El dia 30 d'aquest mes farà 1300 anys que Tariq ibn Musa posava per primer cop el peu en la península ibèrica. 1300 anys de la presència islàmica a l’Europa continental. També he llegit últimament el llibre de George Steiner Una cierta idea de Europa. I finalment avui he tingut una conferència sobre fronteres europees, espai Schengen i la fronteres de Ceuta i Gibraltar.
Tot plegat em fa reflexionar sobre Europa, la nostra Europa, aquesta que ara ha de rescatar un dels seus membres més significats i aquesta que qui sap si d’aquí poc no ens haurà de rescatar a nosaltres també.
L’etern debat sobre què és Europa no el resoldrem ni ara ni aquí però m'agradaria llençar algunes idees del que he llegit i sentit aquests dies.
En primer lloc, el fracàs econòmic de Portugal, Grècia i Espanya és un fracàs d’Europa en el seu conjunt. Es tracta de tres països vitals en la formació de la identitat europea. El primer perquè la nostra herència hel·lenística és fonamental en tota la nostra cultura, i els dos següents perquè són els que històricament van donar el gran salt, el de explorar, conquistar i voler conèixer terres remotes que posteriorment marcarà per sempre el caràcter europeu.
La tradició europea és una superposició de capes: una herència clàssica conjugada amb una mitologia judeocristiana, una ànsia per saber, explorar nous móns i admirar la bellesa formal de les creacions humanes, però al mateix temps també és una tradició caïnita, intolerant, que s’ha construït a través de la lluita contra l’altre (l’islam sobretot però també jueus o indígenes) una cultura que busca la dominació, una cultura que ha portat la infal·libilitat i la idea de progrés fins a límits inconcebibles. La construcció europea ha vist com el seu projecte culminava en la Shoa de 6 milions de jueus i en dues guerres d’una dimensió tan mortífera però també tant ideològicament denses que són irrepetibles.
