Reverte i la idea d'un món domesticat

Hi ha dues persones en el panorama periodistic actual que em mereixen l’admiració i el respecte més absolut. Carlos Boyero crític de cine del País i Arturo Pérez Reverte, escriptor i ex-corresponsal de guerra.

El primer el podeu llegir a la pàgina web del país i cada dijous al migdia fa unes entrevistes digitals en què es poden fer preguntes i on sobretot es treuen recomanacions molt bones sobre llibres, pelis i whisky’s. És un cínic pur, de tornada de tot, gaudeix de la seva soledat i té una de les millors feines del món: crític de cinema. Les seves crítiques són totalment personals, no es plega a les opinions mainstream ni a cinemes alternatius. Simplement alaba tot allò que el fa sentir i critica tot allò que és pretenciós o banal. Té molts detractors i segurament en part s’ha creat un aura i un personatge que potser no és del tot real però m’agrada el seu estil i us el recomano.

A Arturo Pérez Reverte no li fan falta les presentacions. És un escriptor prolífic i un periodista que es va fer famós per les seves cròniques des de Sarajevo en plena Guerra dels Balcans. De la seva obra no em convençen les seves noveles contemporanies però en canvi Alatriste és una absoluta obra d’art. Només per l’ús de la llengua Alatriste ja mereix tota alabança i si sobretot entreté com ho fan les aventures d’aquest antic soldat de Flandes millor que millor.

Reverte però també és un opinador d’actualitat des del seu blog Patente de Corso. Les seves opinions acostumen a ser molt radicals, molt pròpies i molt dures, però m’agrada. Sempre toca la tecla adequada i a pesar que a vegades pot semblar un “facha” té massa personalitat per plegar-se a idologies barates,.Com, Boyero, Reverte té opinió propia, carrega contra tot allò que per ell ha pervertit la societat actual, tot lo políticament correcte i fa la sensació que anyora la marcialitat de societats antigues. Això si, sempre desde un discurs cultíssim i amb un “punch” que no es troba en el periodisme actual.

Tota aquesta parrafada per posar-vos aquest fragment de l’article de Reverte que parla sobre un tema que jo sostinc des de fa temps. Que si, segrestos, que si morts que si governs occidentals salvant a incautes a paísos perduts de la mà de deu… (compte que això no té res a veure amb Haití eh?!) en fi… llegiu i disfruteu…

“Mucho ha cambiado el paisaje. Ahora, cuando a un reportero, turista o voluntario de algo se le hunde la canoa, lo secuestran, le arreglan los papeles o se lo zampan los cocodrilos, enseguida salen la familia, los amigos y los colegas en el telediario, asegurando que Fulano o Mengana no iban a eso y pidiendo que intervengan las autoridades de aquí y de allá –de sirios y troyanos, oí decir el otro día–. Eso tiene su puntito, la verdad. Nadie viaja a sitios raros para que lo hagan filetes o lo pongan cara a la Meca, pero allí es más fácil que salga tu número. Ahora y siempre. Si vas, sabes a dónde vas. Salvo que seas idiota. Pero en los últimos tiempos se olvida esa regla básica. Hemos adquirido un hábito peligroso: creer que el mundo es lo que dicen los folletos de viajes; que uno puede moverse seguro por él, que tiene derecho a ello, y que Gobiernos e instituciones deben garantizárselo, o resolver la peripecia cuando el coronel Tapioca se rompe los cuernos. Que suele ocurrir.

Esa irreal percepción del viaje, las emociones y la aventura, alcanza extremos ridículos. Si un turista se ahoga en el golfo de Tonkín porque el junco que alquiló por cinco dólares tenía carcoma, a la familia le falta tiempo para pedir responsabilidades a las autoridades de allí –imagínense cómo se agobian éstas– y exigir, de paso, que el Gobierno español mande una fragata de la Armada a rescatar el cadáver. Todo eso, claro, mientras en el mismo sitio se hunde, cada quince días, un ferry con mil quinientos chinos a bordo. Que busquen a mi Paco en la Amazonia, dicen los deudos. O que nos indemnicen los watusi. Lo mismo pasa con voluntarios, cooperantes y turistas solidarios o sin solidarizar, que a menudo circulan alegremente, pisando todos los charcos, por lugares donde la gente se frota los derechos humanos en la punta del cimbel y una vida vale menos que un paquete de Marlboro. Donde llamas presunto asesino a alguien y tapas la cara de un menor en una foto, y la gente que mata adúlteras a pedradas o frecuenta a prostitutas de doce años se rula de risa. Donde quien maneja el machete no es el indígena simpático que sale en el National Geographic, ni el pobrecillo de la patera, ni te reciben con bonitas danzas tribales. Donde lo que hay es hambre, fusiles AK-47 oxidados pero que disparan, y televisión por satélite que cría una enorme mala leche al mostrar el escaparate inalcanzable del estúpido Occidente. Atizando el rencor, justificadísimo, de quienes antes eran más ingenuos y ahora tienen la certeza desesperada de saberse lejos de todo esto.

Y claro. Cuando el pavo de la cámara de vídeo y la sonrisa bobalicona se deja caer por allí, a veces lo destripan, lo secuestran o le rompen el ojete. Lo normal de toda la vida, pero ahora con teléfono móvil e Internet. Y aquí la gente, indignada, dice qué falta de consideración y qué salvajes. Encima que mi Vanessa iba a ayudar, a conocer su cultura y a dejar divisas. Y sin comprender nada, invocando allí nuestro código occidental de absurdos derechos a la propiedad privada, la libertad y la vida, exigimos responsabilidades a Bin Laden y gestiones diplomáticas a Moratinos. Olvidando que el mundo es un lugar peligroso, lleno de hijos de puta casuales o deliberados. Donde, además, las guerras matan, los aviones se caen, los barcos se hunden, los volcanes revientan, los leones comen carne, y cada Titanic, por barato e insumergible que lo venda la agencia de viajes, tiene su iceberg particular esperando en la proa.”

I acabo amb una cita del mateix reverte en el mateix to de l’any 2006 que ja em va cridar l’atenció en aquell moment.

“Cuando salí de mi casa con una mochila ya había traducido a Homero y a Virgilio y a Jenofonte y sabía lo que era Troya y quién fue Ulises y como eran los dioses a los que no se les puede pedir responsabilidades. Con ese bagaje, cuando empezé a formularme preguntas sobre las guerras de las que era testigo, cuando empezé a ser permeable, a contaminarme de la guerra en el sentido de que percibo que empieza a afectarme en lo personal, recurro a los clásicos y me digo: no te horrorices, macho, que esto es Troya, que todo esto ya pasó hace tres mil años. Mi formación no actuó como anestesia, sino que me ayudó a asumir la realidad. ¿Cómo asumirán la realidad del horror los jóvenes que no llevan Troyas en sus mochilas? Es una pregunta interesante... creo que la asumirán con u na desolación enorme. ¿Que les pasa a esos chicos cuando caen las torres gemelas, cuando Milosevic golpea, cuando un terremoto asola...? ¿Qué pasa por sus cabezas cuando ven que toda su familia, su juventud, toda su vida se van al carajo en un ¡pum!? ¿Con qué mecanismos de salvación van a protegerse del horror de la realidad, del campo de minas en el que vive el ser humano? Les estamos dejando desnudos, vulnerables frente a un mundo que es muy peligroso, muy hijo de puta, un territorio muy hostil, simplemente malvado. El universo no tiene sentimientos, mata sin pasión, que esa es otra. El ser humano mata por lujuria, por ambición. Pero el universo mata porque ese dia toca volcán, terremoto, tsunami.... y a tomar por saco, ¡pum!, y Pompeya se hunde en la miseria.”

Apol.lo VIII i Mike Oldfield: "In the beginning"

Després de les vacances nadalenques em toca tornar-me a posar a treballar i afrontar els exàmens així que he recuperat la meva banda sonora d’estudi que faig servir de música de fons per no avorrir-me massa. La primera cançó que he escoltat m’ha recordat una historia que feia temps que volia publicar i que probablement ja molts coneixereu però que em serveix d’excusa per reanimar aquest bloc que ha estat ni més ni menys que tres mesos parat.
La cançó en qüestió és In the beginning the Mike Oldfield en un dels seus millors àlbums: Songs of distant earth i us la poso en un vídeo en que l’he trobada enganxada a la segona cançó del disc, una també excel•lent let there be light.



Des de petit quan la posava el meu pare ja m’agradava aquesta veu recitant un passatge de la Bíblia però no m’imaginava que correspongués a un aconteixament històric.

La veu que es sent al principi de la cançó correspon a l’astronauta William Anders, tripulant juntament amb Jim Lovell i Frank Bormann de l’Apollo VIII. Els tres consten als llibres d’història com els primers astronautes en orbitar la lluna, l’any 1968, només 7 anys després del famós discurs de Kennnedy prometent que l’home trepitjaria la lluna abans de 1970.

Els viatges espacials en aquella època no eren el que són ara, actualment ningú es preocupa de quan surt el següent coet, ni de les missions ni de l’estació internacional, cap cadena retransmet ja els llançaments des de cap Canyaveral però al 1968 el programa Apol•lo era un assumpte de prioritat nacional. Tots els Estats Units estaven pendents de la missió lunar així com quasi tot el món occidental. La lluna era la meta d’una cursa propagandística entre els Estats Units i la URSS per mostrar-se al món com la potència capdavantera en tecnologia i progrés. L’interès i les inversions per part de l’administració americanes van ser tals que en tan sols 8 anys es va aconseguir engegar el programa apol•lo i enviar onze naus cadascuna amb una missió més ambiciosa que l’anterior fins a posar al 1969 a Neill Armstrong sobre la superfície lunar. Al 1968, un any marcat per el fracàs de l’ofensiva del Tet al Vietnam, les protestes civils i el moviments dels civil rights amb l’assassinat de Martin Luther King, la NASA pitjava l’accelerador per avançar-se a la unió soviètica que ja havia aconseguit fer una òrbita lunar però no tripulada.

La coincidència temporal feia que la tripulació de l’Apol•lo VIII fos també la primera en passar el Nadal a l’espai. Per celebrar-ho es van programar dues retransmissions des de la nau, retransmeses en directe per tot el país. La segona d’elles es faria mundialment famosa i és la que escoltem a la cançó de Mike Oldfield.

Els tres tripulants es tornen per llegir l’inici del gènesi de la Bíblia, desitjant un bon Nadal a una humanitat expectant davant el televisor i la ràdio i que reunida en família per celebrar el Nadal escoltava unes veus a milers de quilòmetres de distància. Es calcula que més de mil milions de persones van escoltar el missatge. Evidentment, per a alguns va ser un moment memorable i per altres, una utilització innecessària de la creença cristiana per un país oficialment ateu. Per a la majoria però va ser el colofó optimista a un any desastrós des de la perspectiva americana i un excel.lent missatge optimista per al futur. L’allau de cartes d’agraiment que van rebre els astronautes va ser enorme i el contingut a quasi tots ells constant: “you saved 1968”

El missatge el podeu escoltar aquí i us el transcric en anglès. L’Apol.lo VIII també va ser el primer en fotografiar tota la terra des de l’espai deixant-nos per la posteritat la famosa foto que obre aquesta entrada. Espero que hagueu passat un molt bon Nadal!

"We are now approaching lunar sunrise and, for all the people back on Earth, the crew of Apollo 8 has a message that we would like to send to you.
In the beginning God created the heaven and the earth.
And the earth was without form, and void; and darkness was upon the face of the deep.
And the Spirit of God moved upon the face of the waters. And God said, Let there be light: and there was light.
And God saw the light, that it was good: and God divided the light from the darkness...

Què és la Geografia?

Quan algú comença a capbussar-se en el món de la geografia, una de les coses que se li fan presents més aviat és que la geografia juga un paper força peculiar en la classificació tradicional de les ciències: considerada sovint com una de les ciències socials, en altres ocasions se la situa entre les ciències humanes tot i que a vegades manté estretes relacions amb les ciències anomenades “pures”. A més, al nostre país els departaments universitaris que imparteixen geografia a vegades s’anomenen, simplement, “de geografia”, però a vegades també “de geografia i història”, “de geografia i sociologia”, “de ciències de la terra”, “de geografia i ordenació del territori”, entre altres fórmules: és ben clar que aquesta diversa adscripció departamental sovint ho és per raons purament administratives però, en tot cas, és també exponent dels diversos lligams i aliances que es donen.

Mirant els continguts, certament el ventall de sabers que encabeix és també notable: un cop hagi obtingut el seu títol, un llicenciat o llicenciada en geografia haurà estudiat una mica d’història i una mica de matemàtiques, de sociologia i de geomorfologia, de ciències polítiques i de tècniques cartogràfiques… per esmentar només alguns dels àmbits habitualment inclosos en els plans d’estudi. Hi ha gent que afirma que el contingut de la nostra disciplina es comparteix amb altres ciències però que aquest contingut és tractat de manera ben distinta a com aquelles ho fan. En ocasions, en boca de molts estudiants, això comporta un retret que diu que des de la geografia sabem només “una mica de moltes coses” i que tot plegat dóna uns coneixements insuficients i incomplets i no prou “competitius”; habitualment el següent pas és comparar el (suposadament escàs) saber del geògraf amb el saber del geòleg, o el del sociòleg, o del botànic cosa que és, evidentment, un error notable ja que es tracta de sabers, de coneixements i de ciències diferents i, per tant, no comparables entre ells.

En tot cas, el que sí que és cert és que es poden observar certs solapaments en els interessos d’estudi de diverses ciències que, tanmateix, no són solapaments en els objectius d’estudi. Per posar un exemple: en ocasions la biologia s’interessa per la distribució espacial de les plantes i en ocasions la geografia s’interessa per les plantes que estan localitzats en un lloc determinat. De fet, molts dels aspectes (dels interessos d’estudi) de l’anomenada “biogeografia” serien comuns a la biologia i a la geografia però és ben clar que ambdues s’hi acostarien amb objectius ben distints: la biologia per tal d’elaborar una cartografia i una taxonomia de les plantes, la geografia per interpretar els usos i les implicacions que té la vegetació per als éssers humans o en tant que part d’un paisatge. Així, alguns dels solapaments entre ciències representen, de fet, branques sistemàtiques o d’especialització de la geografia. N’hi ha moltes: la geografia de la població és comú entre la geografia i la demografia, la climatologia ho és entre la geografia i la meteorologia, la geomorfologia entre la geografia i la geologia, la geografia econòmica entre la geografia i l’economia, etc., etc.

També és ben cert que es fa difícil delimitar un contingut exclusiu (i excloent) de la ciència
geogràfica: si (simplificant-ho d’una manera barroera) la geologia estudia les roques, la botánica les plantes i la medicina el cos humà… la geografia estudia una cosa tan etèria i alhora tan concreta com… els llocs. Com a conseqüència, també és cert que hi ha una notable dissociació entre els estudis geogràfics i la professió de geògraf: (continuant amb la simplificacions) tots els advocats han estudiat dret i tots els metges tenen una llicenciatura en medicina, però per analitzar els llocs semblaria que no és imprescindible una llicenciatura en geografia ja que economistes o sociòlegs o historiadors (per esmentar alguns estudiosos) sovint també s’hi dediquen.

Així doncs, quina és l’especificitat de la geografia? Quins és el seu objectiu com a ciència? Quina és la seva raó de ser, la seva justificació professional i acadèmica? Hi ha algun aspecte que sigui específicament propi de la geografia i que no “se solapi” amb altres ciències? Dit d’una altra manera: un text geogràfic sobre una regió determinada, ¿podria ser elaborat com una suma de contribucions d’un geòleg explicant les roques, un botànic explicant les plantes, un meteoròleg parlant del clima, un demògraf escrivint sobre la població, un sociòleg informant sobre les classes i els grups humans, un economista presentant l’economia? Segurament una descripció així no aconseguiria reflectir, en conjunt, les interaccions existents entre els diversos fenòmens característics d’aquella regió: més que mai cal retreure l’aforisme de que “el conjunt és molt més que la suma de les parts”. Resulta fàcil veure que el clima i el tipus del sòl estan íntimament lligats amb la producció agrícola o que el desenvolupament industrial no es deu només a factors estrictament econòmics sinó als recursos naturals i a la quantitat i el nivell d’instrucció de la població, o que en el traçat de les fronteres hi ha implícita la història, la cultura, les relacions de poder… i també el medi físic. L’estudi de la interdependent interacció entre tots els fenòmens que actuen damunt l’espai és tasca de la geografia. I que només la geografia duu (i sap dur) a terme.

Dr. Abel Albet I Dra. Maria Dolors García Ramón “La Geografia, objectius i continguts cièntífics” Teoria i Mètodes en Geografia

Perdición de Billy Wilder

El 17 de novembre de l’any passat passejant per el bloc de Cinema-Classics vaig veure que recomanaven Perdición (Double Indemnity) de Billy Wilder. Deien que es tractava d’una del cims del cinema del genial director Austríac, i això em vas sobtar molt. La millor pel•lícula del responsable de El crepusculo de los dioses o El apartamento? Evidentment li vaig donar un oportunitat dins del meu etern cicle de cinema clàssic particular, veient-la una tarda assegut davant l’ordenador i sense cap tipus de comoditat. Em va enganxar i em va destrossar per dins, no em podia creure el que estava veient, des del principi, una fotografia horriblement obscura i angoixant, una versió original amb veus profundes, tendencioses, frases que amagaven sempre segones intencions, la pel•lícula traspuava qualitat, era un clàssic en majúscules. Ho vaig sentir des del primer moment, una d’aquelles pel•lícules que no oblides mai, un d’aquells moments per els que t’empasses desenes o centenars d’altres pel•lícules, mediocres o simplement entretingudes intentant trobar la pel•lícula que finalment copa totes les expectatives i explota el 100% de la capacitat d’aquest art que és el cinema. La capacitat de trasbalsar i de commoure a l’espectador com cap altre art és capaç de fer-ho.

Amb això no vull dir que Perdición sigui la millor pel•lícula mai feta, segurament altres només la trobaran correcta o simplement bona, però aquest aspecte subjectiu per el que convertim algunes coses com a pròpies, com a elements importants dins la nostra existència és inefable. No sé perquè em va marcar tant aquesta pel•lícula, si per la situació personal o per la sorpresa que em va provocar. El que puc dir segur és que Perdición s’ha convertit en un referent fílmic ineludible per mi.

Perdición s’emmarca clarament dins l’anomena’t cinema negre, o film noir: històries de detectius, assassinats, femmes fatals, tragèdies i personatges turmentats. És un gènere exclusiu dels anys 40 i 50 que ha mort totalment i que no té raó de ser fora del pessimisme i la inseguretat americanes d’aquelles dècades. Un gènere però que ha deixat algunes de les més grans pel•lícules de la historia. Els dos grans gèneres cinematogràfics americans han estat el Western i el cinema negre, cadascun amb la seva mitologia i els seus estereotips propis. I dins d’aquests dos grans gèneres trobem les màximes fites fílmiques, en el cas del cinema noir destaquen El halcón maltés que va ser la inauguradora del gènere al 1941, The big sleep, amb la parella Bogart-Bacall, la jungla de asfalto o Touch of Evil (Sed de mal) d’Orson Welles que al 1958 va clausurar definitivament el gènere.

La present Perdicíon va ser rodada l’any 44 i es basa en una història real apareguda uns anys abans als diaris californians. La trama bàsica és la de l’assassinat perfecte: una Femme Fatal infeliçment casada, interpretada per Barbara Stanwyck embarca a un agent d’assegurances (Fred MacMurray) per assassinar al seu marit i així cobrar l’assegurança de vida. El problema el troben en Keyes (Edward G.Robinson imperial com sempre) l’investigador de l’asseguradora que des del primer moment s’olora que allò no ha estat un accident. Una historia en aparença senzilla amb una atracció sexual entre els protagonistes molt forta. Una protagonista amb un sex-appeal d’escàndol, que ens sedueix no amb bellesa sinó amb actituds, l’espectador cau en l’encís al mateix temps que el protagonista, des de la tovallola, a la cadeneta al peu o l’últim botó sense cordar, Stanwick ens deleita amb un poderosíssim ritual de seducció, una autèntica spider-girl que teix la teranyina implacable. MacMurray és en aquest cas una mosca que sap que està sent atrapada, no és una víctima il•lusa, és una víctima dolorosament conscient del que passa però el desig irrefrenable l’impedeix aturar la tragèdia. La química de la parella és fantàstica, amb actituds d’home dels anys 40 ell i aparença submisa i fràgil ella però immensament manipuladora. En mig d’ells un Edward G. Robinson que és un dels actors més infravalorats de la historia, un detectiu intuïtiu, un geni de la racionalitat però que és incapaç de detectar que el seu millor amic és l’autèntic assassí.

Fins aquí tot el mèrit és de Wilder, un excel•lent director d’actors i sobretot un fantàstic guionista, capaç de diàlegs trepidants, insultantment capciosos, capaços d’erotitzar parlant dels límits de velocitat en autopista. En el guió també hi va prendre part Raymond Chandler el gran escriptor de novela negra, autor del personatge de Phillip Marlowe, immortalitzat per Humphrey Bogart en moltes altres pel.licules. Wilder i Chandler no es van portar massa bé i les discussions eren constants però el resultat dels dos genis combinats fou immillorable.

L’altre element clau de la pel•lícula és la fotografia obra de John f.Seitz. Permanentment obscura, ens trasllada, la tensió, la calor i les olors del Los Angeles de l’època. Podem sentir des de la olor de la colònia de Phyllies al dolor d’un Walter Neff intentant arrossegar-se fins l’ascensor. Tot gràcies a una fotografia detallista, que juga constantment amb les llums per alternar l’ambient atrafegat però cristal•lí de l’oficina amb la tenebra dionisíaca de la casa de Phillies i tot això amenitzat evidentment amb litres d’alcohol begut en pantalla i centenars de cigarrets fumats. Lo políticament correcte encara no existia, i certament la decadència personal, la por a ser descobert i l’autèntica passió no són el mateix sense bourbon i tabac.

El que si que existia en aquella època era el codi Hayes, obra del legislador conservador William Hayes, que establia una férrea censura a Hollywood per tal que les pel•lícules es mantinguessin dins la decència i els culpables acabessin rebent sempre un càstig exemplar. En altres paraules, les pel•lícules sempre havien de tenir un final feliç o un final moralitzant. És per això que la història verdadera en la que s’inspirà Double Indemnity es va considerar durant molts anys infilmable, perquè la parella protagonista s’acabava escapant i suïcidant per amor, la qual cosa no era suficientment moral. La reescriptura de Wilder i Chandler però, va canviar el final (de fet es van rodar dos finals alternatius) per acabar amb una escena brutal, on el dolor físic i la derrota al ser descobert es combinen amb el dolor d’haver estat traït per un amic i per la consciència d’haver estat enganyat per la seva amant. Un final dolorós que està a la alçada d’una gran pel•lícula.

Per últim dir que el film només són 106 minuts, tot està increïblement concentrat, es va al gra des del primer moment i no es dona treva a l’espectador fins al final. Absolutament imprescindible la versió original, una pel•lícula on el dolor i els sentiments no s’expressen en les línies de diàleg sinó en com es diu aquesta línia, en la textura de les veus, per molt bons que siguin els actors de doblatge això no ho aconsegueixen reproduir.

Balanç numèric del curs 08/09

Finalment i després d’un últim Sprint espectacular aquest setembre, dono per clausurat el curs 08/09 a només 15 dies de l’inici del 09/10. M’estic acostumant a allargar els cursos a la convocatòria de setembre. Ara em Bolonya em treuen aquesta possibilitat, una llàstima doncs em donava més temps per fer treballs i per fer assignatures noves que no m’hi cabien en l’horari d’hivern. El balanç d’aquest any acadèmic no pot ser millor. He complert amb tots els objectius personals que em vaig proposar el setembre passat, aconseguint treure-m 124 crèdits que a efectes acadèmics es converteixen en 136 per les assignatures idèntiques entre Geografia i Historia.

Han estat 762 hores de classe, dividides en 15 assignatures, 8 d’història i 7 de geografia, 6 assignatures anuals, 6 de semestrals i 3 de virtuals a les que no he anat a classe. He fet exactament 23 exàmens, 12 treballs de curs o semestrals, 90 pràctiques totes de geografia, i 8 llibres de lectura obligatòria als que he de sumar els molts que he llegit per compte pròpia. Un esforç que ha aportat 6 aprovats, 7 notables, 1 excel•lent i 1 matricula dels quals estic summament orgullós.
Cert és que si hagués entregat més treballs o pràctiques molts aprovats s’haguessin convertits en notables però aquest any es prioritzava més la quantitat que la qualitat. Era un any d’assignatures tècniques no gaire gratificants sobretot en el cas d’història (tendències, mètodes, paleografia...) però s’havien de superar i ho hem aconseguit.

L’assignatura de l’any: sens dubte Geografia Urbana, ha estat el descobriment d’un nou món i potser una nova vocació, una assignatura fantàstica que toca des temes històrics a aspectes d’arquitectura i disseny. A més degut a les absències del profe i a les aturades forçades per Bolonya ha estat una assignatura totalment anàrquica, treballant a casa, anant a conferències, llegint llibres sobre el tema, amb una tutorització totalment personalitzada... fantàstic. En el futur explorarem més el tema i qui sap si en l’horitzó hi trobarem un màster en planificació territorial...

L’assignatura sorpresa: Literatura alemanya i cinema. Poca cosa esperava d’aquesta optativa de facultat però començar amb Thomas Mann per acabar amb Sin novedad en el frente, convinant teoria literària amb cinema i història germànica ha estat realment fantàstic. Només un problema, la metodologia bolonyesa (discutiu amb el vostre company el que heu llegit i feu presentacions orals que ocupen com 6 sessions de classe) ens ha restat temps d’explicació d’un professor (Bernd Springer) que en sap un pou. La classe dedicada a Wagner va ser estel•lar, i la dedicada al pròleg de 2001 una odissea del espacio més del mateix. Em quedo amb ganes de més i em cago amb Bolonya: no aprenc igual discutint amb el company que escoltant a un expert.

La decepció de l’any: La monarquia hispànica del Àustries. Un dels meus temes preferits i tot un semestre per dedicar-s’hi. Em quedo amb molt poc, una docència massa centrada en aspectes econòmics i demogràfics, amb temes irrellevants –el bandolerisme a Catalunya- i amb poca història política. El millor de tot, que ens fessin llegir El conde-duque de Olivares de J.H. Elliott, probablement el millor llibre d’història que hagi llegit mai a nivell de complexitat i profunditat.

Calç i arena: Geografia Rural. Sorpresa total respecte al temari, amb coses molt interessants, com legislació europea en polítiques agràries, transgènics i similars però les classes han estat insofribles. Una docència horrible, a càrrec d’una bona dona que simplement llegeix uns apunts que són inexplicablement enrevessats. S’havia de traduir constantment el que ella llegia en llenguatge terrícola per estudiar-ho després.

Picant pedra: Sens dubte Paleografia i Tendències historiogràfiques actuals (que també es paleografia). Duríssim, un tema que no m’agrada gens i al que l’hi he hagut de dedicar hores i hores d’estudi i un treball d’arxiu que m’ha durat fins a aquest setembre. Si ho he de repetir em suïcido. Menció apart tenen els 6 exàmens i més de 60 pràctiques de Geografia Física...

Calaix de Sastre: Mètodes i tècniques historiogràfiques amb la Montserrat Jiménez Sureda, tot allò que no cap en cap altre assignatura ho trobaràs aquí. Eclecticisme brutal, història natural de la península i el mediterrani, tipus de contractes de conreu a l’edat moderna, història de la medicina... aquí hi cap tot i sempre combinat amb pel•lícules a quina més sorprenent. Això si, només 4 persones a classe i una professora que posa totes les facilitats del món. Un luxe.

Així finalitzem el curs ara em toca matricular-me al 09/10, que amb 102 crèdits més m’ha de portar a acabar totalment història i a fer part del 3er de Geografia. La pena és que amb l’eliminació de la 2a convocatòria no puc utilitzar l’estiu com a un període lectiu més i els esforços hauran de ser més concentrats. De tota manera espero amb ànsia la història de Xina al segle XX a càrrec del Just Cases, i la Geografia de l’àrea metropolitana de Barcelona, que pinten molt bé.

Espero que d’aquí un any estigui fent un Balanç igual de bo.

Harry Potter i el misteri del príncep

Dia 15, per fi, vaig a veure Harry Potter y el misteri del Princip a les 19 hores al cine Imperial de Sabadell. Mala elecció, hauria d’haver anat a les 16, quan la fauna adolescent està massa amodorrada per anar al cinema. Envoltat del pitjor ambient possible per veure cinema, temo no poder gaudir de la soledat necessària per centrar-me en la pel•lícula. Però la màgia del cinema i de la saga m’abstrau i m’endinso en la pel•lícula.

Es un gran plaer poder reviure periòdicament el que ens va fascinar anys enrere. La saga fílmica de Harry Potter ens serveix per reviure aquella primera vegada. No soc capaç de dissociar cada llibre o pel•lícula com a quelcom independent sinó que cada cop que veig per primer cop una nova pel•lícula em venen a la ment tots els records que comporta la lectura dels set llibres. Amb els títols de crèdit inicials i sobretot amb la reflexió final després de sortir del cinema recupero la sensació de joia que sentia al tenir el llibre a les mans per primer cop, les hores volant no gaire més ràpid que les pàgines, la satisfacció d’haver-lo acabat i la immediata desil•lusió al saber que havia d’esperar mesos i mesos per tenir la continuació. Era un plaer que físicament només durava una setmana, el temps que trigaves a llegir-lo, però que implicava dies i dies de pensament sobre què passaria i com passaria.

La saga fílmica no fa més que perpetuar aquest sentiment a menor escala, només dura 2hores i mitja i ja sé el que passarà, però no puc menys que contar els dies que falten per l’estrena per veure si la pel•lícula fa honor al llibre. En aquesta sisena part he de dir que ho fa i molt. Cinematogràficament, la millor pel•lícula probablement sigui el Presoner d’Azkaban però aquesta sisena part conta una història molt més important que aquella tercera part en que els protagonistes encara eren nens. La saga guanya força a mesura que avança, des de l’infantilisme de Chris Colombus a l’artesania d’Alfonso Cuarón, de la neutralitat de Mike Newell fins a la precisió de David Yates. Yates s’ha guanyat la meva confiança. Tot el que apuntava a Harry Potter i la ordre del fènix es confirma amb força en aquesta sisena part. Endavant, que faci la setena, que la divideixi en dos si cal, que la canviï, que ens sorprengui perquè si segueix amb aquest estil, aquesta sobrietat, el resultat serà de ben segur dues grans pel•lícules.

Tot en Harry Potter y el misteri del príncep demostra que la saga està en bones mans, un bon director, una estètica definida, un trio actoral cada cop més adult i més creïble i un estol de secundaris absolutament brillants (quasi tots ells de factoria britànica). La historia ha venut milions i milions de llibres i a sobre va “in crescendo” en quan a intensitat així que no ens hem de preocupar per ella. Això és una màquina de fer diners i hom podria pensar que només cal posar el pilot automàtic de fer pel•lícules de Hollywood per garantir l’èxit. Però Yates fa un pas endavant, el llibre ja no es copia literalment pagina per pagina sinó que ara s’agafa la historia com un tot i s’adapta al suport fílmic. Agafa una historia pensada per ser llegida i la transforma en una historia pensada per ser projectada. I per aconseguir-ho no li tremola la mà a ometre o canviar coses del llibre. Yates se la juga però el resultat no podria ser millor.

Contràriament a la tendència del Hollywood actual, a HP6 es sacrifica espectacularitat, escenes d’acció i èpica, a favor del detallisme i la precisió. El film fuig de convencions heroiques per contar-nos una història de personatges. Algú dirà que hi ha excés de romanticisme, però la pel•lícula no és romàntica, el romanticisme és l’excusa per entrar en uns personatges que són bàsicament adolescents. Gràcies a això per primer cop els personatges que havien estat nostres a les novel•les ens pertanyen realment en el film. Són molt propers, riuen, dubten i pateixen d’una manera molt més realista que fins ara. I per aconseguir aquest efecte cal evidentment explotar el diàleg, l’humor subtil i crear caràcters amb cap i peus –genial el professor Sloughorn-. Per primer cop aconsegueixen que em cregui a Daniel Radcliffe com a Harry Potter o més difícil encara a Ruper Grint com a Ron – a la Hermione me la vaig creure des del primer dia, crec que la van robar directament de la meva ment-.

Aprofitant que el llibre sisè és una transició obscura cap al desenllaç de la sèrie, la pel•lícula aprofita per apropar-nos els personatges. Fan que els fem nostres, que ens preocupem per ells i això ho pagarem a la propera pel•lícula quan s’hagin d’enfrontar al final. És un tribut necessari en una sèrie que fins ara s’havia lligat més a l’acció de cada llibre que a les relacions entre protagonistes. Així doncs, HP6 és una pausa per respirar i reflexionar abans de la muntanya russa que ens espera en la doble setena part.

Em quedo amb l’estètica refinada, aquests passadissos gòtics, aquest despatx del director subtilment il•luminat. Em quedo amb el retorn de la màgia com a fons de la història no com a primer pla, el que fascina no són els sortilegis sinó la màgia quotidiana. Em quedo amb les curtes i contades escenes d’acció que tenen una enorme força visual però també una mesurada contenció per no saturar a l’espectador, em quedo amb la Bel.latrix Lestrange el meu personatge favorit, i em quedo finalment amb la cara del Príncep mestís al final del film, una cara i una actitud que diu molt més del que diu el llibre.

No em quedo amb dos detalls: m’hagués agradat veure més Quidditch violent com el que es veu en contats trossos i sobretot no em quedo amb que el Harry no sigui petrificat a la torre d’astronomia.

Spoiler: La mostra més perfecte de que Yates no és un director a l’ús la trobem quan, davant el cadàver de Dumbeldore, els assistents aixequen les varetes al cel, en l’escena més bonica de la saga. Yates no aguanta l’escena més del necessari. T’emociona irremediablement però no cau en la imatge sentimental típica, dura l’ho just per emocionar però no busca el plor descaradament, perfecte.

Per últim recordar que només m’entendran aquells que realment hagin viscut la saga com la vaig veure jo, als altres, que no han tingut el plaer de llegir-los o que l’han llegit quan ja no tenen el món de la imaginació, s’han perdut una gran experiència. Quan la segona part de la setena pel•lícula hagi acabat quedaré d’alguna manera orfe doncs hauré perdut un últim lligam amb la meva infància.

Propostes cinèfiles per al Juliol

Dedico un Post per repassar les possibilitats cinèfiles que proposa aquest Juliol a Barcelona.
Dos escenaris principals: la filmoteca i la sala montjuic (cinema a l'aire lliure).

Filmoteca (Av. Sarrià 33 BCN) costa dos euros l'entrada i es projecten versions originals subtitulades en castellà o català
http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.606ebcb9fdec3df3b4740d63b0c0e1a0/?vgnextoid=3ea0ca8fd647a010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=3ea0ca8fd647a010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Sala Montjuic. Cicle de cinema a la fresca al camp de Tir amb Arc del Castell de Montjuic. Es projecten pel.licules en versió original subtitulada. Entrada 4 euros lloguer de tumbona 2 euros. Cal anar amb temps perquè és molt popular i hi va molta gent.
http://www.salamontjuic.com/catala/programacio.php

Aquí faig un resum de les pel.lícules que jo he trobat interessants, n'hi ha moltes més i les de la filmoteca es repeteixen diferents dies així que la disponibilitat d'horaris és bastant flexible.

Està clar que no hi aniré a totes però si a bastantes així que si algú li interessa que ho digui i jo m'apunto a anar a veure qualsevol cosa!

Us indico dia, hora i ubicació així com també la nota i la adreça de Filmaffinity en cada cas.

Per últim dir que jo i la Nat marxem el dia 21 així que aquells dies no podrem anar enlloc (malgrat aquells dies precisament fagin les millors pel.licules sigh...)

Començem,

Dissabte 03 de juliol.
20:00 Filmoteca
Rio Salvaje, western d'Elia Kazan i amb Montgomery Cliff. Nota filmaffinity 7.2
http://www.filmaffinity.com/es/film899974.html

Dilluns 6 de juliol.
22:00 Filmoteca
Panic in the streets, cinema negre també d'Elia Kazan (s'en celebra el centenari). Nota: 7.4
http://www.filmaffinity.com/es/film883393.html

22.00 Sala Montjuic
No es país para viejos. Thriller/Drama, la pel.lícula per la que va guanyar l'oscar Bardem. Dels germans Cohen, Nota: 7.2
http://www.filmaffinity.com/es/film177270.html


Dimarts 7 de juliol
22.00 Filmoteca
Stage Door, una de les millors comèdies dels anys trenta amb Katherine Hepburn i Ginger Roberts, dirigeix Gregory La Cava. Nota: 7.7
http://www.filmaffinity.com/es/film627081.html


Dimecres 8 de Juliol
22.00 Sala Montjuic
Al otro lado. Pel.lícula alemanya de molt èxit al seu país al 2007. Nota: 7.5
http://www.filmaffinity.com/es/film122021.html


Dijous 9 de Juliol
17:30 Filmoteca
Un tranvia llamado deseo. Clàssic entre clàssics. Drama basat en una obra de Tenessee Williams, amb Marlon Brando de protagonista i Vivian Leigh (la de lo que el viento se llevó) en el paper femení. Imprescindible. Nota: 8.1
http://www.filmaffinity.com/es/film953782.html


Divendres 10 de juliol
19.30 Filmoteca
Viva Zapata! Biografia del revolucionari mexicà protagonitzat per Marlon Brando secundat per Anthony Quinn. També dirigeix Elia Kazan. Nota: 7.6
http://www.filmaffinity.com/es/film660534.html

22.00 Sala Montjuic
El hombre mosca. Comèdia de Harolk Lloyd, mite del cinema mut. Conté una de les escenes més famoses del cinema amb el protagonista penjant de les busques d'un rellotje. La projecció va acompanyada de música en directe. Nota: 7.6
http://www.filmaffinity.com/es/film274653.html


Dilluns 13 de juliol
22.00 Filmoteca
La ley del silencio. Guanyadora de 8 oscars, inclòs el d'actor per Marlon Brando. Un pel.liculón en majúscules, probablement el millor film de Kazan. Nota: 8.2
http://www.filmaffinity.com/es/film479598.html

22.00 Sala Montjuic
Volver. De Pedro Almodovar, amb Penélope Cruz y Carmen Maura. Estil molt Almodóvar però almenys és divertida. Nota: 7.1
http://www.filmaffinity.com/es/film428723.html


Divendres 17 de Juliol
19.30 Filmoteca
Al este del Edén. Drama basat en la novel.la de Steinbeck amb James Dean de tràgic protagonista. Nota: 7.7
http://www.filmaffinity.com/es/film464305.html

22.00 Sala Montjuic
La noche Americana, de François Truffaut. Homenatge al cine de Truffaut que va guanyar l'oscar a millor pel.lícula extrangera. Nota: 7.9
http://www.filmaffinity.com/es/film113826.html


Dissabte 18 de Juliol
19.30 Filmoteca
Telefono rojo? Volamos hacia Moscú. Negríssima sàtira i crítica a la guerra freda i a les relacions USA-URSS, un film absolutament cabdal del mestre Stanley Kubrick. Un "must see" i si ja l'heu vista val la pena repetir! Nota: 8.2
http://www.filmaffinity.com/es/film479847.html


Dilluns 20 de Juliol
19.30 Fimoteca
Sucedió una noche. De Frank Capra, amb Claudette Colbert i Clark Gable, una gran mostra de comèdia romàntica clàssica amb uns protagonistes amb enorme química. Una petita joia que val la pena recuperar encara que ja hagi passat el temps. Nota: 8.0
http://www.filmaffinity.com/es/film118834.html


Dimarts 21 de Juliol
17.30 Filmoteca
Con faldas y a lo loco. Probablement la comèdia més famosa de la història, amb una Marilyn espectacular i uns dialegs trepidants obra de Billy Wilder. Oportunitat per veure-la en versió original i si no l'heu vist no valen excuses per no fer-ho ara. Nota: 8.4
http://www.filmaffinity.com/es/film353180.html


Dijous 23 de Juliol
19.30 Filmoteca
Uno, dos, tres. Comèdia de Billy Wilder, difícil de trobar al mercat o a internet. Oportunitat per veure la que diuen és una de les més endiabladament divertides comèdies de Wilder, poca broma! Nota: 8.4
http://www.filmaffinity.com/es/film459265.html


Dimecres 29 de juliol
22.00 Filmoteca
Primera Plana. Billy Wilder again ara amb la famosa historia dels periodistes encarregats de relatar una execució, aquest cop a càrrec de la parella Lemmon-Matthau. És molt bona i molt divertida. Nota: 8.3
http://www.filmaffinity.com/es/film159596.html

22.00 Sala Montjuic
Wall-E. Delícia animada ideada per Pixar. La millor primera hora de cinema que he vist en molt de temps, entendreix, emociona i és tècnicament espectacular. No us la perdeu si no la heu vist encara. Nota: 8.1
http://www.filmaffinity.com/es/film744679.html

Nighthawks, d’Edward Hopper

Manhattan Maig de 1942, una estranyíssima calor per ser aquesta època de l’any m’amara de suor l’americana. La ciutat brama en silenci mentre l’apunyalo amb els meus passos. Ningú al carrer i poques llums enceses a les finestres. Els venedors de diaris vespertins s’han enretirat, una altre dia sense res més que abultades xifres de morts a Europa. No és època d’alegria ni de xivarri. Només les prostitutes i els drogoaddictes s’atreveixen a trencar el silenci i no és barri aquest per a gent d’aquesta mena.

Agonitzo d’avorriment i tedi, miri on miri tot és igual, paviment, asfalt, acer, vidre i formigó. Porto una setmana en aquesta ciutat i ja la odio. El mateix m’ha passat a Chicago, Philadelphia i Atlanta. Carrers idèntics i portals duplicats. L’aire que tant necessito no pot córrer per entre mig d’aquests edificis. Un microclima, un miasma nauseabund arrelat a terra. No puc aguantar més, cansat, entro en el primer establiment que trobo. Un antro, un d’aquests establiments sense ànima que proliferen a les cantonades de la infecta ciutat igual aquí que a tota la resta de ciutats del país. Les notes de Duke Ellington m’atrapen només entrar, ja ni això em fa reviure. Després vindrà Sinatra, Glenn Miller i si hi ha sort Benny Goodman, però sempre els mateixos, la mateixa seqüència. La llum fluorescent em cega, l’acaben d’inventar i la venen com la ultima novetat. Jo ja la odio, ho tenyeix tot un d’un blanc trist i impersonal. M’arrossego fins al final de la barra i em deixo caure en un tamboret. Encenc el cigarret en un fútil intent de que el fum m’aïlli d’aquesta llum d’interrogatori. El bar és solitari, només una parella davant meu. El cambrer m’atén sense mirar-me, guanyant una misèria per un treball nocturn, segurament odia molt més el bar que ningú altre. Em fixo que coixeja, o ho fa veure. Que cullons, millor esllanguir-se en un bar de mala mort que acabar trossejat per un Japonès al Pacífic. Penso en treure’m el barret però m’ho repenso, almenys així m’estalvio la lluïssor florescent a la retina. Tampoc és qüestió que ens reconeguin per un descuit en un bar de mala mort com aquest. Demano un whisky amb gel i refuso el diari, fa tres setmanes que no vull llegir-lo i ni així hi ha manera d’evadir-se del que passa a ultramar. El país traspua guerra per tots cantons.

Em fixo en la parella, mitjana edat, benestants si és que algú pot benestar en aquests temps d’infàmia. Massa ben vestida per ser una prostituta i massa mal vestit per ser de la màfia, mirada perduda no parlen, absorts en els seus pensaments. Penso en una parella d’amants adúlters que acaba de fer l’amor i ja no tenen res mes a dir-se fins la propera cita. No els ho retrec, poques coses més que els sexe queden per fer-nos sentir vius.

Ella aixeca els ulls, em mira, m’esguarda, em traspassa amb dos fars dels que no em puc amagar, no vull apartar la mirada, dura un segon però el mal ja està fet. Parpelleja i torna a fixar els dos sols, ara apagats, en un punt indeterminat. Jo no puc tornar a separar-me del seu rostre. M’enfonso en la meva mediocritat, evadint-me sota el barret com si volgués ser transparent i passar a espectador. El cambrer em parla i jo no el sento. Els fluorescents s’esvaeixen i el bar és buit. Només existeix ella, amb el seu vestit vermell a joc amb el cabell flamíger i la indolència en la mirada. Em sembla fins i tot sentir el seu perfum i el tacte de la seva pell. Els segons es fan interminables però em semblen insuficients. Em sembla que s’ha parat el temps però sóc dolorosament conscient que això no pot durar per sempre. De repent una mà trenca el meu embruix, la mà l’agafa amb massa força de l’avantbraç i l’arrossega fora amb celeritat. Sento odi per la mà i l’home que hi ha al darrera, no és enveja, és odi. Com es pot tractar amb tanta fredor un tresor com aquest. Els segueixo amb la mirada mentre abandonen el local. Ja quasi em conformo amb oblidar-la, amb recordar-la en les meves nits insomnes com a una visó fugaç, a quedar-me a ofegar les meves penes amb el barman lissiat. Però de sobte a l’altre banda del cristall s’aturen. L’home l’encara i la crida, l’amenaça i gesticula. La cabellera flamígera es sacseja fràgilment. No puc sentir el que diuen i l’escena em sembla quasi onírica. La mà s’alça i cau amb estrèpit sobre la cara de la noia. No ho he pogut sentir però el cop ha ressonat dins meu. L’encant ha fugit i la ira m’envaeix.

M’alço i surto del bar, la veu del cambrer em persegueix, no sé què d’un whisky i uns dòlars. No raono, la fúria em pren, odio la ciutat, el carrer, l’aire i la gent que hi viu. Odio el cambrer, la societat i amb prou feines em suporto a mi mateix i la meva mísera existència. Però per sobre de tot odio a l’home de l’americana negra. L’amor i la fascinació per la noia del vestit vermell ja no tenen cabuda dins meu. La deixo córrer a casa seva doncs ja res d’ella m’interessa. Segueixo a l’home entre carrers solitaris, no tinc pressa però tampoc tinc pausa. Em sent i es gira però més igual. Accelero i l’atrapo sota la llum d’una farola. M’abraono sobre ell i els punys volen. Sento l’escalfor de la sang entre els dits i la ira em batega a les oïdes, els gemecs de dolor s’apaguen però segueixo colpejant i colpejant. Extenuat em deturo, m’alço i m’arreglo l’americana. Ningú al carrer i ningú a les finestres. La fúria s’esvaeix però l’odi roman dins meu. Per molt que faci sempre hi és, l’odi, el fàstic a tot el que m’envolta, a la modernitat, a la urbs. Em perdo per carrers idèntics sense rumb fix, caminar, només caminar, només ha estat una guspira dins el tedi.

Interpretació lliure del Nighthawks d’Edward Hopper.

L.A. Confidential, de James Ellroy

Ja fa massa temps que aquest blog no versa sobre literatura i em proposo esmenar-ho.

Avui però no us parlaré d’una obra d’alta literatura, sinó més aviat d’un entreteniment, un d’aquests llibres que acostumem a comprar en edició butxaca per llegir al tren o en un viatge d’estiu en que no podem portar massa pes. L’escollit és L.A. Confidential de James Ellroy. Molts direu, “Ap, ja he vist la pel·lícula homònima i és molt bona, no cal que llegeixi el llibre perquè serà el mateix.” Cras error. I és que amb aquest pensament estareu cometent un sacrilegi com és fixar-se abans en el títol del llibre que en l’autor. Aquí l’important no és com es diu el llibre, perquè podríem haver agafat qualsevol altre (La dàlia negra, Jazz blanco, Seis de los grandes...), aquí l’important és que es tracta d’un llibre de JAMES ELLROY, així, en majúscules.

El primer que heu de saber és que Ellroy és un ànima turmentada. Perseguit per el record de l’assassinat i l’esquarterament de la seva mare quan ell era petit, va fracassar en tot el que va intentar per guanyar-se la vida, fins que va decidir aprofundir en els seus malsons i escriure novel·la negra. Agafant com a referència els arxius d’antics casos de la policia de Los Angeles, Ellroy monta les seves novel·les, amb uns quants elements constants.

Dos o tres personatges principals, que permetin fragmentar la narració, cadascun amb els seus defectes i virtuts però mai idealistes, sempre simples persones que intenten sobreviure. El departament de policia de Los Angeles, amb els tinents, capitans corresponents i la mar d’agents de la llei que en la gran majoria de casos són corruptes. Una ambientació molt cuidada en el Los Angeles de la dècada dels 50’, els clubs, la premsa, les estrelles de hollywood... i finalment els baixos fons d’aquest Los Angeles, els negres drogoaddictes, la prostitució, la màfia i els negocis encoberts.

Tots aquests elements són sempre presents en les seves novel·les, que acostumen a presentar una densa trama d’accions creuades amb múltiples personatges i múltiples argumentacions sovint de forma tan complexa que el lector necessita apuntar noms o fer esquemes per seguir-ho tot al peu de la lletra. Si no ho fa però pot estar tranquil perquè al final tot queda sempre ben clar. El que caracteritza més els llibres d’Ellroy és però la sang, la violència, el racisme i la ràbia que traspuen. Un company escrivia que al acabar un llibre d’Ellroy necessites aixecar-te de la butaca i dutxar-te per desempallegar-te de tota la sang, l’odi, la corrupció i la putrefacció dels seus personatges. Només us diré que jo vaig somiar en el llibre la nit després d’acabar-lo, i no va ser un somni agradable.

L’acumulació d’assassinats, crueltats, i policies corruptes marca al lector, però no fa que abandonem la lectura. Es tracta d’una literatura extremadament dinàmica, vitalista, Ellroy no utilitza frases innecessàries, de fet quan no en necessita no utilitza ni articles. Té un estil de frases telegràfiques per descriure una escena. Si hi ha una baralla multitudinària en un bar no s’atura a descriure-la minuciosament sinó que dóna un parell de frases visuals molt potents perquè el lector s’imagini la resta per exemple: “puños salpicando sangre y un negro tosiendo cristal”.

Però no us penseu que Ellroy és només un autor polèmic. Estem parlant del que reconegudament és el millor escriptor de novel·la negra de tots els temps –amb el permís de Raymond Chandler-. Trames denses complicades que sovint es divideixen en subtrames o línies d’investigació que no acaben en res, entremig conflictes laborals per l’ambició dels personatges o per l’odi que es professen, Femmes fatals i dones innocents assassinades, innocents executats o politics i periodistes corruptes... tot és utilitzat perquè el lector estigui immers en una voràgine de dades per reconstruir un crim aparentment irresoluble. D’acord, Ellroy no té un personatge emblemàtic com Phillip Marlow més aviat a la inversa, els seus protagonistes son en la majoria de casos detestables éssers sense ètica ni moral, però al final de llibre acabem apreciant-los potser perquè hem vist amb horror que el que els rodeja és encara molt pitjor.

En fi, us recomano fervorosament llegir algun dels seus llibres que no us portarà més que un cap de setmana però que de ben segur us impactarà. Estimeu-lo o odieu-lo, però sapigueu que no quedareu indiferents.

P.D. En quan a la pel·lícula: és un molt bon film, els personatges son els mateixos que al llibre però la historia no. La història és infinitament més complexa al llibre i l’assassinat del Night Owl de la pel·lícula sembla un joc de nens un cop llegit el llibre.

1925, La cursa cap a Nome

Divendres, 22 de gener de 1925, mentre a Chicago, Sant Francisco, Seattle o Nova York la gent s’arregla per sortir a ballar twist o a escoltar la última moda en Jazz, a Nome, un petit poble al nord d’Alaska, un nen petit pateix tos i febres altes. Mentre a Miami, Washington, New Orleans i Philadelphia la gent viu els punts àlgids dels roaring twenties a Nome un poble aïllat de tot contacte amb la civilització per la neu i el gel, el metge Curtis Welch sua copiosament enviant un missatge d’urgència.

Declarada epidèmia de diftèria STOP necessitat urgent d’un milió de dosis d’antitoxina STOP 10000 potencials casos en perill.

Nome, la ciutat més gran de l’oest d’Alaska, situat a la vora del mar de Bering tocant al cercle polar àrtic, havia viscut els seus moments de gloria amb la febre de l’or de principis de segle. Al 1925, la desaparició de la febre de l’or havia fet disminuir el poble però l’aparició d’una nova febre –la diftèria- amenaçava fortament als habitants. En ple hivern, Nome era inaccessible per mar doncs el mar de Bering es glaçava, inaccessible per aire doncs els motors es congelaven amb el fred i quasi inaccessible per terra doncs les nevades esborraven els camins. Nome havia de proveir-se cada estiu de tot el necessari per passar l’hivern però a pesar d’això era una ciutat populosa i animada.

El 24 de gener mentre els ulls de la nació es fixen en el petit poble gracies a la premsa i a la ràdio, el comitè de salut pública acorda l’estratègia a seguir. Enmig d’una època de progrés i tècnica constants en que les maquines semblen envair-ho tot, s’haurà de recórrer al mètode tradicional: els trineus de gossos. Seguint la ruta que fa el correu, s’establirà un sistema de postes amb gossos i mushers de refresc que portarà una primera tanda de 300.000 dosis d’antitoxina a Nome des de Anchorage viatjant més de 1085 km. El mètode era el mateix que es feia servir a l’oest americà però aquest cop la urgència, les condicions climàtiques i la tensió són extremes.

Es va escollir els millors mushers de tot Alaska, la majoria d’ells d’ascendència nativa, i la que es va anomenar com la “Race of Mercy” va ser un dels primers fenòmens mediàtics de l’època. Es seguia dia a dia el viatge de la cura, en una lluita contra rellotge per salvar el poble incomunicat.

El primer relleu el va agafar "Wild Bill" Shannon a les 9 de la nit del 27 de gener i a pesar de les temperatures extremes (-47º) va decidir emprendre el viatge en aquell moment. Davant la impossibilitat d’anar per el camí normal, Shannon va ser capaç d’orientar-se i fer el camí per sobre el gelat riu Tanana. A la llera del riu la temperatura era inclús més baixa, -52º. Veient que es començava a congelar, el musher es va posar a córrer amb els gossos intentant mantenir la temperatura. Al arribar a la primera parada, tenia les extremitats congelades i severa hipotèrmia, va descansar durant 3 hores al voltant del foc, va abandonar 3 gossos massa cansats per seguir el ritme i va reempendre la marxa fins les 11 del matí següent. El trineu havia estat a punt d’enfonsar-se al riu en varies ocasions i Shannon tenia severes congelacions, mentre que el sèrum només havia recorregut 84km, en quedaven 1000 més.

Les postes es van anar succeint amb les mateixes dificultats però també amb la mateixa tenacitat per part de gossos i mushers. En una de les postes es va haver d’abocar aigua bullint a les mans del musher per poder separar-li les mans congelades del trineu.

Mentrestant, al país l’expectació creixia, i l’admiració per els intrèpids mushers era generalitzada. Una onada d’aire gèlid va assotar la nació i va fer més present que mai als americans la dificultat de la tasca empresa.

A Nome, el 30 de febrer ja s’havia registrat la sisena víctima mortal i els casos de malalts es multiplicaven a pesar de la severa quarantena.

Després de 18 relleus i quatre dies de viatge, la posta més difícil, la més llarga i tècnica estava reservada per Leonard Sappala, un musher resident a Nome les habilitats del qual eren quasi llegendàries a Alaska. Sappala va viatjar 190 km des de Nome cap a l’Est, en busca del sèrum que en aquell moment transportava Henry Ivanoff’s. Degut a les males comunicacions, Sappala creia que havia de viatjar 150 km més fins a trobar el sèrum, però canvis d’última hora feien que Ivanoff’s transportés més quilòmetres la cura.

Enmig d’una tempesta fortíssima i d’una boira encegadora, el trineu d’Ivanoff va xocar contra un ramat de rens. Malferit i preveient la seva congelació, Ivanoff va posar-se a cridar com un boig i la providència va voler que Seppala el sentís i s’aturés. Ivanoff va informar a Seppala de les ultimes notícies, l’epidèmia s’estenia i la seva filla també tenia diftèria.

La manera més ràpida d’arribar a Nome era travessar el Norton Sound, un tros de mar que es congelava precàriament als hiverns. Seppala i el seu gos guia Togo ja havien fet aquell camí altres cops però ara, amb una tempesta fent baixar les temperatures fins a -65º i amb la boira dificultant la visió s’enfrontaven a un camí gairebé impossible. Seppala va haver de travessar dos cops en un dia el Norton Sound: una per arribar al sèrum i l’altre per portar-lo direccio Nome. El viatge però va ser tot mèrit de Togo, el gos guia de Seppala, ja que el musher era incapaç de veure res davant del trineu. El trajecte va ser tota una temeritat i el mar gelat es va trencar totalment unes hores després del pas del trineu. Recorreguts més de 300km sota la tempesta, l’equip de Seppala encara va haver de pujar 1200 metres de desnivell per arribar a la ultima posta en un temps récord que mai ningú ha tornat a superar.

Les condicions climàtiques per a la última posta eren ja insostenibles, i l’equip de Kaasen va haver d’esperar dues hores perquè la tempesta amainés. Kaasen era un musher inexpert que tenia de guia a Balto, un gos de Leonard Sappala que tampoc tenia cap experiència en curses contra el rellotge sota el vent i de nit. Quan la última posta va sortir, les condicions a Nome ja eren d’epidèmia generalitzada.

Durant bona part del camí, Kaasen era incapaç de veure a Balto que anava davant del trineu. Seguint el consell de Seppala, va deixar la iniciativa i la orientació a Balto, que va ser capaç d’esquivar terrenys difícils, gel trencat i rius traïcioners per llançar al trineu i al sèrum a tota velocitat pel gel sense que el seu musher tingués ni idea d’ón eren. A punt d’arribar a Nome una última desgracia va ocórrer. Els vent fortíssims de la tempesta van fer volcar el trineu sota un allau de neu. Kaasen va haver de desenterrar els gossos i va constatar terroritzat que el paquet amb el sèrum havia caigut. Va haver de buscar-lo sota la neu enmig de la tempesta i quan finalment el va trobar es va tornar a posar a les mans de Balto per arribar a Nome.

Finalment, el trineu i el preuat sèrum entraven a Nome a les 5 del matí de l’1 de febrer 1085km en quatre dies. Es va haver de descongelar i amb prou feines n’hi va haver prou per a tots els infectats, però una segona remesa de sèrum estava ja en camí i el poble es va salvar davant l’alegria a les cases americanes que seguien la cursa per la ràdio. Togo es va emportar tota la fama, però Seppala i Kaasen van reivindicar sempre que l’autèntica heroïcitat l’havia fet Balto.