Bé, diumenge passat vaig anar a veure Mortadelo el musical. Bé de fet és “The Miusical”. Les entrades ens les havien regalat així que vaig pensar que un diumenge a la tarda sense res a fer bé podíem dedicar-lo a passar una estona relaxada al Teatre. De fet el Tívoli em portava bons records perquè és on es va fer l’any passat l’espectacle Stalin, protagonitzat per Josep Maria Flotats, que em va agradar molt. Així, vam anar amb la Natalia a veure un espectacle que esperavem ens proporcionaria una bona estona.
Cap dels dos som grans fans del còmimc d’Ibañez, n’hem llegit molts però no li professem gran veneració. Jo em preguntava com serien capaços els productors del musical d’estructurar un guió que unís els personatjes del còmic amb un gènere amb el que ningú els identifica com és el musical. I per altre banda volia veure com resolien el problema dels efectes especials o les exageracions físiques del còmic en el directe del teatre.
El primer dubte m’el van resoldre rapidament: el llibret de l’obra no arriva a la categoria de guió, es redueix en una minihistoria estúpida sobre un geni del disfraç que rapta, Atenció, a un Sultà Arab, a un important càrrec polític que a vegades figura que és Xinès i a vegades Japonès i finalment a la Reina d’Anglaterra!! Tot això mentre s’estrena un musical que és una paròdia del “Fantasma de la Òpera” d’Andrew Lloyd Webber. Els encarregats de protegir a les autoritats no son altres que Mortadelo y Filemon. Evidentment el musical no té ni gota de l’humor dels còmics i els personatges estàn pèsimament caracteritzats. Aquí tothom s’arrenca a cantar sense cap pudor, i com que s’han de guanyar el favor i la implicació del públic no canten cançons compostes adientment per a la historia, sino que canten cançons del pop espanyol més ranci tipus “la vida és una tómbola” o “borriquito como tu”. Així el públic pot riure i seguir l’espectacle fent palmes amb les mans.
Per sort el tema dels efectes especials està força ben resolt i el que és trist és veure que s’hi han deixat molts diners en organitzar tot aquest despropòsit. El que ja no entenc de cap manera és que cada cop que un protagonista estornuda (uns 5 o 6 cops al llarg de la funció) es tiri aigua vaporitzada sobre el públic... és innecessari...
Tot i això el que més em va preocupar no va ser la qualitat de l’espectacle sino alguns elements dissonants amb la societat del segle XXI.
En primer lloc, a escena sempre, sempre, sempre hi ha 6 o 8 noies joves, contínuament en roba interior, fent balls i fent els coros. Evidentment això camufla el pèssim nivell de l’espectacle i fa bon beure, però realment era necessari? Em va recordar als programes de telecinco de fa molts anys en que sortien aquelles noies en top-less al voltant del senyor Gil o del presentador de torn. I el pitjor de tot era que mirava a la gent del voltant i estava disfrutant!! Inclús es van aixecar per aplaudir al finalitzar la funció!! Em vaig sentir com al Molino, on la massa babejant vitorejava les ballarines!!
En fi, sense voler ser elitista, ja trobo bé que es faci teatre musical per 12 euros l’entrada, i que s’agafi un còmic tan popular com el de Ibàñez, però si es fa, i el pressupost és gran, SISPLAU, no siguin tan efectistes, treballin una mica més en el guió i en els gags i no ens facin sentir com si ens estiguessin donant el Circ que la plebe necessita...
No hay comentarios:
Publicar un comentario