OR, eternes llàgrimes del sol

Interessantíssim article a l’últim National Geographic, sobre com el comerç de l’or torna a estar entre els més productius i prolífics del mon.

El negoci de l’or s’ha mantingut sempre alt doncs el luxe és quelcom al que l’home no ha renunciat mai. Des de 2001 però, el seu valor s’ha disparat, ha pujat un 235% i no té pinta d’aturar-se. En moments d’incertesa l’or és un valor segur, la demanda puja i els preus també perquè simplement n’hi ha molt poc. És el que alguns han anomenat la cursa de l’or del segle XXI.

De febres de àureas n’hi ha hagut sempre, especialment al segle passat amb episodis tan cèlebres com la cursa cap a califòrnia que es relata deliciosament aquí o la explotació de les zones del Yukon o Alaska. Sempre m’ha fascinat la capacitat de la gent en aquella època per deixar-ho tot i córrer en busca de del preuat metall sense cap garantia de res.

L’ànsia d’or ha estat una constant al llarg de la historia. A pesar de no tenir cap utilitat pràctica, sempre ha causat admiració i respecte. La seva mal•leabilitat i la brillantor eterna el fan ser garant de prestigi i posició social. Els Inques l’anomenaven la suor del sol i en general totes les societats l’han reverenciat i buscat; des dels antics faraons, passant per els romans o la monarquia hispànica amb les explotacions americanes (tot i que principalment es van dedicar a la plata) el problema però és que d’or n’hi ha molt poc, i cada cop en proporcions més petites en els llocs més perduts del planeta. Cap material costa tant d’extreure per quantitat com l’or. Un anell de casament pot contenir uns 30 grams d’or, i per obtenir-lo s’hauran perforat i extret 250 tones de roca i altres minerals. Es calcula que en tota la historia de la humanitat amb prou feines se n'han extret 161000 tones, amb les quals podríem omplir només unes 2 piscines olímpiques. A més la seva extracció és altament contaminant perquè per separar-lo de la roca, s’utilitza mercuri, que després és evaporat a l’atmosfera. De tota la quantitat de mercuri que els humans expulsem a l’atmosfera, dues terceres parts provenen de la mineria de l’or.

A pesar de tot això la demanda del preuat metall continua disparada com dèiem i al 2007 els 30 grams d’or ( una onça) van arribar als 1023 dòlars. La demanda supera l’extracció en un 59% i les grans companyies multinacionals foraden en els racons més inhòspits del planeta en una busca frenètica que no entén de normes ambientals ni laborals. Aquestes enormes companyies utilitzen les ultimes tecnologies i foraden en mines obertes tan grans que es poden veure des de l’espai. S’aprofiten com sempre de les legislacions permissives dels països en desenvolupament per obtenir mà d’obra barata i per no haver de rendir comptes sobre els mètodes utilitzats. Però aquestes grans companyies només extreuen el 70% de l’or, el 30% restant el treuen treballadors individuals que com si d’una herència centenària es tractés, continuen foradant arreu per conta pròpia en busca de l’etern cop de sort que els farà rics. Es calcula que entre 10 i 15 milions de persones es dediquen avui en dia a buscar or per els seus propis mètodes, i uns 100 milions de persones depenen econòmicament d’aquesta molt incerta activitat.

Igual que el negoci dels diamants, l’or també provoca guerres i fam, però els beneficis són tan grans per a la societat occidental que ningú farà mai res per aturar-ho.

I és que l’or és probablement el material que més migracions ha provocat mai, ha creat estats, ha aplanat muntanyes i ha enfrontat imperis.

L’autèntica bogeria va començar al 1846 amb el descobriment de James Wilson Marshall a Califòrnia i des de llavors no s’ha aturat.

Al 1846 Califòrnia tenia uns 15.000 habitants, el món no coneixia res d’aquells territoris i ben pocs sabien com arribar-hi, però el rumor de que als rius es trobava or es va estendre més ràpid que la pólvora. 300.000 persones van sortir disparades cap als territoris de l’oest a fer fortuna. Americans, Europeus i Asiàtics, tots buscaven la fortuna ràpida. Evidentment d’or no n’hi havia per a tants i només alguns van fer fortuna, l’arribada massiva de població però va provocar el creixement urbanístic més ràpid fins aleshores, fent de la ciutat de Sant Francisco una ciutat enorme del dia a la nit. La necessitat de legislació per controlar a la massiva població principalment masculina va fer néixer del no-res l’estat de Califòrnia tal com el coneixem avui en dia. La competència era altíssima i la criminalitat constant, els atacs racistes es repetien i Califòrnia va passar a formar part de l’american dream al centre del mite ideològic dels Estats Units. Els que no van trobar or van diversificar l’activitat econòmica, els recent arribats van portar a les famílies i van seguir amb l’actitud emprenedora que els havia portat fins allí creant nous negocis.

Al 1896, quan a Califòrnia ja s’havien calmat les coses, les notícies d’or van tornar a aparèixer aquest cop però a la zona del Yukon i a Alaska. No és el mateix buscar or a la solejada califòrnia que al Yukon, que a Alaska evidentment, però tot i això milers i milers es van tornar a llençar a les carreteres en busca d’aquells territoris dels que amb prou feines havien sentit a parlar mai. Per arribar a les zones mineres havien de passar per Canadà, que obligava a portar subministres suficients per sobreviure un any en les inhòspites muntanyes. Això elevava a quasi una tona de material el que havien de transportar els miners. La duresa del viatge i les novel•les de Jack London que va ser miner ell mateix, han fet icònic el Chilcoot Pass, el coll que donava pas a la vall del Yukon, i lloc de pas obligatori pels miners. Es tractava d’una pujada de 1000 metres amb un desnivell enorme, que els miners havien de pujar repetidament per transportar tot el material. Com es veu a la fotografia, hi havia una escala excavada al gel i els miners pujaven en fila. Un cop al Yukon però els miners tampoc van quedar satisfets, i 10 anys després ja no hi quedava quasi ningú que resistís el clima subàrtic de la zona.