La Muntanya Màgica, de Thomas Mann

Aquest setembre he tingut l’enorme plaer de llegir “la muntanya màgica” de Thomas Mann. Una de les obres cabdals del segle XX i exponent del que és la gran literatura alemanya. Mann és probablement el més gran escriptor alemany de tots els temps juntament amb Goethe i actualment potser Günter Grass.

La muntanya màgica, és un llibre apassionant però difícil, són 800 pàgines d’història densa on, curiosament, no hi ha
Agrans girs argumentals ni intrigues de cap mena. Narra l’estança a principis del segle XX del jove Hans Castorp al sanatori Berghoff, una mena de balneari dedicat a la recuperació de malalts tubercolosos o tísics. El sanatori es troba a dalt de les muntanyes Suisses, i és un lloc completament aillat de la resta del món. El protagonista hi puja per visitar al seu cosí, però ben aviat, descobrirà que s’hi ha de quedar un temps més del previst. Aquí comença la descripció minuciosa d’un món molt particular, membres de la més alta burgesia internacional passen al Berghoff llargues estançes i els malalts tenen un estricte horari de cures que consisteix bàsicament en menjar-descansar-menjar-passejar-descansar i tornar a menjar. Evidenment en aquest ambient decadent i tediós les relacions socials són més que iprescindibles i ben aviat la novela ens desvela els que seràn els personatjes que més influiràn en el jove Hans Castorp.

Per llegir la Muntanya màgica cal saber que aquest és un llibre d’iniciació, Hans Castorp és un neci, un personatje sense particularitats quan arriva al sanatori. Però sense saber-ho farà un camí iniciàtic cap al saber, com Perceval vusca el Grial en les llegendes germàniques, Hans Castorp busca el coneixement. Molts seràn els personatges que l’infueixin al llarg de la seva estança però n’hi ha alguns de destacats: Settembrini és un italià que defensa l’humanisme, la ilustració, la supremacia de la raó per sobre els sentiments, s’enfronta amb Naphta, el seu personatje antagònic, un jesuita defensor de qualsevol forma de radicalisme, ja sigui feixisme, comunisme o anarquisme, però per sobre de tot, del sentir dels éssers humans. Les lluites dialèctiques entre ambdos personatges són plenes de referències mitològiques i tècniques demagògiques i duren capítols sencers val a dir que són espectaculars. Clawdia Chauchat és la bellesa russa més exhuberant, la temptació per a Hans Castorp. No és casual que sigui una dona (en un llibre que té més d’un element homosexual) símbol de la temptació, ni que sigui russa, símbol de la no-civilització oriental. Per últim el personatje holandès de Peepercorn fascina a Hans per el seu caràcter dionisíac, els seus excessos i el seu gust per la vida.

Tots aquests personatjes lluiten a la seva manera per apropiar-se de la “tabula rassa” que és el cap de Hans Castorp. Però no ens hem de limitar a l’ambient de la novela, la muntanya màgica és un fresc del que passava realment a inicis del segle XX. L’ambient decadent de la burgesia es porta aquí fins als límits més extrems per a l’aillament al que estàn sotmesos al sanatori, les lluites ideològiques entre racionalistes i radicals eren constants. La consciènscia de que la societat era decadent, i que es necessitava un canvi s’apoderà dels joves, que buscaven un sentir més que pensar, viure més que reflexionar i això els portà a celebrar arreu d’europa l’esclat de la primera guerra mundial perquè es veia com un símbol de renovació, es volia anar a la guerra perquè la guerra treuria el millor d’aquella societat estancada i viciada. Això és el que discuteixen en el fons Settembrini i Naphta i aquest sentiment és el que farà néixer després de la guerra a la ideologia feixista.

La muntanya màgica és en resum un llibre molt complex i amb molt matisos, que es pot llegir a varios nivells, quedant-se amb la superfície de la narració o buscant sempre el paralelisme entre el que passa al sanatori i el que passa en aquella època a Europa. Qualsevol de les dos lectures és entretinguda i interessant i sempre sabreu que esteu llegint el millor llibre de l’autor que va ser al seu dia la culminació de les lletres germàniques. Després de Thomas Mann, s’ha de buscar noves formes innovadores de narrar perquè ningú aspira a arrivar a la profunditat i subtilesa de la seva ploma.