Top 5 Cinema 2012

Aquest any he anat menys del normal al cinema per això em quedo només amb 5 títols i no 10.

5- Argo

Una pel·lícula de manual. Història real, bon guió amb ritme i una excel·lent habilitat per construir la tensió. És d'aquelles històries que si no ens diuen que és un fet real no ens creuríem, però el mèrit no recau aquí ni en el guió, ni en els actors. El mèrit se l'endu Affleck per un treball rere la càmera magnífic. De les poques pel·lícules que m'han mantingut en tensió enganxat a la pantalla aquest any. Affleck continua demostrant ser un gran realitzador, després de The Town.

 4- Skyfall

Skyfall és el resultat d'entendre que un Bond també pot ser una gran pel·lícula. No és un film perfecte, però la serietat, amb la que Sam Mendes aborda el film ho compensa. El millor de Skyfall arriba a la segona part del metratge, aïllats en les highlands escoceses, amb una fotografia crepuscular i un Bond directament amenaçat. Bardem també ho borda en el paper de dolent excèntric. Per últim Craig segueix construint un Bond tan seductor i elegant com sempre però també vulnerable física i emocionalment. 

 3- Looper

Amb Looper em trobo en una dilema. Per una banda crec  que se li han fet excessius elogis, posant-la injustament a l'alçada de grans títols de la història de la ciència ficció. No crec que sigui per a tant, però d'altra banda reconec que és un film rellevant i notable dins del que sigut el conjunt de l'any. Les històries de salts en el temps sempre són difícils de vestir sense caure en contradiccions de guió, però en aquest cas s'aconsegueix plenament. La pel·lícula no deixa de ser una mica previsible si s'endevina la pistola de chejov que hi ha al principi però tot i això la història funciona. La segona part del metratge oblida els elements futuristes fent una aposta per la simplicitat. Una casa, quatre personatges i una sensació de que s'apropa la tragèdia. Una pel·lícula molt interessant i solvent. 

 2- Shame

Shame és la millor pel·lícula de l'any. Així de senzill. Es trobaria al primer lloc de la llista sinó fos per una predilecció personal per la primera. Però Shame és una historia terrible, impecablement filmada i amb dos actors en estat de gràcia. El tema no és gens senzill però el torrent emocional desplegat en pantalla deixa molt tocat a l'espectador. La clau però com en totes les grans pel·lícules està en allò que la cara dels actors transmet però no es verbalitza, l'empatia cap al personatge es crea a través del què veiem i deduïm, no del que ens expliquen els diàlegs. Un film doncs arriscat, molt adult i amb seqüències esfereïdores. Per acabar-ho d'arreglar la música és molt bona. Per últim, Fassbender es destapa aquí com un enorme actor per als propers anys. 

1- Les Miserables

La guanyadora d'aquest any és els miserables per una simple qüestió de gust personal. No defensaré que sigui la millor pel·lícula que s'hagi estrenat però si que és amb la que més he gaudit. L'adaptació cinematogràfica del musical és gairebé perfecte. El repartiment està magnífic amb excepció de Crowe que per mi no està a l'alçada vocal que exigeix el personatge de Javert. Això fa que el centre d'atenció es desvií del Valjean vs Javert cap a les històries de Fantine, i el trío amorós Cosette, Marius i Eponine. De fet vaig sortir molt gratament sorprès dels papers d'aquests tres últims que donen nivell global a la pel·lícula més enllà de l'estel·lar I dreamed a drem que borda Anne Hathaway i de la solvència de Hugh Jackman. L'únic defecte que li puc trobar és la forma de dirigir de Tom Hooper. L'excés de primers plans fa repetitives certes seqüències i el nivell visual de la primera escena no es torna a repetir en tot el film. Tot i així, els miserables és un espectacle de primer ordre, en el que si entrem des de bon començament en aquest estil de musical romántic disfrutarem moltíssim d'una aglomeració quasi barroca d'emocions a flor de pell. Tècnicament no és el millor film que he vist, però com que el cinema són emocions, s'emporta el primer lloc.

Top 5 Sèries 2012

Avui en dia ja es fa millor tele que cinema. Aquest any m'ha fet ilusió publicar un rànquing de les sèries que he vist abans que no de les pel.lícules. No vol dir que totes s'hagin projectat aquest any, però sí que jo les he vistes dins d'aquests mesos. Som-hi!

5- The Newsroom Temporada 1

La nova proposta de Aaron Sorkin ha rebut moltes crítiques merescudes. És una sèrie que no reflexa el verdader món del periodisme, en què els personatges són pàmfils i excessivament histriònics, on els republicans sempre són els dolents i es pot distingir sempre el bé del mal. Tot això és cert però tot i així la sèrie genera bones sensacions, bon rotllo, optimisme, ganes de fer les coses bé. Aquests intangibles també han de formar part de la valoració de la sèrie i és per això que per mi The Newsroom aconsegueix bons resultats a pesar de fer les coses malament. Aconsegueix que al acabar el capítol apaguis la tele i te'n vagis a treballar amb la idea de "vaig a fer alguna cosa positiva amb la meva vida". 

4- The Hour Temporada 1

The Hour ha estat la meva sorpresa de l'any. Filmada per la BBC proposa una historia d'espies dins els estudis d'un programa de televisió de la BBC als anys 50. Consta només de 6 capítols però cada un d'ells està molt cuidat. El trio protagonista està en estat de gràcia, especialment Romola Garai fent de dona avançada al seu temps intentant produir un programa de noticies amb un presentador i un redactor que intenten conquistar-la. The Hour és un exemple de sèrie amb menys mitjans que les majors americanes però que ofereix grans resultats per a l'espectador. Ja s'ha estrenat la temporada 2 amb molt bones crítiques, però encara no l'he vista. 

3- Game of Thrones. Temporada 2.

Amb Game of thrones tinc el problema d'haver llegit els llibres. Gaudeixo amb la serie però res m'agafa desprevingut i ja sé el background de tots els personatges i per tant no sé valorar si el guió deixa prou clares les coses. En general he disfrutat molt d'aquesta temporada, la sèrie fa bé d'allunyar-se dels llibres en alguns punts i seguir ordres de trames propis. Aquesta temporada de Game of Thrones serà recordada però per el capítol 9, Blackwater, que probablement sigui el millor  capítol de l'any. La batalla que dona nom al capítol no només esta magníficament filmada sinó que l'alternança del furor de la lluita amb la calma tensa de l'interior del castell funciona de meravella. És en moments serièfils com aquests en què t'adones que estàs davant d'una obra mestra que no té res a envejar al gran cinema.  

2- Boardwalk Empire Temporada 3.

LA posició 2 i 1 d'aquesta lliga estan un esglaó per sobre de la resta. Juguen en un altre lliga i és qüestió de gustos situar una per damunt de l'altre. 

Boardwalk Empire és una sèrie perfecta. Una sèrie coral en l'Amèrica de la prohibició i dels gàngsters, que mescla histories reals amb d'altre fictícies, que té un seguit de personatges secundaris que roben constantment el protagonisme als principals i que cuida els ritmes i els diàlegs fins a l'extenuació. Res a Boardwalk Empire és gratuït, no trobem escenes ni diàlegs superflus, ni violència gratuïta. La sèrie funciona al mil·límetre construint la tensió cap a un final explosiu. Això pot fer que els primers capítols siguin considerats lents, però les peces s'estan movent per el tauler per posicionar-se per a l'atac final. Els 10 capítols de B.E. funcionen com un rellotge tant dins de la dinàmica del capítol de 50 minuts com dins de la temporada de 12 capítols. Menció apart mereixen els actors. Buscemi cada cop més còmode amb el personatge, i aquesta temporada amb un enemic d'alçada amb Gyp Rosetti. Per últim, és absolutament grandiós veure a personatges reals com uns joves Al Capone o Lucky Luciano representats de manera tan verosímil i participant activament de les trames.

Si amb l'anterior temporada B.E. ja apuntava molt alt, amb aquesta es consolida com una de les millors sèries mai filmades. 

1- Mad Men. Temporada 5.

Personalment, entenc Mad Men com una sèrie que és com una ceba. L'espectador ocasional es divertirà amb les trames amoroses i professionals, amb els vestits cars i l'ambientació de Madision Avenue dels anys 60. La sèrie funciona perfectament a aquest nivell, però també funciona en un nivell molt més complex. Mad Men és la sèrie on els silencis diuen més que les paraules, on les escenes estan pensades per transmetre a l'espectador el que senten els personatges sense que aquests ho hagin de verbalitzar. Aquesta subtilesa és pròpia de les grans series i del gran cinema. A Mad Men no veiem la història de Don Draper sinó la historia de la ambició en l'Amèrica de les oportunitats, del paper de la dona en un món masculí de la cara B del somni americà, que pot ser terrible a pesar de semblar impecable. Aquesta 5a temporada es fa més potent el simbolisme, amb l'entrada d'una nova parella per al protagonista, urbanita, moderna i treballadora, antítesi de Betty Draper, la perfecta ama de casa que havia marcat les 4 anteriors temporades.  En definitiva la sèrie no perd el nivell, manté els simbolismes com la capacitat del moment històric d'influir en la vida dels protagonistes, els tocs d'humor enmig del dramatisme, i continua estan magníficament interpretada. 

Un must see en tota regla.

Segon viatge al Turkmenistan: una visió personal

Amb un immens retràs em decideixo a publicar algunes notes sobre el meu segon viatge a Turkmenistan un país tant estrany com fascinant. De fet, aquest segon viatge m'ha servit per consolidar una sèrie d'idees que em voltaven per el cap. Som-hi!

La primera reacció al arribar al país és de caos: s'obren les portes de l’autobús que et porta de l'avió al control de passaports i tothom surt corrents. És una cursa de 100 metres per arribar primer al control. Això passa perquè els controls de passaports i visat són tant estrictes que si ets l’últim de la cua t'hi pots passar unes quantes hores. Aquest cop però ens vam trobar amb que havien modernitzat una mica les instal·lacions, nous ordinadors i noves cadires per als soldats que miren i remiren el teu visat. Un cop comproven que està tot en ordre has de pagar per entrar al país, la mòdica xifra de 95 dòlars! Només per entrar! Abans de sortir de l'aeroport encara s'ha de passar un altre control de passaports i un d'equipatges. Un cop aconsegueixes entrar ja no s'ha de fer més controls i et deixen bastant en pau però al sortir, s'ha de passar per fins a 5 controls de maletes i passaport per pujar a l'avió de tornada! I és que el país està totalment tancat a l’exterior, aconseguir un visat tant d’entrada com de sortida és difícil i cada visitant s’ha de registrar a immigració durant la seva estada. Difícil i cada cop amb més traves burocràtiques. 

Al sortir de l'aeroport però, un pensament t'assalta fàcilment, estàs a l'Àsia Central, en un món força diferent al teu. Si hi vas a l'estiu el pensament t'assalta perquè segurament estàs a 40 graus de temperatura i penses que clar, és normal, perquè l'Àsia central concentra alguns dels deserts més grans del món com el Taklamakan o el Karakum, penses en caravanes de camells, amb Aurel Stein, en Sven Hedin i en la ruta de la seda en la seva part més occidental, sota un sol de justícia i avançant d’oasi en oasi.  

Si hi vas a l'hivern el pensament també t'assalta però perquè probablement estiguis a 4 sota zero i no haguessis pensat mai que al costat del desert pogués fer tant fred. Llavors és quan penses en les altures del Pamir, en el Karakorum o en la vall de Ferghana. Tot això es troba encara lluny de Turkmenistan i d’Ashgabat, però què coi, és el més proper que has estat mai de tots aquests llocs mítics i la imaginació vola fàcilment. No fa fred per l’altitud, tot i que ens trobem als peus de muntanyes de més de 3000 metres, sinó que Ashgabat es troba a 600 km del mar més proper (el Caspi) i a 2000 km de l'oceà més proper (l’Índic). La continentalitat extrema les temperatures a l'Àsia Central, arribant a valors increïbles a mesura que ens allunyem del Caspi (hi ha ciutats al Kazakhstan que arriben als -40 fàcilment a l'hivern). 

La segona constatació que tens de que no estàs al teu món és la fesomia de la gent, tant diferent, tant diversa. La historia de mestissatge d'aquesta zona és increïble. Primer van ser zona de pas de caravanes d'arreu del món que transitaven per la ruta de la seda. Han tingut sempre la influència cultural del món turc i la influència amenaçadora de l'Iràn xiïta, i finalment han estat dominats per la cultura russa que és una de les més complexes que hi ha a nivell de nacionalitats. El resultat de tot això és que hi ha gent de tot tipus. Des de fisonomies   clarament russes, fins a Iranianes i una forta presència també de Coreans. Per ells però, tots són Turkmens, tots són iguals i no hi ha diferències ètniques. 

Venedora de teixits i vestits al mercat. Un mercat de marbre i fred però que manté la seda com a un dels productes estrella

 La política de nacionalitats de la URSS va ser alhora la seva glòria i la seva tragèdia. Conformar una pàtria sense nacionalitats va costar mig segle de deportacions, matances terribles, oprimir idiomes, cultures i desplaçar milions de persones. Quants milers de persones devien morir travessant l'estepa en trens sense calefacció durant setmanes, controlats per el NKVD i sense poder sortir del vagó? Altre cop la imaginació vola aquest cop no cap a llocs del tot agradables. I tot per intentar desarrelar als pobles de les seves terres, cossacs, txetxens o coreans van ser expulsats i traslladats a noves zones de poblament que sovint estaven poc o gens preparades per a la seva arribada. 

Les fronteres de Turkmenistan, Kazakhstan, Uzbekistan, es van traçar tan geomètricament com les africanes. I és que malgrat les províncies més allunyades de l’imperi tenien ple reconeixement a la URSS, l’actitud des de Moscou va ser durant molt de temps molt similar a les actituds colonials d’altres països europeus a Àfrica o Àsia. Trencar ètnies amb una frontera, afavorir les ètnies minoritàries per contrarestar el poder de les majoritàries, impedir la unitat nacional... tot per crear un sistema depenent del centre de l’imperi (Moscou, St. Petersburg) que proveís de cotó i altres matèries al conjunt de l’imperi.

Tot això va passar i és innegable durant el període Soviètic, però no caiguem en la facilitat de culpar a un sistema polític o a un personatge singular com Stalin. Els moviments de pobles són inherents al projecte imperialista rus, un projecte que nasqué amb els Tsars, que va heretar i perfeccionar el sistema soviètic i que no ha quedat ni molt menys enterrat.

Alfombres turkmenes i afganeses, especialitat nacional. Necessites permís especial per treure-les del país. La meva és la de la dreta.

La paradoxa és que en molts llocs de l’Àsia Central, el projecte d’un estat sense nacions i sense religions va reeixir. Evidentment el preu en vides no és acceptable però actualment la convivència entre comunitats molt diferents (russos, coreans, iranians, catòlics, protestants, ortodoxos, xiïtes, sunnites...) no els genera cap problema i quan els preguntes d'on són et responen simplement: del Turkmenistan, igual que abans et deien que eren de la URSS.

Conversant amb gent d'allà m'he adonat també d'algunes altres coses. En molts casos l'admiració que senten per l'antic sistema soviètic és gran. En molt pocs anys, Ashgbat va passar de ser una ciutat oasi de base tribal i allunyada del món, a ser una ciutat integrada a una potència mundial i que mirava de tu a tu a altres grans ciutats de la URSS. Els dos millors alumnes de la classe de les escoles d’Ashgabat podien anar a Moscou a estudiar a la universitat i, com devia ser l'ambient estudiantil a Moscou als anys 70! Per altres, la vida ha empitjorat des de la caiguda de la URSS, les coses són mes cares ara i hi ha més dificultat per trobar un pis o una casa. No tenen democràcia i la independència els ha portat pocs beneficis més enllà dels 900 canals de televisió que poden veure amb la parabòlica.

En les històries personals de cadascú és quan t'adones que estàs davant d'un altre continent, que les magnituds d'escala són diferents i que has deixat la teva petita i domesticada Europa. A diferència de l’Europa de Steiner, aquest continent no és “caminable”. Aquí històries com "el meu avi vivia al nord de Mongòlia als anys 50 i va fer  10.000 km en tren, va travessar tota Àsia, perquè li van dir que a Ashgabat hi havia feina (s'havia de reconstruir la ciutat després del terratrèmol de 1948) i aquí va trobar a la meva àvia que era d'orígen rus i s'hi van quedar a viure" són històries freqüents i qui més qui menys té una història familiar èpica.

Al parlar amb la gent també t'adones de l’estranya transició cap a la independència. En un cas concret que ens van explicar, la persona estava fent, al 1991, el servei militar obligatori de dos anys per la URSS a una ciutat del nord de Rússia. Un bon dia el capità els va comunicar que la URSS s'havia desmembrat i que el país al que servien havia desaparegut. D'un dia per l'altre tot va deixar de funcionar, no els arribava ni tan sols els aliments perquè el sistema de l'estat ja no existia. Els van comunicar però que no podrien tornar a casa fins haver completat els dos anys de servei militar així que van haver d'estar un any sencer fent un servei per un país -Rússia- que ja no era el seu. Al acabar, van poder tornar al seu nou país, Turkmenistan, que ja tenia un any d'història i que havia sorgit del no-res.

La gent d'aquest país, era la mateixa, alguns van marxar, però el sistema polític es va mantenir. Res va canviar excepte les banderes i els símbols nacionals. La classe política no va canviar, tots els països de l'Àsia Central mantenen el mateix president que ha passat de ser el cap del partit comunista de la zona a president del país. De fet, l'única excepció és el Turkmenistan i perquè l'anterior president va morir, que sinó encara hi seria.

També han heretat el sistema repressiu soviètic, els quadres de l’antic KGB, les seves estructures i els seus mitjans. És per això que per a molts presidents la via autoritària ha estat massa temptadora per deixar passar.

L'altre gran canvi va ser el sistema econòmic. D'un dia per l'altre, una societat educada en el comunisme i en cultura de l'estat va passar a regir-se per el lliure mercat i l' individualitat. D'aquí van sorgir moltes de les més grans fortunes dels nostres dies ja que el capitosts polítics i econòmics del moment van poder quedar-se amb grans empreses estatals privatitzades a preu de saldo. Va néixer la nova classe social dels oligarques. Tot i així, es pot veure com encara es manté alguna cosa de l'esperit col·lectiu, com el netejar els carrers i les carreteres, o el treballar per la comunitat alguns dissabtes.

El principal problema però és que s'han convertit en el típic petro-state, el Turkmenistan segueix els exactes passos que han seguit Nigèria, Indonèsia, Algèria o l'Iràn. Països massa centrats en el comerç de recursos naturals (en aquest cas el gas) i que juguen al mercat internacional amb una sola carta, que sovint els hi és fins i tot contraproduent. Un d'aquests problemes és l'anomena't "mal holandès" que es basa en que l'augment del valor de la moneda del país genera desequilibris amb la resta de les exportacions i aquestes acaben caient, perjudicant globalment a l'economia de l'estat.

La dependència dels ingressos d'un sol sector fa que la política s'encamini només a aquest sector, dóna poder a les grans empreses estrangeres que poden pressionar governs, incentiva la corrupció i fa que el país depengui de les alces i caigudes del preu del gas al mercat internacional.

La dinàmica fa que quan els preus són alts i l'estat ingressa molt diners aquest tendeixi a subvencionar el consum interior de coses com la gasolina o la calefacció, o impulsar grans projectes com un llac artificial o grans edificis, però aquests subsidis i projectes sovint no es poden mantenir quan els preus baixen i això porta l'endeutament. Contràriament al que es pugui pensar, l'abundància de gas ha fet del Turkmenistan un país sobre endeutat i que gasta el 20% del seu producte interior brut només en subsidis per a la població (un litre de gasolina costa menys que un litre d'aigua embotellada).

Tot plegat fa que el país es trobi en una situació complicada, augmentada per l’autoritarisme i el personalisme del règim presidencial que no sembla trobar un rumb clar. Els nostres col·legues Turkmens ens preguntaven, què és millor, Turkmenistan o Corea del Nord? I tot i que la nostra resposta era que ells estaven molt millor, el cert és que el tancament del país és quasi total, la corrupció campa en totes les esferes i la seva democràcia és una paròdia que no es molesta ni en ser acurada. Dels 7 candidats a les últimes eleccions (que el president va guanyar amb un 97% dels vots i un 99% de participació), tots pertanyien al partit presidencial i tots donaven suport explícitament a la política del govern.

I el pitjor de tot és que no hi ha oposició, ni interior ni exterior, que el president és jove i no s’espera que mori aviat i que els diners del gas provinents de governs i companyies estrangeres que no els importa la manca de llibertats del Turkmenistan els permeten mantenir-se en el poder.

El resultat és que a unes condicions geogràfiques difícils i a un passat quasi colonial, s’hi afegeix un règim corrupte i autoritari que es sustenta en l’exportació de recursos. L’experiència de països en condicions similars és nefasta, fent que s’arribi a parlar de la maledicció dels recursos per a països com Nigèria o Algèria. Només espero que se’n puguin sortir perquè es tracta de gent meravellosament hospitalària i oberta que no es mereixen viure amb el temor de fer un mal comentari en públic, o de no posar-se gaire malalts perquè no poden confiar en les medicines adulterades que es venen a les farmàcies.

Des de l’escala de l’avió que ens portava cap a casa vam mirar enrere un moment conscients que és possible que no tornem mai a Ashgabat però amb moltes ganes de seguir connectat a l’Àsia Central en futurs projectes.

I és que Àsia Central té quelcom de magnètic, aquest racó de món remot, oblidat per tothom, on els extrems es concentren, orient i occident es dóna’n la mà i on cada pas et porta a descobrir llocs amb història mil·lenària. 

Vista panoràmica d'Ashgabat. L'altre banda de les muntanyes és Iràn. La fotografia no és meva.

Cartell electoral amb els 8 "candidats". Endevineu qui és el president?!

 P.D. I deixo per últim el vídeo que una mica especial. Al Turkmenistan els edificis importants (quasi tots) no es poden filmar ni fotografiar. Un soldat em va fer esborrar totes les fotos on es veia el palau presidencial, totes menys aquest vídeo que ha sobreviscut a les purgues i als intents de censura!

100 anys de la cursa per arribar al Pol Sud: Amundsen

La història de les exploracions polars esta plena d’anècdotes, heroïcitats i relats increïbles. A pesar de que sobre la història de les exploracions hi ha hagut molta crítica per considerar-les exageradament eurocèntriques i no tenir en compte que molts dels suposats territoris “descoberts”  ja eren coneguts per les poblacions autòctones, a pesar també de la crítica postmoderna que sovint es fa aquests relats heroics, no podem oblidar que es tracta d’episodis brillants de la nostra història, de finest hours de la espècie humana, que han mostrat el millor de la nostra existència.

Per mi hi ha dos tipus d’exploracions que sobresurten de la resta, les polars i les espacials. Les exploracions polars corresponen a un món d’aventurers individuals, de mecenatge de les societats geogràfiques, de lluita contra els elements a través de la cartografia, la voluntat i el desig personal de sobresortir. Les exploracions espacials només són uns anys més tard, però ja no són possibles des de la individualitat sinó que es tracta d’enormes projectes nacionals, amb ingents programes tecnològics i financers al darrera que permeten portar a un sol individu el més lluny possible.

Aprofitant que es compleixen 100 anys de la conquesta del pol sud per part del noruec Roal Amundsen, aprofito per fer un breu escrit sobre aquesta extraordinària historia que per mi encarna excel•lentment els valors de la Europa de pre-guerra a principis del segle XX.

Roald Amundsen 1872 - 1928

Viatge al Turkmenistan: una visió geohistòrica

Demà farà un més del inici del meu viatge al Turkmenistan i crec que és el moment, un cop reposades les idees, d’escriure quelcom sobre aquest misteriós país.

El primer que hem de dir és que actualment el Turkmenistan pot ser un dels països més desconeguts del món per a un occidental mig.  Això s’explica per la nostra desídia alhora de conèixer altres realitats més enllà de l’interès purament informatiu de la notícia d’última hora. Però també hi col·labora el fet de trobar-se en plena Àsia Central, probablement una de les zones més remotes del món i de ser un landlocked state, un estat sense litoral que depèn de d’altres països per accedir a les rutes marítimes de comerç internacional. També és un factor important en l’aïllament un règim autoritari que manté el país tancat a les relacions amb l’estranger, cosa que el fa quasi invisible en l’àmbit internacional.

Fa uns anys en la primera època post 11S i la cerca de Bin Laden, es va fer famosa una vinyeta de diari on apareixien tots els països de l’Àsia Central amb els noms convenientment canviats a Aquinostan, aquitampocostan o ondestan. Sembla que quan ens diuen Afghanistan, Kazakhstan o Uzbekistan ho associem tot a el mateix i som incapaços de diferenciar. Per desfer equivocacions, la terminació –STAN vol dir terra. I per tant quan estem parlant de Kazakhstan estem parlant de la terra on viuen els Kazakhs, i així amb la terra dels Turkmens, els Uzbeks o els Afgans. És el mateix que quan diem Ireland, Iceland o Greenland en anglès.

El Turkmenistan va ser una de les repúbliques integrades dins la URSS des de 1924. Abans d’això el país, poc habitat i principalment desèrtic, era habitat per tribus de Turkmens que es dedicaven al comerç, principalment d’esclaus. La cultura és d’origen Turc però amb gran influència de l’Iran Persa i evidentment modificada per 67 anys de cultura soviètica.

Però el Turkenistan no sempre ha estat tan aïllat com actualment. Antigament havia estat pas de la ruta de la seda, que provenint de la Xina passava per Samarcanda i Bujara (Uzbekistan) i arribava a Merv, (actualment Mary) al Turkmenistan. Des d’allà podia rodejar el mar Caspi per el nord però generalment ho feia per el sud a través d’Iran per arribar a les costes del Mediterrani on s’estenia fins a Europa. La ruta de la seda va ser un nexe importantíssim entre orient i occident, una xarxa de camins, comerciants i aventurers que van alimentar occident d’espècies i seda però també de tecnologia i idees revolucionàries provinents del mític orient. A canvi, l’imperi central de la Xina rebia enormes quantitats d’or i noves idees, principalment religioses (l’Islam i el Budisme es van estendre fins la xina des de la península aràbiga i el subcontinent indi a través de la ruta de la seda). Fruit d’aquest intens intercanvi cultural les ciutats com les mencionades Bujara i Samarcanda es van convertir en riquíssimes ciutats de pas, amb un art original que mesclava influències orientals i occidentals. És per aquest passat esplendorós que tota l’Àsia central és un paradís per als arqueòlegs que no ha estat encara del tot explotat. 

Nisa, ciutat dels Parts, s.I d.C.

L'auge de les sèries: alguns títols imprescindibles

No dic res de nou quan repeteixo que estem vivint el millor moment de les sèries de televisió. Gran part de el talent en forma de guionistes, actors i directors s’han transvasat des de Hollywood als platós de cadenes com HBO, CBS o Showtime. No es que hagin deixat el cinema sinó, que ara diversifiquen. El format de la sèrie televisiva dona noves energies a la narració americana, nous formats, idees revolucionaries, noves maneres de contar històries i sobretot més risc, més flexibilitat i la possibilitat d’escapar dels 90 – 140 minuts de narració i les convencions restrictives dels grans estudis de cinema.

Hem de distingir aqui entre dos tipus de series. La serie convencional, de 20 – 24 capítols la temporada, generalment procedimental amb capítols auto-conclusius als que es suma una lleu història de fons que es va arrossegant per la temporada fins a causar un cliffhanger espectacular en els últims capítols per tal de que seguim la sèrie a la següent temporada. El cliffhanger pot ser la mort d’un protagonista, una boda o un senzill petó entre dos investigadors que arrosseguen molta tensió sexual no resolta.

La base d’aquestes sèries ha existit sempre, no aporten res de nou excepte perfeccionar el model. Sèries com CSI, House, Anatomia de Grey o Bones segueixen l’estela calcada de Expediente X o més antigament Twin Peaks.

La novetat actualment resideix en que el mercat serièfil pren cada cop més importància als EUA. Sèries com Lost, Los Soprano o Hermanos de Sangre han demostrat que es pot fer sèries de qualitat, allunyant-se del clixé procedimental i explorar nous àmbits temàtics.  Han obert el camí perquè totes les cadenes es llencin a buscar i produir la seva pròpia Lost (la gallina dels ous d’or). Així s’ha donat entrada a directors de renom (Martin Scorsese amb Boardwalk Empire), productors procedents del món del cinema (Steven Spielberg amb Terra Nova), noves temàtiques (la fantasia amb Juego de Tronos)  o grans actors i actrius que troben aquí personatges molt millors plantejats i amb capacitat per evolucionar amb més de 10 o 20 hores de metratge per temporada (Steve Buscemi, Kate Winslet, William H. Macy…).

Tot això ens dona un panorama televisiu exquisit en que cada any s’estrenen més de 20 produccions noves i entre les quals s’estableix una selecció natural molt forta. Només les de més èxit sobreviuen i les que es queden enrere són cancel·lades. Aquest sistema provoca injustícies com les cancel·lacions prematures de grans sèries com Carnival, o Deadwood però també provoca que els guionistes i productors s’hagin de superar constantment per tal de buscar allò nou o allò que els permeti evitar la cancel·lació. Evidentment hi ha cadenes més respectuoses que altres, la HBO es caracteritza per una fidelitat a les seves produccions per sobre del share de pantalla, mentre que altres com la Fox no dubten en tallar d’arrel tot allò que no funciona.

El resultat és una oferta televisiva terriblement dinàmica i novedosa que s’actualitza cada any i que ha de lluitar constantment per estar a la última.

El principal problema de tot plegat és que si bé l’aparell comunicatiu dels EUA  ha creat una cultura de la sèrie per la qual reuneixen entre 30 i 40 milions d’espectadors cada nit a veure la molt diversa varietat de sèries que se'ls ofereix (amb el conseqüent respecte que això genera per part de les cadenes i els anunciants) aquí a Espanya hem de patir el desgavell de les cadenes generalistes, que programen i contraprogramen a un o dos dies vista i que són capaces de mesclar produccions nacionals d’ínfima qualitat amb altres sèries vingudes d’ultramar. Això per no mencionar que el que s’estrena una setmana pot acabar a altes hores de la matinada la setmana següent o simplement no acabar i acabar en el limbe.

No ens enganyem però, no tot es culpa de les cadenes, també diu molt de l’espectador mig espanyol que preferim un Sàlvame o DEC a una bona sèrie (i no em citeu l’èxit de CSI sis-plau que no entra en aquesta categoria). Tot plegat diu poc de la cultura serièfila i cinèfila d’aquest país en que ens dona igual un Aquí no hay quien viva que un Boardwalk Empire o Downton Abbey. I que l’únic que demanem a les nostres cadenes és carnaza de qualsevol tipus per poder desconnectar 2 hores cada nit.

Davant aquest panorama s’ha de recórrer a cadenes de pagament com Canal+ o directament a internet per veure  forma decent les últimes produccions.

Us deixo aquí 6 sèries que crec que tothom hauria d’haver vist o almenys donar-los una oportunitat, per no quedar-nos en l’analfabetisme audiovisual en el que sovint vivim. No hi són totes ni són necessàriament les millors però si que pertanyen totes a aquest club selecte que és la nova narrativa americana i la nova vanguarda a l’hora de fer televisió. En el fons la majoria són grans pel·lícules, molt extenses i dividides en petites píldores en forma de capítols.

 The west wing: Coneguda aquí com El ala oeste de la Casa Blanca. Es va poder veure durant un temps a altes hores de la matinada per TV2. Es tracta d’una magnifica sèrie entorn a l’equip que hi ha al darrere d’un president demòcrata dels EUA encarnat per Charlie Sheen. Va ser escrita per Aaron Sorkin (La red social) un dels millors guionistes de l’actualitat. Una sèrie de personatges, de diàlegs i de filosofia política que mostra extraordinàriament la complexitat de fer política i tots els entresijos del poder. És un fixe a tots els rànquings de sèries que s’han fet. 

 The wire: és una sèrie entorn de un cos policial de la policia de Baltimore que s’enfronta al tràfic de drogues de la ciutat. La sèrie ha estat un fenomen lent, que no va causar sensació al estranar-se al 2002 però que ha anat prenent força amb el boca orella i actualment és considerada una de les millors sèries de la història i tot un referent de culte. L’anàlisi que es fa de la delinqüència i de la corrupció dels diferents estaments del poder és terrible i tot plegat s’explica amb paciència, cuidant els personatges i amb gran minuciositat. El que es veu a The wire pot no sempre ser atraient, però de ben segur que és real. 

 Boardwalk Empire: va començar sent famosa perquè Scorsese en va dirigir el pilot. Però al acabar la primera temporada ja ningú recorda a Scorsese perquè estas tan al.lucinat amb el que acabes de veure que no pots ni recordar l’irregular capítol inicial. Una sèrie de la HBO que es cou a foc lent però que té uns 5 capítols finals que atrapen a l’espectador com jo no havia vist mai abans. Aparentment és una història de gàngsters en l’època de la llei seca però a darrera hi ha molt més que això. Ambicions, conspiració, alcohol, sexe i la lluita interna per el poder. A més, la inclusió de personatges reals en la trama com uns joves Al capone o Lucky Luciano expandeix molt més els límits narratius de la sèrie. 

 Juego de tronos: Una aposta valenta que diu molt del panorama de sèries actual. Atrevir-se a adaptar un llibre tant complex com el de R. R. Martin té mèrit però si a sobre es tracta de fantasia (un gènere usualment desastrós per a les sèries) el mèrit es multiplica. El resultat és una sèrie molt ben cuidada, amb gran pressupost, complexa i concentrada en 10 capítols intensíssims. El grau de violència descarnada i de sexualitat en pantalla també és un bon indicador de que el món de les sèries s’està fent adult. A pesar de la qualitat de la sèrie jo segueixo apostant per el llibre.

 Shameless: La mostra que no només HBO fa bones sèries i que no fa falta fer ni històries d’època ni gastar enormes pressupostos per triomfar en TV. Shameless és el remake americà de la sèrie homònima del Regne Unit. La història d’una família pobre de Chicago amb un pare alcohòlic i irresponsable que deixa els seus sis fills a càrrec de la germana gran. La sèrie és gamberra, molt divertida i en cap cas melancòlica. Un còctel d’irreverència tremendament atrevit per emetre's en una societat tan puritana com la dels EUA. La recomano moltíssim perquè esta genialment interpretada i els 12 capítols de la temporada inicial són 12 hores de divertimento de qualitat molt ben trobats. Això sí, esperits purs abstingueu-vos, el que es veu aquí és la vida viscuda al límit i sense complexes no trobareu censura, ni moral ni material, de cap tipus!

 Hermanos de Sangre: Finalment no podia faltar Hermanos de Sangre, el majestuós relat de les peripècies d’un grup de paracaigudistes durant la segona guerra mundial. Produït per Tom Hanks i Spielberg, la sèrie té una qualitat tècnica immensa i visualment és clavada a la pel·lícula Salvar al soldado Ryan. Però la diferència i el perquè està sempre en l’Olimp de les sèries és per el tractament dramàtic dels personatges. Una sèrie grupal on per primer cop veiem en pantalla això que els historiadors han anomenat sempre com a companyerisme de trinxera, les relacions humanes que s’estableixen entre individus diferents però tots sota unes circumstàncies terribles. És una joia del nostre temps absolutament imprescindible.

Bé això és tot per ara, seguiré informant del que vagi veient! Una última advertència, per favor eviteu l’streaming! Les plataformes com series yonkis estan molt bé per veure sitcoms com The Big Bang theory o How I met your mother però la qualitat d’imatge i audio és molt baixa per veure sèries de gran qualitat com aquestes. La solució és o comprar la sèrie (d’acord, és caríssim) o baixar-se-la en una qualitat adequada, no us n’arrepentireu!