jueves, 25 de diciembre de 2008

La treva de Nadal de 1914


Bon Nadal a tots. Però bon Nadal a la meva manera, no crec en les compres ni en les nadales ni en els carreres engalanats. No crec en el naixement de Jesús ni en res semblant, però curiosament al Nadal em sento transcendent. Suposo que és per ser una data molt senyalada i llargament anunciada, però per a mi els Nadals són moment de reflexió, de balanç i d’estar amb la família i amb la gent important. Més inclús que cap d’any el Nadal em permet una reflexió de recolliment i és en aquests moments tan especials en que prens consciencia plena de tu mateix, de qui és important per a tu i de què estàs fent en aquesta vida. El fet que tota la cristiandat estigui reunida en família celebrant alguna cosa comuna fa sortir els millors sentiments d’un mateix, una sensibilitat que la resta de l’any ofeguem en tràfecs i ocupacions.

És per això que avui em surt de dins parlar-vos d’un episodi àmpliament conegut però que no per això ha de ser oblidat o menystingut.

Ens trobem la nit del 24 de desembre de 1914, la guerra ja fa mesos que dura i el que havia de ser un avanç triomfal s’ha convertit en una matança sense precedents i en una guerra de posicions a base de cavar llargues línies de trinxeres davant l’enemic i desgastar-se mútuament.

Som al sud d’Ypres (Bèlgica) al front occidental i els anglesos afronten la nochebuena amb regals en forma de xocolata i tabac per pujar la moral però sense el material necessari per fer més suportable el dur hivern dins la trinxera. A menys de cinquanta metres hi ha la trinxera alemanya on també es disposen a celebrar la nit amb regals en forma de racions extres i uns abrets de Nadal amb espelmes.

La nit és freda i silenciosa, la sagrada nit no es trenca amb bombardejos, cadascú celebra el Nadal amb els seus companys de trinxera mentre els oficials es refugien a quilometres del gèlid front. De repent a la trinxera anglesa arriben les veus alemanyes cantant stille nacht tímidament al principi però més clarament després. Les nadales es van succeint i els cors dels combatents es van obrint a mesura que transcorren les cançons. El significat concret no l’entenen però el missatge és universal. En un moment determinat una veu alemanya demana als anglesos que s’uneixin al cant. Un soldat anglès els respon que es moririen només de cantar en alemany i una resposta espontània alemanya respon ocurrentment que ells es moririen només de sentir l’alemany cantat per anglesos. La ocurrència causa una rialla generalitzada que relaxa l’ambient. Poc a poc els anglesos comencen a cantar les seves nadales i els alemanys posen els seus petits arbres de Nadal a sobre les trinxeres.

La situació era quasi irreal, una nit màgica i soldats de bàndols irreconciliables cantant junts i aplaudint-se mútuament. Tots aquells homes, la primera generació de combatents, que havien anat a la guerra amb determinació i entusiasme convençuts de la conveniència del conflicte,convençuts d’esclafar al gran enemic i d’imposar el seu model de civilització. Ara, després de mesos de matances mútues, d’enorme desengany envers els seus propis oficials i la naturalesa de la guerra, després de dos mesos de duríssim hivern, en aquella nit màgica tots aquells homes tan alemanys com anglesos com francesos, tots es sentien més pròxims als éssers humans que estaven a l’altra trinxera, amb els que compartien penúries i privacions , que amb l’etèria pàtria o amb els llunyans caps d’estat major.

En aquella nit de 1914 la cruesa de la guerra, la seva impersonalitat i el seu odi, es van esvair momentàniament. L’enemic genèric que tan denostat havia estat per la propaganda dels dos bàndols va prendre cos i forma i sobretot va prendre sentiments. Uns sentiments que no eren diferents als del propi bàndol.

D’aquesta manera les barreres d’idioma, d’educació, de propaganda, de cadena de comandament, totes aquestes barreres van caure com barreres de paper, en aquell moment alemanys i anglesos van deixar per unes hores de ser-ho i van ser per una nit i un dia simples éssers humans. Persones no alineades que van compartir regals, cançons i sentiments de solidaritat, persones humanes que van aprofitar l’avinentesa per enterrar els morts del camp de batalla assistint-se mútuament en els enterraments, éssers humans que segons moltes fonts van arribar a jugar fins i tot partits de futbol junts.

Tota aquella solidaritat es va acabar però quan el dia de Nadal es va esvair. Les noticies del que havia passat va arribar finalment a oïdes dels llunyans caps d’exèrcit, que escandalitzats per el brot d’humanitat que havia tingut la tropa, aquella turba de gent que no podia tenir més sentiments que la ira i l’odi per atacar l’enemic, no van dubtar a dictar càstigs exemplars per disciplinar les seves pròpies files.

La guerra es va reempendre amb la crueltat habitual i l’episodi va ser silenciat. Ben pocs dels participants d’aquella treva de la nit de Nadal van sobreviure als 4 anys de guerra per explicar-ho, i a partir d’aquell moment quan arribava el Nadal s’ordenaven bombardejos intensos sobre les tropes enemigues per evitar cap brot més d’amistat entre enemics.

En fi, Bon Nadal a tots, sacrifiqueu una mica de consumisme i festa insubstancial i invertiu una miqueta en la gent important que us estima i us valora, no perquè sigui el dia del naixement de Jesús ni perquè les grans superfícies comercials ho prediquin, feu-ho per vosaltres mateixos i penseu que molts milions de persones estan fent el mateix.

lunes, 15 de diciembre de 2008

s. XII Historia del rey transparente


Disculpeu les meves imperdonables vacances, però em costa escriure quan no tinc universitat..

Vull parlar-vos d'un bon llibre que ja fa molt temps que és a les llibreries però que em va arribar a les mans fa poc. Es tracta de Historia del Rey Transparente, de Rosa Montero. Un llibre que té una tapa infame, molt poc encertada doncs sempre m'havia semblat més un llibre d’auto ajuda tipus el Caballero de la armadura oxidada que una novel•la històrica.

Anem a deixar una cosa clara d'inici, aquesta no és una bona novel•la històrica, el que busqui fidelitat que se n'oblidi, l'Autora ja ho deixa clar, ella agafa una etapa aproximada de 100 anys del segle XII (ah, el segle XII... la primavera de l'edat mitja..) agafa els seus personatges més importants, els fets i els processos que tenen lloc i els comprimeix en 25 anys. Tot per fer possible que la protagonista, una jove plebeia que es disfressa de cavaller per anar en busca del seu estimat que ha estat fet presoner en una batalla, pugui veure amb els seus ulls a les principals personalitats de l'època, i pugui passejar-se per la cort d’Aquitània o per l'Albí càtar.

El llibre desprèn una lleugeresa molt agraïda, quasi de conte infantil que ajuda a fer passar ràpid les pagines. En dos o tres dies està llegit i a aquesta sensació infantil ajuda la introducció d'un cert element màgic o místic que no sabem mai si és inventat per la protagonista o si és real. Al cap i a la fi això és un conte de fades maquillat amb tocs històrics. Una pagesa insignificant que troba a la seva fada madrina, al seu mentor i àngel protector que la guiarà per el recent descobert món cavalleresc i que farà d'ella un cavaller respectable que es codeja amb duquesses i reines. Un argument històricament totalment inversemblant donada la poca mobilitat social que imperava en aquella època.

La protagonista no té cap tipus d'interès en aquest llibre, almenys per mi, es veu a la primera que és la típica historia d'iniciació, de persona humil que coneix mentor que sap de tot i que a través dels seus ulls innocents sens trasllada una historia. La gràcia d'aquests models està sempre en el mentor, i en aquest cas es una tal Nynive que no sabem si és bruixa però ho sembla. És un personatge interessant perquè es misteriós, sap coses que cap dels contemporanis sap i no les explica, té els problemes típics amb Leola (el personatge principal) doncs la relació no és fàcil però bàsicament és la guia que sempre surt en moments de problemes.

L'altre personatge interessant és la duquessa Dhuoda, un personatge obscur que no sé fins a quin punt és real (va existir una duquessa amb aquest nom a la zona on passa el llibre però uns 200 anys abans que el llibre). Dhuoda és un personatge extrem, d'un passat sanguinolent, és producte de la noblesa cavalleresca més tradicional que l'ha creat. El seu contrapunt és Leonor d’Aquitània, que significa els nous ideals cavallerescos que estan naixent i que es caracteritzen per l'ajuda al necessitat i per l'amor cortès. Dhuoda és al principi un personatge ambigu però on guanya potència el llibre és quan esdevé el que el destí tenia reservat per ella. La dama blanca que ha intentat mantenir-se pura amb grans esforços, no pot seguir oposant-se al seu destí i al seu llinatge i acaba convertint-se en la dama negra, adalid de la mort i la destrucció en la creuada papal contra els càtars. Com diu l’autora: “Los hombres suelen llamar destino a aquello que les sucede cuando pierden las fuerzas para luchar”.

El llibre ens passeja per el segle XII contraposant l'esplendor de la cort Aquitana, que significa la modernitat de l'època, amb l'obscurantisme de les forces papals que reprimeixen durament l’heretgia càtar. El llibre il•lustra com diu l'autora el procés de canvi que es vivia en aquella època amb les veus modernes i dissidents respecte a la tradició en un món encara dominat per les forces tradicionals de l’església i la noblesa bel•ligerant.

Seguint aquest esquema se’ns presenta una historia que si bé sembla massa senzilla i innocent en les primeres pàgines guanya força a mesura que guanyen protagonisme els personatges secundaris fins que paradoxalment la proliferació de personatges secundaris fa que l’interès decaigui cap al final. El llibre podria ser unes 50 pàgines més curt i no passaria res però tampoc molesten excessivament, és simplement que un personatge com Leon és innecessari.

Un altre cosa bona és que el llibre permet varies lectures a nivells diferents, des del simple per a qui es prengui la historia com una simple novel•la a un més complex a nivell ètic i moral doncs tots els personatges i situacions tenen un rerefons ètic i simbòlic que es pot veure sense dificultat. Moltes de les reflexions que fa la protagonista calen fons doncs són ben escrites i diuen veritats com punys, potser la part final és més rica en aquest tipus de manifestacions i menys en ritme o acció de l’aventura però això també podria ser perquè a mesura que el personatge creix i envelleix també creix en maduresa i sobretot en lucidesa.

Un bon llibre en resum per llegir sense maldecaps fer una visita al nostre segle XII i passar una bona estona aquest Nadal. Jo trobo a faltar una miqueta més de protagonisme eclesiàstic doncs és una historia molt civil per a l’època però no es pot tenir tot. També us he de dir que el llibre el fruiran més les dones que els homes doncs es podran identificar més amb el protagonisme femení.

Per últim recordar-vos que com deia el mestre Eco, no llegim per fer-nos més cultes o per tenir més èxit sinó per viure més, llegir és seguir vivint i cadascú ho fa a la seva manera però de tant en tant va bé deixar les profunditats dels llibres d’història i entretenir-se amb una novel•la distreta i si està ben feta com aquesta doncs millor que millor!

martes, 2 de diciembre de 2008

Appaloosa


Deixant el tema de Bolonya que em té atrapat irremediablement, he de fer algunes ressenyes de coses que he vist o llegit aquests dies i començarem amb aquest western que es va estrenar al mateix temps que el nou Bond i que ens arriba sota el nom de Appaloosa.

Com segurament ja sabreu es tracta d’una nova aproximació moderna al gènere per excel•lència del cinema, el Western. Dic una nova aproximació perquè ja no es pot considerar que el western sigui un gènere actual, doncs amb prou feines s’estrenen una o dues pel•lícules d’aquesta temàtica cada any. i és una pena perquè dona per molt, i sobretot té molta tradició.

Tot i així si que hem pogut gaudir aquest any de la magnífica "el tren de las 3 i 10" que a pesar d’arribar-nos aquí a Espanya amb un any de retràs respecte als EUA em vaig reprimir com vaig poder per no veure-la a la petita pantalla de l’ordenador doncs un western sense cinema no és el mateix. La pel•lícula de James Mangold ens oferia un duel interpretatiu d’altura (Bale vs Crowe) i una pel•lícula trepidant sense ínfules de gran clàssic però si aprofitant els mètodes actuals per fer un molt bon entreteniment no carent de contingut i diàlegs elegants.

Amb aquesta experiència recent em mirava amb molts bons ulls la pel•lícula que preparava des de feia temps Ed Harris, un excel•lent actor que des del seu paper al show de Truman sempre m’ha agradat. Ara Harris es posava darrere la càmera, fitxava a Viggo Mortensen (no el tinc molt ben valorat però compleix) i a Jeremy Irons per fer de dolent. Vaig pensar que tres actors d’aquest calat eren una bona elecció i els pòsters i el tràiler em van semblar molt subtils i molt bons.
Amb aquests precedents, arribats el passat 21 de novembre vaig decidir anar a veure Appaloosa abans que el nou Bond (que per cert encara no he vist). Mala decisió la meva.

Appaloosa narra la història de una parella de justiciers (Harris i Mortensen) que són contractats en un poble anomenat Appaloosa per fer de Sheriffs i lluitar contra el malvat Jeremy Irons que domina el poble com vol.

L’argument és típic de western i un bon inici entusiasma a l’espectador, però ràpidament es veuen les carències del film. En primer lloc l’elecció de Reneé Zellwegger com a dona que porta de cap als protagonistes no pot ser més desencertada. Que consti que en general ella m’agrada, m’agrada l’aspecte fràgil que ofereix a Chicago o la ingenuïtat de Yo yo mismo e Irene, però en una pel•lícula de l'oeste no quadra ni en pintura doncs aquí no estem parlant de la típica figurant de western que es dedica a posar cares boniques als protagonistes i a enamorar-ne a algun sinó que a la pel•lícula de Harris el personatge femení hi té un paper destacat. Es necessitava una actriu més ambigua que generés dubtes a l’espectador sobre les seves intencions i Zellwegger no ho aconsegueix en cap moment.

En molts aspectes el Harris director em recorda a un gos que tenia un amic meu, que de petit es passava el dia sol a casa i quan la família tornava al vespre es posava tant content que saltava movia la cua i es pixava a sobre. No n’era conscient, era una expressió d’alegria més. Amb la pel•lícula de Harris passa una mica el mateix. Harris aconsegueix la financiació que necessita per el seu projecte i esta tan content perquè és tan fan del western que no pot parar-se a pensar en què convé a la pel•lícula i en què no i ho posa tot, absolutament tot. Així tenim que en dues hores hi ha tot el que en 80 anys d’història del western hi ha hagut en milers de pel•lícules diferents. Tenim múltiples homenatges a films passats, dones arrebatadores, dos protagonistes una mica crepusculars, un dolent molt dolent i la seva banda, uns alcaldes del poble atemorits, un semi-duel al carrer central, indis, persecucions...
Són masses coses per fer coherent una historia molt simple que es podia haver resolt amb més humilitat.

No es tracta d’una pel•lícula molt molt dolenta, és simplement un western més dels que s'en podien estrenar 10 l’any 50, però avui en dia cada cop que surt alguna pel•lícula d’aquest gènere esperem alguna cosa més.

En els aspectes positius hi poso el personatge de Harris que em sembla molt original com és capaç d’enfrontar-se amb una vintena de bandits però que no sap com enfrontar-se amb una dama perquè no ho ha fet mai. La frase "hasta ahora solo me habia acostado con putas y indias" és significativa. La relació entre Harris i Mortensen és també bona, una amistat clàssica, però em falla Jeremy Irons, no sabem si és dolent o si fa una mica el que vol, i el gir que té al final és més aviat patètic. També algunes frases mereixen ser recordades com la resposta de Harris al comentari del seu company després d'un duel molt curt i ràpid. Harris respòn, "és que todos sabíamos disparar muy bien" com fent mofa dels llargs duels al sol d'algunes pel.licules.

La entrada dels Indis a tres quarts de pel•lícula per una sola escena també és lamentable, no sé si Harris no volia marxar sense posar-hi indis, o si necessitava alguna cosa per resoldre una trama absurdament embolicada però la qüestió es que els indis apareixen del no res, i sen van tan tranquils com han vingut. Inexplicable.

En fi, Appaloosa és una pel•lícula que no serà llargament recordada per res, no té escenes memorables ni diàlegs brillants ni un clímax digne, tot i així no està mal feta. Dignament filmada i amb bones ambientacions, les interpretacions també son dignes, no ho fan malament però no us espereu un Crowe o un Bale. Harris encaixa en el seu paper però la seva cara és marbre i no transmet tot el que podria. Tampoc espereu que en Viggo es mengi la càmera d’una mirada com fa Crowe, ell està en la seva línia com si això no anés amb ell.

En fi, sempre serà millor això que Disaster Movie, i qualsevol intent de revitalitzar el western és més que benvingut per part meva però em quedo un cop més amb la sensació que hem perdut una altre oportunitat (i van...) de salvar aquest nefast 2008.

Per últim una frase de la meva moleskin de frases cèlebres que curiosament no sé de qui és:

En este mundo hay dos tipos de personas, las que disfrutan de un buen western y los que no entienden de cine.

viernes, 28 de noviembre de 2008

Bolonya, una visió des de dins.


L'Elliot em demana algun comentari sobre els fets que estem vivint aquests dies al voltant de les protestes per l’aplicació de l’anomena’t pla Bolonya. Abans que l'Eliott però ja m’ho demanava la consciència, és un deure suposo però temo fer-me llarg i pesat doncs és un tema que em toca de molt a prop i un tema extens i complicat, amb molts matisos.

Primer de tot la meva situació personal, em trobo entremig de vàries aigües doncs per una banda estic cursant la carrera d'història a la UAB ("la mejor universidad del estado" Ruiz Domenech dixit) que es resisteix a entrar en el nou model de docència, per altre també curso la carrera de geografia, que esta ja plenament integrada en el nou model per això em sembla que puc valorar les diferències que em trobo en un model o un altre. Per últim i per acabar de complicar la cosa, sóc fill orgullós d'un dels dirigents de l'autonòma que contribueix a implantar el nou model.

Amb aquesta experiència personal i veient les coses des de dins, puc dir que la reforma és necessària, té alguns errors de base i sobretot està molt mal publicitada.

Sobre la reforma en si, trobo necessari que la universitat es modernitzi, que els plans docents s'actualitzin i que puguem unificar-nos amb l'espai europeu. Això crec que és indiscutible, Però aquí hi ha un problema que només ara s'està començant a plantejar i que requereix que ens ho mirem amb compte.

Al plantejar la reforma s'està agafant totes les carreres des d'un mateix punt de vista i això és quelcom perillós. Com diu el nostre estimat rector en la seva carta oberta, no es pot tractar igual la docència d'un metge cirurgià que d'un historiador o un filòleg. Classes pràctiques, discussions i lectures a casa si, però tonteries les mínimes. És a dir, en una classe d'enginyeria suposo que allò important és donar les instruccions per construir un pont i fer èmfasi en la pràctica dels càlculs i la problemàtica dels materials perquè el pont no es caigui. Però en historia i les carreres d'humanitats és a la inversa, prima més el nivell teòric que el pràctic. Necessites una proporció mínima de unes 2-3 classes teòriques per afrontar una classe de discussió pràctica. I en el nou model s'aposta desmesuradament per la pràctica desenfrenada que no serveix per a res si no hi ha quelcom a darrere.

Per altre banda el crèdit ECTS provoca molts maldecaps, estic totalment en contra de la idea que tenen els dirigents de fer un estudiant "a temps complet", de fer tanta avaluació continuada, de treure exàmens de 2a convocatòria i de colgar a l'estudiant amb feines a casa.

Crec que la avaluació continuada hauria de ser el funcionament normal d'una assignatura però en cap cas l'única forma d’avaluació. Sempre s'ha de deixar l'opció d'exàmen final perquè el que no vulgui o no hagi pogut assistir a classe pugui demostrar que té el nivell necessari per passar l’assignatura. Aquesta idea de tenir els estudiants controlats, d’avaluar l’assistència a classe no afavoreix la docència. En primer lloc perquè tindràs a gent descontenta a classe que molestarà als altres i en segon perquè més d'un cop m’ha passat tenir un professor nefast i no anar a classe, agafar un manual reconegut i amb dues o tres lectures paral•leles disfrutar més de l’assignatura que no estan lligat a la taula amb el professor.
Aquesta imposició va en la línia de tantes altres que ens intenten controlar innecessariament (80km/h als accessos a Barcelona) i que son producte de l'esquerra malentesa.

A més qui forma als professors en el nou model d'ensenyament quan tota la seva vida han fet quelcom diferent? L'experiència de Geografia és nefasta, els professors reben la directriu que han d’alternar les classe teòriques amb la feina a casa i tothom es llença a posar treballs. Cartografia: 9 crèdits-40 pràctiques obligatòries i 5 exàmens, Geografia Física: 12 crèdits-60 pràctiques obligatòries i també 5 exàmens!! Estem bojos??!! Si això ho fas amb totes les assignatures et trobes amb la impossibilitat de compaginar més de 5 assignatures!! I la carrera segueixen sent 300 crèdits. Per això defenso a ultrança que l’avaluació continua ha de estar ben feta i sempre, sempre amb caràcter voluntari.

En quant al sistema de graus+màster em sembla malèvol perquè es perd contingut.
Si jo en el meu 4t any de carrera ja em trobo amb algunes llacunes enormes de temes que no hem pogut tocar per falta de temps, com es trobarà un estudiant d’història que ha dedicat el seu primer any d’universitat a fer una prolongació del batxillerat amb nocions bàsiques d’altres disciplines humanístiques i que per tant només li resten tres anys per fer historia? A més el nou mètode docent pot ser millor però tothom convé que és més lent i laboriós. Si en una assignatura d’història medieval d'un any amb l’antic model feies 8 temes dels 12 planejats per falta de temps quants faràs amb el nou model? Probablement menys, tindràs menys assignatures per cursar i assignatures més modestes en contingut. Això és el que volem dir quan diem que es perden continguts. Que una persona podrà saber molt bé la revolució francesa perquè haurà llegit i debatut a classe sobre el tema però no sabrà res sobre la revolució americana ni la revolució russa per falta de temps.

Els de dalt diuen que per saber més tindrem els màsters però les persones que fan els màsters no seran la majoria. Si ara la majoria són els simples llicenciats a partir d’ara ho seran els simples graduats i tant per tant i indiscutiblement, un graduat amb 3 anys d'historia sempre sabrà menys que un llicenciat amb 4 anys d'historia. El problema és que aquest graduat és el que futurament serà mestre d’escola i de batxillerat i haurà de transmetre els coneixements als nostres fills. Resultat probable, que el professor d’història del futur tindrà poquíssima idea d’història però això si tindrà molts recursos per buscar a biblioteques, arxius i Internet perquè per aprendre tonteries d’aquestes si que tenim temps per perdre.

Jo ho deia en un dels meus primers posts, estem en una societat eminentment pràctica on no es valora el saber per el saber sinó només el saber aplicat a alguna cosa doncs sinó es veu com una pèrdua de temps. Es valora que sàpigues molt bé un tema molt petit. Sigues el millor en una cosa que només tu treballes i et guanyaràs la vida. agafa un nínxol de saber i fes-lo més profund perquè veure les coses amb perspectiva ja no serveix de res segons la societat.

En quant a les protestes estudiantils em sembla que estan mal enfocades els crits de sempre de "no a la privatització" no serveixen de res. Bolonya arribarà vulguin o no vulguin i per tant en contes de rebutjar-lo de ple tindríem molt més èxit exigint les reformes necessàries que si que podem aconseguir. Polaritzant-nos en contra d’aquesta manera només aconseguim que no s'ens tingui en compte a l’hora d’aplicar Bolonya i no s'ens escolti perquè s'ens titlla de radicals.

Sembla que a la UAB però finalment tothom està entrant en raons, les assemblees han deixat de banda la violència i estan protestant a la manera tradicional, com s’ha fet sempre, parant classes, vagues, pancartes i manifestacions, et pot agradar més o menys però ja no són els brots violents del març de l’any passat on la facultat semblava un camp de batalla ja abans de l’entrada dels mossos. Per part del rectorat sembla que també s’avenen a escoltar una mica, i estan intentant saltar la barrera ideològica de les assemblees per arribar als estudiants de peu i saber la seva verdadera opinió. Per això ens han convocat a reunions de cicle dilluns i ja veurem què passa.

En fi, una petita pinzellada sobre Bolonya, em deixo moltes coses al tinter però tampoc és plan aquí de fer un treball complet sobre el tema.

jueves, 20 de noviembre de 2008

s.XII San Bernardo, el "doctor melifluo"


Al parlar de Sant Bernardo de Claraval em de tenir en compte que estem parlant d’un dels grans. De fet el que esta considerat com l’últim pare de l’església sobre la terra després de Sant Isidoro de Sevilla. Després ja no hi ha més pares perquè la criatura ja esta creada. El cristianisme ja camina sol.

Al segle XII el cristianisme ja camina molt sol però el que veu un jove Bernardo és que la ordre monàstica de Cluny, que predominava en aquell moment, s’està desviant massa de les premisses inicials de pobresa i humilitat per adorar a Déu. Bernardo, és fill de nobles d’alta albúrnia i entra amb tots els honors com a novici al monestir de Citeux, on acabava de néixer una nova ordre que es feia dir del Císter. Ell mateix ha escollit aquesta ordre i ha convençut a 30 amics i familiars a entrar al monestir amb ell. El Císter es caracteritza per el seu rigor en el vot de pobresa. L’austeritat, la pregaria i el treball com a única forma de salvació.

El jove Bernardo va guanyar prestigi ben aviat dins el món monacal doncs era un enorme orador i un estudiant molt preparat. Al 1113 l’envien a fundar un nou monestir que s’anomenarà Claraval o Clairvaux amb 12 companys més. Fundar un monestir amb 12 companys al segle XII no devia ser cosa fàcil i efectivament els inicis son molt complicats amb Bernardo a punt de morir de debilitat, però la constància i el treball fan que el monestir prosperi i la creixent fama de Bernardo atrau a molt nous novicis.

Aquí comença la verdadera historia d’aquest home, que amb la seva presencia marca el devenir del segle. Mai acceptarà els nombrosos càrrecs que se li ofereixen, mai voldrà ser cardenal o papa, només serà Abad de Claraval, però ben aviat deixarà de ser un simple monjo per convertir-se en un home total, tant interessat en la política i el devenir intel•lectual de l’Europa del seu segle com de resar i vetllar per la correcta adoració a Déu.

Bernardo no és un intel•lectual pur ni un home merament d’església, és un home d’estat però sense estat. Com Richelieu o Olivares, vetlla i intervé en tot el que afecta al seu regne, però el seu estat no té fronteres físiques sinó que és la fe cristiana i l’església. La fama que adquirirà ben aviat en vida l’acompanyarà arreu on vagi, donant sermons multitudinaris o aconseguint audiència amb reis i papes. Ell solet és capaç d’organitzar tota la 2a creuada (que fracassarà) organitzar el concili de Soissons i condemnar l’intel•lectual més notable de l’època –Pedro Abelardo- com a possible heretge, provocar la penitència de diversos Reis, pujar al púlpit papal a un deixeble seu, desprestigiar l’hegemònica ordre de Cluny i fer créixer com mai l’ordre del Císter. I a pesar de tot això Sant Bernardo no és tan important per tot el que fa sinó per com influeix al que passa al seu voltant.

El que pretén St. Bernardo és la reforma definitiva de l’església. Visualitza una església que és modèlica en austeritat i modalitat, i en aquest sentit ho aconsegueix als monestirs del Císter. Però San Bernardo no es conforma i demostra una gran agressivitat amb els seus enemics ideològics. San Bernardo és un místic, no entén les noves maneres de pensar, la dialèctica i la discussió de tota veritat. Per ell la religió és sentir, es viure des de la humilitat per estar més a prop de déu, i ho defensa fins les últimes conseqüències. Creu que al monestir res pot distreure al monjo de la seva unió amb déu i per tant critica el luxe de Cluny i les meravelles que Suger està fent a Saint Denis amb els vitralls gòtics. Els monestirs cistercencs no tenen ni portal doncs la religió és viu cap a dins i no cap a fora.

Predicador infatigable, en un segle turbulent d’heretgies i cismes, no pot quedar-se al claustre de Claraval a llaurar la terra, salta a l’escena pública i es converteix en el paladí d’una església més necessitada que mai.

El primer que fa és atacar l’ordre de Cluny, amb gran habilitat contraposa els vicis dels monjos negres (Cluny) contra els nous monjos blancs (Císter) i guanya el seu enfrontament amb Pedro el Venerable, Abad de Cluny.

Aquest conflicte li dona fama dins el món intel•lectual i ja al concili de Troyes al 1128 s’erigeix com a figura principal i fa que s’accepti un dels seus grans projectes. L’impuls a les ordres militars, la fusió de la figura del monjo amb la figura del guerrer, que es consolida amb la fundació de l’ordre del Temple. El mateix Sant Bernardo redactarà els estatuts templaris, a petició expressa d’ Hugo de Payens.

Al 1130 el cisma catòlic provoca que hi hagi dos papes alhora i una església dividida. La intervenció de St. Bernardo serà determinant, predica a favor d’Inocenci II i aconsegueix l’excomunió d’Anacleto.

Un cop aconsegueix purificar l’església internament es dedica a enfrontar-se amb els grans intel•lectuals de l’època que comencen a sortir de les universitats per, a través de la dialèctica, posar en dubte alguns dogmes cristians. El conflicte dels universals i la nova concepció de la lògica i de l’amor i la naturalesa posen en perill les idees de l’església així que St. Bernardo s’enfrontarà directament amb Pedro Abelardo l’intel•lectual més dotat de l’època. Abelardo proposa un debat organitzat entre els dos, però l’Abad de Claraval converteix el debat en un concili que jutja l’obra d’Abelardo i la troba herètica i digne de ser cremada. Així guanya el conflicte St. Bernardo però, la victòria és només temporal, ningú pot evitar permanentment la onada de lliurepensadors que surt de les noves universitats i del món urbà.

Al 1145 el Papa li demana que prediqui la 2a creuada contra l’ islam. St. Bernardo no sap res de l’ islam, però per a ell l’autoritat del papa és sagrada i aconsegueix que la creuada sigui un èxit de convocatòria entre els monarques Europeus. La creuada però fracassarà a Terra Santa i això desprestigiarà lleugerament al Cistercenc.

Si Sant Bernardo va ser influent en vida molt més ho va ser després de morir, les seves obres són referència constant per a eclesiàstics i intel•lectuals fins a finals de l’edat mitja, i ell impulsa definitivament a la figura de la Verge Maria en el culte catòlic. De fet molts veuen la devoció que tenia per la figura de Maria com un cavaller cap a la seva dama, i en això té molt a veure els seus orígens nobles cavallerescos.

En el segle del naixement de l’aristotelisme i la raó, la figura més important és un místic, que deprecia les minúcies de la filosofia lògica i que resol amb contundència i intuïció les més complicades disputes. Un monjo que pretén ser purament contemplatiu acaba tenint més influència que qualsevol Rei, Emperador o Papa. És una figura del passat enmig d’un segle XII que s’obre al futur, i a pesar d’això és un personatge de suficient magnitud com per reunir sota el seu control les regnes intel•lectuals i polítiques d’Europa.

lunes, 17 de noviembre de 2008

La reina salva a les dones de Déu


Quan la senyora Simpson va entrar al saló per servir les pastes i el te, es va trobar al seu marit i als seus dos convidats inconscients caiguts a terra. Alarmada, va córrer tirant pastes i te al terra i va intentar fer tornar en si al seu marit pensant en què havia pogut passar mentre ella havia estat fora. Quan vegué que el senyor Simpson no tenia res greu i començava a incorporar-se es dirigí cap a la taula i agafà el got del seu marit per veure què havia begut. Un crit del senyor Simpson li impedí apropar-se el got a la cara. Si no ho hagués evitat, la senyora Simpson també hagués caigut rodona al terra dormida com una soca tal i com els avia passat als tres convidats anteriorment.

El senyor James Young Simpson (Young perquè abans que ell hi havia agut un Old) acabava de demostrar als seus companys metges la utilitat d’aquella nova i estranya substància que hi havia dins del got. Era cloroform, i efectivament, el cloroform adormia a les persones.

Som al Londres victorià i és 1847. Els tres companys metges han tingut una sort extraordinària doncs han caigut adormits al moment just. Si haguessin inhalat una mica més serien morts i la senyora Simpson viuda i si haguessin inhalat una mica menys mai haguessin descobert les propietats del cloroform.

James Simpson, ginecòleg escocès, fa anys que treballa en una manera d’alleujar el dolor de les pacients en el part. Avui en dia, no tenim el mateix concepte de dolor que a l’antiguitat. Fins a mitjans del segle XIX en què es comença a treballar amb tècniques anestèsiques com l’òxid nitrós (el gas del riure) o l’èter (que acabava provocant addicció als metges) no s’utilitzaven altres mètodes que l’alcohol i la resistència física per resistir les intervencions mèdiques. La societat estava molt més acostumada al dolor com a quelcom habitual i tasques quotidianes com treure dents o el part de les dones es feien sense ni considerar el dolor.

De fet el doctor Simpson ja havia provat l’anestèsia amb Èter, una revolució per a la medicina que havia arribat un any abans d’Estats Units. El cloroform però era molt més eficaç, calia menys quantitat per adormir un pacient, era més barat d’aconseguir i de transportar, i deixava una sensació molt més plaent al pacient.

El realment revolucionari de la descoberta del cloroform va ser a més de la substància descoberta l’ús que en va promoure el doctor Simpson. Com a bon ginecòleg que era estava molt preocupat per el patiment de les seves pacients i el va promoure com a anestèsic per al part.

Això li va portar l’enemistat dels sectors més conservadors de la societat anglesa victoriana que parafrasejaven la Bíblia amb déu dient a Eva “entre dolors portaràs al món al teu fill”. Els sectors conservadors es negaven com sempre a alterar el curs de la naturalesa encara que això provoqués més dolors innecessaris.

La controvèrsia va ser forta i dura i durant un temps va existir la possibilitat que es repetís un cas Semmelweiss, un jove metge Hongarès que al 1846 havia demostrat que moltes morts es produïen perquè els metges no es rentaven les mans al operar. La comunitat científica el va rebutjar i ultratjar tant que Semmelweiss va ser internat en un asil per malalts mentals i va acabar morint tallant-se amb un bisturí contaminat per demostrar la seva teoria.

Simpson no va patir el mateix destí perquè en ple calor de la polèmica una dona singular va demanar públicament que volia tenir el seu novè fill tractant-se amb cloroform. Immediatament la polèmica va quedar tancada, cap més conservador religiós va atrevir-se a protestar i es va elevar a Simpson als altars de la historia mèdica tal i com es mereixia, doncs aquesta dona no era altre que la mateixa Reina Victoria que volia tenir al futur Princep Leopold sense haver de passar per els dolors del part un altre cop.

El fet de que el càrrec més poderós d’Anglaterra i el cap de l’església Anglicana fos una dona va permetre que per un cop els drets i el benestar de la dona pesessin per davant de consideracions morals o religioses.

L’obra de Simpson va significar un avenç tan gran per a tantes dones que al seu funeral hi van assistir 100.000 persones, Escòcia va fer festa nacional aquell dia, se li va oferir ser enterrat a la abadia de Westminster (cosa que la família va declinar) però si que van posar un bust entre els més grans de la historia anglesa a la mateixa abadia. Per últim, la cort escocesa el va nombrar cavaller i al seu escut d’armes hi figura la frase “victo dolores” (victòria sobre el dolor).

miércoles, 12 de noviembre de 2008

s.XII El despertar d'Europa


La historia de l’església és una disciplina últimament molt oblidada per la comunitat universitària que crec que s’hauria de recuperar. Em fascina l’historia dels ordres monàstics del segle XI, XII, i XIII, la transició que es dona de l’esplendor de Cluny a la puresa del Císter i a la missió predicadora de les ordres mendicants en 300 anys. Cada ordre religiosa domina la cultura i la política d’un segle complet i aquests canvis permeten veure l’enorme debat que hi havia dins l’església en aquella època.

Sempre hem vist l’església medieval com la institució monolítica i obscurantista que ha estat en les seves pitjors èpoques, però ens oblidem que l’església i en particular les ordres monàstiques són responsables directes del saber en aquesta època. Són els que es dediquen a l’ensenyança, a copiar i conservar llibres, a buscar el saber més absolut que permet l’obsrvança de la fe.

Quan vaig entrar a la carrera d’història tenia un buit enorme en quant a l’edat mitjana. En poc temps i amb bons professors vaig descobrir el que hi havia darrere les llegendes i les tedioses explicacions de l’ordre feudal. Ruiz Domènech em va fer admirar l’islam i George Duby em va fer admirar la lògica del feudalisme, però el que ningú m’ha ensenyat mai i sempre he volgut saber és la filosofia medieval, l’escolàstica, la dialèctica, de què discutien els grans intel•lectuals en les llargues hores passades als claustres? Perquè a un grup de persones se’ls considera heretges i a un altre no quan tenien plantejaments similars? Aquest és un dels temes més complicats en historia i més oblidats avui en dia. En resum: què discuteixen Franciscans i Benedictins a el nom de la rosa?

En el meu intent de descobrir les bases del pensament medieval em quedo atrapat en un fragment de la historia que em fascina absolutament com a tants d’altres abans de mi. Es tracta de l’enorme segle XII que va viure Europa.

Poca gent entén que el verdader origen del renaixement no és el d’Itàlia que ens ensenyen de petits, sinó que es dóna a les profunditats de França al bell mig d’Europa, a la cort de Leonor d’Aquitania, als claustres Cistercencs, en la prèdica de San Bernardo, en les ensenyances d’Abelardo a la montanya de Santa Genoveva, en les vidrieres enormes que fa erigir l’Abad Suger a Saint-Denis, en els centres traductors de Palerm i Toledo, a l’escola de Chartres i a tants altres llocs tots relacionats amb l’església.

El segle XII es el moment en que Europa desperta del seu letargi, una generació incomparable d’intel•lectuals i grans homes, una de les millors que hagin trepitjat la terra en un mateix moment que col•locats als llocs d’influència des de trons europeus a monestirs fins al papat o a les ciutats fan canviar la mentalitat de la societat en només 100 anys possibilitant el progrés posterior.

El ple desenvolupament del feudalisme permet el renaixement de les ciutats, l’esplendor monàstica i la reforma Gregoriana. Dins d’aquest fervor cultural que es genera, les manifestacions són de tot tipus, es desenvolupen l’escriptura i el llatí medieval, la dialèctica com a motor del saber i les Universitats com a institucions per transmetre’l.

El pes creixent dels nuclis urbans i els canvis socials produeixen per primer cop les dicotomies que avui en dia ens son tan familiars: les diferencies entre el sagrat i el profà, aristocràtic i popular, urbà i rural, l’escrit i l’oral. Tot això es crea al segle XII. Es recuperen i tradueixen les obres d’autors clàssics com Ciceró, Sèneca o Boeci, també llibres de medicina àrab. I especialment es recupera l’obra d’Aristotil.

Les disciplines que més es tracten a totes les noves universitats i a tots els claustres d’Europa són la teologia i la dialèctica.
Precisament per això, per combinar, l’afany per sortir de la ignorància amb la recopilació de sabers clàssics sense renunciar a la fe i als misteris del catolicisme, s’entra amb freqüència durant el s.XII en problemes i discrepàncies alhora d’explicar dogmes com la santíssima trinitat o la encarnació.

La dialèctica es farà servir com a propedèutica, com a mètode per arribar a la veritat i al saber per mitjà de la raó, es pren a Aristòtil com a model i obre el temps de les grans discussions teològiques entre diferents concepcions de la religiositat, ja siguin directament herètiques o simplement reformistes. Sense dialèctica no tindríem els grans enfrontaments entre intel•lectuals de la època. El principi del dubte, que avui en dia fonamenta l’anàlisi científica neix amb Aristòtil i reneix al segle XII amb més força que mai, i precisament són els eclesiàstics els que en fan més ús.

És per això, per fer una cop d’ull a aquest magnífic segle que ha estat oblidat per la massa popular i que no surt a les pel•lícules, que m’he proposat fer una sèrie de posts que, sempre dins de l’àmbit cronològic del segle XII, aniran parlant sobre les grans personalitats de l’època com Suger, San Bernardo, Leonor d’Aquitania, Pedro el Venerable, Abelardo, Enrique Plantagenet, o Lluis VII de França. D’aquesta manera col•laborem a fer més accessible una època i unes idees que han estat molt estudiades però molt mal explicades.

jueves, 6 de noviembre de 2008

Michael Crichton


Avui plorem una gran pèrdua del món literari... Michael Crichton, el novel•lista nord-americà ha mort aquesta matinada als 66 anys d’un càncer. Quasi ningú sabia que estava malalt perquè la família va decidir passar la malaltia en privat, així que la sorpresa ha estat doble.

Graduat “cum laude” a Harvard, Crichton va acabar la carrera de medicina però ben aviat ja va dedicar-se a escriure. Al principi escrivia amb pseudònim però més tard ja no va poder evitar que el seu nom es fes famós arreu del món.

La seva producció bibliogràfica no és que sigui molt extensa però sí molt rica. El seu primer Best-Seller va ser Congo l’any 1980, sobre una expedició que s’endinsa a la selva en busca d’una ciutat perduda i és atacada per una raça de simis ferotges. L’any 1995 hollywood en va fer una digne adaptació cinematogràfica.

Els llibres de Crichton són molt simples però estan molt ben escrits. Acostumen a basar-se en algun descobriment tecnològic (Rescate en el tiempo, Prey, Jurassik Park) o en alguna troballa en la naturalesa (Sfera, Congo) que posa en situacions límit a un grup reduït d’humans. Crichton és molt hàbil a l’hora de descriure les bases tecnològiques o científiques d’aquestes anomalies que amenacen als protagonistes. Les explicacions científiques acostumen a ser verosímils i això fa que no s’endinsi massa en la ciència ficció i que no s’allunyi gaire del lector.

La seva literatura és molt senzilla, amb frases curtes, sense floritures i anant al gra, però si que sap mantenir molt bé el suspens en les seves novel•les.

L’any 1990 Crichton rep 2 milions de dòlars per adaptar la novel•la que està escrivint i que no està ni tan sols acabada. Es tracta de Jurassik Park, que es convertirà en una màquina de fer diners, un fenomen editorial i un fenomen fílmic amb la adaptació que en va fer Steven Spielberg al 1993 (el regal per el meu 7è aniversari va ser anar a veure Jurassik Park que estrenaven aquella setmana). La pel•lícula va ser la més taquillera de la historia en aquell moment i el nom de Crichton es va convertir en sinònim de novel•la d’èxit.
Posteriorment Crichton va escriure’n la continuació, titulada El Mundo Perdido que també es va adaptar.

La seva importància personal però no comença fins l’any 1999, any en el que apareix a classe Rescate en el Tiempo. És un dels llibres que més ràpid m’he llegit, probablement el primer llibre realment adult o si més no fora de la temàtica de la fantasia o dels clàssics juvenils. Sobretot recordo el sentiment de comunitat que em va reportar comentar-lo pàgina a pàgina amb els amics (Aleix, Pau) que l’havien llegit tan ràpid com jo i també estaven entusiasmats.

Per mi va significar un clàssic instantani doncs després d’aquest van passar per les meves mans Esfera, Jurassik Park, El Mundo Perdido i Presa. Van passar molt ràpid, va ser una època cronològicament curta però molt intensa, i després ja res més. He seguit atent a les seves novetats editorials però no n’he llegit cap doncs penso que ja he superat aquest tipus de literatura i ara tampoc tinc temps de llegir tantes novel.les com c'agradaria.

Crec que Crichton es mereix l’homenatge per el que ha aportat a la cultura occidental, per ser un bon novel•lista i personalment, perquè és un dels autors clau en el meu ”take off” com a lector.

domingo, 2 de noviembre de 2008

2007-2008... els pitjors anys de la historia del cinema?


Intentant analitzar d’una manera una mica objectiva el desànim que m’envaeix últimament quan surto del cinema (amb excepció de la última quemar después de leer que m’ho vaig passar molt bé) intento comparar la producció de pel•lícules dels últims temps amb els anys anteriors, per veure si el que sento es deu només a allò de “todo tiempo pasado fue mejor” o si es veritat que els de Hollywood tenen una manca greu d’idees.

Fent una consulta ràpida a la base de dades de l’Imbd podem veure les 10 pel•lícules millor valorades de cada any.

Comencem per 1995 any en que la meva generació ja començàvem a ser conscients del cinema que es feia. Al llarg d’aquest any es van estrenar clàssics com: Sospechosos habituales (que la trobo sobrevalorada), Seven, Braveheart, 12 monos (obra mestra infravalorada) Heat (la millor escena d’acció mai filmada) Toy Story (o els inicis de Pixar) Casino de Martin Scorsese o la molt decent Apollo 13. Les he vist totes i cap desmereix la qualificació mínima de bona pel•lícula.

Saltem a 1997 any dominat pel fenomen Titanic que va arrasar amb tot. Amb ella van arribar a les sales pel•lícules com LA Confidential (cal veure-la 3 cops per entendre-la però que bona que és!!) El indomable Will Hunting (bon exemple de com fer una bona pel•lícula amb pressupost mínim) pelis d’acció i comèdia com El quinto elemento o Men in black. Però també petites joies com Mejor Impossible o La vida és bella. Un gran any per al cinema i per a l’espectador conjugant qualitat amb taquilla.

Fem un salt temporal fins al 2001 perquè aquí trobem la peça que canvia el estàndards del cinema: la primera part del Senyor del Anells. Els canvia no tant per qualitat (que és innegable) sinó per la idea fins llavors una mica abandonada de fer trilogies i agrupar varies pel•lícules en un sol rodatge. Aquell any també es van estrenar Amèlie, les primeres parts de Shrek i Oceans eleven (cada secuela és pitjor que l’anterior), també el primer Harry Potter juntament amb joies inesperades com Una mente maravillosa, Moulin Rouge o Monsters SA. Però és que la llista no acaba aquí, també Los Otros, Training Day, El diario de Bridget Jones, Enemigo a las puertas o Inteligencia Artificial! Tot això en un sol any!!

Tornem a saltar aquest cop a l’any 2005, tot just fa 4 estius. 2005 va ser l’any de superproduccions com Batman Begins (per fi un bon Batman!) King Kong (a mi em va entretenir molt) la tercera part de Star Wars (un tancament molt digne de la saga) o la interessant V de Vendetta. També va ser l’any de Brokeback Mountain, l’inici de la saga de Narnia, En la Cuerda Floja (biopic de Johnny Cash), Munich, Una historia de Violencia, Match Point i Buenas noches y buena suerte. Totes elles pel•lícules que poden agradar més o menys però totes compleixen els mínims.
Arribem ja a 2006 on veurem ràpidament que a pesar de l’inici del declivi encara vam poder veure bons films com Infiltrados, 300, The Prestige, El ilusionista, El laberinto del fauno, Hijos de los hombres, United 93 (la millor peli sobre l’11S) o El último rey de Escocia.

Ja som a 2007 any del declivi. En primer lloc Transformers... Després No és país para viejos (és una bona peli però de cap manera pot ser una obra mestra) Soy leyenda (fiasco total), Spiderman 3 (sin comentarios) 3a part de Piratas del Caribe (ja no sabien que més inventar) 3a part de Oceans Eleven, 4ta part de la Jungla de Cristal o la pelicula de los Simpson (que tampoc és per tirar coets...) d’aquest any només salvo American Gangster (que per actors i argument podria ser molt millor) Zodiac ( a pesar del llarguiiisim metratge) i Sweeney Todd per la originalitat del plantejament. La baixada de qualitat és més que evident!

Però pels que crèiem que un mal any el tenia qualsevol ens ha arribat 2008 que ens ha acabat d’enfonsar del tot. Amb l’excepció notable de El caballero Oscuro (personalment, una de les millors pel•lícules de la dècada) i de WALL-E (Pixar juga en una altra categoria) la resta de les més de 17.000 pel•lícules que s’han produït fins ara aquest 2008 amb prou feines arriben a l’aprovat. Iron Man va ser una sorpresa perquè tothom esperava l’ho pitjor, Indiana Jones 4 va ser una fantasia onanista del senyor Lucas absolutament innecessària, Hancock un intent de parodia absurda, Wanted el pitjor model de cine d’acció possible, ens arribarà un nou Rambo també absolutament prescindible, 10.000 és simplement una aberració fílmica que només té mamuts digitals, La Mòmia 3 basa el seu millor gag en un Yak vomitant dins d’un avio... Speed Racer és la major patacada de la indústria en 5 anys, Sexo en Nueva York són tres capítols de sèrie burdament units... en fi... és bastant desesperant per a l’espectador pagar els quasi 7 euros que costa ara el cinema per trobar-se amb alguna d’aquestes obres.

El que fa ràbia de veritat és veure el caballero oscuro i constatar com quan es vol i es cuida el que es fa, es pot fer una pel•lícula que faci historia... tampoc esperem això cada setmana que anem al cinema, no esperem que cada pel•lícula que veiem ens deixi bocabadats, simplement volem passar una bona estona dins la sala en una butaca còmoda i amb aire acondicionat però aquests dos últims anys el més probable és que surtis de la sala rient-te de la pel•lícula i cagan-te amb la mare del director. Després es queixen que pirategem...

El futur 2009 no aporta molta llum a l’horitzó que diguem, només Watchmen, Gran Torino (Eastwood) o Apaloosa (western dirigit per Ed Harris amb mooolt bona pinta) ens donen alguna esperança.

Per acabar només recordar que la Gran Depressió després del 1929 va suposar el boom del cinema perquè la gent veia pel•lícules per allunyar-se de la realitat, com segueixi la crisi i el cinema aquest nivell la crisi pot significar la fi del cinema com el coneixem perquè si la gent té dos dits de front deixarà de pagar 7 euros per veure pelis com aquestes.

lunes, 27 de octubre de 2008

Homenatge a David Lean


Aquest any 2008 commemorem el centenari del naixement de David Lean, un dels grans directors de la historia del cinema Americà. Lean, nascut a Surrey el 25 de març de 1908, no gaudeix de la fama o la veneració d’altres grans directors com Spielberg, Wilder, Hitchcock, Scorsese o Kubrick. És possible que estigui un petit esglaó per sota dels citats en l’apartat artístic i per això és un nom que no és especialment familiar a la gent, però quan dius a algú que aquest nom oblidat és l’autor de El puente sobre el rio Kwai, Lawrence de Arabia o Doctor Zhivago, la cosa canvia.

Qui més qui menys tothom a sentit a parlar dels tres films i n’ha vist trossos a la televisió algun dissabte a la tarda. Les tres pel•lícules filmades consecutivament en 8 anys van guanyar 21 oscars i van arrasar a les taquilles. Van encombrar a actors com Peter O’Toole, Omar Shariff, o Alec Guiness i són arquetips de superproduccions modèliques que molts altres han volgut imitar a posteriori sense el mateix èxit. Lean també ha estat referència per els directors de la generació posterior. Així doncs, si Lean ha tingut una carrera llarga sòlida i amb grans obres perquè se’l té tan oblidat? Se l’ha criticat durant molt de temps per ser un cineasta que prima per sobre de tota la resta l’apartat visual. És en les pelicules de Lean i probablement amb les de Leone o Ford on la pantalla gran del cinema arriba a la seva màxima esplendor. Ningú com ells ha estat capaç d’utilitzar el cinema per fer arribar a la sala la grandesa dels exteriors, per transportar a l’espectador a la immensitat dels deserts, les estepes o les selves. Spielberg va veure Lawrence de Arabia amb 15 anys al cinema i sempre ha dit que la primera sortida del sol que presencia T.E. Lawrence al desert el va impressionar tant que des d’aquell dia va voler ser director. Per captar aquesta màgia de la pantalla gran no només cal estar al lloc i el moment adequat sinó que cal ser un artista de l’enquadre i dels aspectes tècnics del cinema.

Lean va ser això, un tècnic impecable que portava les possibilitats de la càmera al límit i que era capaç de traduir idees en imatges amb gran facilitat. No va ser un director que treballés amb simbologia, poesia o ideals. Al cinema de Lean el que es veu és el que es vol dir, perquè a Lean sempre l’ha interessat més l’aspecte visual que el conceptual en el cinema. Aquesta predisposició per als aspectes visuals i tècnics ha fet que se’l vegi com un director simple que es quedava en la forma i que no cuidava el contingut. És per això que no se l’inclou entre el selecte grup dels directors que encapçalen els rànquings quan es fan enquestes, però paradoxalment les seves pel•lícules si que acostumen a estar molt amunt amb les tres obres mestres citades anteriorment constantment entre les 100 millors pel•lícules miris on miris.

Com que ningú s’ha fet ressò enlloc d’aquest centenari (només la filmoteca de Catalunya va fer un breu repàs a la seva filmografia més destacada el passat juliol) l’homenatge l’hi he fet jo personalment veient El puente sobre el rio Kwai, Lawrence de Arabia i Doctor Zhivago. Només vaig poder disfrutar de la pantalla gran en la primera, i en el cas de Doctor Zhivago només vaig trobar la versió doblada, però he de dir que m’ho he passat molt bé veient-les. Es tracta de grans pel•lícules una mica en l’estil dels antics peplums o superproduccions bíbliques, de llarg metratge i de molts personatges. Però és que avui en dia dona gust veure un film ben filmat. Per fer una bona pel•lícula no fan falta grans moviments de càmera o histories profundíssimes. D’històries bones n’hi ha a tot arreu i només cal indagar en la historia per trobar-ne moltíssimes que encara no s’han traslladat a la pantalla, però al Hollywood actual segurament van curts d’historiadors perquè últimament d’idees noves n’apareixen ben poques. Tot són refregits secueles o precueles. Es troba a faltar la màgia simple de Lean, on d’una historia clàssica, amb heroi o antiheroi aconseguint grans coses o simplement un personatge que és testimoni d’algun gran fet històric que té lloc al seu voltant es fa una gran pel•lícula amb guió consistent, interpretacions decents i direcció efectiva. Aquesta és la màgia per mi de David Lean, el fer semblar fàcil el que és molt difícil.

Dins la crisi galopant del cinema actual sobren directors que es creuen artistes innovadors i trencadors i que en realitat són molt mediocres i falta gent que es dediqui a fer el que cal fer sense floritures. Crec que seria bo tornar als fonaments del cinema espectacle i a la honestedat envers l’espectador que tenien les grans produccions de David Lean i és per això que cal reivindicar la seva figura.


“I think people remember pictures not dialogue. That's why I like pictures”

viernes, 17 de octubre de 2008

La Boxa


Molta feina últimament. Poc temps d’escriure però moltes coses que contar.

Vaig veure ahir un documental sobre boxa, si sobre la historia de la boxa, i el vaig trobar tremendament interessant.

Actualment no m'agrada aquest esport, és un vestigi del passat,un esport més aviat fossilitzat on actualment es poden veure escenes que fan més pena que espectacle. Ambients molt deprimits contrincants pobres tècnicament que combaten per guanyar-se una mica la vida en gimnasos mig buits. Només se’n salva una mica la boxa amateur dels jocs olímpics.

Però no sempre ha estat així, la boxa ha estat un dels grans esports del s.XX, és l’esport síntesi de la lluita entre dos homes en iguals condicions, sense més armes que els propis punys. Des de sempre ha tingut una noblesa i una tradició immenses i ha estat una fàbrica inesgotable d’herois i villans. De fet quelcom tan senzill com combatre amb els punys es fa des dels albors de la humanitat però la primera constància que en tenim és que ja era esport olímpic al 688 aC.

No és fins al segle XVII en que s’estableix una certa reglamentació. Des de l’any 1700 la boxa s’havia posat molt de moda a Anglaterra però els combats no tenien normes ni àrbitre ni temps i evidentment es feien sense guants. Aquest caos sovint portava a la mort d’algun dels contrincants per lesions físiques. Per intentar evitar-ho es va establir que no es podia colpejar a un contrincant caigut i que després de 30 segons sense que s’aixequés el combat finalitzava. Més tard es van establir les mesures del ring i es va prohibir mossegar. L’últim combat abans de l’establiment de les regles modernes tingué lloc al 7 de juliol de 1889 a Richburg. Va ser especialment memorable i es recorda com un punt d’inflexió en la historia de l’esport.

John L, Sullivan un fill d’immigrants irlandesos de Bòston, era el campió vigent i defensava el títol contra Jake Kilrain. El combat es feia a punys descoberts i va ser el primer aconteixament esportiu amb enorme cobertura mediàtica. A pesar de ser prohibida la lluita en diferents estats al final es va dur a terme i 3000 espectadors van assistir a un combat a l’aire lliure que va ser retransmès per la radio a tota la nació.
El combat va ser d’una duresa com no s’havia vist mai, s’enfrontaven dos lluitadors molt preparats amb regles antigues i sense guants. Les imatges son realment esgarrifoses, el combat va durar 72 assalts i s’explica que cap al final les cares ja no es reconeixien, eren simples formes amorfes de cops i sang, es van perdre varies dents i es van trencar mútuament varis ossos de la cara, però cap dels dos queia KO a pesar de lluitar gairebé cecs per la inflor dels ulls. Al 72è round finalment l’assistent de Jake Kilrain va tirar la tovallola sobre el ring, rendint així al seu pupil, horroritzat per el que estava veient.

Aquesta lluita es va fer memorable a l’època, va provocar la ràpida instauració de les noves normes i sobretot va disparar la boxa com a esport favorit dels Estats Units i Anglaterra.

El següent gran boxejador en trencar tendències va ser Jack Dempsey. Dempsey era petit i ràpid però tenia una de les pegades més dures que es recorden. Va trencar amb la tradició de boxejadors grans i pesats i en un combat memorable va fer-se amb el títol contra Jess Willard en que en una combinació de cops brutals el va knokejar fent-li perdre varies dents i trencant-li dues costelles. Després d’això la fama li arribà, es va fer actor de Hollywood i va intentar retornar a la boxa uns anys més tard però va ser apallissat. Va ser el primer boxejador realment mediàtic del segle.

Els anys 70 van ser l’edat d’or del boxeig, amb figures com Ali, Frazier o Foreman, la boxa es va convertir en l’esport més seguit i més admirat, a més Ali li va donar un component polític traspassant la barrera de l’espectacle per entrar de ple en la lluita pels drets civils i contra la guerra del Vietnam.
El combat d’Ali contra Frazier al Madison Square Garden va ser conegut com el combat del segle i Ali va sortir-ne derrotat. Els boxejadors d’aquesta època eren molt tècnics amb uns estils de combat molt definits i els combats es feien molt espectaculars per al públic.

El punt més àlgid de la historia del boxeig però es va viure el 30 d’octubre de 1974 amb el que es va conèixer com “the rumble in the Jungle” un combat entre els dos millors boxejadors del moment, Ali contra Foreman, que es va realitzar al Zaire. Amb tot el component pro-Afroamericà que Ali havia donat al boxeig allò va ser un aconteixament absolutament històric. Un país absolutament bolcat i el món mirant a la república africana. El favorit era Foreman, que tenia molta més pegada que Ali. Ali però va sorprendre al seu contrincant i va començar molt fort colpejant 7 cops al primer round. Després, durant els set rounds següents va estar esquivant els cops de Foreman utilitzant un rapidíssim joc de peus i utilitzant el “trash talking” (parlar i provocar al contrari) per fer enrabiar Foreman i que gastés els seus cops més potents. Finalment, amb Foreman cansat al 8è round, Ali fa passar a l’atac i el va vèncer.

Després de la època daurada la boxa va caure en la corrupció, els casinos i els promotors sense escrúpols, i només va revifar al 1986 quan un joveníssim Mike Tyson sorprenia el món amb el seu estil avassallador, proclamant-se campió amb només 20 anys. Tyson, d’origen molt humil, era admirador de Dempsey i utilitzava tota la seva ràbia interior en el ring per fer-se absolutament inparable, semblava boig quan combatia. El problema però va ser que quan el seu tutor Cus d’Amato que era com un pare per a ell va morir la ràbia interior va passar fora i va crear un monstre antisocial que va protagonitzar varies de les escenes més denigrants de la historia d’aquest esport, inclosa una orella escapçada d’Evander Holifield. Tot i la controversia que generava, Tyson va ser un dels grans, i després d’ell aquest esport ja no ha estat mai el mateix.

Sense ídols la boxa, un esport que viu de grans figures i que és molt més noble i net del que es pugui pensar, s’enfonsa en l’oblit i només queden en el record les grans gestes del segle passat.

miércoles, 8 de octubre de 2008

El corazón de las tinieblas


Lope de Aguirre va arribar al Perú al 1536, (en aquella època el nuevo reino de granada) enmig de la guerra civil entre els partidaris del virrei Lagasca i els partidaris del ja difunt Francisco Pizarro.
Ben aviat es va fer famós per la seva crueltat cap als indis, i al acabar la guerra va ser jutjat i condemnat a ser assotat públicament per maltractar als indis. Això va ferir el seu orgull i va alimentar el seu odi. El jutge, sabedor de la fama que tenia Aguirre va fugir del Perú temen la seva venjança i la llegenda diu que Aguirre va dedicar els següents anys de la seva vida a recórrer mes de 6000km fins a trobar i matar al jutge.

Al virregnat de Nova Granada hi havia en aquella època un gran nombre d’espanyols descontents i ociosos. Per donar-los sortida el virrei va organitzar la gran expedició de Pedro de Ursúa, que es va embarcar a explorar l’Amazones amb 300 espanyols i prop de 500 indis el 26 de setembre de 1560. L’objectiu era resseguir l’Amazones i explorar la selva però al cap tothom hi tenia la busqueda del Dorado.

Moltes llegendes d’elements mítics i riqueses extraordinàries bullien al cap dels colonitzadors en aquella època. Es trobaven en un enorme continent nou en que res era com esperaven i el record de conquistadors com Cortés i Pizarro que havien fet grans gestes i s’havien enriquit enormement pocs anys abans, pesava molt sobre la ment de tothom. Qui més qui menys tothom tenia el desig de saltar de la mediocritat, fer-se famós descobrint algun imperi o alguna gran mina d’or. A aquesta ambició s’hi sumava que ni Cortés ni Pizarro havien seguit les normes o la legalitat vigent, només els atrevits, els que no respectaven l’autoritat triomfaven realment a Amèrica, o aquesta era la idea que tenien al cap els 300 homes de Pedro de Ursúa i entre ells Lope de Aguirre.

L’expedició va baixar fins a l’Orinoco i allà Pedro de Ursúa va ordenar nèciament construir una ciutat. La mortaldat va ser terrible per les pluges, les malalties i els mosquits i Ursúa mentrestant es passava els dies i les nits dins la tenda amb la seva amant peruana, una india que es deia Inés. No va trigar gaire a organitzar-se un motí darrere del qual hi havia Lope de Aguirre. Ursúa va ser assassinat mentre dormia i el seu successor va ser don Fernando de Guzmàn per ser el soldat de més rang social. Aquest nou líder no va durar gens, Lope de Aguirre va protagonitzar un nou motí, encegat per la frustració i per la venjança i obsessionat per la idea de que la corona espanyola i el destí no li donaven el que ell mereixia, Aguirre va assassinar a tots els membres de la expedició que fossin més nobles que ell i va assumir el comandament.
Enmig de la immensa selva, una paranoia executora es va apoderar d’ell i qualsevol que semblés sospitós acabava decapitat. Es va abandonar als 500 indis que els acompanyaven al mig de l’Amazones perquè deia que entorpien l’expedició i es va autoproclamar príncep del Perú i després Rei d’Amèrica del Sud. Fins i tot va arribar a declarar la guerra a Felip II.

Miraculosament, l’expedició va arribar a l’atlàntic el 21 de juliol de 1561. Després de la purga al grup només hi quedaven els més fidels i radicals. Tots els altres eren morts. L’expedició però no es va aturar i va posar rumb a la illa margarita, davant les costes de Veneçuela. Els habitants de la ciutat van rebre’ls amb alegria en veure que eren espanyols però els expedicionaris, presos de la ràbia i d’una fúria maníaca van passar-los a tots per l’espasa.

El pla d’Aguirre era Creuar per Veneçuela fins al Perú reclutant a tots els colonitzadors descontents i allí venjar-se de l’administració espanyola. Així ho va fer, però el reguer de sang que deixava mentre avançava de ciutat en ciutat no va trigar a arribar a oïdes de Felip II que va mobilitzar un poderós exèrcit per neutralitzar-lo.

Lope de Aguirre no va tenir ni tan sols el final heroic que desitjava. els seus homes no van voler presentar batalla davant les tropes regulars. Obligat a rendir-se, va travessar la seva filla amb l’espasa per evitar-li la humiliació, i posteriorment va ser assassinat per l’esquena per els seus homes, que volien guanyar-se el favor de l’administració reial.
El virrei el va fer decapitar i esquarterar, van penjar el seu cap a l’entrada de la ciutat per advertir dels perills de la traïdoria a la pàtria i van repartir les seves restes per les ciutats de Veneçuela perquè se les mengessin els gossos.

martes, 7 de octubre de 2008

De calendaris, batalles i fets rellevants


Anno domine 2008, 7 d’octubre.

M’ha costat temps trobar un fet senyalat al llarg de la historia que caigués en un dia tan especial per a mi com aquest, però finalment l’he trobat. Segons el calendari jueu, tal dia com avui fa 5768 anys es creava el món i començava la historia. No, no sóc un estudiós de l’historia judaica, però a les cròniques ho posa clarament, el món va començar un 7 d’octubre! De fet ells comencen a contar un 7 d’octubre, però el món no es va crear físicament fins un any després, és el que té encarregar el tema del calendari a gent que pensa una mica... que no fan la tonteria de començar la historia en l’any 1, sinó que la comencen a l’any 0. Els cristians vam encarregar-li la feina a un pobre desgraciat que es deia Dionisi l’exigu, que prou feina va tenir en determinar l’any del naixement de Jesús (es va equivocar de 4 anys) com per a sobre haver de fer un sobreesforç per pensar que si li deia any 1 i segle 1 als primers 365 dies després del naixement de Jesús, el compte aniria desfalcat per la resta de la historia de la humanitat. Per culpa d’aquest monjo inepte i del papa Hormsides que li va encarregar el treball tenim la molèstia d’haver de pensar sempre que el segle XIV no és el 1400 com li correspondria sinó que és el 1300 i que els segle XX no és el 2000 sinó el 1900.

L’altre fet important en un dia com avui és evidentment la batalla de Lepanto del 1571 en que la coalició cristiana va derrotar al poder otomà en una de les més grans batalles navals de la historia. De fet se’n diu batalla naval perquè va tenir lloc sobre el mar però les tàctiques utilitzades eren les terrestres. Les galeres s’embrancaven les unes amb les altres formant una superfície irregular sobre les que batallaven les tropes de terra. A pesar de ser una coalició cristiana on hi havia venecians i genovesos es diu que la victòria va ser espanyola perquè els que van combatre van ser exclusivament els tercios espanyols, sota el comandament de don Juan de Austria. La batalla va ser ràpida però molt significativa, era la fi del poder turc al mediterrani i permetia a Espanya centrar la seva política exterior en altres fronts. La batalla va tenir una enorme repercussió també a nivell internacional, hi van participar la flor i nata de la civilització mediterrània, Andrea Doria, Lluis de Requesens, Alejandro Farnesio o el mateix Juan d’Austria. També Cervantes que hi va perdre el braç. Es dona la circumstancia que les dues galeres capitanes, la sultana i la real es van enfrontar directament, amb clara victòria per la galera real (que es conserva a les drassanes de Barcelona). Al sultà Alí Baja el van abatre amb 7 dispars de mosquet, posteriorment el van decapitar i li van oferir el cap a don Juan d’Austria, que el va despreciar i el va tirar al mar.

Després d’això ja no va passar res més important (a banda de la mort de Ramón y Cajal i la creació de la RDA) fins al 1986 en què els ulls del món es van girar esperançats cap a la secció de maternitat de l’hospital de Barcelona. De moment encara no hem fet res per confirmar aquestes esperances però tampoc em fet res per desencoratjar-les, que ja és molt.. Seguirem vivint i complint anys a l’espera de fer alguna cosa rellevant en aquesta vida.

viernes, 3 de octubre de 2008

Un nen de 7 anys la lia al zoo


Jur Jur la notícia que ens arriba des d’Austràlia...

Un nen de 7 anys, entra abans d’ahir en un zoo de rèptils al nord d’Austràlia, no sé com ni perquè però s’ho manega per entrar dins dels recintes dels animals i ell solet es dedica a agafar una tortuga, quatre llangardaixos de llengua blava, dos dragons barbats, dos llangardaixos diables espinosos (sic) i un llangardaix Spencer (que media 1,8 metres) i els dona de menjar a Terry, el cocodril del zoo que fa més de tres metros i pesa 200kg... increïble jojo. Les càmeres de seguretat capten al nen somrient mentre veu al cocodril menjar...


La cara que se li devia quedar al senyor Neindorf propietari del zoo i dels digerits llangardaixos devia ser digne de veure jejeje...
Desencaixat per la notícia les seves primeres declaracions han estat que als seus temps el nen s'hauria emportat una enorme patada al cul..
A sobre els animals eren poc freqüents i molt valuosos i en la seva majoria ja adults. Les lleis Australianes prohibeixen l’ imputació de càrrecs a menors de 10 anys així que el nen se’n va “de rositas” a casa i tan tranquil...

M'ha costat creure'm la notícia així que ho he anat a corroborar als diaris Australians:
http://www.ntnews.com.au/article/2008/10/03/7301_ntnews.html

Em quedo amb el dubte de si els dos llangardaixos diables espinosos li van sentar bé al pobre Terry.. Només faltaria que s’ens pillés una indigestió ara..



Palin vs Biden (en aquest ordre)

Aquesta matinada hem tingut el primer i unic debat vicepresidencial entre Sarah Palin i Joe Biden.

Els medis diuen que ha estat un empat, Biden ha mostrat la seva experiència internacional i Palin s'ha defensat a la seva manera, parlant directament a l'espectador, sense artificis i posant-se al nivell dels americans. Són dos candidats molt diferents, Biden és el típic senador-congressista de Washington amb un munt d'anys d'experiència al seu darrere i Palin és una líder Populista, tan conservadora com el que més, no dubta en utilitzar la seva imatge de dona sufrida i treballadora.

No és casual que el candidat que es porta el "yes we can" contínuament a la boca i que vol canviar els ciments de la viciada política nord-americana agafi a un experimentat congressista com vicepresident. Tampoc és casual que un continuista com Mc Cain agafi a un bufón com Palin, que només l'hi serveix per atraure vots. el que així demostren els candidats és que en realitat res canviarà. Algun dia he d'escriure un article sobre la conveniència de que Obama passi d'una manera o d'un altre a millor vida abans que es demostri el bluff de les seves paraules, però de moment només ens cal mirar com els dos candidats intenten abarcar el màxim de sectors socials a la seva campanya, i resolen les seves mancances com a candidats amb l'elecció dels seus segons.

Aquest debat de fet no tenia massa interès més que per comprovar que Palin no s’equivocava i es refeia una mica de les seves últimes intervencions a televisió que havien estat poc menys que desastroses. El que pugui dir Biden de fet no importa a ningú, el que voti demòcrata ho farà per no votar republicà o per Obama, i Biden només està aquí com a figurant, per a garantir (com si realment calgués garantir-ho) que la política d'Obama no anirà tan enllà com alguns han dit. Biden hi és només per fer veure que darrere la imatge poderosa d'Obama hi ha un tio que pot pensar i treure-li les castanyes del foc quan les coses es posin difícils.

Mirant les eleccions des de la distancia em trobo amb un dilema moral, per una banda, crec que Hillary era molt millor candidata que Obama, simplement per carrera i per transmetre seguretat. En un context de crisi econòmica com aquest, torna a servir el lema que Bill Clinton utilitzava contra Bush pare, "It's economics stupid!". És a dir avui l'americà mig el que vol és sensació de seguretat sentir que l'estat està fent alguna cosa per treure el país de la crisi. Necessiten un tio com Roosevelt que per lluitar contra la gran depressió va impulsar més de 100 lleis i mesures governamentals en menys d'un any (la majoria d'elles inútils) amb la simple intenció de reconfortar als americans. El New Deal no va ser cap miracle, va ser una allau de projectes, molta implicació de l'estat i uns programes televisats en que sortia Roosevelt al costat de la xemeneia de casa seva explicant a la nació el que s'estava fent. Això feia veure als americans que estaven treballant tots a una per sortir de la situació, i finalment ho van aconseguir (amb una guerra pel mig...).
El que vull dir és que no crec que ara es necessiti un candidat que és com una ruleta, que pot sortir bé o pot sortir malament com és Obama. Tampoc necessitem a un Mc Cain continuista que seguirà protegint els interessos dels de sempre i que als seus 72 anys no el veig amb la energia necessària per aquest període difícil que estem vivint. Necessitaríem una figura sòlida, que no generés gaires dubtes i que tingués l'empenta necessària. El candidat ideal? Segurament no existeix-hi, però crec que Hillary Clinton és molt més pròxima a aquest perfil que Obama o Mc Cain.

En fi, em trobo que amb la antipatia que em genera la candidatura demòcrata, que crec que s'ha equivocat en el seu plantejament i que a més a traït als seus principis elegint a Biden com a vicepresident, sento estranyament més simpatia per els republicans, no tan per Mc Cain que em sembla un androide amb mobilitat reduïda, sinó per Sarah Palin.
Què voleu que us digui però aquesta dona em desperta certa admiració. Jugava de base a l'equip de basquet del seu institut i això sempre és una bona referència, va estudiar comunicació i ha estat primer alcaldessa del seu poble i més tard governadora d'Alaska. Es va casar amb el seu amor de tota la vida, i han tingut 5 fills, el major ha estat destinat a Iraq i la seva filla de 18 anys acaba d'anunciar que està embarassada. És el somni americà en majúscules, una dona treballadora que no renuncia a la família a pesar de la carrera política, ella ha treballat per a la família i ara la família treballarà per a ella. Tot aquesta simpatia que em desperta s'esvaeix però al sentir els seus arguments. És membre de l'associació nacional del rifle, està a favor d'explicar el creacionisme, de seguir aplicant la pena de mort i diu que l'abort és una atrocitat.

He de fer un esforç per situar-me al costat d'Obama i Biden per no caure en l'admiració cap a aquesta viuda negra que encisa amb la seva imatge i currículum però les paraules de la qual destil•len verí i odi.

Ja per acabar diré que també em fascina estranyament aquest món conservador americà, de les esglésies evangelistes i metodistes. Trobo infame el missatge d’intolerància i de dogma religiós que desprenen però em sento molt atret per aquesta idea de comunitat que tenen... algun dia també hauré d'escriure sobre això suposo.

En fi, si algú té alguna opinió al respecte ja sabeu on criticar-me!!

jueves, 2 de octubre de 2008

La família, pilar bàsic de la educació


Ahir ens despertàvem amb la notícia que el govern català pretén imposar un examen de final de cicle als alumnes que acabin 6è de primària i hagin de passar a la ESO. L’examen seria de competències bàsiques: comprensió lectora, escriure correctament i resolució de problemes matemàtics.

He de dir que em sembla una bona iniciativa a pesar de que crec no crec en això que sigui un examen purament de caràcter consultiu.
Jo faria un examen fàcil, de mínims, mínims, i el faria eliminatori. Tot aquell que sàpiga llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar i dividir passa a l’ensenyança obligatòria sense problemes, però el que no passi que es quedi un any més a primària evolucionant. Pot semblar cruel fer repetir un nen tan petit, però ho considero imprescindible per evitar el fracàs escolar.

Actualment la LOE només permet repetir un cop a la primària, en casos molt, molt excepcionals dos. Directament no em sembla bé, cada persona té les seves velocitats d’aprenentatge i no tots els nens són iguals, però això no vol dir que tots hagin de passar curs indistintament del que sàpiguen o del que no. Crec que s’hauria d’eliminar la connotació negativa que té repetir curs a edats tan petites. Cada cicle de primària té o hauria de tenir uns objectius pedagògics determinats, uns objectius d’aprenentatge a assolir per a cada assignatura (sembla quelcom molt lògic però això tan simple com una taula de continguts obligatoris per a cada curs no existeix..). Si al final del cicle l’alumne no ha assolit els objectius, se’l fa repetir. Però repetir no com a sinònim de fracàs sinó com a prevenció del fracàs. No passa res per no haver-hi arribat als objectius, no estigmatitzarem al nen, no és que sigui mal nen o que no vulgui aprendre, simplement va més lent que els altres i necessita més temps per arribar al nivell requerit. L’hi donem un any més i així estarà preparat per el que l’espera.

A primària apart dels continguts per entendre el món que els rodeja que s’imparteixen a coneixement del medi, el que s’ensenya als nens són les eines que faran servir al llarg de la seva vida per seguir aprenent coses més difícils. Amb la LOE i la no-repetició el que aconseguim és aplaçar el fracàs de l’alumne. Perquè aviam, si un alumne no és capaç de llegir amb fluïdesa, com voleu que entengui la revolució francesa que li explicaran a quart o si no sap multiplicar amb fluïdesa com voleu que entengui la química o la física?

Evidentment els problemes educatius d’aquest país van molt més enllà d’això, i segurament un correcte anàlisi de la situació em portaria molt espai.

En primer lloc aquest país ha de començar a valorar als seus mestres. Sí, hi ha mals mestres, com mals polítics o mals lampistes, però també n’hi ha de molt bons.
També hem d’eliminar aquesta idea de que ser mestre és un xollo perquè es tenen tres mesos de vacances. Els mestres d’avui en dia necessiten tots i cada un d’aquests dies per no explotar, és probablement una de les professions més estressants que existeixen i si són el sector professional que més baixes per depressió agafen no és perquè no els agradi treballar, o perquè siguin hipocondríacs. Així doncs prou de menysprear a la professió que el que necessita és precisament prestigi social.
Anem a trencar un altre mite, els mestres no es fan mestres perquè els agraden els nens. Això és una tonteria, la gran majoria són mestres perquè els agrada ensenyar. Explicar coses i veure com ho assimilen els alumnes i com el món se’ls ordena al seu cap gràcies a les explicacions ha de ser una sensació poderosíssima.
Però els mestres són això, mestres, no són ni policies ni gladiadors ni domadors de lleons. Als mestres se’ls ensenya a ensenyar, no a lluitar contra petits monstres que arriben desfermats a classe.

Els principis bàsics de disciplina, obediència i respecte cap a l’autoritat que ha de tenir tota personeta que entra a l’escola no els posa l’escola, perquè no té ni els mètodes ni els mitjans per fer-ho. Aquests principis els posa la família. Els pares han de construir el recipient de valors i l’escola ja posarà els continguts dins d’aquest recipient. És cert que l’escola no només ha de posar continguts sinó que ha de contribuir a formar persones però si els pares fracassen en la seva tasca l’escola no pot tractar amb els problemes que li arriben i a sobre pretendre educar els alumnes. No pot fer-ho perquè a més de no ser la seva funció no té ni els mitjans ni els mètodes necessaris.

Com disciplines a un nen que no respecta res si no pots fer servir cap de les mesures repressives que s’aplicaven abans? Si el diàleg amb els pares no funciona perquè es creuen abans al seu estimat fill que al mestre? Si no el pots fer fora de classe perquè hem de ser tolerants amb els nens? Si no li pots posar examen de càstig perquè l’escola té la política de no fer examens? Si no li pots posar més deures perquè no va amb la política del centre? El màxim que pots fer és deixar-lo sense pati però al nen això li serà igual, i mentre el mestre triga quatre mesos a disciplinar als 3 nens que no tenen els valors necessaris per estar a l’escola, els 27 nens restants de la classe han perdut uns continguts preciosíssims per a la seva futura educació.

D’això senyors, no se’n pot dir fracàs escolar, se li ha de dir fracàs familiar!

La labor a realitzar ha de ser doble, per una banda les famílies han d’estar molt més a sobre del nen, sobretot en temes disciplinaris, s’ha de saber dir “no” a temps i dedicar al nen l’atenció necessària. Si no tens aquest temps o no el vols gastar en el nen, no el tinguis. És preferible no criar res que criar un monstre que al fi i a cap són el nostre futur.

Per altre banda la societat hauria de despenalitzar alguns termes molt desvalorats avui en dia. Parlo de termes com disciplina, esforç, respecte, autoritat... L’onada de “buenismo” que vivim ens porta a pensar en que el nen aprendrà sol mirant les flors o la bonica natura que el rodeja. Ens oblidem que el procés educatiu no només no és gens fàcil sinó que a més convé que no ho sigui! Al nen l’hem de preparar per al futur, no hem d’apartar els obstacles del seu davant sinó que l’hem d’encoratjar a saltar-los.

En fi, ja m’he allargat massa per avui, però crec que és un tema cabdal al que els ciutadans de peu no n’hi fem massa cas. Només se’n ocupen els polítics i els directament implicats però tots els altres ens en rentem les mans.

lunes, 29 de septiembre de 2008

Panem et circenses


Bé, diumenge passat vaig anar a veure Mortadelo el musical. Bé de fet és “The Miusical”. Les entrades ens les havien regalat així que vaig pensar que un diumenge a la tarda sense res a fer bé podíem dedicar-lo a passar una estona relaxada al Teatre. De fet el Tívoli em portava bons records perquè és on es va fer l’any passat l’espectacle Stalin, protagonitzat per Josep Maria Flotats, que em va agradar molt. Així, vam anar amb la Natalia a veure un espectacle que esperavem ens proporcionaria una bona estona.



Cap dels dos som grans fans del còmimc d’Ibañez, n’hem llegit molts però no li professem gran veneració. Jo em preguntava com serien capaços els productors del musical d’estructurar un guió que unís els personatjes del còmic amb un gènere amb el que ningú els identifica com és el musical. I per altre banda volia veure com resolien el problema dels efectes especials o les exageracions físiques del còmic en el directe del teatre.



El primer dubte m’el van resoldre rapidament: el llibret de l’obra no arriva a la categoria de guió, es redueix en una minihistoria estúpida sobre un geni del disfraç que rapta, Atenció, a un Sultà Arab, a un important càrrec polític que a vegades figura que és Xinès i a vegades Japonès i finalment a la Reina d’Anglaterra!! Tot això mentre s’estrena un musical que és una paròdia del “Fantasma de la Òpera” d’Andrew Lloyd Webber. Els encarregats de protegir a les autoritats no son altres que Mortadelo y Filemon. Evidentment el musical no té ni gota de l’humor dels còmics i els personatges estàn pèsimament caracteritzats. Aquí tothom s’arrenca a cantar sense cap pudor, i com que s’han de guanyar el favor i la implicació del públic no canten cançons compostes adientment per a la historia, sino que canten cançons del pop espanyol més ranci tipus “la vida és una tómbola” o “borriquito como tu”. Així el públic pot riure i seguir l’espectacle fent palmes amb les mans.



Per sort el tema dels efectes especials està força ben resolt i el que és trist és veure que s’hi han deixat molts diners en organitzar tot aquest despropòsit. El que ja no entenc de cap manera és que cada cop que un protagonista estornuda (uns 5 o 6 cops al llarg de la funció) es tiri aigua vaporitzada sobre el públic... és innecessari...



Tot i això el que més em va preocupar no va ser la qualitat de l’espectacle sino alguns elements dissonants amb la societat del segle XXI.



En primer lloc, a escena sempre, sempre, sempre hi ha 6 o 8 noies joves, contínuament en roba interior, fent balls i fent els coros. Evidentment això camufla el pèssim nivell de l’espectacle i fa bon beure, però realment era necessari? Em va recordar als programes de telecinco de fa molts anys en que sortien aquelles noies en top-less al voltant del senyor Gil o del presentador de torn. I el pitjor de tot era que mirava a la gent del voltant i estava disfrutant!! Inclús es van aixecar per aplaudir al finalitzar la funció!! Em vaig sentir com al Molino, on la massa babejant vitorejava les ballarines!!



En fi, sense voler ser elitista, ja trobo bé que es faci teatre musical per 12 euros l’entrada, i que s’agafi un còmic tan popular com el de Ibàñez, però si es fa, i el pressupost és gran, SISPLAU, no siguin tan efectistes, treballin una mica més en el guió i en els gags i no ens facin sentir com si ens estiguessin donant el Circ que la plebe necessita...

jueves, 25 de septiembre de 2008

Woody on ets?


Com no podia ser d’altre manera he anant a veure Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen, i com ja preveia m’ha deixat un regust agredolç a la boca.
Per una banda he de deixar clar que no m’ho vaig passar malament a la peli en cap moment, i que per a mi és millor una mala peli d’Allen que la majoria d’altres opcions que apareixen últimament a la cartellera. Tot i això, hi ha un parell d’elements que fan que em miri amb mals ulls aquest projecte.

Per una banda la carretada de diners que haurà rebut el senyor Allen per fer un anunci de dos hores sobre la nostra ciutat. Ja m’està bé per allò del prestigi mundial però com va dir el mateix Bardem l’altre dia, Cal que Barcelona capti més turistes? No en té prous ja? En fi, el retrat que es fa de Barcelona és de postal, lo típic, Gaudí Gaudí i més Gaudí, i una mica de Tibidabo. Tot dins d’un ambient de burgesia rica que va a exposicions d’art, o d’artistes pseudo-bohemis però que tenen grans mansions i no reparen en gastos. Què voleu que us digui, no m’identifico gens amb aquesta Barcelona i menys amb aquests suposats Barcelonins. A més a l’escena del tibidabo, on hi podien posar unes vistes sobre la ciutat certament maques, apareix Barcelona al fons entremig d’una boira que no deixa veure res. Sembla que Barcelona tingui una pol•lució com la de Shangai! No podrien haver rodat l’escena un dia que fes bon temps?

Un altre apartat que no m’agrada és la fotografia. Què passa, que per fer una pel•lícula d’ambient Mediterrani s’ha d’utilitzar només tons pastels, marronosos i llums tènues?? Ha de ser tot del mateix color?? Tots els restaurants que surten son del mateix color, la casa de Bardem, Oviedo, la Sagrada Família, la Pedrera, tots els interiors del mateix color. I després, m’ho ha semblat a mi o els personatges es passen tot el film bevent? Ja se sap que ens agrada el bon vi però potser exagerem no?

Poden semblar minucies però no costa res esmenar-les. També hi ha una tediosa i sobrant veu en off absolutament inecessaria, que no només presenta als personatges sino que et tortura apareixent cada dos per tres. Potser la veieu i no us molesta aquest recurs però penseu, era realment necessaria?? Aporta alguna cosa? No s’entendria la peli sense la veu? La presència d’una veu en off s’ha de limitar a quan aporti coses que no es poden veure amb les imatges, sino l’espectador recorda continuament que el que està veient no és una història real, sino res més que una película!

En quan a la història, segur que ja la coneixeu. Dues turistes americanes passen un estiu a Barcelona i coneixen a Bardem i a la seva novia Maria Elena. Les dues americanes són antagòniques, però les dues s’enamoren de Bardem, i Maria Elena és una neuròtica que no pot viure ni amb Bardem ni sense ell. Entre ells quatre s’estableixen els típics embolics amorosos d’una comedieta light, amb els dubtes d’una Rebecca Hall (per mi la millor del film) que es debat entre la seguretat del seu marit avorrit o l’aventura amb Bardem, una Scarlett Johansson (quin posat més irresistible però quin personatge més poc interessant...) que només sap el que no vol, un Bardem que li va bé tot i que només vol pintar, i una Penelope Cruz que té el personatge més ric del guió i que fa de desquiciada per l’amor.
No m’entengueu malament no es tracta d’una mala historia ni d’unes males interpretacions, però és un tema molt profund: les inseguretats amoroses , la insatisfacció crònica, el desitjar sempre el que té l’altre.. i per mi es tracta massa tangencialment. Em sobren escenes davant la copa de vi i em falten diàlegs típicament d’Allen. Els diàlegs d’Annie Hall, de Misterioso Asesinato en Manhattan, són rapids, afilats i punyents, a match point són més lents però tenen un contingut clar, a Scoop són humorístics però tenen moments hilarants, però a Vicky Cristina Barcelona són lents i poc enginyosos, molt previsibles, inclús el personatge de Pe treu més profit de les escenes d’histerisme que de les reflexions que podria fer. Per dir-ho d’alguna manera és una película més física que dialèctica, més pròxima a l’estil d’Almodovar que al d’Allen.


A aquest efecte també contribueix el doblatge al Català. Bardem i Penelope no doblen els seus personatges i a mi em va costar molt adaptarme a les veus que els han posat. A més en la majoria de les sales la pelicula és en català cosa que per una banda permet no perdre’s els canvis d’idioma entre Bardem i Pe però que d’altre banda ens porten altre cop les veus que sentim cada dia al cor de la ciutat i a totes les produccions de tv3.
Sempre és recomanable la versió original però en aquest cas més perquè gran part de l’humor de la pel•lícula surt dels problemes lingüístics. Em consta que alguna conya de la versió original no hi és a la versió doblada.

En fi, que els documentals de viatges els fa millor Lonely Planet i preferiria que Woody Allen tornés a les películes de qualitat. Segur que la de l’any que bé és millor.