lunes, 27 de octubre de 2008

Homenatge a David Lean


Aquest any 2008 commemorem el centenari del naixement de David Lean, un dels grans directors de la historia del cinema Americà. Lean, nascut a Surrey el 25 de març de 1908, no gaudeix de la fama o la veneració d’altres grans directors com Spielberg, Wilder, Hitchcock, Scorsese o Kubrick. És possible que estigui un petit esglaó per sota dels citats en l’apartat artístic i per això és un nom que no és especialment familiar a la gent, però quan dius a algú que aquest nom oblidat és l’autor de El puente sobre el rio Kwai, Lawrence de Arabia o Doctor Zhivago, la cosa canvia.

Qui més qui menys tothom a sentit a parlar dels tres films i n’ha vist trossos a la televisió algun dissabte a la tarda. Les tres pel•lícules filmades consecutivament en 8 anys van guanyar 21 oscars i van arrasar a les taquilles. Van encombrar a actors com Peter O’Toole, Omar Shariff, o Alec Guiness i són arquetips de superproduccions modèliques que molts altres han volgut imitar a posteriori sense el mateix èxit. Lean també ha estat referència per els directors de la generació posterior. Així doncs, si Lean ha tingut una carrera llarga sòlida i amb grans obres perquè se’l té tan oblidat? Se l’ha criticat durant molt de temps per ser un cineasta que prima per sobre de tota la resta l’apartat visual. És en les pelicules de Lean i probablement amb les de Leone o Ford on la pantalla gran del cinema arriba a la seva màxima esplendor. Ningú com ells ha estat capaç d’utilitzar el cinema per fer arribar a la sala la grandesa dels exteriors, per transportar a l’espectador a la immensitat dels deserts, les estepes o les selves. Spielberg va veure Lawrence de Arabia amb 15 anys al cinema i sempre ha dit que la primera sortida del sol que presencia T.E. Lawrence al desert el va impressionar tant que des d’aquell dia va voler ser director. Per captar aquesta màgia de la pantalla gran no només cal estar al lloc i el moment adequat sinó que cal ser un artista de l’enquadre i dels aspectes tècnics del cinema.

Lean va ser això, un tècnic impecable que portava les possibilitats de la càmera al límit i que era capaç de traduir idees en imatges amb gran facilitat. No va ser un director que treballés amb simbologia, poesia o ideals. Al cinema de Lean el que es veu és el que es vol dir, perquè a Lean sempre l’ha interessat més l’aspecte visual que el conceptual en el cinema. Aquesta predisposició per als aspectes visuals i tècnics ha fet que se’l vegi com un director simple que es quedava en la forma i que no cuidava el contingut. És per això que no se l’inclou entre el selecte grup dels directors que encapçalen els rànquings quan es fan enquestes, però paradoxalment les seves pel•lícules si que acostumen a estar molt amunt amb les tres obres mestres citades anteriorment constantment entre les 100 millors pel•lícules miris on miris.

Com que ningú s’ha fet ressò enlloc d’aquest centenari (només la filmoteca de Catalunya va fer un breu repàs a la seva filmografia més destacada el passat juliol) l’homenatge l’hi he fet jo personalment veient El puente sobre el rio Kwai, Lawrence de Arabia i Doctor Zhivago. Només vaig poder disfrutar de la pantalla gran en la primera, i en el cas de Doctor Zhivago només vaig trobar la versió doblada, però he de dir que m’ho he passat molt bé veient-les. Es tracta de grans pel•lícules una mica en l’estil dels antics peplums o superproduccions bíbliques, de llarg metratge i de molts personatges. Però és que avui en dia dona gust veure un film ben filmat. Per fer una bona pel•lícula no fan falta grans moviments de càmera o histories profundíssimes. D’històries bones n’hi ha a tot arreu i només cal indagar en la historia per trobar-ne moltíssimes que encara no s’han traslladat a la pantalla, però al Hollywood actual segurament van curts d’historiadors perquè últimament d’idees noves n’apareixen ben poques. Tot són refregits secueles o precueles. Es troba a faltar la màgia simple de Lean, on d’una historia clàssica, amb heroi o antiheroi aconseguint grans coses o simplement un personatge que és testimoni d’algun gran fet històric que té lloc al seu voltant es fa una gran pel•lícula amb guió consistent, interpretacions decents i direcció efectiva. Aquesta és la màgia per mi de David Lean, el fer semblar fàcil el que és molt difícil.

Dins la crisi galopant del cinema actual sobren directors que es creuen artistes innovadors i trencadors i que en realitat són molt mediocres i falta gent que es dediqui a fer el que cal fer sense floritures. Crec que seria bo tornar als fonaments del cinema espectacle i a la honestedat envers l’espectador que tenien les grans produccions de David Lean i és per això que cal reivindicar la seva figura.


“I think people remember pictures not dialogue. That's why I like pictures”

viernes, 17 de octubre de 2008

La Boxa


Molta feina últimament. Poc temps d’escriure però moltes coses que contar.

Vaig veure ahir un documental sobre boxa, si sobre la historia de la boxa, i el vaig trobar tremendament interessant.

Actualment no m'agrada aquest esport, és un vestigi del passat,un esport més aviat fossilitzat on actualment es poden veure escenes que fan més pena que espectacle. Ambients molt deprimits contrincants pobres tècnicament que combaten per guanyar-se una mica la vida en gimnasos mig buits. Només se’n salva una mica la boxa amateur dels jocs olímpics.

Però no sempre ha estat així, la boxa ha estat un dels grans esports del s.XX, és l’esport síntesi de la lluita entre dos homes en iguals condicions, sense més armes que els propis punys. Des de sempre ha tingut una noblesa i una tradició immenses i ha estat una fàbrica inesgotable d’herois i villans. De fet quelcom tan senzill com combatre amb els punys es fa des dels albors de la humanitat però la primera constància que en tenim és que ja era esport olímpic al 688 aC.

No és fins al segle XVII en que s’estableix una certa reglamentació. Des de l’any 1700 la boxa s’havia posat molt de moda a Anglaterra però els combats no tenien normes ni àrbitre ni temps i evidentment es feien sense guants. Aquest caos sovint portava a la mort d’algun dels contrincants per lesions físiques. Per intentar evitar-ho es va establir que no es podia colpejar a un contrincant caigut i que després de 30 segons sense que s’aixequés el combat finalitzava. Més tard es van establir les mesures del ring i es va prohibir mossegar. L’últim combat abans de l’establiment de les regles modernes tingué lloc al 7 de juliol de 1889 a Richburg. Va ser especialment memorable i es recorda com un punt d’inflexió en la historia de l’esport.

John L, Sullivan un fill d’immigrants irlandesos de Bòston, era el campió vigent i defensava el títol contra Jake Kilrain. El combat es feia a punys descoberts i va ser el primer aconteixament esportiu amb enorme cobertura mediàtica. A pesar de ser prohibida la lluita en diferents estats al final es va dur a terme i 3000 espectadors van assistir a un combat a l’aire lliure que va ser retransmès per la radio a tota la nació.
El combat va ser d’una duresa com no s’havia vist mai, s’enfrontaven dos lluitadors molt preparats amb regles antigues i sense guants. Les imatges son realment esgarrifoses, el combat va durar 72 assalts i s’explica que cap al final les cares ja no es reconeixien, eren simples formes amorfes de cops i sang, es van perdre varies dents i es van trencar mútuament varis ossos de la cara, però cap dels dos queia KO a pesar de lluitar gairebé cecs per la inflor dels ulls. Al 72è round finalment l’assistent de Jake Kilrain va tirar la tovallola sobre el ring, rendint així al seu pupil, horroritzat per el que estava veient.

Aquesta lluita es va fer memorable a l’època, va provocar la ràpida instauració de les noves normes i sobretot va disparar la boxa com a esport favorit dels Estats Units i Anglaterra.

El següent gran boxejador en trencar tendències va ser Jack Dempsey. Dempsey era petit i ràpid però tenia una de les pegades més dures que es recorden. Va trencar amb la tradició de boxejadors grans i pesats i en un combat memorable va fer-se amb el títol contra Jess Willard en que en una combinació de cops brutals el va knokejar fent-li perdre varies dents i trencant-li dues costelles. Després d’això la fama li arribà, es va fer actor de Hollywood i va intentar retornar a la boxa uns anys més tard però va ser apallissat. Va ser el primer boxejador realment mediàtic del segle.

Els anys 70 van ser l’edat d’or del boxeig, amb figures com Ali, Frazier o Foreman, la boxa es va convertir en l’esport més seguit i més admirat, a més Ali li va donar un component polític traspassant la barrera de l’espectacle per entrar de ple en la lluita pels drets civils i contra la guerra del Vietnam.
El combat d’Ali contra Frazier al Madison Square Garden va ser conegut com el combat del segle i Ali va sortir-ne derrotat. Els boxejadors d’aquesta època eren molt tècnics amb uns estils de combat molt definits i els combats es feien molt espectaculars per al públic.

El punt més àlgid de la historia del boxeig però es va viure el 30 d’octubre de 1974 amb el que es va conèixer com “the rumble in the Jungle” un combat entre els dos millors boxejadors del moment, Ali contra Foreman, que es va realitzar al Zaire. Amb tot el component pro-Afroamericà que Ali havia donat al boxeig allò va ser un aconteixament absolutament històric. Un país absolutament bolcat i el món mirant a la república africana. El favorit era Foreman, que tenia molta més pegada que Ali. Ali però va sorprendre al seu contrincant i va començar molt fort colpejant 7 cops al primer round. Després, durant els set rounds següents va estar esquivant els cops de Foreman utilitzant un rapidíssim joc de peus i utilitzant el “trash talking” (parlar i provocar al contrari) per fer enrabiar Foreman i que gastés els seus cops més potents. Finalment, amb Foreman cansat al 8è round, Ali fa passar a l’atac i el va vèncer.

Després de la època daurada la boxa va caure en la corrupció, els casinos i els promotors sense escrúpols, i només va revifar al 1986 quan un joveníssim Mike Tyson sorprenia el món amb el seu estil avassallador, proclamant-se campió amb només 20 anys. Tyson, d’origen molt humil, era admirador de Dempsey i utilitzava tota la seva ràbia interior en el ring per fer-se absolutament inparable, semblava boig quan combatia. El problema però va ser que quan el seu tutor Cus d’Amato que era com un pare per a ell va morir la ràbia interior va passar fora i va crear un monstre antisocial que va protagonitzar varies de les escenes més denigrants de la historia d’aquest esport, inclosa una orella escapçada d’Evander Holifield. Tot i la controversia que generava, Tyson va ser un dels grans, i després d’ell aquest esport ja no ha estat mai el mateix.

Sense ídols la boxa, un esport que viu de grans figures i que és molt més noble i net del que es pugui pensar, s’enfonsa en l’oblit i només queden en el record les grans gestes del segle passat.

miércoles, 8 de octubre de 2008

El corazón de las tinieblas


Lope de Aguirre va arribar al Perú al 1536, (en aquella època el nuevo reino de granada) enmig de la guerra civil entre els partidaris del virrei Lagasca i els partidaris del ja difunt Francisco Pizarro.
Ben aviat es va fer famós per la seva crueltat cap als indis, i al acabar la guerra va ser jutjat i condemnat a ser assotat públicament per maltractar als indis. Això va ferir el seu orgull i va alimentar el seu odi. El jutge, sabedor de la fama que tenia Aguirre va fugir del Perú temen la seva venjança i la llegenda diu que Aguirre va dedicar els següents anys de la seva vida a recórrer mes de 6000km fins a trobar i matar al jutge.

Al virregnat de Nova Granada hi havia en aquella època un gran nombre d’espanyols descontents i ociosos. Per donar-los sortida el virrei va organitzar la gran expedició de Pedro de Ursúa, que es va embarcar a explorar l’Amazones amb 300 espanyols i prop de 500 indis el 26 de setembre de 1560. L’objectiu era resseguir l’Amazones i explorar la selva però al cap tothom hi tenia la busqueda del Dorado.

Moltes llegendes d’elements mítics i riqueses extraordinàries bullien al cap dels colonitzadors en aquella època. Es trobaven en un enorme continent nou en que res era com esperaven i el record de conquistadors com Cortés i Pizarro que havien fet grans gestes i s’havien enriquit enormement pocs anys abans, pesava molt sobre la ment de tothom. Qui més qui menys tothom tenia el desig de saltar de la mediocritat, fer-se famós descobrint algun imperi o alguna gran mina d’or. A aquesta ambició s’hi sumava que ni Cortés ni Pizarro havien seguit les normes o la legalitat vigent, només els atrevits, els que no respectaven l’autoritat triomfaven realment a Amèrica, o aquesta era la idea que tenien al cap els 300 homes de Pedro de Ursúa i entre ells Lope de Aguirre.

L’expedició va baixar fins a l’Orinoco i allà Pedro de Ursúa va ordenar nèciament construir una ciutat. La mortaldat va ser terrible per les pluges, les malalties i els mosquits i Ursúa mentrestant es passava els dies i les nits dins la tenda amb la seva amant peruana, una india que es deia Inés. No va trigar gaire a organitzar-se un motí darrere del qual hi havia Lope de Aguirre. Ursúa va ser assassinat mentre dormia i el seu successor va ser don Fernando de Guzmàn per ser el soldat de més rang social. Aquest nou líder no va durar gens, Lope de Aguirre va protagonitzar un nou motí, encegat per la frustració i per la venjança i obsessionat per la idea de que la corona espanyola i el destí no li donaven el que ell mereixia, Aguirre va assassinar a tots els membres de la expedició que fossin més nobles que ell i va assumir el comandament.
Enmig de la immensa selva, una paranoia executora es va apoderar d’ell i qualsevol que semblés sospitós acabava decapitat. Es va abandonar als 500 indis que els acompanyaven al mig de l’Amazones perquè deia que entorpien l’expedició i es va autoproclamar príncep del Perú i després Rei d’Amèrica del Sud. Fins i tot va arribar a declarar la guerra a Felip II.

Miraculosament, l’expedició va arribar a l’atlàntic el 21 de juliol de 1561. Després de la purga al grup només hi quedaven els més fidels i radicals. Tots els altres eren morts. L’expedició però no es va aturar i va posar rumb a la illa margarita, davant les costes de Veneçuela. Els habitants de la ciutat van rebre’ls amb alegria en veure que eren espanyols però els expedicionaris, presos de la ràbia i d’una fúria maníaca van passar-los a tots per l’espasa.

El pla d’Aguirre era Creuar per Veneçuela fins al Perú reclutant a tots els colonitzadors descontents i allí venjar-se de l’administració espanyola. Així ho va fer, però el reguer de sang que deixava mentre avançava de ciutat en ciutat no va trigar a arribar a oïdes de Felip II que va mobilitzar un poderós exèrcit per neutralitzar-lo.

Lope de Aguirre no va tenir ni tan sols el final heroic que desitjava. els seus homes no van voler presentar batalla davant les tropes regulars. Obligat a rendir-se, va travessar la seva filla amb l’espasa per evitar-li la humiliació, i posteriorment va ser assassinat per l’esquena per els seus homes, que volien guanyar-se el favor de l’administració reial.
El virrei el va fer decapitar i esquarterar, van penjar el seu cap a l’entrada de la ciutat per advertir dels perills de la traïdoria a la pàtria i van repartir les seves restes per les ciutats de Veneçuela perquè se les mengessin els gossos.

martes, 7 de octubre de 2008

De calendaris, batalles i fets rellevants


Anno domine 2008, 7 d’octubre.

M’ha costat temps trobar un fet senyalat al llarg de la historia que caigués en un dia tan especial per a mi com aquest, però finalment l’he trobat. Segons el calendari jueu, tal dia com avui fa 5768 anys es creava el món i començava la historia. No, no sóc un estudiós de l’historia judaica, però a les cròniques ho posa clarament, el món va començar un 7 d’octubre! De fet ells comencen a contar un 7 d’octubre, però el món no es va crear físicament fins un any després, és el que té encarregar el tema del calendari a gent que pensa una mica... que no fan la tonteria de començar la historia en l’any 1, sinó que la comencen a l’any 0. Els cristians vam encarregar-li la feina a un pobre desgraciat que es deia Dionisi l’exigu, que prou feina va tenir en determinar l’any del naixement de Jesús (es va equivocar de 4 anys) com per a sobre haver de fer un sobreesforç per pensar que si li deia any 1 i segle 1 als primers 365 dies després del naixement de Jesús, el compte aniria desfalcat per la resta de la historia de la humanitat. Per culpa d’aquest monjo inepte i del papa Hormsides que li va encarregar el treball tenim la molèstia d’haver de pensar sempre que el segle XIV no és el 1400 com li correspondria sinó que és el 1300 i que els segle XX no és el 2000 sinó el 1900.

L’altre fet important en un dia com avui és evidentment la batalla de Lepanto del 1571 en que la coalició cristiana va derrotar al poder otomà en una de les més grans batalles navals de la historia. De fet se’n diu batalla naval perquè va tenir lloc sobre el mar però les tàctiques utilitzades eren les terrestres. Les galeres s’embrancaven les unes amb les altres formant una superfície irregular sobre les que batallaven les tropes de terra. A pesar de ser una coalició cristiana on hi havia venecians i genovesos es diu que la victòria va ser espanyola perquè els que van combatre van ser exclusivament els tercios espanyols, sota el comandament de don Juan de Austria. La batalla va ser ràpida però molt significativa, era la fi del poder turc al mediterrani i permetia a Espanya centrar la seva política exterior en altres fronts. La batalla va tenir una enorme repercussió també a nivell internacional, hi van participar la flor i nata de la civilització mediterrània, Andrea Doria, Lluis de Requesens, Alejandro Farnesio o el mateix Juan d’Austria. També Cervantes que hi va perdre el braç. Es dona la circumstancia que les dues galeres capitanes, la sultana i la real es van enfrontar directament, amb clara victòria per la galera real (que es conserva a les drassanes de Barcelona). Al sultà Alí Baja el van abatre amb 7 dispars de mosquet, posteriorment el van decapitar i li van oferir el cap a don Juan d’Austria, que el va despreciar i el va tirar al mar.

Després d’això ja no va passar res més important (a banda de la mort de Ramón y Cajal i la creació de la RDA) fins al 1986 en què els ulls del món es van girar esperançats cap a la secció de maternitat de l’hospital de Barcelona. De moment encara no hem fet res per confirmar aquestes esperances però tampoc em fet res per desencoratjar-les, que ja és molt.. Seguirem vivint i complint anys a l’espera de fer alguna cosa rellevant en aquesta vida.

viernes, 3 de octubre de 2008

Un nen de 7 anys la lia al zoo


Jur Jur la notícia que ens arriba des d’Austràlia...

Un nen de 7 anys, entra abans d’ahir en un zoo de rèptils al nord d’Austràlia, no sé com ni perquè però s’ho manega per entrar dins dels recintes dels animals i ell solet es dedica a agafar una tortuga, quatre llangardaixos de llengua blava, dos dragons barbats, dos llangardaixos diables espinosos (sic) i un llangardaix Spencer (que media 1,8 metres) i els dona de menjar a Terry, el cocodril del zoo que fa més de tres metros i pesa 200kg... increïble jojo. Les càmeres de seguretat capten al nen somrient mentre veu al cocodril menjar...


La cara que se li devia quedar al senyor Neindorf propietari del zoo i dels digerits llangardaixos devia ser digne de veure jejeje...
Desencaixat per la notícia les seves primeres declaracions han estat que als seus temps el nen s'hauria emportat una enorme patada al cul..
A sobre els animals eren poc freqüents i molt valuosos i en la seva majoria ja adults. Les lleis Australianes prohibeixen l’ imputació de càrrecs a menors de 10 anys així que el nen se’n va “de rositas” a casa i tan tranquil...

M'ha costat creure'm la notícia així que ho he anat a corroborar als diaris Australians:
http://www.ntnews.com.au/article/2008/10/03/7301_ntnews.html

Em quedo amb el dubte de si els dos llangardaixos diables espinosos li van sentar bé al pobre Terry.. Només faltaria que s’ens pillés una indigestió ara..



Palin vs Biden (en aquest ordre)

Aquesta matinada hem tingut el primer i unic debat vicepresidencial entre Sarah Palin i Joe Biden.

Els medis diuen que ha estat un empat, Biden ha mostrat la seva experiència internacional i Palin s'ha defensat a la seva manera, parlant directament a l'espectador, sense artificis i posant-se al nivell dels americans. Són dos candidats molt diferents, Biden és el típic senador-congressista de Washington amb un munt d'anys d'experiència al seu darrere i Palin és una líder Populista, tan conservadora com el que més, no dubta en utilitzar la seva imatge de dona sufrida i treballadora.

No és casual que el candidat que es porta el "yes we can" contínuament a la boca i que vol canviar els ciments de la viciada política nord-americana agafi a un experimentat congressista com vicepresident. Tampoc és casual que un continuista com Mc Cain agafi a un bufón com Palin, que només l'hi serveix per atraure vots. el que així demostren els candidats és que en realitat res canviarà. Algun dia he d'escriure un article sobre la conveniència de que Obama passi d'una manera o d'un altre a millor vida abans que es demostri el bluff de les seves paraules, però de moment només ens cal mirar com els dos candidats intenten abarcar el màxim de sectors socials a la seva campanya, i resolen les seves mancances com a candidats amb l'elecció dels seus segons.

Aquest debat de fet no tenia massa interès més que per comprovar que Palin no s’equivocava i es refeia una mica de les seves últimes intervencions a televisió que havien estat poc menys que desastroses. El que pugui dir Biden de fet no importa a ningú, el que voti demòcrata ho farà per no votar republicà o per Obama, i Biden només està aquí com a figurant, per a garantir (com si realment calgués garantir-ho) que la política d'Obama no anirà tan enllà com alguns han dit. Biden hi és només per fer veure que darrere la imatge poderosa d'Obama hi ha un tio que pot pensar i treure-li les castanyes del foc quan les coses es posin difícils.

Mirant les eleccions des de la distancia em trobo amb un dilema moral, per una banda, crec que Hillary era molt millor candidata que Obama, simplement per carrera i per transmetre seguretat. En un context de crisi econòmica com aquest, torna a servir el lema que Bill Clinton utilitzava contra Bush pare, "It's economics stupid!". És a dir avui l'americà mig el que vol és sensació de seguretat sentir que l'estat està fent alguna cosa per treure el país de la crisi. Necessiten un tio com Roosevelt que per lluitar contra la gran depressió va impulsar més de 100 lleis i mesures governamentals en menys d'un any (la majoria d'elles inútils) amb la simple intenció de reconfortar als americans. El New Deal no va ser cap miracle, va ser una allau de projectes, molta implicació de l'estat i uns programes televisats en que sortia Roosevelt al costat de la xemeneia de casa seva explicant a la nació el que s'estava fent. Això feia veure als americans que estaven treballant tots a una per sortir de la situació, i finalment ho van aconseguir (amb una guerra pel mig...).
El que vull dir és que no crec que ara es necessiti un candidat que és com una ruleta, que pot sortir bé o pot sortir malament com és Obama. Tampoc necessitem a un Mc Cain continuista que seguirà protegint els interessos dels de sempre i que als seus 72 anys no el veig amb la energia necessària per aquest període difícil que estem vivint. Necessitaríem una figura sòlida, que no generés gaires dubtes i que tingués l'empenta necessària. El candidat ideal? Segurament no existeix-hi, però crec que Hillary Clinton és molt més pròxima a aquest perfil que Obama o Mc Cain.

En fi, em trobo que amb la antipatia que em genera la candidatura demòcrata, que crec que s'ha equivocat en el seu plantejament i que a més a traït als seus principis elegint a Biden com a vicepresident, sento estranyament més simpatia per els republicans, no tan per Mc Cain que em sembla un androide amb mobilitat reduïda, sinó per Sarah Palin.
Què voleu que us digui però aquesta dona em desperta certa admiració. Jugava de base a l'equip de basquet del seu institut i això sempre és una bona referència, va estudiar comunicació i ha estat primer alcaldessa del seu poble i més tard governadora d'Alaska. Es va casar amb el seu amor de tota la vida, i han tingut 5 fills, el major ha estat destinat a Iraq i la seva filla de 18 anys acaba d'anunciar que està embarassada. És el somni americà en majúscules, una dona treballadora que no renuncia a la família a pesar de la carrera política, ella ha treballat per a la família i ara la família treballarà per a ella. Tot aquesta simpatia que em desperta s'esvaeix però al sentir els seus arguments. És membre de l'associació nacional del rifle, està a favor d'explicar el creacionisme, de seguir aplicant la pena de mort i diu que l'abort és una atrocitat.

He de fer un esforç per situar-me al costat d'Obama i Biden per no caure en l'admiració cap a aquesta viuda negra que encisa amb la seva imatge i currículum però les paraules de la qual destil•len verí i odi.

Ja per acabar diré que també em fascina estranyament aquest món conservador americà, de les esglésies evangelistes i metodistes. Trobo infame el missatge d’intolerància i de dogma religiós que desprenen però em sento molt atret per aquesta idea de comunitat que tenen... algun dia també hauré d'escriure sobre això suposo.

En fi, si algú té alguna opinió al respecte ja sabeu on criticar-me!!

jueves, 2 de octubre de 2008

La família, pilar bàsic de la educació


Ahir ens despertàvem amb la notícia que el govern català pretén imposar un examen de final de cicle als alumnes que acabin 6è de primària i hagin de passar a la ESO. L’examen seria de competències bàsiques: comprensió lectora, escriure correctament i resolució de problemes matemàtics.

He de dir que em sembla una bona iniciativa a pesar de que crec no crec en això que sigui un examen purament de caràcter consultiu.
Jo faria un examen fàcil, de mínims, mínims, i el faria eliminatori. Tot aquell que sàpiga llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar i dividir passa a l’ensenyança obligatòria sense problemes, però el que no passi que es quedi un any més a primària evolucionant. Pot semblar cruel fer repetir un nen tan petit, però ho considero imprescindible per evitar el fracàs escolar.

Actualment la LOE només permet repetir un cop a la primària, en casos molt, molt excepcionals dos. Directament no em sembla bé, cada persona té les seves velocitats d’aprenentatge i no tots els nens són iguals, però això no vol dir que tots hagin de passar curs indistintament del que sàpiguen o del que no. Crec que s’hauria d’eliminar la connotació negativa que té repetir curs a edats tan petites. Cada cicle de primària té o hauria de tenir uns objectius pedagògics determinats, uns objectius d’aprenentatge a assolir per a cada assignatura (sembla quelcom molt lògic però això tan simple com una taula de continguts obligatoris per a cada curs no existeix..). Si al final del cicle l’alumne no ha assolit els objectius, se’l fa repetir. Però repetir no com a sinònim de fracàs sinó com a prevenció del fracàs. No passa res per no haver-hi arribat als objectius, no estigmatitzarem al nen, no és que sigui mal nen o que no vulgui aprendre, simplement va més lent que els altres i necessita més temps per arribar al nivell requerit. L’hi donem un any més i així estarà preparat per el que l’espera.

A primària apart dels continguts per entendre el món que els rodeja que s’imparteixen a coneixement del medi, el que s’ensenya als nens són les eines que faran servir al llarg de la seva vida per seguir aprenent coses més difícils. Amb la LOE i la no-repetició el que aconseguim és aplaçar el fracàs de l’alumne. Perquè aviam, si un alumne no és capaç de llegir amb fluïdesa, com voleu que entengui la revolució francesa que li explicaran a quart o si no sap multiplicar amb fluïdesa com voleu que entengui la química o la física?

Evidentment els problemes educatius d’aquest país van molt més enllà d’això, i segurament un correcte anàlisi de la situació em portaria molt espai.

En primer lloc aquest país ha de començar a valorar als seus mestres. Sí, hi ha mals mestres, com mals polítics o mals lampistes, però també n’hi ha de molt bons.
També hem d’eliminar aquesta idea de que ser mestre és un xollo perquè es tenen tres mesos de vacances. Els mestres d’avui en dia necessiten tots i cada un d’aquests dies per no explotar, és probablement una de les professions més estressants que existeixen i si són el sector professional que més baixes per depressió agafen no és perquè no els agradi treballar, o perquè siguin hipocondríacs. Així doncs prou de menysprear a la professió que el que necessita és precisament prestigi social.
Anem a trencar un altre mite, els mestres no es fan mestres perquè els agraden els nens. Això és una tonteria, la gran majoria són mestres perquè els agrada ensenyar. Explicar coses i veure com ho assimilen els alumnes i com el món se’ls ordena al seu cap gràcies a les explicacions ha de ser una sensació poderosíssima.
Però els mestres són això, mestres, no són ni policies ni gladiadors ni domadors de lleons. Als mestres se’ls ensenya a ensenyar, no a lluitar contra petits monstres que arriben desfermats a classe.

Els principis bàsics de disciplina, obediència i respecte cap a l’autoritat que ha de tenir tota personeta que entra a l’escola no els posa l’escola, perquè no té ni els mètodes ni els mitjans per fer-ho. Aquests principis els posa la família. Els pares han de construir el recipient de valors i l’escola ja posarà els continguts dins d’aquest recipient. És cert que l’escola no només ha de posar continguts sinó que ha de contribuir a formar persones però si els pares fracassen en la seva tasca l’escola no pot tractar amb els problemes que li arriben i a sobre pretendre educar els alumnes. No pot fer-ho perquè a més de no ser la seva funció no té ni els mitjans ni els mètodes necessaris.

Com disciplines a un nen que no respecta res si no pots fer servir cap de les mesures repressives que s’aplicaven abans? Si el diàleg amb els pares no funciona perquè es creuen abans al seu estimat fill que al mestre? Si no el pots fer fora de classe perquè hem de ser tolerants amb els nens? Si no li pots posar examen de càstig perquè l’escola té la política de no fer examens? Si no li pots posar més deures perquè no va amb la política del centre? El màxim que pots fer és deixar-lo sense pati però al nen això li serà igual, i mentre el mestre triga quatre mesos a disciplinar als 3 nens que no tenen els valors necessaris per estar a l’escola, els 27 nens restants de la classe han perdut uns continguts preciosíssims per a la seva futura educació.

D’això senyors, no se’n pot dir fracàs escolar, se li ha de dir fracàs familiar!

La labor a realitzar ha de ser doble, per una banda les famílies han d’estar molt més a sobre del nen, sobretot en temes disciplinaris, s’ha de saber dir “no” a temps i dedicar al nen l’atenció necessària. Si no tens aquest temps o no el vols gastar en el nen, no el tinguis. És preferible no criar res que criar un monstre que al fi i a cap són el nostre futur.

Per altre banda la societat hauria de despenalitzar alguns termes molt desvalorats avui en dia. Parlo de termes com disciplina, esforç, respecte, autoritat... L’onada de “buenismo” que vivim ens porta a pensar en que el nen aprendrà sol mirant les flors o la bonica natura que el rodeja. Ens oblidem que el procés educatiu no només no és gens fàcil sinó que a més convé que no ho sigui! Al nen l’hem de preparar per al futur, no hem d’apartar els obstacles del seu davant sinó que l’hem d’encoratjar a saltar-los.

En fi, ja m’he allargat massa per avui, però crec que és un tema cabdal al que els ciutadans de peu no n’hi fem massa cas. Només se’n ocupen els polítics i els directament implicats però tots els altres ens en rentem les mans.