Balanç cinematogràfic de l'any

Realment fa mal fer el balanç cinematogràfic d’aquest 2008. He estat contant i he anat uns 35 cops al cinema aquest any, a una mitja de un cop cada 10 dies. M’he gastat uns 245 euros només en entrades (sumant crispetes i refresc això puja fins quasi els 500...) i al final ben poques pel•lícules m’han deixat amb un bon regust de boca. De fet estic aprenent a esperar el pitjor de cada pel•lícula que veig perquè cada cop que albergo alguna esperança surto més decepcionat/indignat de la sala. Tal com ja vaig declarar en un post de fa temps, crec realment que la creativitat de Hollywood està per els terres i que estem assistint a un dels pitjors moments qualitatius de la industria en molt de temps. La qualitat actual està per sota fins i tot dels pitjors anys 80, la que diuen va ser la pitjor dècada del cinema.

Sempre hi ha hagut pel•lícules dolentes, que no complien els mínims però crec que s’hauria de respectar una mica més a l’espectador, es poden fer pel•lícules sense més ambició que divertir i distreure, que és un propòsit molt lloable, no cal fer cinema d’autor ni art en estat pur perquè en essència el cinema és entreteniment i espectacle. El problema bé quan la mitjana de les estrenes d’aquest any no arriba a el que proposen els seus creadors. Et poden fallar algunes pel•lícules però tantes?? No ho sé, pot ser que jo ja estigui molt cremat, cansat de que no es sàpiga relatar histories senzilles, cansat de càmeres que sembla que tinguin parkinson o de personatges amb encefalograma plano, no sé si he de culpar als guionistes, als directors o als productors però està clar que alguna cosa no falla, i quan mires una mica enrere on es feien obres d’art amb molts menys recursos i amb molta més simplicitat la comparació es fa sagnant.

El meu top 10 del 2008 (films estrenats el 2008 a espanya) seria aquest:

10- La Niebla de Stephen King Terror quasi de sèrie B, bon anàlisi dels canvis anímics d’un grup de gent tancats en un Supermercat i un dels millors finals que recordo, súbit, inesperat i colpidor, et deixa destrossat a la butaca.

9- Quemar despúes de leer Esperpèntica comèdia dels Coen amb un grup de personatges a quin més estúpid. Hilarant a estones, té ritme i genera simpatia, tampoc té res de l’altre món però aconsegueix el seu objectiu: fer riure, i això avui en dia ja es molt!

8- Tropic Thunder Personalment, la comèdia de l’any. Humor de traç gros, escatològic i vulgar, però molt efectiu. Critica ferotge a Hollywood i els films bèl•lics, amb un Downey Jr insuperable fent d’actor negre. La escena final amb Tom Cruise en modo autoparòdia marcant-se un rap és memorable. La mostra de que de l’humor escatològic també se’n poden fer bones pel•lícules.

7- La Noche es Nuestra Negríssima cinta de policies, Joaquim Phoenix demostra que cada dia és millor actor (i ara anuncia que es retira!!). Té alts i baixos, perquè implica molt a l’espectador, pot rosar el melodrama en ocasions però els dilemes morals són de primer nivell, i la fotografia? Ufff, negra, negra com la nit, asfixiant... una de les sorpreses més agradables de l’any.

6- Antes que el diablo sepa que has muerto Dolor i ràbia es combinen per fer una pel•lícula excel•lent, que no vaig disfrutar del tot en el seu moment però que cada cop que hi penso em sembla millor. Interpretacions increïbles (Seymour Hoffman és un actoràs). Angoixa i soledat, profunditat de guió i maestria rera la càmera, ho té tot menys una historia atractiva per l’espectador que està massa horroritzat com per disfrutar del tot.

5- El Tren de las 3:10 En aquest cas confesso que em perd la meva predilecció pel Western. Tot i així el film de Mangold no es pot considerar de cap altre manera que de bona pel•lícula. Excel•lent factura i probablement el millor duel interpretatiu que es pugui veure avui en dia. Crowe es menja la càmera en una sola mirada, i Bale és una bona rèplica. Només em falla una mica el final però crec que és el millor western des de Sin Perdón al 1991.

4- There will be Blood Pèssimament traduïda com a “pozos de ambición”. Això és cinema en majúscules. Una epopeia enorme, un home contra la naturalesa i contra tot el que li impedeix fer-se ric, un estudi de la personalitat profund amb una fotografia esplèndida, que et fa entendre d’on prové l’individualisme Americà. Els esclats de violència són molt ocasionals però donen molta força al film i la banda sonora és sublim.

3- Wall-E Una joia absoluta, 45 primers minuts d’obra mestra atemporal i 50 minuts següents de bona pel•lícula d’animació. Com ens pot atrapar de tal manera una historia d’amor entre dos robots que no parlen? No ho sé però és simplement magistral. La pel•lícula per mi baixa quan apareixen els humans però evidentment s’havia de teixir alguna historia i la veritat és que en cap moment ens avorrim o perdem interès en el que està passant. Increïble com, amb una sola paraula i una mirada metàl•lica, es pot tenir tota la platea a la butxaca

2- El Caballero Oscuro La mostra definitiva de que quan el gran Hollywood posa a funcionar la maquinaria amb ganes, aconsegueix arribar a nivells on cap altre pot arribar. Historia obscura, ambiciosa, guió complicat i enrevessat, actors implicats i un Ledger que immortalitza el Joker per sempre més. La banda sonora posa els pels de punta i el caos es percep a la pantalla, la línia entre bons i dolents no havia estat mai tan fina i el final pessimista del film és fantàstic. Veient el Caballero Oscuro em fa pena pensar en les grans pel•lícules que ens estem perdent per no fer bé les coses o per primar massa l’efectisme i els diners...

1- El intercambio Un melodrama al capdavant de la meva llista? Doncs si! I tant! Eastwood es supera un cop més i aconsegueix fer-me vibrar amb una historia que no hagués dit mai que m’agradaria. L’espectador només és conscient de que està a Los Angeles de principis de segle als 5 primers minuts de la pel•lícula, d’això se’n diu una bona ambientació! És tan bona, que no es nota, simplement ets a dins. El drama personal de la Jolie no és un simple mar de llàgrimes, és molt més, és una crítica ferotge a la societat i al sistema, i el “turning point” que ja comença a caracteritzar les pel•lícules d’Eastwood fa que a meitat del metratge la pel•lícula et canviï totalment. Realment et porta per on vol, no estalvia escenes de violència extrema però si la historia ho requereix la violència s’accepta. Disfrutem mentre puguem doncs Eastwood és el millor director del moment i els anys no passen en va per ell...

Aquesta és la meva llista personal, quina seria la vostra? Creieu que en falta alguna? Vull saber la vostra opinió!