Què és la Geografia?

Quan algú comença a capbussar-se en el món de la geografia, una de les coses que se li fan presents més aviat és que la geografia juga un paper força peculiar en la classificació tradicional de les ciències: considerada sovint com una de les ciències socials, en altres ocasions se la situa entre les ciències humanes tot i que a vegades manté estretes relacions amb les ciències anomenades “pures”. A més, al nostre país els departaments universitaris que imparteixen geografia a vegades s’anomenen, simplement, “de geografia”, però a vegades també “de geografia i història”, “de geografia i sociologia”, “de ciències de la terra”, “de geografia i ordenació del territori”, entre altres fórmules: és ben clar que aquesta diversa adscripció departamental sovint ho és per raons purament administratives però, en tot cas, és també exponent dels diversos lligams i aliances que es donen.

Mirant els continguts, certament el ventall de sabers que encabeix és també notable: un cop hagi obtingut el seu títol, un llicenciat o llicenciada en geografia haurà estudiat una mica d’història i una mica de matemàtiques, de sociologia i de geomorfologia, de ciències polítiques i de tècniques cartogràfiques… per esmentar només alguns dels àmbits habitualment inclosos en els plans d’estudi. Hi ha gent que afirma que el contingut de la nostra disciplina es comparteix amb altres ciències però que aquest contingut és tractat de manera ben distinta a com aquelles ho fan. En ocasions, en boca de molts estudiants, això comporta un retret que diu que des de la geografia sabem només “una mica de moltes coses” i que tot plegat dóna uns coneixements insuficients i incomplets i no prou “competitius”; habitualment el següent pas és comparar el (suposadament escàs) saber del geògraf amb el saber del geòleg, o el del sociòleg, o del botànic cosa que és, evidentment, un error notable ja que es tracta de sabers, de coneixements i de ciències diferents i, per tant, no comparables entre ells.

En tot cas, el que sí que és cert és que es poden observar certs solapaments en els interessos d’estudi de diverses ciències que, tanmateix, no són solapaments en els objectius d’estudi. Per posar un exemple: en ocasions la biologia s’interessa per la distribució espacial de les plantes i en ocasions la geografia s’interessa per les plantes que estan localitzats en un lloc determinat. De fet, molts dels aspectes (dels interessos d’estudi) de l’anomenada “biogeografia” serien comuns a la biologia i a la geografia però és ben clar que ambdues s’hi acostarien amb objectius ben distints: la biologia per tal d’elaborar una cartografia i una taxonomia de les plantes, la geografia per interpretar els usos i les implicacions que té la vegetació per als éssers humans o en tant que part d’un paisatge. Així, alguns dels solapaments entre ciències representen, de fet, branques sistemàtiques o d’especialització de la geografia. N’hi ha moltes: la geografia de la població és comú entre la geografia i la demografia, la climatologia ho és entre la geografia i la meteorologia, la geomorfologia entre la geografia i la geologia, la geografia econòmica entre la geografia i l’economia, etc., etc.

També és ben cert que es fa difícil delimitar un contingut exclusiu (i excloent) de la ciència
geogràfica: si (simplificant-ho d’una manera barroera) la geologia estudia les roques, la botánica les plantes i la medicina el cos humà… la geografia estudia una cosa tan etèria i alhora tan concreta com… els llocs. Com a conseqüència, també és cert que hi ha una notable dissociació entre els estudis geogràfics i la professió de geògraf: (continuant amb la simplificacions) tots els advocats han estudiat dret i tots els metges tenen una llicenciatura en medicina, però per analitzar els llocs semblaria que no és imprescindible una llicenciatura en geografia ja que economistes o sociòlegs o historiadors (per esmentar alguns estudiosos) sovint també s’hi dediquen.

Així doncs, quina és l’especificitat de la geografia? Quins és el seu objectiu com a ciència? Quina és la seva raó de ser, la seva justificació professional i acadèmica? Hi ha algun aspecte que sigui específicament propi de la geografia i que no “se solapi” amb altres ciències? Dit d’una altra manera: un text geogràfic sobre una regió determinada, ¿podria ser elaborat com una suma de contribucions d’un geòleg explicant les roques, un botànic explicant les plantes, un meteoròleg parlant del clima, un demògraf escrivint sobre la població, un sociòleg informant sobre les classes i els grups humans, un economista presentant l’economia? Segurament una descripció així no aconseguiria reflectir, en conjunt, les interaccions existents entre els diversos fenòmens característics d’aquella regió: més que mai cal retreure l’aforisme de que “el conjunt és molt més que la suma de les parts”. Resulta fàcil veure que el clima i el tipus del sòl estan íntimament lligats amb la producció agrícola o que el desenvolupament industrial no es deu només a factors estrictament econòmics sinó als recursos naturals i a la quantitat i el nivell d’instrucció de la població, o que en el traçat de les fronteres hi ha implícita la història, la cultura, les relacions de poder… i també el medi físic. L’estudi de la interdependent interacció entre tots els fenòmens que actuen damunt l’espai és tasca de la geografia. I que només la geografia duu (i sap dur) a terme.

Dr. Abel Albet I Dra. Maria Dolors García Ramón “La Geografia, objectius i continguts cièntífics” Teoria i Mètodes en Geografia

Perdición de Billy Wilder

El 17 de novembre de l’any passat passejant per el bloc de Cinema-Classics vaig veure que recomanaven Perdición (Double Indemnity) de Billy Wilder. Deien que es tractava d’una del cims del cinema del genial director Austríac, i això em vas sobtar molt. La millor pel•lícula del responsable de El crepusculo de los dioses o El apartamento? Evidentment li vaig donar un oportunitat dins del meu etern cicle de cinema clàssic particular, veient-la una tarda assegut davant l’ordenador i sense cap tipus de comoditat. Em va enganxar i em va destrossar per dins, no em podia creure el que estava veient, des del principi, una fotografia horriblement obscura i angoixant, una versió original amb veus profundes, tendencioses, frases que amagaven sempre segones intencions, la pel•lícula traspuava qualitat, era un clàssic en majúscules. Ho vaig sentir des del primer moment, una d’aquelles pel•lícules que no oblides mai, un d’aquells moments per els que t’empasses desenes o centenars d’altres pel•lícules, mediocres o simplement entretingudes intentant trobar la pel•lícula que finalment copa totes les expectatives i explota el 100% de la capacitat d’aquest art que és el cinema. La capacitat de trasbalsar i de commoure a l’espectador com cap altre art és capaç de fer-ho.

Amb això no vull dir que Perdición sigui la millor pel•lícula mai feta, segurament altres només la trobaran correcta o simplement bona, però aquest aspecte subjectiu per el que convertim algunes coses com a pròpies, com a elements importants dins la nostra existència és inefable. No sé perquè em va marcar tant aquesta pel•lícula, si per la situació personal o per la sorpresa que em va provocar. El que puc dir segur és que Perdición s’ha convertit en un referent fílmic ineludible per mi.

Perdición s’emmarca clarament dins l’anomena’t cinema negre, o film noir: històries de detectius, assassinats, femmes fatals, tragèdies i personatges turmentats. És un gènere exclusiu dels anys 40 i 50 que ha mort totalment i que no té raó de ser fora del pessimisme i la inseguretat americanes d’aquelles dècades. Un gènere però que ha deixat algunes de les més grans pel•lícules de la historia. Els dos grans gèneres cinematogràfics americans han estat el Western i el cinema negre, cadascun amb la seva mitologia i els seus estereotips propis. I dins d’aquests dos grans gèneres trobem les màximes fites fílmiques, en el cas del cinema noir destaquen El halcón maltés que va ser la inauguradora del gènere al 1941, The big sleep, amb la parella Bogart-Bacall, la jungla de asfalto o Touch of Evil (Sed de mal) d’Orson Welles que al 1958 va clausurar definitivament el gènere.

La present Perdicíon va ser rodada l’any 44 i es basa en una història real apareguda uns anys abans als diaris californians. La trama bàsica és la de l’assassinat perfecte: una Femme Fatal infeliçment casada, interpretada per Barbara Stanwyck embarca a un agent d’assegurances (Fred MacMurray) per assassinar al seu marit i així cobrar l’assegurança de vida. El problema el troben en Keyes (Edward G.Robinson imperial com sempre) l’investigador de l’asseguradora que des del primer moment s’olora que allò no ha estat un accident. Una historia en aparença senzilla amb una atracció sexual entre els protagonistes molt forta. Una protagonista amb un sex-appeal d’escàndol, que ens sedueix no amb bellesa sinó amb actituds, l’espectador cau en l’encís al mateix temps que el protagonista, des de la tovallola, a la cadeneta al peu o l’últim botó sense cordar, Stanwick ens deleita amb un poderosíssim ritual de seducció, una autèntica spider-girl que teix la teranyina implacable. MacMurray és en aquest cas una mosca que sap que està sent atrapada, no és una víctima il•lusa, és una víctima dolorosament conscient del que passa però el desig irrefrenable l’impedeix aturar la tragèdia. La química de la parella és fantàstica, amb actituds d’home dels anys 40 ell i aparença submisa i fràgil ella però immensament manipuladora. En mig d’ells un Edward G. Robinson que és un dels actors més infravalorats de la historia, un detectiu intuïtiu, un geni de la racionalitat però que és incapaç de detectar que el seu millor amic és l’autèntic assassí.

Fins aquí tot el mèrit és de Wilder, un excel•lent director d’actors i sobretot un fantàstic guionista, capaç de diàlegs trepidants, insultantment capciosos, capaços d’erotitzar parlant dels límits de velocitat en autopista. En el guió també hi va prendre part Raymond Chandler el gran escriptor de novela negra, autor del personatge de Phillip Marlowe, immortalitzat per Humphrey Bogart en moltes altres pel.licules. Wilder i Chandler no es van portar massa bé i les discussions eren constants però el resultat dels dos genis combinats fou immillorable.

L’altre element clau de la pel•lícula és la fotografia obra de John f.Seitz. Permanentment obscura, ens trasllada, la tensió, la calor i les olors del Los Angeles de l’època. Podem sentir des de la olor de la colònia de Phyllies al dolor d’un Walter Neff intentant arrossegar-se fins l’ascensor. Tot gràcies a una fotografia detallista, que juga constantment amb les llums per alternar l’ambient atrafegat però cristal•lí de l’oficina amb la tenebra dionisíaca de la casa de Phillies i tot això amenitzat evidentment amb litres d’alcohol begut en pantalla i centenars de cigarrets fumats. Lo políticament correcte encara no existia, i certament la decadència personal, la por a ser descobert i l’autèntica passió no són el mateix sense bourbon i tabac.

El que si que existia en aquella època era el codi Hayes, obra del legislador conservador William Hayes, que establia una férrea censura a Hollywood per tal que les pel•lícules es mantinguessin dins la decència i els culpables acabessin rebent sempre un càstig exemplar. En altres paraules, les pel•lícules sempre havien de tenir un final feliç o un final moralitzant. És per això que la història verdadera en la que s’inspirà Double Indemnity es va considerar durant molts anys infilmable, perquè la parella protagonista s’acabava escapant i suïcidant per amor, la qual cosa no era suficientment moral. La reescriptura de Wilder i Chandler però, va canviar el final (de fet es van rodar dos finals alternatius) per acabar amb una escena brutal, on el dolor físic i la derrota al ser descobert es combinen amb el dolor d’haver estat traït per un amic i per la consciència d’haver estat enganyat per la seva amant. Un final dolorós que està a la alçada d’una gran pel•lícula.

Per últim dir que el film només són 106 minuts, tot està increïblement concentrat, es va al gra des del primer moment i no es dona treva a l’espectador fins al final. Absolutament imprescindible la versió original, una pel•lícula on el dolor i els sentiments no s’expressen en les línies de diàleg sinó en com es diu aquesta línia, en la textura de les veus, per molt bons que siguin els actors de doblatge això no ho aconsegueixen reproduir.

Balanç numèric del curs 08/09

Finalment i després d’un últim Sprint espectacular aquest setembre, dono per clausurat el curs 08/09 a només 15 dies de l’inici del 09/10. M’estic acostumant a allargar els cursos a la convocatòria de setembre. Ara em Bolonya em treuen aquesta possibilitat, una llàstima doncs em donava més temps per fer treballs i per fer assignatures noves que no m’hi cabien en l’horari d’hivern. El balanç d’aquest any acadèmic no pot ser millor. He complert amb tots els objectius personals que em vaig proposar el setembre passat, aconseguint treure-m 124 crèdits que a efectes acadèmics es converteixen en 136 per les assignatures idèntiques entre Geografia i Historia.

Han estat 762 hores de classe, dividides en 15 assignatures, 8 d’història i 7 de geografia, 6 assignatures anuals, 6 de semestrals i 3 de virtuals a les que no he anat a classe. He fet exactament 23 exàmens, 12 treballs de curs o semestrals, 90 pràctiques totes de geografia, i 8 llibres de lectura obligatòria als que he de sumar els molts que he llegit per compte pròpia. Un esforç que ha aportat 6 aprovats, 7 notables, 1 excel•lent i 1 matricula dels quals estic summament orgullós.
Cert és que si hagués entregat més treballs o pràctiques molts aprovats s’haguessin convertits en notables però aquest any es prioritzava més la quantitat que la qualitat. Era un any d’assignatures tècniques no gaire gratificants sobretot en el cas d’història (tendències, mètodes, paleografia...) però s’havien de superar i ho hem aconseguit.

L’assignatura de l’any: sens dubte Geografia Urbana, ha estat el descobriment d’un nou món i potser una nova vocació, una assignatura fantàstica que toca des temes històrics a aspectes d’arquitectura i disseny. A més degut a les absències del profe i a les aturades forçades per Bolonya ha estat una assignatura totalment anàrquica, treballant a casa, anant a conferències, llegint llibres sobre el tema, amb una tutorització totalment personalitzada... fantàstic. En el futur explorarem més el tema i qui sap si en l’horitzó hi trobarem un màster en planificació territorial...

L’assignatura sorpresa: Literatura alemanya i cinema. Poca cosa esperava d’aquesta optativa de facultat però començar amb Thomas Mann per acabar amb Sin novedad en el frente, convinant teoria literària amb cinema i història germànica ha estat realment fantàstic. Només un problema, la metodologia bolonyesa (discutiu amb el vostre company el que heu llegit i feu presentacions orals que ocupen com 6 sessions de classe) ens ha restat temps d’explicació d’un professor (Bernd Springer) que en sap un pou. La classe dedicada a Wagner va ser estel•lar, i la dedicada al pròleg de 2001 una odissea del espacio més del mateix. Em quedo amb ganes de més i em cago amb Bolonya: no aprenc igual discutint amb el company que escoltant a un expert.

La decepció de l’any: La monarquia hispànica del Àustries. Un dels meus temes preferits i tot un semestre per dedicar-s’hi. Em quedo amb molt poc, una docència massa centrada en aspectes econòmics i demogràfics, amb temes irrellevants –el bandolerisme a Catalunya- i amb poca història política. El millor de tot, que ens fessin llegir El conde-duque de Olivares de J.H. Elliott, probablement el millor llibre d’història que hagi llegit mai a nivell de complexitat i profunditat.

Calç i arena: Geografia Rural. Sorpresa total respecte al temari, amb coses molt interessants, com legislació europea en polítiques agràries, transgènics i similars però les classes han estat insofribles. Una docència horrible, a càrrec d’una bona dona que simplement llegeix uns apunts que són inexplicablement enrevessats. S’havia de traduir constantment el que ella llegia en llenguatge terrícola per estudiar-ho després.

Picant pedra: Sens dubte Paleografia i Tendències historiogràfiques actuals (que també es paleografia). Duríssim, un tema que no m’agrada gens i al que l’hi he hagut de dedicar hores i hores d’estudi i un treball d’arxiu que m’ha durat fins a aquest setembre. Si ho he de repetir em suïcido. Menció apart tenen els 6 exàmens i més de 60 pràctiques de Geografia Física...

Calaix de Sastre: Mètodes i tècniques historiogràfiques amb la Montserrat Jiménez Sureda, tot allò que no cap en cap altre assignatura ho trobaràs aquí. Eclecticisme brutal, història natural de la península i el mediterrani, tipus de contractes de conreu a l’edat moderna, història de la medicina... aquí hi cap tot i sempre combinat amb pel•lícules a quina més sorprenent. Això si, només 4 persones a classe i una professora que posa totes les facilitats del món. Un luxe.

Així finalitzem el curs ara em toca matricular-me al 09/10, que amb 102 crèdits més m’ha de portar a acabar totalment història i a fer part del 3er de Geografia. La pena és que amb l’eliminació de la 2a convocatòria no puc utilitzar l’estiu com a un període lectiu més i els esforços hauran de ser més concentrats. De tota manera espero amb ànsia la història de Xina al segle XX a càrrec del Just Cases, i la Geografia de l’àrea metropolitana de Barcelona, que pinten molt bé.

Espero que d’aquí un any estigui fent un Balanç igual de bo.

Harry Potter i el misteri del príncep

Dia 15, per fi, vaig a veure Harry Potter y el misteri del Princip a les 19 hores al cine Imperial de Sabadell. Mala elecció, hauria d’haver anat a les 16, quan la fauna adolescent està massa amodorrada per anar al cinema. Envoltat del pitjor ambient possible per veure cinema, temo no poder gaudir de la soledat necessària per centrar-me en la pel•lícula. Però la màgia del cinema i de la saga m’abstrau i m’endinso en la pel•lícula.

Es un gran plaer poder reviure periòdicament el que ens va fascinar anys enrere. La saga fílmica de Harry Potter ens serveix per reviure aquella primera vegada. No soc capaç de dissociar cada llibre o pel•lícula com a quelcom independent sinó que cada cop que veig per primer cop una nova pel•lícula em venen a la ment tots els records que comporta la lectura dels set llibres. Amb els títols de crèdit inicials i sobretot amb la reflexió final després de sortir del cinema recupero la sensació de joia que sentia al tenir el llibre a les mans per primer cop, les hores volant no gaire més ràpid que les pàgines, la satisfacció d’haver-lo acabat i la immediata desil•lusió al saber que havia d’esperar mesos i mesos per tenir la continuació. Era un plaer que físicament només durava una setmana, el temps que trigaves a llegir-lo, però que implicava dies i dies de pensament sobre què passaria i com passaria.

La saga fílmica no fa més que perpetuar aquest sentiment a menor escala, només dura 2hores i mitja i ja sé el que passarà, però no puc menys que contar els dies que falten per l’estrena per veure si la pel•lícula fa honor al llibre. En aquesta sisena part he de dir que ho fa i molt. Cinematogràficament, la millor pel•lícula probablement sigui el Presoner d’Azkaban però aquesta sisena part conta una història molt més important que aquella tercera part en que els protagonistes encara eren nens. La saga guanya força a mesura que avança, des de l’infantilisme de Chris Colombus a l’artesania d’Alfonso Cuarón, de la neutralitat de Mike Newell fins a la precisió de David Yates. Yates s’ha guanyat la meva confiança. Tot el que apuntava a Harry Potter i la ordre del fènix es confirma amb força en aquesta sisena part. Endavant, que faci la setena, que la divideixi en dos si cal, que la canviï, que ens sorprengui perquè si segueix amb aquest estil, aquesta sobrietat, el resultat serà de ben segur dues grans pel•lícules.

Tot en Harry Potter y el misteri del príncep demostra que la saga està en bones mans, un bon director, una estètica definida, un trio actoral cada cop més adult i més creïble i un estol de secundaris absolutament brillants (quasi tots ells de factoria britànica). La historia ha venut milions i milions de llibres i a sobre va “in crescendo” en quan a intensitat així que no ens hem de preocupar per ella. Això és una màquina de fer diners i hom podria pensar que només cal posar el pilot automàtic de fer pel•lícules de Hollywood per garantir l’èxit. Però Yates fa un pas endavant, el llibre ja no es copia literalment pagina per pagina sinó que ara s’agafa la historia com un tot i s’adapta al suport fílmic. Agafa una historia pensada per ser llegida i la transforma en una historia pensada per ser projectada. I per aconseguir-ho no li tremola la mà a ometre o canviar coses del llibre. Yates se la juga però el resultat no podria ser millor.

Contràriament a la tendència del Hollywood actual, a HP6 es sacrifica espectacularitat, escenes d’acció i èpica, a favor del detallisme i la precisió. El film fuig de convencions heroiques per contar-nos una història de personatges. Algú dirà que hi ha excés de romanticisme, però la pel•lícula no és romàntica, el romanticisme és l’excusa per entrar en uns personatges que són bàsicament adolescents. Gràcies a això per primer cop els personatges que havien estat nostres a les novel•les ens pertanyen realment en el film. Són molt propers, riuen, dubten i pateixen d’una manera molt més realista que fins ara. I per aconseguir aquest efecte cal evidentment explotar el diàleg, l’humor subtil i crear caràcters amb cap i peus –genial el professor Sloughorn-. Per primer cop aconsegueixen que em cregui a Daniel Radcliffe com a Harry Potter o més difícil encara a Ruper Grint com a Ron – a la Hermione me la vaig creure des del primer dia, crec que la van robar directament de la meva ment-.

Aprofitant que el llibre sisè és una transició obscura cap al desenllaç de la sèrie, la pel•lícula aprofita per apropar-nos els personatges. Fan que els fem nostres, que ens preocupem per ells i això ho pagarem a la propera pel•lícula quan s’hagin d’enfrontar al final. És un tribut necessari en una sèrie que fins ara s’havia lligat més a l’acció de cada llibre que a les relacions entre protagonistes. Així doncs, HP6 és una pausa per respirar i reflexionar abans de la muntanya russa que ens espera en la doble setena part.

Em quedo amb l’estètica refinada, aquests passadissos gòtics, aquest despatx del director subtilment il•luminat. Em quedo amb el retorn de la màgia com a fons de la història no com a primer pla, el que fascina no són els sortilegis sinó la màgia quotidiana. Em quedo amb les curtes i contades escenes d’acció que tenen una enorme força visual però també una mesurada contenció per no saturar a l’espectador, em quedo amb la Bel.latrix Lestrange el meu personatge favorit, i em quedo finalment amb la cara del Príncep mestís al final del film, una cara i una actitud que diu molt més del que diu el llibre.

No em quedo amb dos detalls: m’hagués agradat veure més Quidditch violent com el que es veu en contats trossos i sobretot no em quedo amb que el Harry no sigui petrificat a la torre d’astronomia.

Spoiler: La mostra més perfecte de que Yates no és un director a l’ús la trobem quan, davant el cadàver de Dumbeldore, els assistents aixequen les varetes al cel, en l’escena més bonica de la saga. Yates no aguanta l’escena més del necessari. T’emociona irremediablement però no cau en la imatge sentimental típica, dura l’ho just per emocionar però no busca el plor descaradament, perfecte.

Per últim recordar que només m’entendran aquells que realment hagin viscut la saga com la vaig veure jo, als altres, que no han tingut el plaer de llegir-los o que l’han llegit quan ja no tenen el món de la imaginació, s’han perdut una gran experiència. Quan la segona part de la setena pel•lícula hagi acabat quedaré d’alguna manera orfe doncs hauré perdut un últim lligam amb la meva infància.

Propostes cinèfiles per al Juliol

Dedico un Post per repassar les possibilitats cinèfiles que proposa aquest Juliol a Barcelona.
Dos escenaris principals: la filmoteca i la sala montjuic (cinema a l'aire lliure).

Filmoteca (Av. Sarrià 33 BCN) costa dos euros l'entrada i es projecten versions originals subtitulades en castellà o català
http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.606ebcb9fdec3df3b4740d63b0c0e1a0/?vgnextoid=3ea0ca8fd647a010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=3ea0ca8fd647a010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Sala Montjuic. Cicle de cinema a la fresca al camp de Tir amb Arc del Castell de Montjuic. Es projecten pel.licules en versió original subtitulada. Entrada 4 euros lloguer de tumbona 2 euros. Cal anar amb temps perquè és molt popular i hi va molta gent.
http://www.salamontjuic.com/catala/programacio.php

Aquí faig un resum de les pel.lícules que jo he trobat interessants, n'hi ha moltes més i les de la filmoteca es repeteixen diferents dies així que la disponibilitat d'horaris és bastant flexible.

Està clar que no hi aniré a totes però si a bastantes així que si algú li interessa que ho digui i jo m'apunto a anar a veure qualsevol cosa!

Us indico dia, hora i ubicació així com també la nota i la adreça de Filmaffinity en cada cas.

Per últim dir que jo i la Nat marxem el dia 21 així que aquells dies no podrem anar enlloc (malgrat aquells dies precisament fagin les millors pel.licules sigh...)

Començem,

Dissabte 03 de juliol.
20:00 Filmoteca
Rio Salvaje, western d'Elia Kazan i amb Montgomery Cliff. Nota filmaffinity 7.2
http://www.filmaffinity.com/es/film899974.html

Dilluns 6 de juliol.
22:00 Filmoteca
Panic in the streets, cinema negre també d'Elia Kazan (s'en celebra el centenari). Nota: 7.4
http://www.filmaffinity.com/es/film883393.html

22.00 Sala Montjuic
No es país para viejos. Thriller/Drama, la pel.lícula per la que va guanyar l'oscar Bardem. Dels germans Cohen, Nota: 7.2
http://www.filmaffinity.com/es/film177270.html


Dimarts 7 de juliol
22.00 Filmoteca
Stage Door, una de les millors comèdies dels anys trenta amb Katherine Hepburn i Ginger Roberts, dirigeix Gregory La Cava. Nota: 7.7
http://www.filmaffinity.com/es/film627081.html


Dimecres 8 de Juliol
22.00 Sala Montjuic
Al otro lado. Pel.lícula alemanya de molt èxit al seu país al 2007. Nota: 7.5
http://www.filmaffinity.com/es/film122021.html


Dijous 9 de Juliol
17:30 Filmoteca
Un tranvia llamado deseo. Clàssic entre clàssics. Drama basat en una obra de Tenessee Williams, amb Marlon Brando de protagonista i Vivian Leigh (la de lo que el viento se llevó) en el paper femení. Imprescindible. Nota: 8.1
http://www.filmaffinity.com/es/film953782.html


Divendres 10 de juliol
19.30 Filmoteca
Viva Zapata! Biografia del revolucionari mexicà protagonitzat per Marlon Brando secundat per Anthony Quinn. També dirigeix Elia Kazan. Nota: 7.6
http://www.filmaffinity.com/es/film660534.html

22.00 Sala Montjuic
El hombre mosca. Comèdia de Harolk Lloyd, mite del cinema mut. Conté una de les escenes més famoses del cinema amb el protagonista penjant de les busques d'un rellotje. La projecció va acompanyada de música en directe. Nota: 7.6
http://www.filmaffinity.com/es/film274653.html


Dilluns 13 de juliol
22.00 Filmoteca
La ley del silencio. Guanyadora de 8 oscars, inclòs el d'actor per Marlon Brando. Un pel.liculón en majúscules, probablement el millor film de Kazan. Nota: 8.2
http://www.filmaffinity.com/es/film479598.html

22.00 Sala Montjuic
Volver. De Pedro Almodovar, amb Penélope Cruz y Carmen Maura. Estil molt Almodóvar però almenys és divertida. Nota: 7.1
http://www.filmaffinity.com/es/film428723.html


Divendres 17 de Juliol
19.30 Filmoteca
Al este del Edén. Drama basat en la novel.la de Steinbeck amb James Dean de tràgic protagonista. Nota: 7.7
http://www.filmaffinity.com/es/film464305.html

22.00 Sala Montjuic
La noche Americana, de François Truffaut. Homenatge al cine de Truffaut que va guanyar l'oscar a millor pel.lícula extrangera. Nota: 7.9
http://www.filmaffinity.com/es/film113826.html


Dissabte 18 de Juliol
19.30 Filmoteca
Telefono rojo? Volamos hacia Moscú. Negríssima sàtira i crítica a la guerra freda i a les relacions USA-URSS, un film absolutament cabdal del mestre Stanley Kubrick. Un "must see" i si ja l'heu vista val la pena repetir! Nota: 8.2
http://www.filmaffinity.com/es/film479847.html


Dilluns 20 de Juliol
19.30 Fimoteca
Sucedió una noche. De Frank Capra, amb Claudette Colbert i Clark Gable, una gran mostra de comèdia romàntica clàssica amb uns protagonistes amb enorme química. Una petita joia que val la pena recuperar encara que ja hagi passat el temps. Nota: 8.0
http://www.filmaffinity.com/es/film118834.html


Dimarts 21 de Juliol
17.30 Filmoteca
Con faldas y a lo loco. Probablement la comèdia més famosa de la història, amb una Marilyn espectacular i uns dialegs trepidants obra de Billy Wilder. Oportunitat per veure-la en versió original i si no l'heu vist no valen excuses per no fer-ho ara. Nota: 8.4
http://www.filmaffinity.com/es/film353180.html


Dijous 23 de Juliol
19.30 Filmoteca
Uno, dos, tres. Comèdia de Billy Wilder, difícil de trobar al mercat o a internet. Oportunitat per veure la que diuen és una de les més endiabladament divertides comèdies de Wilder, poca broma! Nota: 8.4
http://www.filmaffinity.com/es/film459265.html


Dimecres 29 de juliol
22.00 Filmoteca
Primera Plana. Billy Wilder again ara amb la famosa historia dels periodistes encarregats de relatar una execució, aquest cop a càrrec de la parella Lemmon-Matthau. És molt bona i molt divertida. Nota: 8.3
http://www.filmaffinity.com/es/film159596.html

22.00 Sala Montjuic
Wall-E. Delícia animada ideada per Pixar. La millor primera hora de cinema que he vist en molt de temps, entendreix, emociona i és tècnicament espectacular. No us la perdeu si no la heu vist encara. Nota: 8.1
http://www.filmaffinity.com/es/film744679.html

Nighthawks, d’Edward Hopper

Manhattan Maig de 1942, una estranyíssima calor per ser aquesta època de l’any m’amara de suor l’americana. La ciutat brama en silenci mentre l’apunyalo amb els meus passos. Ningú al carrer i poques llums enceses a les finestres. Els venedors de diaris vespertins s’han enretirat, una altre dia sense res més que abultades xifres de morts a Europa. No és època d’alegria ni de xivarri. Només les prostitutes i els drogoaddictes s’atreveixen a trencar el silenci i no és barri aquest per a gent d’aquesta mena.

Agonitzo d’avorriment i tedi, miri on miri tot és igual, paviment, asfalt, acer, vidre i formigó. Porto una setmana en aquesta ciutat i ja la odio. El mateix m’ha passat a Chicago, Philadelphia i Atlanta. Carrers idèntics i portals duplicats. L’aire que tant necessito no pot córrer per entre mig d’aquests edificis. Un microclima, un miasma nauseabund arrelat a terra. No puc aguantar més, cansat, entro en el primer establiment que trobo. Un antro, un d’aquests establiments sense ànima que proliferen a les cantonades de la infecta ciutat igual aquí que a tota la resta de ciutats del país. Les notes de Duke Ellington m’atrapen només entrar, ja ni això em fa reviure. Després vindrà Sinatra, Glenn Miller i si hi ha sort Benny Goodman, però sempre els mateixos, la mateixa seqüència. La llum fluorescent em cega, l’acaben d’inventar i la venen com la ultima novetat. Jo ja la odio, ho tenyeix tot un d’un blanc trist i impersonal. M’arrossego fins al final de la barra i em deixo caure en un tamboret. Encenc el cigarret en un fútil intent de que el fum m’aïlli d’aquesta llum d’interrogatori. El bar és solitari, només una parella davant meu. El cambrer m’atén sense mirar-me, guanyant una misèria per un treball nocturn, segurament odia molt més el bar que ningú altre. Em fixo que coixeja, o ho fa veure. Que cullons, millor esllanguir-se en un bar de mala mort que acabar trossejat per un Japonès al Pacífic. Penso en treure’m el barret però m’ho repenso, almenys així m’estalvio la lluïssor florescent a la retina. Tampoc és qüestió que ens reconeguin per un descuit en un bar de mala mort com aquest. Demano un whisky amb gel i refuso el diari, fa tres setmanes que no vull llegir-lo i ni així hi ha manera d’evadir-se del que passa a ultramar. El país traspua guerra per tots cantons.

Em fixo en la parella, mitjana edat, benestants si és que algú pot benestar en aquests temps d’infàmia. Massa ben vestida per ser una prostituta i massa mal vestit per ser de la màfia, mirada perduda no parlen, absorts en els seus pensaments. Penso en una parella d’amants adúlters que acaba de fer l’amor i ja no tenen res mes a dir-se fins la propera cita. No els ho retrec, poques coses més que els sexe queden per fer-nos sentir vius.

Ella aixeca els ulls, em mira, m’esguarda, em traspassa amb dos fars dels que no em puc amagar, no vull apartar la mirada, dura un segon però el mal ja està fet. Parpelleja i torna a fixar els dos sols, ara apagats, en un punt indeterminat. Jo no puc tornar a separar-me del seu rostre. M’enfonso en la meva mediocritat, evadint-me sota el barret com si volgués ser transparent i passar a espectador. El cambrer em parla i jo no el sento. Els fluorescents s’esvaeixen i el bar és buit. Només existeix ella, amb el seu vestit vermell a joc amb el cabell flamíger i la indolència en la mirada. Em sembla fins i tot sentir el seu perfum i el tacte de la seva pell. Els segons es fan interminables però em semblen insuficients. Em sembla que s’ha parat el temps però sóc dolorosament conscient que això no pot durar per sempre. De repent una mà trenca el meu embruix, la mà l’agafa amb massa força de l’avantbraç i l’arrossega fora amb celeritat. Sento odi per la mà i l’home que hi ha al darrera, no és enveja, és odi. Com es pot tractar amb tanta fredor un tresor com aquest. Els segueixo amb la mirada mentre abandonen el local. Ja quasi em conformo amb oblidar-la, amb recordar-la en les meves nits insomnes com a una visó fugaç, a quedar-me a ofegar les meves penes amb el barman lissiat. Però de sobte a l’altre banda del cristall s’aturen. L’home l’encara i la crida, l’amenaça i gesticula. La cabellera flamígera es sacseja fràgilment. No puc sentir el que diuen i l’escena em sembla quasi onírica. La mà s’alça i cau amb estrèpit sobre la cara de la noia. No ho he pogut sentir però el cop ha ressonat dins meu. L’encant ha fugit i la ira m’envaeix.

M’alço i surto del bar, la veu del cambrer em persegueix, no sé què d’un whisky i uns dòlars. No raono, la fúria em pren, odio la ciutat, el carrer, l’aire i la gent que hi viu. Odio el cambrer, la societat i amb prou feines em suporto a mi mateix i la meva mísera existència. Però per sobre de tot odio a l’home de l’americana negra. L’amor i la fascinació per la noia del vestit vermell ja no tenen cabuda dins meu. La deixo córrer a casa seva doncs ja res d’ella m’interessa. Segueixo a l’home entre carrers solitaris, no tinc pressa però tampoc tinc pausa. Em sent i es gira però més igual. Accelero i l’atrapo sota la llum d’una farola. M’abraono sobre ell i els punys volen. Sento l’escalfor de la sang entre els dits i la ira em batega a les oïdes, els gemecs de dolor s’apaguen però segueixo colpejant i colpejant. Extenuat em deturo, m’alço i m’arreglo l’americana. Ningú al carrer i ningú a les finestres. La fúria s’esvaeix però l’odi roman dins meu. Per molt que faci sempre hi és, l’odi, el fàstic a tot el que m’envolta, a la modernitat, a la urbs. Em perdo per carrers idèntics sense rumb fix, caminar, només caminar, només ha estat una guspira dins el tedi.

Interpretació lliure del Nighthawks d’Edward Hopper.

L.A. Confidential, de James Ellroy

Ja fa massa temps que aquest blog no versa sobre literatura i em proposo esmenar-ho.

Avui però no us parlaré d’una obra d’alta literatura, sinó més aviat d’un entreteniment, un d’aquests llibres que acostumem a comprar en edició butxaca per llegir al tren o en un viatge d’estiu en que no podem portar massa pes. L’escollit és L.A. Confidential de James Ellroy. Molts direu, “Ap, ja he vist la pel·lícula homònima i és molt bona, no cal que llegeixi el llibre perquè serà el mateix.” Cras error. I és que amb aquest pensament estareu cometent un sacrilegi com és fixar-se abans en el títol del llibre que en l’autor. Aquí l’important no és com es diu el llibre, perquè podríem haver agafat qualsevol altre (La dàlia negra, Jazz blanco, Seis de los grandes...), aquí l’important és que es tracta d’un llibre de JAMES ELLROY, així, en majúscules.

El primer que heu de saber és que Ellroy és un ànima turmentada. Perseguit per el record de l’assassinat i l’esquarterament de la seva mare quan ell era petit, va fracassar en tot el que va intentar per guanyar-se la vida, fins que va decidir aprofundir en els seus malsons i escriure novel·la negra. Agafant com a referència els arxius d’antics casos de la policia de Los Angeles, Ellroy monta les seves novel·les, amb uns quants elements constants.

Dos o tres personatges principals, que permetin fragmentar la narració, cadascun amb els seus defectes i virtuts però mai idealistes, sempre simples persones que intenten sobreviure. El departament de policia de Los Angeles, amb els tinents, capitans corresponents i la mar d’agents de la llei que en la gran majoria de casos són corruptes. Una ambientació molt cuidada en el Los Angeles de la dècada dels 50’, els clubs, la premsa, les estrelles de hollywood... i finalment els baixos fons d’aquest Los Angeles, els negres drogoaddictes, la prostitució, la màfia i els negocis encoberts.

Tots aquests elements són sempre presents en les seves novel·les, que acostumen a presentar una densa trama d’accions creuades amb múltiples personatges i múltiples argumentacions sovint de forma tan complexa que el lector necessita apuntar noms o fer esquemes per seguir-ho tot al peu de la lletra. Si no ho fa però pot estar tranquil perquè al final tot queda sempre ben clar. El que caracteritza més els llibres d’Ellroy és però la sang, la violència, el racisme i la ràbia que traspuen. Un company escrivia que al acabar un llibre d’Ellroy necessites aixecar-te de la butaca i dutxar-te per desempallegar-te de tota la sang, l’odi, la corrupció i la putrefacció dels seus personatges. Només us diré que jo vaig somiar en el llibre la nit després d’acabar-lo, i no va ser un somni agradable.

L’acumulació d’assassinats, crueltats, i policies corruptes marca al lector, però no fa que abandonem la lectura. Es tracta d’una literatura extremadament dinàmica, vitalista, Ellroy no utilitza frases innecessàries, de fet quan no en necessita no utilitza ni articles. Té un estil de frases telegràfiques per descriure una escena. Si hi ha una baralla multitudinària en un bar no s’atura a descriure-la minuciosament sinó que dóna un parell de frases visuals molt potents perquè el lector s’imagini la resta per exemple: “puños salpicando sangre y un negro tosiendo cristal”.

Però no us penseu que Ellroy és només un autor polèmic. Estem parlant del que reconegudament és el millor escriptor de novel·la negra de tots els temps –amb el permís de Raymond Chandler-. Trames denses complicades que sovint es divideixen en subtrames o línies d’investigació que no acaben en res, entremig conflictes laborals per l’ambició dels personatges o per l’odi que es professen, Femmes fatals i dones innocents assassinades, innocents executats o politics i periodistes corruptes... tot és utilitzat perquè el lector estigui immers en una voràgine de dades per reconstruir un crim aparentment irresoluble. D’acord, Ellroy no té un personatge emblemàtic com Phillip Marlow més aviat a la inversa, els seus protagonistes son en la majoria de casos detestables éssers sense ètica ni moral, però al final de llibre acabem apreciant-los potser perquè hem vist amb horror que el que els rodeja és encara molt pitjor.

En fi, us recomano fervorosament llegir algun dels seus llibres que no us portarà més que un cap de setmana però que de ben segur us impactarà. Estimeu-lo o odieu-lo, però sapigueu que no quedareu indiferents.

P.D. En quan a la pel·lícula: és un molt bon film, els personatges son els mateixos que al llibre però la historia no. La història és infinitament més complexa al llibre i l’assassinat del Night Owl de la pel·lícula sembla un joc de nens un cop llegit el llibre.

1925, La cursa cap a Nome

Divendres, 22 de gener de 1925, mentre a Chicago, Sant Francisco, Seattle o Nova York la gent s’arregla per sortir a ballar twist o a escoltar la última moda en Jazz, a Nome, un petit poble al nord d’Alaska, un nen petit pateix tos i febres altes. Mentre a Miami, Washington, New Orleans i Philadelphia la gent viu els punts àlgids dels roaring twenties a Nome un poble aïllat de tot contacte amb la civilització per la neu i el gel, el metge Curtis Welch sua copiosament enviant un missatge d’urgència.

Declarada epidèmia de diftèria STOP necessitat urgent d’un milió de dosis d’antitoxina STOP 10000 potencials casos en perill.

Nome, la ciutat més gran de l’oest d’Alaska, situat a la vora del mar de Bering tocant al cercle polar àrtic, havia viscut els seus moments de gloria amb la febre de l’or de principis de segle. Al 1925, la desaparició de la febre de l’or havia fet disminuir el poble però l’aparició d’una nova febre –la diftèria- amenaçava fortament als habitants. En ple hivern, Nome era inaccessible per mar doncs el mar de Bering es glaçava, inaccessible per aire doncs els motors es congelaven amb el fred i quasi inaccessible per terra doncs les nevades esborraven els camins. Nome havia de proveir-se cada estiu de tot el necessari per passar l’hivern però a pesar d’això era una ciutat populosa i animada.

El 24 de gener mentre els ulls de la nació es fixen en el petit poble gracies a la premsa i a la ràdio, el comitè de salut pública acorda l’estratègia a seguir. Enmig d’una època de progrés i tècnica constants en que les maquines semblen envair-ho tot, s’haurà de recórrer al mètode tradicional: els trineus de gossos. Seguint la ruta que fa el correu, s’establirà un sistema de postes amb gossos i mushers de refresc que portarà una primera tanda de 300.000 dosis d’antitoxina a Nome des de Anchorage viatjant més de 1085 km. El mètode era el mateix que es feia servir a l’oest americà però aquest cop la urgència, les condicions climàtiques i la tensió són extremes.

Es va escollir els millors mushers de tot Alaska, la majoria d’ells d’ascendència nativa, i la que es va anomenar com la “Race of Mercy” va ser un dels primers fenòmens mediàtics de l’època. Es seguia dia a dia el viatge de la cura, en una lluita contra rellotge per salvar el poble incomunicat.

El primer relleu el va agafar "Wild Bill" Shannon a les 9 de la nit del 27 de gener i a pesar de les temperatures extremes (-47º) va decidir emprendre el viatge en aquell moment. Davant la impossibilitat d’anar per el camí normal, Shannon va ser capaç d’orientar-se i fer el camí per sobre el gelat riu Tanana. A la llera del riu la temperatura era inclús més baixa, -52º. Veient que es començava a congelar, el musher es va posar a córrer amb els gossos intentant mantenir la temperatura. Al arribar a la primera parada, tenia les extremitats congelades i severa hipotèrmia, va descansar durant 3 hores al voltant del foc, va abandonar 3 gossos massa cansats per seguir el ritme i va reempendre la marxa fins les 11 del matí següent. El trineu havia estat a punt d’enfonsar-se al riu en varies ocasions i Shannon tenia severes congelacions, mentre que el sèrum només havia recorregut 84km, en quedaven 1000 més.

Les postes es van anar succeint amb les mateixes dificultats però també amb la mateixa tenacitat per part de gossos i mushers. En una de les postes es va haver d’abocar aigua bullint a les mans del musher per poder separar-li les mans congelades del trineu.

Mentrestant, al país l’expectació creixia, i l’admiració per els intrèpids mushers era generalitzada. Una onada d’aire gèlid va assotar la nació i va fer més present que mai als americans la dificultat de la tasca empresa.

A Nome, el 30 de febrer ja s’havia registrat la sisena víctima mortal i els casos de malalts es multiplicaven a pesar de la severa quarantena.

Després de 18 relleus i quatre dies de viatge, la posta més difícil, la més llarga i tècnica estava reservada per Leonard Sappala, un musher resident a Nome les habilitats del qual eren quasi llegendàries a Alaska. Sappala va viatjar 190 km des de Nome cap a l’Est, en busca del sèrum que en aquell moment transportava Henry Ivanoff’s. Degut a les males comunicacions, Sappala creia que havia de viatjar 150 km més fins a trobar el sèrum, però canvis d’última hora feien que Ivanoff’s transportés més quilòmetres la cura.

Enmig d’una tempesta fortíssima i d’una boira encegadora, el trineu d’Ivanoff va xocar contra un ramat de rens. Malferit i preveient la seva congelació, Ivanoff va posar-se a cridar com un boig i la providència va voler que Seppala el sentís i s’aturés. Ivanoff va informar a Seppala de les ultimes notícies, l’epidèmia s’estenia i la seva filla també tenia diftèria.

La manera més ràpida d’arribar a Nome era travessar el Norton Sound, un tros de mar que es congelava precàriament als hiverns. Seppala i el seu gos guia Togo ja havien fet aquell camí altres cops però ara, amb una tempesta fent baixar les temperatures fins a -65º i amb la boira dificultant la visió s’enfrontaven a un camí gairebé impossible. Seppala va haver de travessar dos cops en un dia el Norton Sound: una per arribar al sèrum i l’altre per portar-lo direccio Nome. El viatge però va ser tot mèrit de Togo, el gos guia de Seppala, ja que el musher era incapaç de veure res davant del trineu. El trajecte va ser tota una temeritat i el mar gelat es va trencar totalment unes hores després del pas del trineu. Recorreguts més de 300km sota la tempesta, l’equip de Seppala encara va haver de pujar 1200 metres de desnivell per arribar a la ultima posta en un temps récord que mai ningú ha tornat a superar.

Les condicions climàtiques per a la última posta eren ja insostenibles, i l’equip de Kaasen va haver d’esperar dues hores perquè la tempesta amainés. Kaasen era un musher inexpert que tenia de guia a Balto, un gos de Leonard Sappala que tampoc tenia cap experiència en curses contra el rellotge sota el vent i de nit. Quan la última posta va sortir, les condicions a Nome ja eren d’epidèmia generalitzada.

Durant bona part del camí, Kaasen era incapaç de veure a Balto que anava davant del trineu. Seguint el consell de Seppala, va deixar la iniciativa i la orientació a Balto, que va ser capaç d’esquivar terrenys difícils, gel trencat i rius traïcioners per llançar al trineu i al sèrum a tota velocitat pel gel sense que el seu musher tingués ni idea d’ón eren. A punt d’arribar a Nome una última desgracia va ocórrer. Els vent fortíssims de la tempesta van fer volcar el trineu sota un allau de neu. Kaasen va haver de desenterrar els gossos i va constatar terroritzat que el paquet amb el sèrum havia caigut. Va haver de buscar-lo sota la neu enmig de la tempesta i quan finalment el va trobar es va tornar a posar a les mans de Balto per arribar a Nome.

Finalment, el trineu i el preuat sèrum entraven a Nome a les 5 del matí de l’1 de febrer 1085km en quatre dies. Es va haver de descongelar i amb prou feines n’hi va haver prou per a tots els infectats, però una segona remesa de sèrum estava ja en camí i el poble es va salvar davant l’alegria a les cases americanes que seguien la cursa per la ràdio. Togo es va emportar tota la fama, però Seppala i Kaasen van reivindicar sempre que l’autèntica heroïcitat l’havia fet Balto.

La fi de la ciutat icònica

Un interessant article del suplement cultures de la Vanguardia del passat dia 18 de març apuntava un tema summament interessant: la tan temuda crisi provocarà una fi de l’arquitectura icònica i de l’urbanisme de museu i un retorn a la funcionalitat i la racionalitat en la planificació urbana.

Des de principis dels 90 hem estat immersos en una arquitectura mundial competitiva, en que els arquitectes estrella com Frank Gehry, Norman Foster, o Jean Nouvel i els seus immensos equips d’arquitectes competien i copaven tot els grans projectes urbans de les ciutats mundials. En un sistema de ciutats globals i en uns moments en que l’economia no tenia límits, tota ciutat desitjava entrar amb força al mapa de la innovació i l’espectacle arquitectònic. Qui no tenia una torre de vidre altíssima havia de tenir una ciutat de les arts o de les ciències o un pont de Calatrava. Durant molt de temps s’ha tingut la idea que si no s’apostava per aquest tipus de projectes la ciutat es quedava enrere i es deixava de jugar en la primera divisió mundial. La rellevància internacional avui en dia és molt més important per una ciutat que molts altres aspectes. La rellevancia internacional, la quantitat de vegades que es busca el nom d’una ciutat a Google, vol dir més ingressos per turisme, més botigues de moda als teus carrers i mes seus de grans multinacionals i això comporta més dinamisme econòmic. I ningú esta disposat a renunciar a aquest dinamisme. Les grans ciutats han de lluitar per mantenir-se a primera línia i les ciutats de províncies han de lluitar per entrar en aquesta primera divisió i així ha estat durant 20 anys.

L’arquitectura símbol o arquitectura icònica consistia i consisteix en dissenyar un projecte urbà complet, al voltant d’un edifici singular. Aquest projecte s’ha de publicitar degudament perquè un cop construït esdevingui l’estendard de la nova ciutat. Una ciutat moderna, cosmopolita i urbanita. No es vol transmetre una imatge de ciutat vetusta de pedra ennegrida o d’habitants de barri sinó una ciutat d’acer i cristall amb alts executius anant i venint i que rep l’admiració i els diners del turisme internacional. Aquesta moderna idea de ciutat que ens ha dominat durant tant de temps ha fet entrar a totes les capitals mundials en una competició quasi circense en que es busca el més difícil o extravagant. Qui no té res més que oferir que novetats arquitectoniques ha hagut de gastar molts més diners per mantenir l’ull de l’atenció mundial en els seus projectes (és el cas de Dubai) i qui ja té un llegat i un aura de gran ciutat ha pogut combinar tradició amb la inexcusable modernitat (es el cas de Berlín). Aquest procés s’ha donat simultàniament a tot arreu, des de la torre Agbar a Barcelona, al Guggenheim de Bilbao, la ciutat de la cultura a Santiago o la de les ciències a València, el pont de Calatrava a Londres, la cúpula del Reichsatg a Berlin, els projectes a Beijing amb l’excusa dels jocs, les illes flotants a Dubai o els nous gratacels a Chicago sense oblidar el gegantí projecte de la rehabilitada zona zero a Manhattan. I aquests grans projectes són només l’avantguarda d’una sèrie de projectes de reorganització urbanística més petits que venen darrere i que busquen revaloritzar zones de la ciutat seguint els mateixos patrons que el projecte estendard. El projecte del Fòrum a Barcelona n’és un bon exemple.

Ningú ha escapat a aquest procés que ha creat una nova classe d’arquitectes estrella i una imatge urbana única per a totes les ciutats. Un gratacels a Madrid és igual que un gratacels a Shangai i veient fotos de l’skyline de Tokio o Seul un ja els pot confondre fàcilment amb Nova York. Amb aquesta nova arquitectura hem perdut la singularitat edificatòria pròpia de cada regió. La globalització ha unificat valors estètics i ja no cal viatjar per admirar la singularitat o bellesa d’una arquitectura diferent perquè ja tots tenim la mateixa. Ara viatgem per veure “el més gran” “el més alt” o “el més car”. És l’arquitectura del “més”, és la lluita en la passarel•la global per ser la ciutat més atraient.

Aquesta lluita però té conseqüències immediates en l’espai urbà, és una lluita estètica orientada cap a un visitant que no ha de viure a la ciutat. Com que la idea de turisme genera més diners que el benestar ciutadà, s’ha prioritzat el vessant estètic de la ciutat per davant del funcional. Això va en detriment d’una ciutadania que veu com els grans projectes urbanístics no s’adeqüen a les necessitats reals i no son dissenyats per arquitectes sensibles i coneixedors de la realitat local sinó per grans estudis internacionals que no tenen en compte ni la sostenibilitat del projecte ni els seu impacte en l’entorn.

Com em dit, aquests projectes icònics només son la punta de l’iceberg del projecte de regeneració estètica que s’ha apoderat de les grans ciutats. S’ha d’aconseguir vendre un model de ciutat ideal al visitant, s’ha de rentar la cara als barris degradats per causar bona imatge. Una imatge de cadenes de cafès internacionals, restaurants temàtics, museus i espectacles culturals. Darrere del llenguatge de la rehabilitació urbanística a través de la cultura (penseu en la zona del Raval i el CCCB a Barcelona) s’introdueixen un seguit de canvis que maquillen el paisatge urbà i el converteixen en un espai de consum idíl•lic. L’objectiu és que el visitant estranger o el ciutadà que bé d’altres barris o poblacions properes atret per l’oferta cultural i els comerços es senti còmode, segur i es senti atret a consumir.

Aquest model ha tingut lloc simultàniament a tot arreu i ha demostrat que genera molt dinamisme econòmic, però un cop més és un dinamisme que és extern a la ciutat, la ciutat no ha resolt els problemes que hi havia en aquell barri (Raval, Born, zona del Fòrum...) simplement els ha desplaçat, ha colonitzat els espais cèntrics per a la nova imatge de la ciutat moderna i cosmopolita, la ciutat-passarel•la que competeix amb Paris Londres i Nova York, però no ha atacat les causes que havien generat aquella degradació de la zona.

Tots aquests processos son reals i han afectat a la ciutat on vivim, no es tracta tampoc de posicionar-se totalment en contra, el que s’ha de trobar és un equilibri entre les necessitats reals d’una població i la necessitat de projecció internacional que té la ciutat com a marca comercial. Si fins ara hem passat vint anys de balança desequilibrada embarcats per el furor econòmic i els grans projectes, les dificultats actuals i la crisi en que ens trobem immersos ens obligaran a tornar a l’ urbanisme social, a la planificació no per a vendre sinó per resoldre problemes reals, orientada a fer de la ciutat un lloc més accessible per als seus habitants. El nou urbanisme haurà de ser més econòmic, més sostenible. L’aparença es devalua i les necessitats augmenten i l’administració publica haurà de trobar un camí que sembla que passa per equipaments públics, vivenda social i sostenibilitat ecològica.

El Vasa, un naufragi anunciat

Aquell matí d’agost de 1628 Estocolm s’aixeca presa de l’excitació. Havia estat plovent tota la nit però a l’alba ha desaparegut tot rastre de núvols talment com si els déus no haguessin volgut espatllar un dia tan assenyalat. La ciutat és un frenesí i la gent circula amunt i avall. Els comerciants corren amb les carretes cap al port i els ciutadans s’apressen a agafar el millor lloc per presenciar l’aconteixament. La gent de províncies s’ha apropat a la capital per el mercat dominical i per veure l’espectacle. Avui, per fi, després d’un any de treballs constants el Vassa, el major vaixell de l’armada del Rei Gustau II de Suecia i l’orgull de la flota, farà el seu viatge inaugural.

Aquells dies, tota Europa bullia en la guerra i Suècia no era menys. Ni els mes vells recordaven els últims anys de pau. Les potencies catòliques eren uns adversaris formidables i la plata espanyola que les finançava semblava no acabar-se mai. Suècia havia passat a primer pla internacional en els últims temps, però s’havia trobat amb un digne adversari amb Polònia. A Estocolm encara es recordaven amb terror la batalla de Oliwa o la tempesta de la Bahia de Riga on s’havien perdut més de 12 vaixells.

Henrik Jakobsson s’ho mira tot des de l’alçada. Ha escollit el campanar de Santa Klara per presenciar l’esdeveniment. Sota seu, la ciutat crida, riu i s’omple d’esperança. Per Henk criden massa, riuen massa i s’esperen massa. Henk guarda una enorme incertesa d’aquest dia i per això ha preferit observar-ho des d’un lloc solitari. Des d’on s’està, veu amb claredat el casc del Vassa, els pals majestuosos a 50 metres d’alçada, les pintures lluents i els lleons rampants a la seva popa. El Vassa esta pensat per intimidar, es un vaixell reial i s’ha construït sota supervisió directa de Gustav II. L’amo del Bàltic ha de tenir una esquadra digne del seu poder, i el Vasa ho es sens dubte. Les dues cobertes amb 72 canons li donen una potencia de foc que sotmetrà d’una vegada per totes als persistents polonesos.

Aquests dies, Henk ha estat a contracor, l’estrella de la ciutat. Ha estat invitat a la cort, a balls selectes i a reunions de comerciants enriquits. Ell i no cap altre, un enginyer d’orígens holandesos fill adoptiu de la pàtria sueca, ha fet possible el somni impossible del Rei Gustav. En un any ha botat i fabricat un dels vaixells més majestuosos que surcaràn els mars en aquests temps convulsos. La construcció però no ha estat senzilla, el rei ha canviat els dissenys varies vegades sobre l’eslora del vaixell i la quantitat de canons que ha de portar. Això ha obligat a rectificar sobre la marxa. No s’han pogut repetir els càlculs previs i el Vasa no ha pogut passar les proves d’estabilitat. Tot i així, de portes enfora tot ha anat perfecte i el Vasa és a ulls de la opinió pública més fort que una roca. Ni Estocolm ni la cort ni molt menys el rei sap de les dificultats que ha tingut Henrik Jakobsson i el seu equip per complir amb els terminis i fer-ho amb garanties de flotabilitat.

Des del campanar Henk disfruta per moments de la seva solitud i veu almenys com el Vassa flota. Ja és alguna cosa, pensa.

Arribada l’hora convinguda sonen les trompetes. El Vasa obre les porteles dels canons. Damunt de cada canó hi ha esculpit en la fusta la cara rugent d’un lleó, el símbol del rei Gustav. 72 canons rugeixen alhora dos cops seguits complint així amb el ritual de les salves d’honor. Henk comprova amb orgull com les cordes aguanten i a les cobertes tot funciona amb normalitat. Tot seguit el vaixell es comença a moure. Un grup de barquetes el remunta fins al centre de la baïa passant per davant de Gamla Stan des d’on observa el rei. La ciutat sencera esguarda amb orgull com les barques alliberen finalment al Vasa, se senten crits d’eufòria des de les platjes. A les ordres del capità Söfrig Hansson la tripulació estén les veles, l’espectacle majestuós de l’enginy humà es clava en la retina de tots els assistents, cinquanta metres de potencial militar, lleons brillant amb el sol i veles que finalment s’inflen amb la primera brisa. El Vasa navega.

Per un instant, Henk Jakobsson creu que tot anirà bé, que els canvis d’última hora no es notaran, que a pesar de les presses no s’haurà comès cap error, que tots els pals estan ben anclats, que el llast és suficient i que a pesar de l’alçada de l’arboradura el vaixell és estable. Al cap i a la fi és un vaixell ben bonic –pensa. Si haguéssim completat totes les proves n’hagués sortit indemne i no hi ha motius per témer. Henk, només té temps d’entreveure en somnis els honors que li retrà l’aristocràcia, el prestigi internacional i les riqueses que li deparen el futur, abans d’adonar-se que el vaixell escora perillosament cap a la dreta.

La primera ràfega de vent lateral ha fet oscil•lar l’enorme Vasa i els pals i les veles s’apropen perillosament a l’aigua. La tripulació s’afanya a corregir la posició i el capità es desganyita. El silenci és tal a la baïa que els crits del contramestre arriben fins a la costa. Tothom aguanta la respiració i la tensió flota a l’aire. Les cares no es relaxen fins que el Vasa i els seus enormes màstils comencen a recuperar la verticalitat. El poble respira alleujat però Henk sap que això només és el principi. Només deu segons més tard una segon ràfega fa cruixir tot el casc de fusta. Els pals tornen a escorar perillosament prop de l’aigua, Henk constata amb horror com després de les salves d’honor no s’han tornat a segellar les tapes dels canons. Crida impotent amb totes les seves forçes però és inutil. Només ell s’adona de l’error fatal. La segona coberta de canons que ha estat necessari construir per encabir-hi les peces d’artilleria que exigia el rei està massa a prop de la línia de flotació, i quan el vaixell escora cap al costat l’aigua comença a entrar per les portelles omplint l’interior del casc. Altre cop el silenci és absolut i només es senten els crits de la tripulació i el cruixir del Vasa. Els segons es fan eterns des del campanar de Santa Klara. Henk emmudit i paralitzat, no arriba a veure els detalls però sap perfectament el què deu estar passant dins el vaixell. Tot i la fatal certesa l’esperança no abandona el vell holandès fins que veu com els mariners comencen a saltar del vaixell. S’ha trencat el silenci i ara la baïa brama d’horror. Des de tots els punts de la ciutat surten barquetes apressurades en busca dels mariners. Res es pot fer ja per el Vasa que s’enfonsa ràpidament a la baïa . L’orgull del rei i de la corona sueca, la peça amb la qual pensaven dominar el bàltic, s’enfonsa irremediablement en un dia plàcid i assoleiat d’estiu sense haver fet més que uns pocs metres de navegació.

Henrik Jakobsson nota una estranya picor al coll, la por el sobrepassa i encara triga uns quants segons a adonar-se que li pica allà on li col•locaran la soga quan el pengin. Perquè el penjaran, d’això n’està segur. Ningú més culpable que Henk del fracàs del Vassa. Després del desastre ningú escoltarà les seves justificacions i menys el rei. Sap que la forca i el deshonor son el seu únic futur i sense ser-ne gaire conscient els peus el porten cap al buit, la caiguda és llarga doncs el campanar és alt, però s’estalviarà l’escarni públic. Abans d’arribar a terra ja és mort. El rei haurà de buscar un altre cap de turc.



Versió dramatitzada del que va passar realment amb el Vasa. Actualment es pot visitar i conèixer la historia del vaixell al Vasa Museet a Estocolm, un dels millors museus que he visitat mai i que és de visita imprescindible si visiteu Estocolm. No us fareu a la idea de l'ho gran que podia ser un vaixell d’aquests fins que entreu al museu. Passar d’una entrada fosca a veure el vaixell en tota la seva immensitat, recuperat del fons del mar en perfecte estat i amb una il•luminació adequada és una experiència que probablement no oblidaré mai. El museu cuida fins l’últim detall i a la botiga vaig poder trobar fins i tot un peluix de una rata negra de bodega de barco. Ho vaig trobar tant original que no em vaig poder estar de comprar-la!

Transgènics

5 de gener de 2009,, Cuba anuncia la seva intenció de plantar transgènics en massa per afrontar el dèficit alimentari que té el país. Les critiques plouen des d’Europa de tots els sectors ecologistes i mediambentalistes, fins i tot el Príncep Carles fa declaracions anti-trangènics. La resposta des de l’illa és clara i contundent: “No ens podem permetre no intentar-ho. Si fóssim el Princep Carles i poguéssim gastar 50 lliures en un tomàquet ecològic ho faríem, però som un país que importem el 80% del nostre aliment i no podem seguir al marge de les possibilitats que ens ofereixen els transgènics”.

I és que la pregunta és senzilla però les respostes molt variades: podem prescindir dels transgènics? Podem permetre’ns el luxe de entrar en discussions ètiques i consideracions sobre biodiversitat quan es moren milions de persones de fam al món? La següent pregunta de resposta tampoc clara seria: son suficients els transgènics com per acabar la fam al món? Però això ja seria un altre tema. De moment la resposta de Cuba és clara: ens arrisquem i tirem endavant, la resposta de l’ecologisme i de les societats benestants occidentals de moment és: ni se us acudi intentar-ho.

Les previsions ens donen una població mundial aproximada de 8300 milions de persones per al 2025. Els fets son que hem trigat 10.000 anys de desenvolupament tecnològic per arribar a la producció agrària anual actual, que és propera a les 5000 milions de tones. Per l’any 2025 en necessitarem el doble, no per el simple augment demogràfic, sinó perquè aquest augment es concentra en els països en desenvolupament, que no trigaran en entrar en el model alimentari occidental, molt més exigent en la demanda d’aliments.

Aquesta demanda creixent d’aliments és paral•lela a una reducció de la superfície cultivada, perquè les zones rurals competeixen amb l’àmbit urbà, i amb una terra cada cop menys fèrtil per la sobresaturació de cultius. Aquests processos semblen difícilment aturables i la atenció es centra en poder extreure més rendiments d’una superfície de terra més petita, és a dir, agricultura intensiva molt tecnificada.

Aquesta necessitat podria ser coberta per els aliments transgènics, o organismes genèticament modificats (OGM) és a dir, plantes amb una part d’ADN que prové d’una altre planta i que li atorga una propietat nova a la planta original. La planta transgènica no és un invent nou, de fet la pràctica es basa en el creuament d’ADN d’espècies que ha fet evolucionar la natura durant tota la historia del planeta. Cap organisme viu s’ha mantingut intacte al llarg dels anys. La diferència però és que aquest procés ja no es fa a la natura en centenars d’anys, sinó al laboratori universitari en mesos. Modificar una planta permet fer-la més resistent al fred, més gran, o que creixi més ràpidament. Tot això permet plantar-la a quasi tot arreu independentment del clima i augmentar el nombre de collites anuals. En el cas de la Soja per exemple es podia fer una collita cada 160 dies, i amb la soja transgènica se’n pot fer una cada 100 dies. L’aliment transgènic a més pot ser dissenyar per actuar internament contra els paràsits, com en el cas del Blat de Moro BT. Això fa que es pugui estalviar en pesticides i altres productes químics abocats a la planta i al medi ambient. Un OGM és doncs més resistent, produeix més i contamina menys. Inconvenients? La por al progrés i als homes que juguen a ser déus.

Crec fora de lloc tota argumentació de tipus ètic i moral en contra dels trangènics, doncs sempre hem de tenir en compte que a l’altre banda de la balança hi ha la vida de moltes persones que depenen o dependran de l’augment de producció alimentaria.

El problema per mi no són els transgènics, estem confonent les coses. Igual que en la lluita desigual contra la malària i el SIDA a l’Africà, el problema no son els medicaments sinó les multinacionals farmacèutiques que no cedeixen les patents dels fàrmacs perquè puguin ser utilitzats a preu raonable a l’Àfrica, amb els transgènics, el problema no és la modificació genètica en si, sinó que les grans empreses com Monsanto, Novartis o Cargill controlin totalment el sector i la investigació.

Per crear un transgènic, al igual que per crear un medicament, es necessita una inversió enorme en investigació. Per sufragar aquest gasto les empreses creadores patenten el seu producte i en fixen el preu del medicament o la llavor nova. Un cop patentada una llavor transgènica, tot productor agrari petit o gran, del país que sigui ha de comprar a aquestes empreses les llavors, a un preu basant elevat. Aquest monopoli provoca que només els pagesos rics puguin accedir-hi. Aquestes empreses son algunes de les més grans corporacions mundials, es dediquen a múltiples sectors econòmics i en el cas del sector alimentari, controlen tant el disseny de llavors, com la distribució del producte final en els mercats occidentals. En resum són les industries que subministren als grans supermercats els paquets de fruites verdures que comprem els ciutadans de peu. Com que una mateixa empresa controla tot el sector menys la producció mateixa que esta en mans de pagesos, els pagesos no poden fer més que acceptar els preus i les condicions que imposen les grans empreses perquè sinó es queden sense negoci. Això treu evidentment tota llibertat als pagesos i als països pobres, que han d’acceptar condicions econòmiques molt difícils. És bàsicament una explotació en tota regla.

El model perfecte seria l’abolició de les patents per productes transgènics, cosa que permetria a tot productor fos d’on fos accedir a tot tipus de llavors OGM o naturals. Això hauria d’anar acompanyat de la intervenció dels estats com a principals impulsors de la investigació, treien aquest paper a les empreses privades.

Però de moment i com de costum, els estats no estan disposats a afrontar aquesta inversió i es deixa un sector tan important com la alimentació mundial en mans de grans corporacions.
El resum per mi seria clar: Transgènics SI, grans empreses NO.

Com de costum però ens enfrontem amb la pèssima labor realitzada per els mitjans de comunicació, que ni intenten clarificar el debat i es limiten a alimentar la desconeixença de la població.

Els grups ecologistes occidentals identifiquen transgènics amb especulació, monopoli, aberracions genètiques i desastre mediambiental, quan hem de tenir molt clar que la possibilitat d’aprofundir en la investigació genètica no provoca això sinó que és el sistema que s’ha muntat al seu voltant el que ho provoca.

Per últim i ja finalitzant, davant la incertesa i els perills d’errors que la investigació genètica comporta, hem de dir que no s’ha de descuidar cap mesura de seguretat, s’ha d’avançar amb la més absoluta cautela però s’ha d’avançar. Encara que només sigui per un argument tan simple i populista com el que amb transgènics podrem ser més vivint en aquest món que sense transgènics.

Per saber-ne més:
Julio Pedauyé Ruiz. Alimentos trangénicos: la nueva revolución verde
Vaclav Smil. Alimentar al mundo. Un reto del siglo XXI

IT IS BOSS TIME!!!

Ladies and gentleman for the next 12 minutes we are gonna bring the righteous and mighty power of the E-Street Band into your beautiful home!! I want you to step back from your guacamole dippets, I want you to put the chicken fingers down!! And turn you television ALL the way up!! And what I want to know is, IS THERE ANYBODY ALIVE OUT THERE!?
IS THERE ANYBODY ALIVE OUT THERE!!??
ONE, TWO THREE…


Així començava ahir el gran Bruce Springsteen el tradicional miniconcert que té lloc al descans de la Superbowl, la final de la lliga nacional de futbol americà. 12 minuts del millor espectacle adrenalític que només ell és capaç de crear, amb focs artificials al darrere, una coreografia estudiada i un estadi ple a vessar que es queia als seus peus.

Va començar amb un discurs poderós per als televidents avisant que no seria el típic concert pausat sinó dotze minuts de bogeria sense pausa. Primer, 10th Avenue Freeze Out seguit d’una versió escurçada del Born to Run però amb George Clemmens en plena forma (vestit de negre, estava increïble). Després es va fer acompanyar d’un grup de gospel per cantar el seu nou working in a dream que va molt a to amb els nous aires d’esperança que es viuen aquests dies als EUA (recordem que el Boss és un fervent admirador d’Obama) i finalment va acabar amb un apoteòsic Glory Days, que comença parlant d’un jugador de futbol americà i que per tant estava perfectament escollida per a l’ocasió.

El final ens va deixar un altre diàleg entre el Boss i Steve van Zandt sobre si era o no era l’hora de marxar, un àrbitre va apareixer en escena per llançar el mocador groc de penalització que es fa servir per senyalar les faltes al futbol americà, en aquest cas per assenyalar que estaven fora de temps i el concert va acabar amb el Boss preguntant WHAT TIME IS IT!!?? Van Zandt cridant IT IS BOSS TIME!!! I l’estadi de Tampa caient rendit als seus peus.


I és que van Zandt té raó, quan és hora d’espectacle ningú millor que en Bruce. Després del l’actuació, el partit ja em sabia poc i és que un Arizona-Pittsburg no pot competir de cap manera amb el de Nova Jersey.

Abans d’acabar aquesta breu entrada, una menció especial a Jennifer Hudson, una de les meves artistes preferides, que va cantar l’himne abans de l’inici. És un dels honors més grans que es poden fer a una artista però també una de les actuacions més dificils, doncs s’ha de cantar a capela davant tot el pais, i donar un toc personal a l’himne. Hudson reapareixia ahir després de l’assasinat de la seva mare, el seu germà i el seu nebot, a finals de l’any passat. Era doncs un retorn esperat i la cantant i actriu va complir amb nota. Tot i així no va arribar al nivell de Withney Houston al 1991 en la que diuen va ser la millor versió de l’himne vista mai en un estadi.

Jennifer Hudson 2009


Withney Houston 1991

OR, eternes llàgrimes del sol

Interessantíssim article a l’últim National Geographic, sobre com el comerç de l’or torna a estar entre els més productius i prolífics del mon.

El negoci de l’or s’ha mantingut sempre alt doncs el luxe és quelcom al que l’home no ha renunciat mai. Des de 2001 però, el seu valor s’ha disparat, ha pujat un 235% i no té pinta d’aturar-se. En moments d’incertesa l’or és un valor segur, la demanda puja i els preus també perquè simplement n’hi ha molt poc. És el que alguns han anomenat la cursa de l’or del segle XXI.

De febres de àureas n’hi ha hagut sempre, especialment al segle passat amb episodis tan cèlebres com la cursa cap a califòrnia que es relata deliciosament aquí o la explotació de les zones del Yukon o Alaska. Sempre m’ha fascinat la capacitat de la gent en aquella època per deixar-ho tot i córrer en busca de del preuat metall sense cap garantia de res.

L’ànsia d’or ha estat una constant al llarg de la historia. A pesar de no tenir cap utilitat pràctica, sempre ha causat admiració i respecte. La seva mal•leabilitat i la brillantor eterna el fan ser garant de prestigi i posició social. Els Inques l’anomenaven la suor del sol i en general totes les societats l’han reverenciat i buscat; des dels antics faraons, passant per els romans o la monarquia hispànica amb les explotacions americanes (tot i que principalment es van dedicar a la plata) el problema però és que d’or n’hi ha molt poc, i cada cop en proporcions més petites en els llocs més perduts del planeta. Cap material costa tant d’extreure per quantitat com l’or. Un anell de casament pot contenir uns 30 grams d’or, i per obtenir-lo s’hauran perforat i extret 250 tones de roca i altres minerals. Es calcula que en tota la historia de la humanitat amb prou feines se n'han extret 161000 tones, amb les quals podríem omplir només unes 2 piscines olímpiques. A més la seva extracció és altament contaminant perquè per separar-lo de la roca, s’utilitza mercuri, que després és evaporat a l’atmosfera. De tota la quantitat de mercuri que els humans expulsem a l’atmosfera, dues terceres parts provenen de la mineria de l’or.

A pesar de tot això la demanda del preuat metall continua disparada com dèiem i al 2007 els 30 grams d’or ( una onça) van arribar als 1023 dòlars. La demanda supera l’extracció en un 59% i les grans companyies multinacionals foraden en els racons més inhòspits del planeta en una busca frenètica que no entén de normes ambientals ni laborals. Aquestes enormes companyies utilitzen les ultimes tecnologies i foraden en mines obertes tan grans que es poden veure des de l’espai. S’aprofiten com sempre de les legislacions permissives dels països en desenvolupament per obtenir mà d’obra barata i per no haver de rendir comptes sobre els mètodes utilitzats. Però aquestes grans companyies només extreuen el 70% de l’or, el 30% restant el treuen treballadors individuals que com si d’una herència centenària es tractés, continuen foradant arreu per conta pròpia en busca de l’etern cop de sort que els farà rics. Es calcula que entre 10 i 15 milions de persones es dediquen avui en dia a buscar or per els seus propis mètodes, i uns 100 milions de persones depenen econòmicament d’aquesta molt incerta activitat.

Igual que el negoci dels diamants, l’or també provoca guerres i fam, però els beneficis són tan grans per a la societat occidental que ningú farà mai res per aturar-ho.

I és que l’or és probablement el material que més migracions ha provocat mai, ha creat estats, ha aplanat muntanyes i ha enfrontat imperis.

L’autèntica bogeria va començar al 1846 amb el descobriment de James Wilson Marshall a Califòrnia i des de llavors no s’ha aturat.

Al 1846 Califòrnia tenia uns 15.000 habitants, el món no coneixia res d’aquells territoris i ben pocs sabien com arribar-hi, però el rumor de que als rius es trobava or es va estendre més ràpid que la pólvora. 300.000 persones van sortir disparades cap als territoris de l’oest a fer fortuna. Americans, Europeus i Asiàtics, tots buscaven la fortuna ràpida. Evidentment d’or no n’hi havia per a tants i només alguns van fer fortuna, l’arribada massiva de població però va provocar el creixement urbanístic més ràpid fins aleshores, fent de la ciutat de Sant Francisco una ciutat enorme del dia a la nit. La necessitat de legislació per controlar a la massiva població principalment masculina va fer néixer del no-res l’estat de Califòrnia tal com el coneixem avui en dia. La competència era altíssima i la criminalitat constant, els atacs racistes es repetien i Califòrnia va passar a formar part de l’american dream al centre del mite ideològic dels Estats Units. Els que no van trobar or van diversificar l’activitat econòmica, els recent arribats van portar a les famílies i van seguir amb l’actitud emprenedora que els havia portat fins allí creant nous negocis.

Al 1896, quan a Califòrnia ja s’havien calmat les coses, les notícies d’or van tornar a aparèixer aquest cop però a la zona del Yukon i a Alaska. No és el mateix buscar or a la solejada califòrnia que al Yukon, que a Alaska evidentment, però tot i això milers i milers es van tornar a llençar a les carreteres en busca d’aquells territoris dels que amb prou feines havien sentit a parlar mai. Per arribar a les zones mineres havien de passar per Canadà, que obligava a portar subministres suficients per sobreviure un any en les inhòspites muntanyes. Això elevava a quasi una tona de material el que havien de transportar els miners. La duresa del viatge i les novel•les de Jack London que va ser miner ell mateix, han fet icònic el Chilcoot Pass, el coll que donava pas a la vall del Yukon, i lloc de pas obligatori pels miners. Es tractava d’una pujada de 1000 metres amb un desnivell enorme, que els miners havien de pujar repetidament per transportar tot el material. Com es veu a la fotografia, hi havia una escala excavada al gel i els miners pujaven en fila. Un cop al Yukon però els miners tampoc van quedar satisfets, i 10 anys després ja no hi quedava quasi ningú que resistís el clima subàrtic de la zona.

Balanç cinematogràfic de l'any

Realment fa mal fer el balanç cinematogràfic d’aquest 2008. He estat contant i he anat uns 35 cops al cinema aquest any, a una mitja de un cop cada 10 dies. M’he gastat uns 245 euros només en entrades (sumant crispetes i refresc això puja fins quasi els 500...) i al final ben poques pel•lícules m’han deixat amb un bon regust de boca. De fet estic aprenent a esperar el pitjor de cada pel•lícula que veig perquè cada cop que albergo alguna esperança surto més decepcionat/indignat de la sala. Tal com ja vaig declarar en un post de fa temps, crec realment que la creativitat de Hollywood està per els terres i que estem assistint a un dels pitjors moments qualitatius de la industria en molt de temps. La qualitat actual està per sota fins i tot dels pitjors anys 80, la que diuen va ser la pitjor dècada del cinema.

Sempre hi ha hagut pel•lícules dolentes, que no complien els mínims però crec que s’hauria de respectar una mica més a l’espectador, es poden fer pel•lícules sense més ambició que divertir i distreure, que és un propòsit molt lloable, no cal fer cinema d’autor ni art en estat pur perquè en essència el cinema és entreteniment i espectacle. El problema bé quan la mitjana de les estrenes d’aquest any no arriba a el que proposen els seus creadors. Et poden fallar algunes pel•lícules però tantes?? No ho sé, pot ser que jo ja estigui molt cremat, cansat de que no es sàpiga relatar histories senzilles, cansat de càmeres que sembla que tinguin parkinson o de personatges amb encefalograma plano, no sé si he de culpar als guionistes, als directors o als productors però està clar que alguna cosa no falla, i quan mires una mica enrere on es feien obres d’art amb molts menys recursos i amb molta més simplicitat la comparació es fa sagnant.

El meu top 10 del 2008 (films estrenats el 2008 a espanya) seria aquest:

10- La Niebla de Stephen King Terror quasi de sèrie B, bon anàlisi dels canvis anímics d’un grup de gent tancats en un Supermercat i un dels millors finals que recordo, súbit, inesperat i colpidor, et deixa destrossat a la butaca.

9- Quemar despúes de leer Esperpèntica comèdia dels Coen amb un grup de personatges a quin més estúpid. Hilarant a estones, té ritme i genera simpatia, tampoc té res de l’altre món però aconsegueix el seu objectiu: fer riure, i això avui en dia ja es molt!

8- Tropic Thunder Personalment, la comèdia de l’any. Humor de traç gros, escatològic i vulgar, però molt efectiu. Critica ferotge a Hollywood i els films bèl•lics, amb un Downey Jr insuperable fent d’actor negre. La escena final amb Tom Cruise en modo autoparòdia marcant-se un rap és memorable. La mostra de que de l’humor escatològic també se’n poden fer bones pel•lícules.

7- La Noche es Nuestra Negríssima cinta de policies, Joaquim Phoenix demostra que cada dia és millor actor (i ara anuncia que es retira!!). Té alts i baixos, perquè implica molt a l’espectador, pot rosar el melodrama en ocasions però els dilemes morals són de primer nivell, i la fotografia? Ufff, negra, negra com la nit, asfixiant... una de les sorpreses més agradables de l’any.

6- Antes que el diablo sepa que has muerto Dolor i ràbia es combinen per fer una pel•lícula excel•lent, que no vaig disfrutar del tot en el seu moment però que cada cop que hi penso em sembla millor. Interpretacions increïbles (Seymour Hoffman és un actoràs). Angoixa i soledat, profunditat de guió i maestria rera la càmera, ho té tot menys una historia atractiva per l’espectador que està massa horroritzat com per disfrutar del tot.

5- El Tren de las 3:10 En aquest cas confesso que em perd la meva predilecció pel Western. Tot i així el film de Mangold no es pot considerar de cap altre manera que de bona pel•lícula. Excel•lent factura i probablement el millor duel interpretatiu que es pugui veure avui en dia. Crowe es menja la càmera en una sola mirada, i Bale és una bona rèplica. Només em falla una mica el final però crec que és el millor western des de Sin Perdón al 1991.

4- There will be Blood Pèssimament traduïda com a “pozos de ambición”. Això és cinema en majúscules. Una epopeia enorme, un home contra la naturalesa i contra tot el que li impedeix fer-se ric, un estudi de la personalitat profund amb una fotografia esplèndida, que et fa entendre d’on prové l’individualisme Americà. Els esclats de violència són molt ocasionals però donen molta força al film i la banda sonora és sublim.

3- Wall-E Una joia absoluta, 45 primers minuts d’obra mestra atemporal i 50 minuts següents de bona pel•lícula d’animació. Com ens pot atrapar de tal manera una historia d’amor entre dos robots que no parlen? No ho sé però és simplement magistral. La pel•lícula per mi baixa quan apareixen els humans però evidentment s’havia de teixir alguna historia i la veritat és que en cap moment ens avorrim o perdem interès en el que està passant. Increïble com, amb una sola paraula i una mirada metàl•lica, es pot tenir tota la platea a la butxaca

2- El Caballero Oscuro La mostra definitiva de que quan el gran Hollywood posa a funcionar la maquinaria amb ganes, aconsegueix arribar a nivells on cap altre pot arribar. Historia obscura, ambiciosa, guió complicat i enrevessat, actors implicats i un Ledger que immortalitza el Joker per sempre més. La banda sonora posa els pels de punta i el caos es percep a la pantalla, la línia entre bons i dolents no havia estat mai tan fina i el final pessimista del film és fantàstic. Veient el Caballero Oscuro em fa pena pensar en les grans pel•lícules que ens estem perdent per no fer bé les coses o per primar massa l’efectisme i els diners...

1- El intercambio Un melodrama al capdavant de la meva llista? Doncs si! I tant! Eastwood es supera un cop més i aconsegueix fer-me vibrar amb una historia que no hagués dit mai que m’agradaria. L’espectador només és conscient de que està a Los Angeles de principis de segle als 5 primers minuts de la pel•lícula, d’això se’n diu una bona ambientació! És tan bona, que no es nota, simplement ets a dins. El drama personal de la Jolie no és un simple mar de llàgrimes, és molt més, és una crítica ferotge a la societat i al sistema, i el “turning point” que ja comença a caracteritzar les pel•lícules d’Eastwood fa que a meitat del metratge la pel•lícula et canviï totalment. Realment et porta per on vol, no estalvia escenes de violència extrema però si la historia ho requereix la violència s’accepta. Disfrutem mentre puguem doncs Eastwood és el millor director del moment i els anys no passen en va per ell...

Aquesta és la meva llista personal, quina seria la vostra? Creieu que en falta alguna? Vull saber la vostra opinió!