Crítica: La red social

La red Social és una gran peli STOP no és divertida STOP no mor ningú STOP ens sabem el final STOP a molts no els enganxarà STOP pot tenir un missatge pervers STOP

La red Social és una gran peli STOP

I és que en això del cinema actual no tothom juga en la mateixa divisió. La red social pot agradar més o menys però tot aquell que surti del cinema haurà vist un film rodó, rodat amb cap, amb un guió molt estudiat, sense grans alardes ni de plantejament ni de pretensions, un film mil•limètric i exacte pensat per ser el que finalment ha estat i això, només complir aquestes petites pautes, només el fet de que sigui una peli ben feta a nivell de direcció, guió i actuació ja la fa jugar en un altre divisió i casi en un altre lliga. 

Per tots aquells que em critiquen dient que abuso de les paraules grandiloqüents m’estenc en aquest punt. La red social no és perfecte i entenc que a molta gent no li agradi o li cansi la complexitat i el ritme de la pel•lícula. Al cap i a la fi molts cops anem al cinema a desconnectar i gaudir, i en aquest cas el que ens trobem és un exercici que ens fa pensar i reflexionar en ocasions a molta velocitat. Però més enllà d’això quan es surt del cinema es té la sensació de que s’ha vist un producte amb acabats de qualitat. Per entendre’ns, no podem comparar la red social amb molts dels subproductes que arriben a les pantalles últimament com Exposados o inclús amb Machete, per molt que aquests subproductes ens puguin entretenir de tant en tant. És com comparar quelcom que t’has comprat als xinos amb qualsevol altre producte comprat a una bona botiga.

La historia ja la coneixem tots, al 2004 Mark Zuckerberg inventa Facebook i es converteix en el milionari més jove de la historia. No us espereu però un plantejament convencional en forma de: "protagonista té una idea – molts problemes per tirar-la endavant – finalment triomfa i és feliç". Res d’això, la Red Social s’estructura en forma de flaix-backs des de dos judicis en els que el milionari més jove del món es l’encausa’t. 

Atents a les dues primeres escenes ja que marquen molt el caràcter de la pel•lícula. A la primera una rapidíssima discussió entre el protagonista i la seva novia, si esteu adormits us perdreu. Ens serveix per copsar en dos minuts l’extraordinària capacitat intel•lectual de Mark Zuckerberg però també la seva  falta de capacitats empàtiques o socials. Zuckerberg és un freak, un sociòpata, però no en el sentit bucòlic dels freaks de Big bang theory sinó en el vessant més autèntic i cruel del seu caràcter. 

La segona escena són els títols de crèdit en que seguim al protagonista pel campus fins a la seva habitació. Qualsevol peli de les de segona divisió hagués ambientat el campus en la claror del dia i el verd de la gespa amb una cançó de moda de música de fons. Aquí el director David Fincher (responsable de Seven i sobretot de Zodiac) pinta el campus amb les primeres foscors de la nit i sobretot amb una no-música inquietant, un seguit de tons monòtons amb intervals de sons greus que posen els pels de punta. Excel•lent manera d’introduir-nos en una historia que no serà alegre ni un camí de roses, una historia que com la vida mateixa té molt més de negre que de clar. 

A partir d’aquí la direcció deixa pas al guió d’Aaron Sorkin (responsable de el Ala Oeste de la Casa Blanca) i la historia vola i s’embolica a bon ritme, amb moments de gran diàleg. Són minuts en que sembla que tot va bé per al protagonista però la presència dels dos judicis fan ombra constantment  al relat i ens recorden que això no és comèdia sinó més aviat tragèdia. 

A Fincher no el tornarem a alabar fins que més o menys a meitat del metratge ens deixa les dues escenes més absolutament memorables. En primer lloc el personatge de Justin Timberlake, que interpreta al fundador de Napster, convenç a Zuckerberg d’abandonar al seu soci i millor amic en favor de llançar-se als gran negocis. La escena té lloc en una discoteca amb la música de fons a tot drap i els personatges cridant. No és una escena curta i el diàleg és complex, però la escena va in crescendo. Es tracta d’un potent al•legat capitalista, un discurs motivador però manipulador, que no entra per el cap sinó per les orelles, una seqüència de falsedats i tòpics típicament empresarials que es potencien amb la altíssima música de fons. El típic discurs “si tu vols, pots” que estic segur engrescarà a molta gent quan surti del cinema. Em quedo amb un dubte cruel, i és que no sé si Fincher i Sorkin critiquen aquest discurs o manipulen conscientment a l’espectador. Sobre això m’estendré al final. 

L’altra escena us la deixo al final en vídeo, cal veure-la però amb els altaveus a tope, no es parla i no té res a veure amb el resta de la peli, és un exercici de director col•locat potser per fer de pausa per a l’espectador o per donar a entendre que els germans remers només poden triomfar a través dels diners. Jutgeu vosaltres mateixos però jo la trobo espectacular i la web en va ple de comentaris sobre la seqüència. 

I a partir d’aquí ja avancem costa avall cap a la tragèdia L’espectador sap o es suposa el que passarà però això no resta intensitat al final. L’última escena és molt fàcil de llegir, el multimilionari mes jove del món, que té més de 500.000 amics a Facebook està sol i en el fons només li interessa una amistat, una que no pot recuperar. 

Conclusió: La red social és una peli sobre Facebook que no parla sobre Facebook. Ens parla de l’amistat, del poder corrupte del diner, dels nostres desitjos més bàsics... la historia de Mark Zuckerberg és aquí una excusa per parlar dels valors universals i és això el que eleva la Red Social a pel•lícula no convencional i  és per això també que alguns la comencen a comparar –exageradament crec- amb Ciudadano Kane. 

I amb tot això que he dit encara em queda un regust amarg amb aquesta pel•lícula. És suficient la crítica que es fa de Mark Zuckerberg per eclipsar que en el fons és la historia del multimilionari més jove del món? És la pel•lícula una reedició del mite que fa de gasolina per al nostre sistema? Una nova visió del que abans dèiem el somni americà però que cada cop més és el somni de tots: l’èxit, el diner, i el reconeixement social per sobre de la resta? És casual que en plena crisi aparegui una pel•lícula com aquesta? Podem ser tant ingenus per pensar que una escena com la de la discoteca obeeix només a la voluntat de narració del director? Quants milers de persones es veuran temptats a abraçar els principis del neoliberalisme buscant l’èxit de Mark Zuckerberg? Pensant que ells no cometran els mateixos errors?

El sistema s’alimenta de l’enorme massa d’il•lusos que ho intenta i fracassa, però sempre ens quedarà un cas aïllat, anecdòtic, un cas entre milers de milions que si que ha triomfat, i la propaganda del sistema es dedicarà a promocionar-lo a través de tots els mitjans, perquè molts altres ho intentin i es quedin en el camí... un cicle pervers i constant. 

Aquesta reflexió és quelcom que m’entristeix i espero estar equivocat però després penso en les pel•lícules de Frank Capra com Que bello és vivir. Són pamfletos propagandístics descarats però això no treu que siguin grans pel.licules... com La Red Social.