, la trama pesi molt i costi de moure i de fer avançar.
També reconec que A dance with dragons té moments brillants, diàlegs hilarants i evocacions extraordinàries, aquelles frases que provoquen que la teva imaginació voli. També recuperem tota una sèrie de personatges que havíem deixat al tercer llibre. I evidentment continuem amb la crueltat desmesurada en alguns trams, en les morts inesperades i cruels per al lector. En aquest nou llibre però tenim un nou element: resurreccions. Algun personatge que creiem mort que torna a l’acció amb la qual cosa la mort perd importància perquè sabem que, si fa falta, Martin el tornarà a la vida d’alguna manera. Hi ha la sensació que els reptes erigits per el mateix Martin en els llibres anteriors necessiten d’alguna trampa narrativa o de la complicitat del lector per començar a ser resolts. Només així acceptem masses coincidències com que un personatge llançat per la borda al mar sigui recuperat per un altre personatge principal uns quans capítols després. Coses poc verosímils però necessàries per fer-ho quadrar-ho tot.
El llibre té dos protagonistes destacadíssims: Daenarys Stormborn i Jon Snow, els dos grans personatges de la saga cosa molt encertada a primera vista ja que són els cridats a esdevenir grans herois d’aquesta aventura larger than life. Tyron també conta amb molts capítols però en bona part d’ells no és el nostre Tyron, és una versió edulcorada que ens impedeix gaudir plenament de la seva llengua viperina.
I com pot ser doncs que un llibre extens, centrat en els tres personatges principals de la història i que té lloc en plena maduresa de la saga sigui una decepció? Doncs perquè el regust no és bo, això podria haver estat un autèntic hit, una novel·la històrica i al final ha quedat només en un bon llibre.
