Woody on ets?

Com no podia ser d’altre manera he anant a veure Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen, i com ja preveia m’ha deixat un regust agredolç a la boca.
Per una banda he de deixar clar que no m’ho vaig passar malament a la peli en cap moment, i que per a mi és millor una mala peli d’Allen que la majoria d’altres opcions que apareixen últimament a la cartellera. Tot i això, hi ha un parell d’elements que fan que em miri amb mals ulls aquest projecte.

Per una banda la carretada de diners que haurà rebut el senyor Allen per fer un anunci de dos hores sobre la nostra ciutat. Ja m’està bé per allò del prestigi mundial però com va dir el mateix Bardem l’altre dia, Cal que Barcelona capti més turistes? No en té prous ja? En fi, el retrat que es fa de Barcelona és de postal, lo típic, Gaudí Gaudí i més Gaudí, i una mica de Tibidabo. Tot dins d’un ambient de burgesia rica que va a exposicions d’art, o d’artistes pseudo-bohemis però que tenen grans mansions i no reparen en gastos. Què voleu que us digui, no m’identifico gens amb aquesta Barcelona i menys amb aquests suposats Barcelonins. A més a l’escena del tibidabo, on hi podien posar unes vistes sobre la ciutat certament maques, apareix Barcelona al fons entremig d’una boira que no deixa veure res. Sembla que Barcelona tingui una pol•lució com la de Shangai! No podrien haver rodat l’escena un dia que fes bon temps?

Un altre apartat que no m’agrada és la fotografia. Què passa, que per fer una pel•lícula d’ambient Mediterrani s’ha d’utilitzar només tons pastels, marronosos i llums tènues?? Ha de ser tot del mateix color?? Tots els restaurants que surten son del mateix color, la casa de Bardem, Oviedo, la Sagrada Família, la Pedrera, tots els interiors del mateix color. I després, m’ho ha semblat a mi o els personatges es passen tot el film bevent? Ja se sap que ens agrada el bon vi però potser exagerem no?

Poden semblar minucies però no costa res esmenar-les. També hi ha una tediosa i sobrant veu en off absolutament inecessaria, que no només presenta als personatges sino que et tortura apareixent cada dos per tres. Potser la veieu i no us molesta aquest recurs però penseu, era realment necessaria?? Aporta alguna cosa? No s’entendria la peli sense la veu? La presència d’una veu en off s’ha de limitar a quan aporti coses que no es poden veure amb les imatges, sino l’espectador recorda continuament que el que està veient no és una història real, sino res més que una película!

En quan a la història, segur que ja la coneixeu. Dues turistes americanes passen un estiu a Barcelona i coneixen a Bardem i a la seva novia Maria Elena. Les dues americanes són antagòniques, però les dues s’enamoren de Bardem, i Maria Elena és una neuròtica que no pot viure ni amb Bardem ni sense ell. Entre ells quatre s’estableixen els típics embolics amorosos d’una comedieta light, amb els dubtes d’una Rebecca Hall (per mi la millor del film) que es debat entre la seguretat del seu marit avorrit o l’aventura amb Bardem, una Scarlett Johansson (quin posat més irresistible però quin personatge més poc interessant...) que només sap el que no vol, un Bardem que li va bé tot i que només vol pintar, i una Penelope Cruz que té el personatge més ric del guió i que fa de desquiciada per l’amor.
No m’entengueu malament no es tracta d’una mala historia ni d’unes males interpretacions, però és un tema molt profund: les inseguretats amoroses , la insatisfacció crònica, el desitjar sempre el que té l’altre.. i per mi es tracta massa tangencialment. Em sobren escenes davant la copa de vi i em falten diàlegs típicament d’Allen. Els diàlegs d’Annie Hall, de Misterioso Asesinato en Manhattan, són rapids, afilats i punyents, a match point són més lents però tenen un contingut clar, a Scoop són humorístics però tenen moments hilarants, però a Vicky Cristina Barcelona són lents i poc enginyosos, molt previsibles, inclús el personatge de Pe treu més profit de les escenes d’histerisme que de les reflexions que podria fer. Per dir-ho d’alguna manera és una película més física que dialèctica, més pròxima a l’estil d’Almodovar que al d’Allen.

A aquest efecte també contribueix el doblatge al Català. Bardem i Penelope no doblen els seus personatges i a mi em va costar molt adaptarme a les veus que els han posat. A més en la majoria de les sales la pelicula és en català cosa que per una banda permet no perdre’s els canvis d’idioma entre Bardem i Pe però que d’altre banda ens porten altre cop les veus que sentim cada dia al cor de la ciutat i a totes les produccions de tv3.
Sempre és recomanable la versió original però en aquest cas més perquè gran part de l’humor de la pel•lícula surt dels problemes lingüístics. Em consta que alguna conya de la versió original no hi és a la versió doblada.

En fi, que els documentals de viatges els fa millor Lonely Planet i preferiria que Woody Allen tornés a les películes de qualitat. Segur que la de l’any que bé és millor.