como decíamos ayer...

Re-inauguració d’aquest blog que que ha estat abandonat durant tot l’estiu. No és que no hi hagi coses que escriure però em tormenta sovint la idea de la futililtat d’una empresa com aquesta.

Per a què serveix o a qui serveix un seguit d’opinions personals?

La resposta que m’he donat és d’una dualitat bastant simple però no ha estat fàcil: em serveix a mi, i crec que ha de servir a la societat.

Per una banda, sento la necessitat de pensar en veu alta, de dir el que se m’acut, de fixar-ho tot en algún lloc encara que sigui virtual. Sovint trobo que al tren o al cotxe penso en coses que se m’escapen, se m’esmicolen en l’oblit i en la rutina quotidiana. M’agradaria poder fer notes mentals però no tinc aquesta capacitat ni aquesta memoria així doncs penso que si el Potteric Dumbledore té un Pensiu per enmagatzemar els seus records perquè no puc tenir jo el meu propi Pensiu de reflexions?

També penso que opinar i fer saber les meves posicions respecte a certs temes ha de ser més que un gust, ens hauria de ser gairabé un deure. Perquè servim sino els autoanomenats humanistes si no és per crear opinió? Des de qualsevol plataforma que tinguem a l’alcanç hem d’invitar a pensar, a reflexionar a aquells membres de la societat que prefereixen no parar atenció a certes coses. A aquells que, sabent que només estàn aqui de passada, prefereixen passar de puntetes per aquesta vida. A aquells als que tot ja els està bé, que no observen amb ull crític el seu entorn. A aquells per als que la vida es redueix a menjar dormir treballar i envellir. Als que només agafen allò bo que els ofereix la societat però que acluquen els ulls davant les contradiccions o els desequilibris que povoquen.

No estem aquí per solucionar coses, per això ja tenim als genis, als tecnòcrates, als economistes i als politics, gent que ha escollit aquesta tasca per dedicar-hi la vida. Nosaltres des de la nostra humilitat hem escollit dedicar-nos a la contemplació, a l’estudi del passat i al saber.

Estem aquí per reivindicar les vocacions que es van perdent, per parar aquest furor pragmàtic que ens envaeix arreu. Ultimament si alguna cosa no és materialment productiva a la societat s’intenta eliminar. “Perquè ensenyar tot el que sabem als alumnes quan només necessitaran un 50% per fer bé la seva futura feina? Podem ensenyar-los el 50% i així estalviem gastos innecessaris.” S’obliden que a mi no m’interessa el que necessitaré en la meva futura feina com a professor d’història. No vull que em converteixin en un tècnic, jo vull que m’ensenyin tot el que es pugui, que me la facin viure i que pugui disfrutar-la.

S’ha perdut l’esperit humanista del saber universal, homogeni, de l’ilustrat que sabia tant de Matematiques com de Literatura, ara tot es redueix a trobar un nínxol de coneixement i aprofundir al màxim, trobar alguna cosa mínima que no hagi estudiat ningú i ser-ne el màxim especialista mundial. Així ens convertim en un eixam hiperprodoctiu a nivell general però a nivell individual no sóm més que peons.

Jo no puc ser una excepció dins d’aquest corrent que ens du al minimalisme del saber, però dins la meva disciplina si que puc intentar ampliar les meves mires, no quedarme en el passat anarquista de Sabadell o Barberà del Vallès, sino intentar saber de tot el que pugui, Historia, Cinema, Literatura, Art, Geografia, Política, Actualitat, Esports, tot el que pugui abarcar per intentar saltar-me aquest encasillament al que s’ens porta.