Dia 15, per fi, vaig a veure Harry Potter y el misteri del Princip a les 19 hores al cine Imperial de Sabadell. Mala elecció, hauria d’haver anat a les 16, quan la fauna adolescent està massa amodorrada per anar al cinema. Envoltat del pitjor ambient possible per veure cinema, temo no poder gaudir de la soledat necessària per centrar-me en la pel•lícula. Però la màgia del cinema i de la saga m’abstrau i m’endinso en la pel•lícula.
Es un gran plaer poder reviure periòdicament el que ens va fascinar anys enrere. La saga fílmica de Harry Potter ens serveix per reviure aquella primera vegada. No soc capaç de dissociar cada llibre o pel•lícula com a quelcom independent sinó que cada cop que veig per primer cop una nova pel•lícula em venen a la ment tots els records que comporta la lectura dels set llibres. Amb els títols de crèdit inicials i sobretot amb la reflexió final després de sortir del cinema recupero la sensació de joia que sentia al tenir el llibre a les mans per primer cop, les hores volant no gaire més ràpid que les pàgines, la satisfacció d’haver-lo acabat i la immediata desil•lusió al saber que havia d’esperar mesos i mesos per tenir la continuació. Era un plaer que físicament només durava una setmana, el temps que trigaves a llegir-lo, però que implicava dies i dies de pensament sobre què passaria i com passaria.
La saga fílmica no fa més que perpetuar aquest sentiment a menor escala, només dura 2hores i mitja i ja sé el que passarà, però no puc menys que contar els dies que falten per l’estrena per veure si la pel•lícula fa honor al llibre. En aquesta sisena part he de dir que ho fa i molt. Cinematogràficament, la millor pel•lícula probablement sigui el Presoner d’Azkaban però aquesta sisena part conta una història molt més important que aquella tercera part en que els protagonistes encara eren nens. La saga guanya força a mesura que avança, des de l’infantilisme de Chris Colombus a l’artesania d’Alfonso Cuarón, de la neutralitat de Mike Newell fins a la precisió de David Yates. Yates s’ha guanyat la meva confiança. Tot el que apuntava a Harry Potter i la ordre del fènix es confirma amb força en aquesta sisena part. Endavant, que faci la setena, que la divideixi en dos si cal, que la canviï, que ens sorprengui perquè si segueix amb aquest estil, aquesta sobrietat, el resultat serà de ben segur dues grans pel•lícules.
Tot en Harry Potter y el misteri del príncep demostra que la saga està en bones mans, un bon director, una estètica definida, un trio actoral cada cop més adult i més creïble i un estol de secundaris absolutament brillants (quasi tots ells de factoria britànica). La historia ha venut milions i milions de llibres i a sobre va “in crescendo” en quan a intensitat així que no ens hem de preocupar per ella. Això és una màquina de fer diners i hom podria pensar que només cal posar el pilot automàtic de fer pel•lícules de Hollywood per garantir l’èxit. Però Yates fa un pas endavant, el llibre ja no es copia literalment pagina per pagina sinó que ara s’agafa la historia com un tot i s’adapta al suport fílmic. Agafa una historia pensada per ser llegida i la transforma en una historia pensada per ser projectada. I per aconseguir-ho no li tremola la mà a ometre o canviar coses del llibre. Yates se la juga però el resultat no podria ser millor.
Contràriament a la tendència del Hollywood actual, a HP6 es sacrifica espectacularitat, escenes d’acció i èpica, a favor del detallisme i la precisió. El film fuig de convencions heroiques per contar-nos una història de personatges. Algú dirà que hi ha excés de romanticisme, però la pel•lícula no és romàntica, el romanticisme és l’excusa per entrar en uns personatges que són bàsicament adolescents. Gràcies a això per primer cop els personatges que havien estat nostres a les novel•les ens pertanyen realment en el film. Són molt propers, riuen, dubten i pateixen d’una manera molt més realista que fins ara. I per aconseguir aquest efecte cal evidentment explotar el diàleg, l’humor subtil i crear caràcters amb cap i peus –genial el professor Sloughorn-. Per primer cop aconsegueixen que em cregui a Daniel Radcliffe com a Harry Potter o més difícil encara a Ruper Grint com a Ron – a la Hermione me la vaig creure des del primer dia, crec que la van robar directament de la meva ment-.
Aprofitant que el llibre sisè és una transició obscura cap al desenllaç de la sèrie, la pel•lícula aprofita per apropar-nos els personatges. Fan que els fem nostres, que ens preocupem per ells i això ho pagarem a la propera pel•lícula quan s’hagin d’enfrontar al final. És un tribut necessari en una sèrie que fins ara s’havia lligat més a l’acció de cada llibre que a les relacions entre protagonistes. Així doncs, HP6 és una pausa per respirar i reflexionar abans de la muntanya russa que ens espera en la doble setena part.
Em quedo amb l’estètica refinada, aquests passadissos gòtics, aquest despatx del director subtilment il•luminat. Em quedo amb el retorn de la màgia com a fons de la història no com a primer pla, el que fascina no són els sortilegis sinó la màgia quotidiana. Em quedo amb les curtes i contades escenes d’acció que tenen una enorme força visual però també una mesurada contenció per no saturar a l’espectador, em quedo amb la Bel.latrix Lestrange el meu personatge favorit, i em quedo finalment amb la cara del Príncep mestís al final del film, una cara i una actitud que diu molt més del que diu el llibre.
No em quedo amb dos detalls: m’hagués agradat veure més Quidditch violent com el que es veu en contats trossos i sobretot no em quedo amb que el Harry no sigui petrificat a la torre d’astronomia.
Spoiler: La mostra més perfecte de que Yates no és un director a l’ús la trobem quan, davant el cadàver de Dumbeldore, els assistents aixequen les varetes al cel, en l’escena més bonica de la saga. Yates no aguanta l’escena més del necessari. T’emociona irremediablement però no cau en la imatge sentimental típica, dura l’ho just per emocionar però no busca el plor descaradament, perfecte.
Per últim recordar que només m’entendran aquells que realment hagin viscut la saga com la vaig veure jo, als altres, que no han tingut el plaer de llegir-los o que l’han llegit quan ja no tenen el món de la imaginació, s’han perdut una gran experiència. Quan la segona part de la setena pel•lícula hagi acabat quedaré d’alguna manera orfe doncs hauré perdut un últim lligam amb la meva infància.
