Bolonya, una visió des de dins.

L'Elliot em demana algun comentari sobre els fets que estem vivint aquests dies al voltant de les protestes per l’aplicació de l’anomena’t pla Bolonya. Abans que l'Eliott però ja m’ho demanava la consciència, és un deure suposo però temo fer-me llarg i pesat doncs és un tema que em toca de molt a prop i un tema extens i complicat, amb molts matisos.

Primer de tot la meva situació personal, em trobo entremig de vàries aigües doncs per una banda estic cursant la carrera d'història a la UAB ("la mejor universidad del estado" Ruiz Domenech dixit) que es resisteix a entrar en el nou model de docència, per altre també curso la carrera de geografia, que esta ja plenament integrada en el nou model per això em sembla que puc valorar les diferències que em trobo en un model o un altre. Per últim i per acabar de complicar la cosa, sóc fill orgullós d'un dels dirigents de l'autonòma que contribueix a implantar el nou model.

Amb aquesta experiència personal i veient les coses des de dins, puc dir que la reforma és necessària, té alguns errors de base i sobretot està molt mal publicitada.

Sobre la reforma en si, trobo necessari que la universitat es modernitzi, que els plans docents s'actualitzin i que puguem unificar-nos amb l'espai europeu. Això crec que és indiscutible, Però aquí hi ha un problema que només ara s'està començant a plantejar i que requereix que ens ho mirem amb compte.

Al plantejar la reforma s'està agafant totes les carreres des d'un mateix punt de vista i això és quelcom perillós. Com diu el nostre estimat rector en la seva carta oberta, no es pot tractar igual la docència d'un metge cirurgià que d'un historiador o un filòleg. Classes pràctiques, discussions i lectures a casa si, però tonteries les mínimes. És a dir, en una classe d'enginyeria suposo que allò important és donar les instruccions per construir un pont i fer èmfasi en la pràctica dels càlculs i la problemàtica dels materials perquè el pont no es caigui. Però en historia i les carreres d'humanitats és a la inversa, prima més el nivell teòric que el pràctic. Necessites una proporció mínima de unes 2-3 classes teòriques per afrontar una classe de discussió pràctica. I en el nou model s'aposta desmesuradament per la pràctica desenfrenada que no serveix per a res si no hi ha quelcom a darrere.

Per altre banda el crèdit ECTS provoca molts maldecaps, estic totalment en contra de la idea que tenen els dirigents de fer un estudiant "a temps complet", de fer tanta avaluació continuada, de treure exàmens de 2a convocatòria i de colgar a l'estudiant amb feines a casa.

Crec que la avaluació continuada hauria de ser el funcionament normal d'una assignatura però en cap cas l'única forma d’avaluació. Sempre s'ha de deixar l'opció d'exàmen final perquè el que no vulgui o no hagi pogut assistir a classe pugui demostrar que té el nivell necessari per passar l’assignatura. Aquesta idea de tenir els estudiants controlats, d’avaluar l’assistència a classe no afavoreix la docència. En primer lloc perquè tindràs a gent descontenta a classe que molestarà als altres i en segon perquè més d'un cop m’ha passat tenir un professor nefast i no anar a classe, agafar un manual reconegut i amb dues o tres lectures paral•leles disfrutar més de l’assignatura que no estan lligat a la taula amb el professor.
Aquesta imposició va en la línia de tantes altres que ens intenten controlar innecessariament (80km/h als accessos a Barcelona) i que son producte de l'esquerra malentesa.

A més qui forma als professors en el nou model d'ensenyament quan tota la seva vida han fet quelcom diferent? L'experiència de Geografia és nefasta, els professors reben la directriu que han d’alternar les classe teòriques amb la feina a casa i tothom es llença a posar treballs. Cartografia: 9 crèdits-40 pràctiques obligatòries i 5 exàmens, Geografia Física: 12 crèdits-60 pràctiques obligatòries i també 5 exàmens!! Estem bojos??!! Si això ho fas amb totes les assignatures et trobes amb la impossibilitat de compaginar més de 5 assignatures!! I la carrera segueixen sent 300 crèdits. Per això defenso a ultrança que l’avaluació continua ha de estar ben feta i sempre, sempre amb caràcter voluntari.

En quant al sistema de graus+màster em sembla malèvol perquè es perd contingut.
Si jo en el meu 4t any de carrera ja em trobo amb algunes llacunes enormes de temes que no hem pogut tocar per falta de temps, com es trobarà un estudiant d’història que ha dedicat el seu primer any d’universitat a fer una prolongació del batxillerat amb nocions bàsiques d’altres disciplines humanístiques i que per tant només li resten tres anys per fer historia? A més el nou mètode docent pot ser millor però tothom convé que és més lent i laboriós. Si en una assignatura d’història medieval d'un any amb l’antic model feies 8 temes dels 12 planejats per falta de temps quants faràs amb el nou model? Probablement menys, tindràs menys assignatures per cursar i assignatures més modestes en contingut. Això és el que volem dir quan diem que es perden continguts. Que una persona podrà saber molt bé la revolució francesa perquè haurà llegit i debatut a classe sobre el tema però no sabrà res sobre la revolució americana ni la revolució russa per falta de temps.

Els de dalt diuen que per saber més tindrem els màsters però les persones que fan els màsters no seran la majoria. Si ara la majoria són els simples llicenciats a partir d’ara ho seran els simples graduats i tant per tant i indiscutiblement, un graduat amb 3 anys d'historia sempre sabrà menys que un llicenciat amb 4 anys d'historia. El problema és que aquest graduat és el que futurament serà mestre d’escola i de batxillerat i haurà de transmetre els coneixements als nostres fills. Resultat probable, que el professor d’història del futur tindrà poquíssima idea d’història però això si tindrà molts recursos per buscar a biblioteques, arxius i Internet perquè per aprendre tonteries d’aquestes si que tenim temps per perdre.

Jo ho deia en un dels meus primers posts, estem en una societat eminentment pràctica on no es valora el saber per el saber sinó només el saber aplicat a alguna cosa doncs sinó es veu com una pèrdua de temps. Es valora que sàpigues molt bé un tema molt petit. Sigues el millor en una cosa que només tu treballes i et guanyaràs la vida. agafa un nínxol de saber i fes-lo més profund perquè veure les coses amb perspectiva ja no serveix de res segons la societat.

En quant a les protestes estudiantils em sembla que estan mal enfocades els crits de sempre de "no a la privatització" no serveixen de res. Bolonya arribarà vulguin o no vulguin i per tant en contes de rebutjar-lo de ple tindríem molt més èxit exigint les reformes necessàries que si que podem aconseguir. Polaritzant-nos en contra d’aquesta manera només aconseguim que no s'ens tingui en compte a l’hora d’aplicar Bolonya i no s'ens escolti perquè s'ens titlla de radicals.

Sembla que a la UAB però finalment tothom està entrant en raons, les assemblees han deixat de banda la violència i estan protestant a la manera tradicional, com s’ha fet sempre, parant classes, vagues, pancartes i manifestacions, et pot agradar més o menys però ja no són els brots violents del març de l’any passat on la facultat semblava un camp de batalla ja abans de l’entrada dels mossos. Per part del rectorat sembla que també s’avenen a escoltar una mica, i estan intentant saltar la barrera ideològica de les assemblees per arribar als estudiants de peu i saber la seva verdadera opinió. Per això ens han convocat a reunions de cicle dilluns i ja veurem què passa.

En fi, una petita pinzellada sobre Bolonya, em deixo moltes coses al tinter però tampoc és plan aquí de fer un treball complet sobre el tema.

s.XII San Bernardo, el "doctor melifluo"

Al parlar de Sant Bernardo de Claraval em de tenir en compte que estem parlant d’un dels grans. De fet el que esta considerat com l’últim pare de l’església sobre la terra després de Sant Isidoro de Sevilla. Després ja no hi ha més pares perquè la criatura ja esta creada. El cristianisme ja camina sol.

Al segle XII el cristianisme ja camina molt sol però el que veu un jove Bernardo és que la ordre monàstica de Cluny, que predominava en aquell moment, s’està desviant massa de les premisses inicials de pobresa i humilitat per adorar a Déu. Bernardo, és fill de nobles d’alta albúrnia i entra amb tots els honors com a novici al monestir de Citeux, on acabava de néixer una nova ordre que es feia dir del Císter. Ell mateix ha escollit aquesta ordre i ha convençut a 30 amics i familiars a entrar al monestir amb ell. El Císter es caracteritza per el seu rigor en el vot de pobresa. L’austeritat, la pregaria i el treball com a única forma de salvació.

El jove Bernardo va guanyar prestigi ben aviat dins el món monacal doncs era un enorme orador i un estudiant molt preparat. Al 1113 l’envien a fundar un nou monestir que s’anomenarà Claraval o Clairvaux amb 12 companys més. Fundar un monestir amb 12 companys al segle XII no devia ser cosa fàcil i efectivament els inicis son molt complicats amb Bernardo a punt de morir de debilitat, però la constància i el treball fan que el monestir prosperi i la creixent fama de Bernardo atrau a molt nous novicis.

Aquí comença la verdadera historia d’aquest home, que amb la seva presencia marca el devenir del segle. Mai acceptarà els nombrosos càrrecs que se li ofereixen, mai voldrà ser cardenal o papa, només serà Abad de Claraval, però ben aviat deixarà de ser un simple monjo per convertir-se en un home total, tant interessat en la política i el devenir intel•lectual de l’Europa del seu segle com de resar i vetllar per la correcta adoració a Déu.

Bernardo no és un intel•lectual pur ni un home merament d’església, és un home d’estat però sense estat. Com Richelieu o Olivares, vetlla i intervé en tot el que afecta al seu regne, però el seu estat no té fronteres físiques sinó que és la fe cristiana i l’església. La fama que adquirirà ben aviat en vida l’acompanyarà arreu on vagi, donant sermons multitudinaris o aconseguint audiència amb reis i papes. Ell solet és capaç d’organitzar tota la 2a creuada (que fracassarà) organitzar el concili de Soissons i condemnar l’intel•lectual més notable de l’època –Pedro Abelardo- com a possible heretge, provocar la penitència de diversos Reis, pujar al púlpit papal a un deixeble seu, desprestigiar l’hegemònica ordre de Cluny i fer créixer com mai l’ordre del Císter. I a pesar de tot això Sant Bernardo no és tan important per tot el que fa sinó per com influeix al que passa al seu voltant.

El que pretén St. Bernardo és la reforma definitiva de l’església. Visualitza una església que és modèlica en austeritat i modalitat, i en aquest sentit ho aconsegueix als monestirs del Císter. Però San Bernardo no es conforma i demostra una gran agressivitat amb els seus enemics ideològics. San Bernardo és un místic, no entén les noves maneres de pensar, la dialèctica i la discussió de tota veritat. Per ell la religió és sentir, es viure des de la humilitat per estar més a prop de déu, i ho defensa fins les últimes conseqüències. Creu que al monestir res pot distreure al monjo de la seva unió amb déu i per tant critica el luxe de Cluny i les meravelles que Suger està fent a Saint Denis amb els vitralls gòtics. Els monestirs cistercencs no tenen ni portal doncs la religió és viu cap a dins i no cap a fora.

Predicador infatigable, en un segle turbulent d’heretgies i cismes, no pot quedar-se al claustre de Claraval a llaurar la terra, salta a l’escena pública i es converteix en el paladí d’una església més necessitada que mai.

El primer que fa és atacar l’ordre de Cluny, amb gran habilitat contraposa els vicis dels monjos negres (Cluny) contra els nous monjos blancs (Císter) i guanya el seu enfrontament amb Pedro el Venerable, Abad de Cluny.

Aquest conflicte li dona fama dins el món intel•lectual i ja al concili de Troyes al 1128 s’erigeix com a figura principal i fa que s’accepti un dels seus grans projectes. L’impuls a les ordres militars, la fusió de la figura del monjo amb la figura del guerrer, que es consolida amb la fundació de l’ordre del Temple. El mateix Sant Bernardo redactarà els estatuts templaris, a petició expressa d’ Hugo de Payens.

Al 1130 el cisma catòlic provoca que hi hagi dos papes alhora i una església dividida. La intervenció de St. Bernardo serà determinant, predica a favor d’Inocenci II i aconsegueix l’excomunió d’Anacleto.

Un cop aconsegueix purificar l’església internament es dedica a enfrontar-se amb els grans intel•lectuals de l’època que comencen a sortir de les universitats per, a través de la dialèctica, posar en dubte alguns dogmes cristians. El conflicte dels universals i la nova concepció de la lògica i de l’amor i la naturalesa posen en perill les idees de l’església així que St. Bernardo s’enfrontarà directament amb Pedro Abelardo l’intel•lectual més dotat de l’època. Abelardo proposa un debat organitzat entre els dos, però l’Abad de Claraval converteix el debat en un concili que jutja l’obra d’Abelardo i la troba herètica i digne de ser cremada. Així guanya el conflicte St. Bernardo però, la victòria és només temporal, ningú pot evitar permanentment la onada de lliurepensadors que surt de les noves universitats i del món urbà.

Al 1145 el Papa li demana que prediqui la 2a creuada contra l’ islam. St. Bernardo no sap res de l’ islam, però per a ell l’autoritat del papa és sagrada i aconsegueix que la creuada sigui un èxit de convocatòria entre els monarques Europeus. La creuada però fracassarà a Terra Santa i això desprestigiarà lleugerament al Cistercenc.

Si Sant Bernardo va ser influent en vida molt més ho va ser després de morir, les seves obres són referència constant per a eclesiàstics i intel•lectuals fins a finals de l’edat mitja, i ell impulsa definitivament a la figura de la Verge Maria en el culte catòlic. De fet molts veuen la devoció que tenia per la figura de Maria com un cavaller cap a la seva dama, i en això té molt a veure els seus orígens nobles cavallerescos.

En el segle del naixement de l’aristotelisme i la raó, la figura més important és un místic, que deprecia les minúcies de la filosofia lògica i que resol amb contundència i intuïció les més complicades disputes. Un monjo que pretén ser purament contemplatiu acaba tenint més influència que qualsevol Rei, Emperador o Papa. És una figura del passat enmig d’un segle XII que s’obre al futur, i a pesar d’això és un personatge de suficient magnitud com per reunir sota el seu control les regnes intel•lectuals i polítiques d’Europa.

La reina salva a les dones de Déu

Quan la senyora Simpson va entrar al saló per servir les pastes i el te, es va trobar al seu marit i als seus dos convidats inconscients caiguts a terra. Alarmada, va córrer tirant pastes i te al terra i va intentar fer tornar en si al seu marit pensant en què havia pogut passar mentre ella havia estat fora. Quan vegué que el senyor Simpson no tenia res greu i començava a incorporar-se es dirigí cap a la taula i agafà el got del seu marit per veure què havia begut. Un crit del senyor Simpson li impedí apropar-se el got a la cara. Si no ho hagués evitat, la senyora Simpson també hagués caigut rodona al terra dormida com una soca tal i com els avia passat als tres convidats anteriorment.

El senyor James Young Simpson (Young perquè abans que ell hi havia agut un Old) acabava de demostrar als seus companys metges la utilitat d’aquella nova i estranya substància que hi havia dins del got. Era cloroform, i efectivament, el cloroform adormia a les persones.

Som al Londres victorià i és 1847. Els tres companys metges han tingut una sort extraordinària doncs han caigut adormits al moment just. Si haguessin inhalat una mica més serien morts i la senyora Simpson viuda i si haguessin inhalat una mica menys mai haguessin descobert les propietats del cloroform.

James Simpson, ginecòleg escocès, fa anys que treballa en una manera d’alleujar el dolor de les pacients en el part. Avui en dia, no tenim el mateix concepte de dolor que a l’antiguitat. Fins a mitjans del segle XIX en què es comença a treballar amb tècniques anestèsiques com l’òxid nitrós (el gas del riure) o l’èter (que acabava provocant addicció als metges) no s’utilitzaven altres mètodes que l’alcohol i la resistència física per resistir les intervencions mèdiques. La societat estava molt més acostumada al dolor com a quelcom habitual i tasques quotidianes com treure dents o el part de les dones es feien sense ni considerar el dolor.

De fet el doctor Simpson ja havia provat l’anestèsia amb Èter, una revolució per a la medicina que havia arribat un any abans d’Estats Units. El cloroform però era molt més eficaç, calia menys quantitat per adormir un pacient, era més barat d’aconseguir i de transportar, i deixava una sensació molt més plaent al pacient.

El realment revolucionari de la descoberta del cloroform va ser a més de la substància descoberta l’ús que en va promoure el doctor Simpson. Com a bon ginecòleg que era estava molt preocupat per el patiment de les seves pacients i el va promoure com a anestèsic per al part.

Això li va portar l’enemistat dels sectors més conservadors de la societat anglesa victoriana que parafrasejaven la Bíblia amb déu dient a Eva “entre dolors portaràs al món al teu fill”. Els sectors conservadors es negaven com sempre a alterar el curs de la naturalesa encara que això provoqués més dolors innecessaris.

La controvèrsia va ser forta i dura i durant un temps va existir la possibilitat que es repetís un cas Semmelweiss, un jove metge Hongarès que al 1846 havia demostrat que moltes morts es produïen perquè els metges no es rentaven les mans al operar. La comunitat científica el va rebutjar i ultratjar tant que Semmelweiss va ser internat en un asil per malalts mentals i va acabar morint tallant-se amb un bisturí contaminat per demostrar la seva teoria.

Simpson no va patir el mateix destí perquè en ple calor de la polèmica una dona singular va demanar públicament que volia tenir el seu novè fill tractant-se amb cloroform. Immediatament la polèmica va quedar tancada, cap més conservador religiós va atrevir-se a protestar i es va elevar a Simpson als altars de la historia mèdica tal i com es mereixia, doncs aquesta dona no era altre que la mateixa Reina Victoria que volia tenir al futur Princep Leopold sense haver de passar per els dolors del part un altre cop.

El fet de que el càrrec més poderós d’Anglaterra i el cap de l’església Anglicana fos una dona va permetre que per un cop els drets i el benestar de la dona pesessin per davant de consideracions morals o religioses.

L’obra de Simpson va significar un avenç tan gran per a tantes dones que al seu funeral hi van assistir 100.000 persones, Escòcia va fer festa nacional aquell dia, se li va oferir ser enterrat a la abadia de Westminster (cosa que la família va declinar) però si que van posar un bust entre els més grans de la historia anglesa a la mateixa abadia. Per últim, la cort escocesa el va nombrar cavaller i al seu escut d’armes hi figura la frase “victo dolores” (victòria sobre el dolor).

s.XII El despertar d'Europa

La historia de l’església és una disciplina últimament molt oblidada per la comunitat universitària que crec que s’hauria de recuperar. Em fascina l’historia dels ordres monàstics del segle XI, XII, i XIII, la transició que es dona de l’esplendor de Cluny a la puresa del Císter i a la missió predicadora de les ordres mendicants en 300 anys. Cada ordre religiosa domina la cultura i la política d’un segle complet i aquests canvis permeten veure l’enorme debat que hi havia dins l’església en aquella època.

Sempre hem vist l’església medieval com la institució monolítica i obscurantista que ha estat en les seves pitjors èpoques, però ens oblidem que l’església i en particular les ordres monàstiques són responsables directes del saber en aquesta època. Són els que es dediquen a l’ensenyança, a copiar i conservar llibres, a buscar el saber més absolut que permet l’obsrvança de la fe.

Quan vaig entrar a la carrera d’història tenia un buit enorme en quant a l’edat mitjana. En poc temps i amb bons professors vaig descobrir el que hi havia darrere les llegendes i les tedioses explicacions de l’ordre feudal. Ruiz Domènech em va fer admirar l’islam i George Duby em va fer admirar la lògica del feudalisme, però el que ningú m’ha ensenyat mai i sempre he volgut saber és la filosofia medieval, l’escolàstica, la dialèctica, de què discutien els grans intel•lectuals en les llargues hores passades als claustres? Perquè a un grup de persones se’ls considera heretges i a un altre no quan tenien plantejaments similars? Aquest és un dels temes més complicats en historia i més oblidats avui en dia. En resum: què discuteixen Franciscans i Benedictins a el nom de la rosa?

En el meu intent de descobrir les bases del pensament medieval em quedo atrapat en un fragment de la historia que em fascina absolutament com a tants d’altres abans de mi. Es tracta de l’enorme segle XII que va viure Europa.

Poca gent entén que el verdader origen del renaixement no és el d’Itàlia que ens ensenyen de petits, sinó que es dóna a les profunditats de França al bell mig d’Europa, a la cort de Leonor d’Aquitania, als claustres Cistercencs, en la prèdica de San Bernardo, en les ensenyances d’Abelardo a la montanya de Santa Genoveva, en les vidrieres enormes que fa erigir l’Abad Suger a Saint-Denis, en els centres traductors de Palerm i Toledo, a l’escola de Chartres i a tants altres llocs tots relacionats amb l’església.

El segle XII es el moment en que Europa desperta del seu letargi, una generació incomparable d’intel•lectuals i grans homes, una de les millors que hagin trepitjat la terra en un mateix moment que col•locats als llocs d’influència des de trons europeus a monestirs fins al papat o a les ciutats fan canviar la mentalitat de la societat en només 100 anys possibilitant el progrés posterior.

El ple desenvolupament del feudalisme permet el renaixement de les ciutats, l’esplendor monàstica i la reforma Gregoriana. Dins d’aquest fervor cultural que es genera, les manifestacions són de tot tipus, es desenvolupen l’escriptura i el llatí medieval, la dialèctica com a motor del saber i les Universitats com a institucions per transmetre’l.

El pes creixent dels nuclis urbans i els canvis socials produeixen per primer cop les dicotomies que avui en dia ens son tan familiars: les diferencies entre el sagrat i el profà, aristocràtic i popular, urbà i rural, l’escrit i l’oral. Tot això es crea al segle XII. Es recuperen i tradueixen les obres d’autors clàssics com Ciceró, Sèneca o Boeci, també llibres de medicina àrab. I especialment es recupera l’obra d’Aristotil.

Les disciplines que més es tracten a totes les noves universitats i a tots els claustres d’Europa són la teologia i la dialèctica.
Precisament per això, per combinar, l’afany per sortir de la ignorància amb la recopilació de sabers clàssics sense renunciar a la fe i als misteris del catolicisme, s’entra amb freqüència durant el s.XII en problemes i discrepàncies alhora d’explicar dogmes com la santíssima trinitat o la encarnació.

La dialèctica es farà servir com a propedèutica, com a mètode per arribar a la veritat i al saber per mitjà de la raó, es pren a Aristòtil com a model i obre el temps de les grans discussions teològiques entre diferents concepcions de la religiositat, ja siguin directament herètiques o simplement reformistes. Sense dialèctica no tindríem els grans enfrontaments entre intel•lectuals de la època. El principi del dubte, que avui en dia fonamenta l’anàlisi científica neix amb Aristòtil i reneix al segle XII amb més força que mai, i precisament són els eclesiàstics els que en fan més ús.

És per això, per fer una cop d’ull a aquest magnífic segle que ha estat oblidat per la massa popular i que no surt a les pel•lícules, que m’he proposat fer una sèrie de posts que, sempre dins de l’àmbit cronològic del segle XII, aniran parlant sobre les grans personalitats de l’època com Suger, San Bernardo, Leonor d’Aquitania, Pedro el Venerable, Abelardo, Enrique Plantagenet, o Lluis VII de França. D’aquesta manera col•laborem a fer més accessible una època i unes idees que han estat molt estudiades però molt mal explicades.

Michael Crichton

Avui plorem una gran pèrdua del món literari... Michael Crichton, el novel•lista nord-americà ha mort aquesta matinada als 66 anys d’un càncer. Quasi ningú sabia que estava malalt perquè la família va decidir passar la malaltia en privat, així que la sorpresa ha estat doble.

Graduat “cum laude” a Harvard, Crichton va acabar la carrera de medicina però ben aviat ja va dedicar-se a escriure. Al principi escrivia amb pseudònim però més tard ja no va poder evitar que el seu nom es fes famós arreu del món.

La seva producció bibliogràfica no és que sigui molt extensa però sí molt rica. El seu primer Best-Seller va ser Congo l’any 1980, sobre una expedició que s’endinsa a la selva en busca d’una ciutat perduda i és atacada per una raça de simis ferotges. L’any 1995 hollywood en va fer una digne adaptació cinematogràfica.

Els llibres de Crichton són molt simples però estan molt ben escrits. Acostumen a basar-se en algun descobriment tecnològic (Rescate en el tiempo, Prey, Jurassik Park) o en alguna troballa en la naturalesa (Sfera, Congo) que posa en situacions límit a un grup reduït d’humans. Crichton és molt hàbil a l’hora de descriure les bases tecnològiques o científiques d’aquestes anomalies que amenacen als protagonistes. Les explicacions científiques acostumen a ser verosímils i això fa que no s’endinsi massa en la ciència ficció i que no s’allunyi gaire del lector.

La seva literatura és molt senzilla, amb frases curtes, sense floritures i anant al gra, però si que sap mantenir molt bé el suspens en les seves novel•les.

L’any 1990 Crichton rep 2 milions de dòlars per adaptar la novel•la que està escrivint i que no està ni tan sols acabada. Es tracta de Jurassik Park, que es convertirà en una màquina de fer diners, un fenomen editorial i un fenomen fílmic amb la adaptació que en va fer Steven Spielberg al 1993 (el regal per el meu 7è aniversari va ser anar a veure Jurassik Park que estrenaven aquella setmana). La pel•lícula va ser la més taquillera de la historia en aquell moment i el nom de Crichton es va convertir en sinònim de novel•la d’èxit.
Posteriorment Crichton va escriure’n la continuació, titulada El Mundo Perdido que també es va adaptar.

La seva importància personal però no comença fins l’any 1999, any en el que apareix a classe Rescate en el Tiempo. És un dels llibres que més ràpid m’he llegit, probablement el primer llibre realment adult o si més no fora de la temàtica de la fantasia o dels clàssics juvenils. Sobretot recordo el sentiment de comunitat que em va reportar comentar-lo pàgina a pàgina amb els amics (Aleix, Pau) que l’havien llegit tan ràpid com jo i també estaven entusiasmats.

Per mi va significar un clàssic instantani doncs després d’aquest van passar per les meves mans Esfera, Jurassik Park, El Mundo Perdido i Presa. Van passar molt ràpid, va ser una època cronològicament curta però molt intensa, i després ja res més. He seguit atent a les seves novetats editorials però no n’he llegit cap doncs penso que ja he superat aquest tipus de literatura i ara tampoc tinc temps de llegir tantes novel.les com c'agradaria.

Crec que Crichton es mereix l’homenatge per el que ha aportat a la cultura occidental, per ser un bon novel•lista i personalment, perquè és un dels autors clau en el meu ”take off” com a lector.

2007-2008... els pitjors anys de la historia del cinema?

Intentant analitzar d’una manera una mica objectiva el desànim que m’envaeix últimament quan surto del cinema (amb excepció de la última quemar después de leer que m’ho vaig passar molt bé) intento comparar la producció de pel•lícules dels últims temps amb els anys anteriors, per veure si el que sento es deu només a allò de “todo tiempo pasado fue mejor” o si es veritat que els de Hollywood tenen una manca greu d’idees.

Fent una consulta ràpida a la base de dades de l’Imbd podem veure les 10 pel•lícules millor valorades de cada any.

Comencem per 1995 any en que la meva generació ja començàvem a ser conscients del cinema que es feia. Al llarg d’aquest any es van estrenar clàssics com: Sospechosos habituales (que la trobo sobrevalorada), Seven, Braveheart, 12 monos (obra mestra infravalorada) Heat (la millor escena d’acció mai filmada) Toy Story (o els inicis de Pixar) Casino de Martin Scorsese o la molt decent Apollo 13. Les he vist totes i cap desmereix la qualificació mínima de bona pel•lícula.

Saltem a 1997 any dominat pel fenomen Titanic que va arrasar amb tot. Amb ella van arribar a les sales pel•lícules com LA Confidential (cal veure-la 3 cops per entendre-la però que bona que és!!) El indomable Will Hunting (bon exemple de com fer una bona pel•lícula amb pressupost mínim) pelis d’acció i comèdia com El quinto elemento o Men in black. Però també petites joies com Mejor Impossible o La vida és bella. Un gran any per al cinema i per a l’espectador conjugant qualitat amb taquilla.

Fem un salt temporal fins al 2001 perquè aquí trobem la peça que canvia el estàndards del cinema: la primera part del Senyor del Anells. Els canvia no tant per qualitat (que és innegable) sinó per la idea fins llavors una mica abandonada de fer trilogies i agrupar varies pel•lícules en un sol rodatge. Aquell any també es van estrenar Amèlie, les primeres parts de Shrek i Oceans eleven (cada secuela és pitjor que l’anterior), també el primer Harry Potter juntament amb joies inesperades com Una mente maravillosa, Moulin Rouge o Monsters SA. Però és que la llista no acaba aquí, també Los Otros, Training Day, El diario de Bridget Jones, Enemigo a las puertas o Inteligencia Artificial! Tot això en un sol any!!

Tornem a saltar aquest cop a l’any 2005, tot just fa 4 estius. 2005 va ser l’any de superproduccions com Batman Begins (per fi un bon Batman!) King Kong (a mi em va entretenir molt) la tercera part de Star Wars (un tancament molt digne de la saga) o la interessant V de Vendetta. També va ser l’any de Brokeback Mountain, l’inici de la saga de Narnia, En la Cuerda Floja (biopic de Johnny Cash), Munich, Una historia de Violencia, Match Point i Buenas noches y buena suerte. Totes elles pel•lícules que poden agradar més o menys però totes compleixen els mínims.
Arribem ja a 2006 on veurem ràpidament que a pesar de l’inici del declivi encara vam poder veure bons films com Infiltrados, 300, The Prestige, El ilusionista, El laberinto del fauno, Hijos de los hombres, United 93 (la millor peli sobre l’11S) o El último rey de Escocia.

Ja som a 2007 any del declivi. En primer lloc Transformers... Després No és país para viejos (és una bona peli però de cap manera pot ser una obra mestra) Soy leyenda (fiasco total), Spiderman 3 (sin comentarios) 3a part de Piratas del Caribe (ja no sabien que més inventar) 3a part de Oceans Eleven, 4ta part de la Jungla de Cristal o la pelicula de los Simpson (que tampoc és per tirar coets...) d’aquest any només salvo American Gangster (que per actors i argument podria ser molt millor) Zodiac ( a pesar del llarguiiisim metratge) i Sweeney Todd per la originalitat del plantejament. La baixada de qualitat és més que evident!

Però pels que crèiem que un mal any el tenia qualsevol ens ha arribat 2008 que ens ha acabat d’enfonsar del tot. Amb l’excepció notable de El caballero Oscuro (personalment, una de les millors pel•lícules de la dècada) i de WALL-E (Pixar juga en una altra categoria) la resta de les més de 17.000 pel•lícules que s’han produït fins ara aquest 2008 amb prou feines arriben a l’aprovat. Iron Man va ser una sorpresa perquè tothom esperava l’ho pitjor, Indiana Jones 4 va ser una fantasia onanista del senyor Lucas absolutament innecessària, Hancock un intent de parodia absurda, Wanted el pitjor model de cine d’acció possible, ens arribarà un nou Rambo també absolutament prescindible, 10.000 és simplement una aberració fílmica que només té mamuts digitals, La Mòmia 3 basa el seu millor gag en un Yak vomitant dins d’un avio... Speed Racer és la major patacada de la indústria en 5 anys, Sexo en Nueva York són tres capítols de sèrie burdament units... en fi... és bastant desesperant per a l’espectador pagar els quasi 7 euros que costa ara el cinema per trobar-se amb alguna d’aquestes obres.

El que fa ràbia de veritat és veure el caballero oscuro i constatar com quan es vol i es cuida el que es fa, es pot fer una pel•lícula que faci historia... tampoc esperem això cada setmana que anem al cinema, no esperem que cada pel•lícula que veiem ens deixi bocabadats, simplement volem passar una bona estona dins la sala en una butaca còmoda i amb aire acondicionat però aquests dos últims anys el més probable és que surtis de la sala rient-te de la pel•lícula i cagan-te amb la mare del director. Després es queixen que pirategem...

El futur 2009 no aporta molta llum a l’horitzó que diguem, només Watchmen, Gran Torino (Eastwood) o Apaloosa (western dirigit per Ed Harris amb mooolt bona pinta) ens donen alguna esperança.

Per acabar només recordar que la Gran Depressió després del 1929 va suposar el boom del cinema perquè la gent veia pel•lícules per allunyar-se de la realitat, com segueixi la crisi i el cinema aquest nivell la crisi pot significar la fi del cinema com el coneixem perquè si la gent té dos dits de front deixarà de pagar 7 euros per veure pelis com aquestes.