No dic res de nou quan repeteixo que estem
vivint el millor moment de les sèries de televisió. Gran part de el talent en
forma de guionistes, actors i directors s’han transvasat des de Hollywood als
platós de cadenes com HBO, CBS o Showtime. No es que hagin deixat el cinema sinó, que ara diversifiquen. El format de la sèrie televisiva dona noves
energies a la narració americana, nous formats, idees revolucionaries, noves
maneres de contar històries i sobretot més risc, més flexibilitat i la possibilitat d’escapar dels 90 – 140 minuts de narració i les convencions
restrictives dels grans estudis de cinema.
Hem de distingir aqui entre dos tipus de
series. La serie convencional, de 20 – 24 capítols la temporada, generalment
procedimental amb capítols auto-conclusius als que es suma una lleu història de
fons que es va arrossegant per la temporada fins a causar un cliffhanger
espectacular en els últims capítols per tal de que seguim la sèrie a la següent
temporada. El cliffhanger pot ser la mort d’un protagonista, una boda o un
senzill petó entre dos investigadors que arrosseguen molta tensió sexual no
resolta.
La base d’aquestes sèries ha existit sempre,
no aporten res de nou excepte perfeccionar el model. Sèries com CSI, House,
Anatomia de Grey o Bones segueixen l’estela calcada de Expediente X o més
antigament Twin Peaks.
La novetat actualment resideix en que el
mercat serièfil pren cada cop més importància als EUA. Sèries com Lost, Los
Soprano o Hermanos de Sangre han demostrat que es pot fer sèries de qualitat,
allunyant-se del clixé procedimental i explorar nous àmbits temàtics. Han obert el camí perquè totes les cadenes es llencin a buscar i produir la seva pròpia Lost (la gallina dels ous d’or). Així
s’ha donat entrada a directors de renom (Martin Scorsese amb Boardwalk Empire),
productors procedents del món del cinema (Steven Spielberg amb Terra Nova),
noves temàtiques (la fantasia amb Juego de Tronos) o grans actors i actrius que troben aquí
personatges molt millors plantejats i amb capacitat per evolucionar amb més de
10 o 20 hores de metratge per temporada (Steve Buscemi, Kate Winslet, William
H. Macy…).
Tot això ens dona un panorama televisiu
exquisit en que cada any s’estrenen més de 20 produccions noves i entre les
quals s’estableix una selecció natural molt forta. Només les de més èxit
sobreviuen i les que es queden enrere són cancel·lades. Aquest sistema provoca injustícies com les cancel·lacions prematures de grans sèries com Carnival, o
Deadwood però també provoca que els guionistes i productors s’hagin de superar
constantment per tal de buscar allò nou o allò que els permeti evitar la cancel·lació. Evidentment hi ha cadenes més respectuoses que altres, la HBO es
caracteritza per una fidelitat a les seves produccions per sobre del share de
pantalla, mentre que altres com la Fox no dubten en tallar d’arrel tot allò que
no funciona.
El resultat és una oferta televisiva
terriblement dinàmica i novedosa que s’actualitza cada any i que ha de lluitar
constantment per estar a la última.
El principal problema de tot plegat és que si
bé l’aparell comunicatiu dels EUA ha
creat una cultura de la sèrie per la qual reuneixen entre 30 i 40 milions
d’espectadors cada nit a veure la molt diversa varietat de sèries que se'ls
ofereix (amb el conseqüent respecte que això genera per part de les cadenes i
els anunciants) aquí a Espanya hem de patir el desgavell de les cadenes
generalistes, que programen i contraprogramen a un o dos dies vista i que són capaces de mesclar produccions nacionals d’ínfima qualitat amb altres sèries
vingudes d’ultramar. Això per no mencionar que el que s’estrena una setmana pot
acabar a altes hores de la matinada la setmana següent o simplement no acabar i
acabar en el limbe.
No ens enganyem però, no tot es culpa de les
cadenes, també diu molt de l’espectador mig espanyol que preferim un Sàlvame o
DEC a una bona sèrie (i no em citeu l’èxit de CSI sis-plau que no entra en
aquesta categoria). Tot plegat diu poc de la cultura serièfila i cinèfila
d’aquest país en que ens dona igual un Aquí no hay quien viva que un Boardwalk
Empire o Downton Abbey. I que l’únic que demanem a les nostres cadenes és
carnaza de qualsevol tipus per poder desconnectar 2 hores cada nit.
Davant aquest panorama s’ha de recórrer a
cadenes de pagament com Canal+ o directament a internet per veure forma decent les últimes produccions.
Us deixo aquí 6 sèries que crec que tothom
hauria d’haver vist o almenys donar-los una oportunitat, per no quedar-nos en
l’analfabetisme audiovisual en el que sovint vivim. No hi són totes ni són necessàriament les millors però si que pertanyen totes a aquest club selecte
que és la nova narrativa americana i la nova vanguarda a l’hora de fer
televisió. En el fons la majoria són grans pel·lícules, molt extenses i dividides
en petites píldores en forma de capítols.
The west wing: Coneguda aquí com El ala oeste
de la Casa Blanca. Es va poder veure durant un temps a altes hores de la
matinada per TV2. Es tracta d’una magnifica sèrie entorn a l’equip que hi ha al
darrere d’un president demòcrata dels EUA encarnat per Charlie Sheen. Va ser
escrita per Aaron Sorkin (La red social) un dels millors guionistes de
l’actualitat. Una sèrie de personatges, de diàlegs i de filosofia política que
mostra extraordinàriament la complexitat de fer política i tots els entresijos
del poder. És un fixe a tots els rànquings de sèries que s’han fet.
The wire: és una sèrie entorn de un cos
policial de la policia de Baltimore que s’enfronta al tràfic de drogues de la
ciutat. La sèrie ha estat un fenomen lent, que no va causar sensació al
estranar-se al 2002 però que ha anat prenent força amb el boca orella i
actualment és considerada una de les millors sèries de la història i tot un
referent de culte. L’anàlisi que es fa de la delinqüència i de la corrupció
dels diferents estaments del poder és terrible i tot plegat s’explica amb paciència,
cuidant els personatges i amb gran minuciositat. El que es veu a The wire pot
no sempre ser atraient, però de ben segur que és real.
Boardwalk Empire: va començar sent famosa
perquè Scorsese en va dirigir el pilot. Però al acabar la primera temporada ja
ningú recorda a Scorsese perquè estas tan al.lucinat amb el que acabes de veure
que no pots ni recordar l’irregular capítol inicial. Una sèrie de la HBO que es
cou a foc lent però que té uns 5 capítols finals que atrapen a l’espectador com
jo no havia vist mai abans. Aparentment és una història de gàngsters en l’època
de la llei seca però a darrera hi ha molt més que això. Ambicions, conspiració,
alcohol, sexe i la lluita interna per el poder. A més, la inclusió de
personatges reals en la trama com uns joves Al capone o Lucky Luciano expandeix
molt més els límits narratius de la sèrie.
Juego de tronos: Una aposta valenta que diu
molt del panorama de sèries actual. Atrevir-se a adaptar un llibre tant complex
com el de R. R. Martin té mèrit però si a sobre es tracta de fantasia (un
gènere usualment desastrós per a les sèries) el mèrit es multiplica. El
resultat és una sèrie molt ben cuidada, amb gran pressupost, complexa i concentrada en 10 capítols
intensíssims. El grau de violència descarnada i de sexualitat en pantalla també
és un bon indicador de que el món de les sèries s’està fent adult. A pesar de
la qualitat de la sèrie jo segueixo apostant per el llibre.
Shameless: La mostra que no només HBO fa bones
sèries i que no fa falta fer ni històries d’època ni gastar enormes
pressupostos per triomfar en TV. Shameless és el remake americà de la sèrie
homònima del Regne Unit. La història d’una família pobre de Chicago amb un pare
alcohòlic i irresponsable que deixa els seus sis fills a càrrec de la germana
gran. La sèrie és gamberra, molt divertida i en cap cas melancòlica. Un còctel
d’irreverència tremendament atrevit per emetre's en una societat tan puritana
com la dels EUA. La recomano moltíssim perquè esta genialment interpretada i
els 12 capítols de la temporada inicial són 12 hores de divertimento de
qualitat molt ben trobats. Això sí, esperits purs abstingueu-vos, el que es veu
aquí és la vida viscuda al límit i sense complexes no trobareu censura, ni
moral ni material, de cap tipus!
Hermanos de Sangre: Finalment no podia faltar
Hermanos de Sangre, el majestuós relat de les peripècies d’un grup de
paracaigudistes durant la segona guerra mundial. Produït per Tom Hanks i
Spielberg, la sèrie té una qualitat tècnica immensa i visualment és clavada a
la pel·lícula Salvar al soldado Ryan. Però la diferència i el perquè està sempre
en l’Olimp de les sèries és per el tractament dramàtic dels personatges. Una
sèrie grupal on per primer cop veiem en pantalla això que els historiadors han
anomenat sempre com a companyerisme de trinxera, les relacions humanes que
s’estableixen entre individus diferents però tots sota unes circumstàncies
terribles. És una joia del nostre temps absolutament imprescindible.
Bé això és tot per ara, seguiré informant del
que vagi veient! Una última advertència, per favor eviteu l’streaming! Les
plataformes com series yonkis estan molt bé per veure sitcoms com The Big Bang
theory o How I met your mother però la qualitat d’imatge i audio és molt baixa
per veure sèries de gran qualitat com aquestes. La solució és o comprar la
sèrie (d’acord, és caríssim) o baixar-se-la en una qualitat adequada, no us
n’arrepentireu!
