Palin vs Biden (en aquest ordre)

Aquesta matinada hem tingut el primer i unic debat vicepresidencial entre Sarah Palin i Joe Biden.

Els medis diuen que ha estat un empat, Biden ha mostrat la seva experiència internacional i Palin s'ha defensat a la seva manera, parlant directament a l'espectador, sense artificis i posant-se al nivell dels americans. Són dos candidats molt diferents, Biden és el típic senador-congressista de Washington amb un munt d'anys d'experiència al seu darrere i Palin és una líder Populista, tan conservadora com el que més, no dubta en utilitzar la seva imatge de dona sufrida i treballadora.

No és casual que el candidat que es porta el "yes we can" contínuament a la boca i que vol canviar els ciments de la viciada política nord-americana agafi a un experimentat congressista com vicepresident. Tampoc és casual que un continuista com Mc Cain agafi a un bufón com Palin, que només l'hi serveix per atraure vots. el que així demostren els candidats és que en realitat res canviarà. Algun dia he d'escriure un article sobre la conveniència de que Obama passi d'una manera o d'un altre a millor vida abans que es demostri el bluff de les seves paraules, però de moment només ens cal mirar com els dos candidats intenten abarcar el màxim de sectors socials a la seva campanya, i resolen les seves mancances com a candidats amb l'elecció dels seus segons.

Aquest debat de fet no tenia massa interès més que per comprovar que Palin no s’equivocava i es refeia una mica de les seves últimes intervencions a televisió que havien estat poc menys que desastroses. El que pugui dir Biden de fet no importa a ningú, el que voti demòcrata ho farà per no votar republicà o per Obama, i Biden només està aquí com a figurant, per a garantir (com si realment calgués garantir-ho) que la política d'Obama no anirà tan enllà com alguns han dit. Biden hi és només per fer veure que darrere la imatge poderosa d'Obama hi ha un tio que pot pensar i treure-li les castanyes del foc quan les coses es posin difícils.

Mirant les eleccions des de la distancia em trobo amb un dilema moral, per una banda, crec que Hillary era molt millor candidata que Obama, simplement per carrera i per transmetre seguretat. En un context de crisi econòmica com aquest, torna a servir el lema que Bill Clinton utilitzava contra Bush pare, "It's economics stupid!". És a dir avui l'americà mig el que vol és sensació de seguretat sentir que l'estat està fent alguna cosa per treure el país de la crisi. Necessiten un tio com Roosevelt que per lluitar contra la gran depressió va impulsar més de 100 lleis i mesures governamentals en menys d'un any (la majoria d'elles inútils) amb la simple intenció de reconfortar als americans. El New Deal no va ser cap miracle, va ser una allau de projectes, molta implicació de l'estat i uns programes televisats en que sortia Roosevelt al costat de la xemeneia de casa seva explicant a la nació el que s'estava fent. Això feia veure als americans que estaven treballant tots a una per sortir de la situació, i finalment ho van aconseguir (amb una guerra pel mig...).
El que vull dir és que no crec que ara es necessiti un candidat que és com una ruleta, que pot sortir bé o pot sortir malament com és Obama. Tampoc necessitem a un Mc Cain continuista que seguirà protegint els interessos dels de sempre i que als seus 72 anys no el veig amb la energia necessària per aquest període difícil que estem vivint. Necessitaríem una figura sòlida, que no generés gaires dubtes i que tingués l'empenta necessària. El candidat ideal? Segurament no existeix-hi, però crec que Hillary Clinton és molt més pròxima a aquest perfil que Obama o Mc Cain.

En fi, em trobo que amb la antipatia que em genera la candidatura demòcrata, que crec que s'ha equivocat en el seu plantejament i que a més a traït als seus principis elegint a Biden com a vicepresident, sento estranyament més simpatia per els republicans, no tan per Mc Cain que em sembla un androide amb mobilitat reduïda, sinó per Sarah Palin.
Què voleu que us digui però aquesta dona em desperta certa admiració. Jugava de base a l'equip de basquet del seu institut i això sempre és una bona referència, va estudiar comunicació i ha estat primer alcaldessa del seu poble i més tard governadora d'Alaska. Es va casar amb el seu amor de tota la vida, i han tingut 5 fills, el major ha estat destinat a Iraq i la seva filla de 18 anys acaba d'anunciar que està embarassada. És el somni americà en majúscules, una dona treballadora que no renuncia a la família a pesar de la carrera política, ella ha treballat per a la família i ara la família treballarà per a ella. Tot aquesta simpatia que em desperta s'esvaeix però al sentir els seus arguments. És membre de l'associació nacional del rifle, està a favor d'explicar el creacionisme, de seguir aplicant la pena de mort i diu que l'abort és una atrocitat.

He de fer un esforç per situar-me al costat d'Obama i Biden per no caure en l'admiració cap a aquesta viuda negra que encisa amb la seva imatge i currículum però les paraules de la qual destil•len verí i odi.

Ja per acabar diré que també em fascina estranyament aquest món conservador americà, de les esglésies evangelistes i metodistes. Trobo infame el missatge d’intolerància i de dogma religiós que desprenen però em sento molt atret per aquesta idea de comunitat que tenen... algun dia també hauré d'escriure sobre això suposo.

En fi, si algú té alguna opinió al respecte ja sabeu on criticar-me!!