lunes, 2 de febrero de 2009

IT IS BOSS TIME!!!

Ladies and gentleman for the next 12 minutes we are gonna bring the righteous and mighty power of the E-Street Band into your beautiful home!! I want you to step back from your guacamole dippets, I want you to put the chicken fingers down!! And turn you television ALL the way up!! And what I want to know is, IS THERE ANYBODY ALIVE OUT THERE!?
IS THERE ANYBODY ALIVE OUT THERE!!??
ONE, TWO THREE…


Així començava ahir el gran Bruce Springsteen el tradicional miniconcert que té lloc al descans de la Superbowl, la final de la lliga nacional de futbol americà. 12 minuts del millor espectacle adrenalític que només ell és capaç de crear, amb focs artificials al darrere, una coreografia estudiada i un estadi ple a vessar que es queia als seus peus.

Va començar amb un discurs poderós per als televidents avisant que no seria el típic concert pausat sinó dotze minuts de bogeria sense pausa. Primer, 10th Avenue Freeze Out seguit d’una versió escurçada del Born to Run però amb George Clemmens en plena forma (vestit de negre, estava increïble). Després es va fer acompanyar d’un grup de gospel per cantar el seu nou working in a dream que va molt a to amb els nous aires d’esperança que es viuen aquests dies als EUA (recordem que el Boss és un fervent admirador d’Obama) i finalment va acabar amb un apoteòsic Glory Days, que comença parlant d’un jugador de futbol americà i que per tant estava perfectament escollida per a l’ocasió.

El final ens va deixar un altre diàleg entre el Boss i Steve van Zandt sobre si era o no era l’hora de marxar, un àrbitre va apareixer en escena per llançar el mocador groc de penalització que es fa servir per senyalar les faltes al futbol americà, en aquest cas per assenyalar que estaven fora de temps i el concert va acabar amb el Boss preguntant WHAT TIME IS IT!!?? Van Zandt cridant IT IS BOSS TIME!!! I l’estadi de Tampa caient rendit als seus peus.


I és que van Zandt té raó, quan és hora d’espectacle ningú millor que en Bruce. Després del l’actuació, el partit ja em sabia poc i és que un Arizona-Pittsburg no pot competir de cap manera amb el de Nova Jersey.

Abans d’acabar aquesta breu entrada, una menció especial a Jennifer Hudson, una de les meves artistes preferides, que va cantar l’himne abans de l’inici. És un dels honors més grans que es poden fer a una artista però també una de les actuacions més dificils, doncs s’ha de cantar a capela davant tot el pais, i donar un toc personal a l’himne. Hudson reapareixia ahir després de l’assasinat de la seva mare, el seu germà i el seu nebot, a finals de l’any passat. Era doncs un retorn esperat i la cantant i actriu va complir amb nota. Tot i així no va arribar al nivell de Withney Houston al 1991 en la que diuen va ser la millor versió de l’himne vista mai en un estadi.

Jennifer Hudson 2009


Withney Houston 1991

4 comentarios:

moodycation dijo...

Apostoflant!!! És un GENI amb majuscules.

Et deixo de regal un video d'un altre geni, intentant omplir un autocar per anar a la Superbowl: http://es.youtube.com/watch?v=-ZrfG-mja1g

Apa Ury, ens veiem demà!

Aleix dijo...

mighty mighty mighty!! senzillament genial!! apoteòsic!! pero diuen que a la gira de workingon a dream no surt barcelona ... esperem que se la reservi per tancar la gira!!

Kurmà dijo...

Ei Ury!
Vaig tenir la sort fa uns anys d'anar a un concert del Bruce a l'Estadi Olímpic... i és espectacular!! Autèntic torrent de força!
Una abraçada!

Anónimo dijo...

gracias a Dios por intiresny