Rànquing de pel.lícules del 2010

Habemus rànquing! Tard i pobre però l'habemus...

Aquestes han estat per mi les millors pel•lícules del 2010 que ens abandona (recordeu, films estrenats al 2010 al nostre país).

10- Scott Pilgrim vs the world de Edgar Wright.
Fusió quasi perfecte de còmic, música i cinema. Humor i acció a dojo que es combinen amb múltiples referències a els diferents universos dels tres arts. És una pel•lícula rodona que ofereix una bona estona d’adrenalina i riures. No li podem demanar més. Només li falla el final, potser massa arquetípic o previsible. Menció especial per a Mary Elisabeth Winstead que escapa de la típica novia florero de moltes trames romàntiques.

9- Kick-Ass de Mathew Vaughn.
Més referències del món del còmic! La veritat és que tinc debilitat amb aquesta peli, me n’esperava molt i no em va decebre. La trama és original i trenca amb el que estem acostumats a veure, hi ha molta violència i humor força fi. A més Chloe Moretz la clava absolutament amb el seu personatge de nena assedegada de sang. No està més amunt en el rànquing perquè en el fons és un historia de superherois amb poques pretensions, però és una pel•lícula rodona!

8- The Town de Ben Affleck.
Ara ens comencem a posar seriosos. The Town és un thriller modèlic que té flaixos de gran pel•lícula però que li falta alguna cosa per acabar de quadrar el cercle. Potser és per l’error garrafal de càsting fent que Affleck protagonitzi a més de dirigeixi la peli, o potser és que el final és massa previsible. De totes maneres és un film elèctric, que ens submergeix completament en un barri de Boston, que fa de la ciutat un mateix personatge, que descobreix a Rebecca Hall com a gran actriu i que fa entrar a Jon Hamm (Madmen) en el cercle de Hollywood. Malgrat els seus defectes, està molt per sobre de quasi tots els altres thrillers estrenats aquest any i demostra que l’Affleck director té molt de recorregut per endavant.

Ciutats africanes, alguna esperança?

Estic llegint el llibre de Mike Davis, Planeta de ciudades miseria i fent una assignatura d’Àfrica subsahariana. Mala combinació. Molta desesperança.

Al 2009 el continent africà va passar per primer cop dels 1000 milions d’habitants, dels quals 395 milions ja viuen en ciutats. El creixement demogràfic està disparat. Àfrica només trigarà 17 anys en arribar als 1500 milions i d’aquí a 40 anys ja haurà arribat als 2000 milions dels quals 1230 milions viuran en ciutats. Però en quin tipus de ciutats? La urbanització a l’Àfrica ha estat molt tardana. Fa 50 anys només Alexandria, El Caire i Ciutat del Cap superaven el milió d’habitants i només el 15% de la població africana era urbana. Això vol dir que a més d’una explosió de població en general, l’Àfrica ha patit i seguirà patint una urbanització molt ràpida.

Al 2050 l’hegemonia d'El Cairo que avui en dia té 11 milions de persones es veurà reemplaçada per la megalòpolis de Lagos que ja tindrà 14 milions. En general l’Àfrica subsahariana creixerà molt més que l’Àfrica del Nord i a més aquest creixement es concentrarà en enormes ciutats com Lagos, Kinshasa, Luanda o Nairobi. Lagos per exemple ha crescut en 1.800.000 persones en 5 anys. Això vol dir que cada any arriben a la ciutat 360.000 persones a un ràtio de 30.000 nous habitants al mes o mil persones al dia! Amb aquest ritme de creixement és impossible projectar un urbanisme o planificar nous assentaments. Cap govern del món podria assumir aquest ritme de nouvinguts i molt menys encara els governs africans.

El desequilibrio como orden, de Francesc Veiga

He acabat finalment amb El desequilibrio como orden, una historia de la post guerra fría del Francesc Veiga. Veiga és un professor d’història contemporània de la UAB que a mi em va donar l’assignatura d’Història de l’Europa oriental. En persona és un crack, un historiador modern i curtit en el treball de camp. S’ha patejat tota Europa i fa una historia totalment contemporània i actual. A més és un pou d’anècdotes amb la qual cosa les seves classes son molt notables.

Veiga ja havia destacat en algunes obres com la seva col•laboració en l’excel•lent La pau simulada. Una historia de la Guerra freda i sobretot amb El Turco un repàs històric a l’imperi turc. L’any passat però va treure aquest llibre que ha passat incomprensiblement bastant desapercebut per les nostres llibreries. S’ha de dir que El desequilibrio como orden té un mal títol i una pitjor portada. El títol no explica el que trobarem a l’interior i la portada ens il•lustra una mera anècdota en mig d’un to vermell que no contribueix a donar serietat a l’obra.Una mirada a l’índex però ens traurà de tots els dubtes.