Recordo perfectament que una de les coses que més em va emocionar del
viatge a Nova York al 2007 va ser entrar a l’església pròxima a la zona zero i veure tots els missatges de suport enviats d’arreu
del món als novayorkesos en aquell moment del qual avui es compleixen 10 anys.
Ho reconec, sóc un mitòman i aquestes coses em toquen la fibra però dins d’aquell
temple es podia palpar i respirar el que va significar per la ciutadania l’atac
de l’11S.
Aquests dies ens afartarem de veure les mateixes imatges i de parlar dels
herois d’aquell dia infaust, però crec que s’hi hauria de fer un pensament que
vagi una mica més enllà. L’11S és d’aquells dies singulars que canvien la
història. Aquells dies on amb un acte, un fet, una acció, es canvia el sentit de
la història dels següents anys o segles. No n’hi ha molts de tant significatius
com aquest. Se m’acut la dieta de Worms el 18 d’abril de 1521 quan Luter es va
negar a retractar-se davant Carles V i això va desembocar en la posterior
partició d’Europa entre Catòlics i Protestants. L’altre referent seria l’assassinat
de l’arxiduc Francesc Ferran el 14 de juny de 1914 que va desembocar en la Gran
Guerra, o el mític Pearl Harbor al 1941. Són moments únics, branching points històrics que defineixen el rumb de la política
mundial en els següents anys.
En el cas de l’11S va significar la fi d’una etapa geopolítica i l’inici d’una
nova. L’atac al World Trade Center és la fi de deu anys, des de 1991 de pax americana al món. L’anterior canvi
de cicle s’havia donat precisament deu anys abans (deu i no dotze. Per molt que ens
costi als europeus el canvi de cicle no va ser la caiguda del mur de Berlín al
1989 sinó l’esfondrament de la URSS al 1991). Al 25 de desembre de 1991 s’acabaven
44 anys de Guerra freda, caracteritzades per un enfrontament velat entre dos
sistemes econòmics i polítics antitètics que s’havien aliat conjunturalment en
la Segona Guerra Mundial per acabar amb un tercer sistema oposat als altres
dos: el feixisme. Acabada la guerra mundial però es va produir el gran canvi
geopolític, les dues grans vencedores van ser potències extraeuropees i per
primer cop en molts i molts segles, el vell continent perdia protagonisme en la
política mundial. El conflicte entre americans i soviètics es va velar darrere d’espionatge,
curses tecnològiques, conspiracions i crisis cícliques on es creia que s’arribaria
definitivament al conflicte obert, però l’amenaça nuclear mútua va mantenir el
centre lliure de conflictes armats i les tensions es van alliberar en
conflictes a través de tercers països: Corea, Vietnam, o la invasió soviètica d’Afganistan.
