Douglas MacArthur és l’oficial més condecorat de la historia dels Estats Units. Un dels 5 únics generals a la historia que han afegit una 5a estrella al seu uniforme. Una barreja incomparable de vanitat i valor el van convertir en llegenda americana. Participant en tres grans guerres americanes del segle XX, hagués estat el més gran si el seu orgull no l’hagués traït en temps de pau, la seva extraordinaria capacitat de dirigir en temps de guerra no entenia de les subtileses de la pau, i això el va portar a un mal final i a ser recordat amb glories matisades.
Nascut al 1880 i fill de general de l’armada condecorat a la guerra civil i de mare molt estricte, va créixer sabent-se predestinat a comandar exèrcits i va estudiar a West Point obtenint la 3a millor nota de la historia de l’acadèmia. En aquella època la seva arrogància era només comparable a la seva capacitat en combat. L’anhelada oportunitat d’entrar en acció li va arribar amb la Primera Guerra Mundial. Comandant la 42 divisió d’infanteria es va fer una reputació de combatent temerari, que saltava amb les tropes a l’atac des de la trinxera i que no es posava la màscara antigàs fins que tots els seus homes la tenien. Això li va reportar un immens prestigi entre els combatents, poc acostumats a aquest tipus de gestes, i finalitzada la guerra ja era el militar en actiu més condecorat de l’exèrcit dels USA. També li va reportar però nombroses ferides de guerra i problemes respiratoris que li van durar tota la vida.
Després de la guerra MacArthur va ser enviat a filipines per tenir un affair amorós amb una ex del general encarregat de decidir les destinacions. Tot i això els anys a filipines van significar molt per MacArthur que es començà a familiaritzar amb una zona de món que marcaria irremediablement la seva vida.
A la seva tornada a Washington al 1930, s’haurà d’enfrontar amb una etapa fosca,enfrontat amb els buròcrates de la pau marcats per la gran depressió americana, no aconseguirà modernitzar l’armada americana que estava profundament endarrerida (era només la dissetena millor del món). La seva imatge pública patirà un sever revés quan sufoca amb violència desmesurada un seguit de manifestacions d’antics veterans de guerra que demanaven cobrar les indemnitzacions que se’ls devia.
No és fins al 1941, ja començada la guerra mundial (recordem que els EUA hi van entrar al 1941) que torna a ser destinat a Filipines encarregat aquest cop d’intentar defensar unes illes que eren indefensables. Els territoris filipins eren massa lluny per poder respondre a un atac japonès (2000 milles des de Pearl Harbor). Però quan al 8 de desembre li arriba la noticia que els japonesos han destruït tota la flota americana a Hawai, MacArthur dubta fatalment, ordena que l’atac de càstig sobre Formosa s’aplaci una mica més, i en les nou hores que triga a prendre una decisió, els japonesos tenen temps a destruir tota la força aèria americana a l’illa. Aquest error va ser enlluernat però per el posterior moviment defensiu de MacArthur que va iniciar unes de les millors retirades estratègiques que s’han vist, perdent poquíssims efectius i refugiant-se a les zones més agrestes de l’illa en espera d’uns reforços que no arribarien mai.
Al març del 1942, quan la resistència de MacArthur es fa insostenible, aquest rep l’ordre del president Roosevelt de fugir cap a Australia, i així ho farà fent la famosa declaració, “m’han fet fora de Filipines però tornaré”.
Després d’això MacArthur serà nomenat cap suprem de les forces aliades al Pacífic i a partir d’Agost de 1942 començarà per primer cop a plantar cara als japonesos amb un nou ús de l’aviació americana i mostrant tot el geni militar en operacions tant complicades com les invasions amfíbies (en va completar 56 totes amb èxit). Amb llibertat total de moviments MacArthur va poder forjar una llegenda als mars orientals, envaint illa a illa i combatent als japonesos en una guerra duríssima que combinava tàctiques navals, estratègia aèria i guerra d’infanteries en escenaris infernals de jungla tropicals. La guerra al Pacífic és encara poc estudiada però va ser sense dubte el front més dur de la guerra superat només per el front oriental europeu.
Al 1945 finalment, superades innombrables dificultats, Estats Units ho tenia tot preparat per envair el Japó. Una empresa colossal que havia de dirigir MacArthur i que les millors prediccions preveien es saldaria en uns 2 milions de morts en el bàndol americà. Aquest era un cost difícilment acceptable per un país que ja havia perdut 700.000 joves i que ja havia cantat victòria a Europa així que a Harry Truman no li va costar gaire decidir-se per llençar les dues bombes atòmiques i acabar amb la llarga confrontació. A MacArthur però se li va reservar l’honor de firmar a bord del portaavions Missouri la rendició del Japó. Sorprenentment, en un discurs radiat a tot el Japó per Radio Tokio, va adreçar un missatge tremendament conciliador al poble que havia humiliat als EUA. Aquest va ser el primer pas per la nova missió que tenia per endavant: portar a una monarquia personalista tradicional com el Japó cap a la democràcia i més important, cap al capitalisme i l’american way of life. Aquesta va ser la seva principal tasca que va realitzar amb enorme èxit intervenint decisivament en la firma de la constitució liberal del Japó al 1947.
Però la llarga vida del general no podia tenir un final del tot feliç. Al 1950 a punt de jubilar-se és escollit cap de la força de les Nacions Unides que envaeix corea en un dels episodis més funestos d’aquesta organització. La invasió era a iniciativa dels Estats Units, i era la primera gran crisi de la guerra freda doncs es lluitava contra la corea del nord comunista que tenia el suport material però no explícit de Rússia. Estats Units no es va quedar aquí i va forçar una intervenció de forces de la ONU a favor del Sud de Corea capitalista però dictatorial.
La guerra de Corea va començar bé per MacArthur però les forces americanes es van endinsar massa al nord amenaçant la Xina de Mao. MacArthur no va fer cas de les amenaces i es va trobar de sobte amb 300.000 xinesos en front que acostumats a combatre a la jungla el van fer retrocedir en la retirada més gran que mai ha patit un exèrcit nord-americà. Ferit en el seu orgull, MacArthur va arribar a suggerir l’ús d’un atac combinat amb set bombes atòmiques a les set ciutats més importants Xineses per dissuadir-los, però Truman era partidari del conflicte controlat amb les forces comunistes i va destituir MacArthur.
El general però era un heroi als EUA i va ser un crític dur i constant de la política exterior nord-americana fins al final de la seva vida. En el seu discurs de renuncia davant del congrés, va ser interromput 30 vegades per atronadores ovacions, doncs a pesar de ser excessivament arrogant i d’haver-se enemistat amb moltíssima gent, es retirava el millor general que Amèrica havia conegut.
Nascut al 1880 i fill de general de l’armada condecorat a la guerra civil i de mare molt estricte, va créixer sabent-se predestinat a comandar exèrcits i va estudiar a West Point obtenint la 3a millor nota de la historia de l’acadèmia. En aquella època la seva arrogància era només comparable a la seva capacitat en combat. L’anhelada oportunitat d’entrar en acció li va arribar amb la Primera Guerra Mundial. Comandant la 42 divisió d’infanteria es va fer una reputació de combatent temerari, que saltava amb les tropes a l’atac des de la trinxera i que no es posava la màscara antigàs fins que tots els seus homes la tenien. Això li va reportar un immens prestigi entre els combatents, poc acostumats a aquest tipus de gestes, i finalitzada la guerra ja era el militar en actiu més condecorat de l’exèrcit dels USA. També li va reportar però nombroses ferides de guerra i problemes respiratoris que li van durar tota la vida.
Després de la guerra MacArthur va ser enviat a filipines per tenir un affair amorós amb una ex del general encarregat de decidir les destinacions. Tot i això els anys a filipines van significar molt per MacArthur que es començà a familiaritzar amb una zona de món que marcaria irremediablement la seva vida.
A la seva tornada a Washington al 1930, s’haurà d’enfrontar amb una etapa fosca,enfrontat amb els buròcrates de la pau marcats per la gran depressió americana, no aconseguirà modernitzar l’armada americana que estava profundament endarrerida (era només la dissetena millor del món). La seva imatge pública patirà un sever revés quan sufoca amb violència desmesurada un seguit de manifestacions d’antics veterans de guerra que demanaven cobrar les indemnitzacions que se’ls devia.
No és fins al 1941, ja començada la guerra mundial (recordem que els EUA hi van entrar al 1941) que torna a ser destinat a Filipines encarregat aquest cop d’intentar defensar unes illes que eren indefensables. Els territoris filipins eren massa lluny per poder respondre a un atac japonès (2000 milles des de Pearl Harbor). Però quan al 8 de desembre li arriba la noticia que els japonesos han destruït tota la flota americana a Hawai, MacArthur dubta fatalment, ordena que l’atac de càstig sobre Formosa s’aplaci una mica més, i en les nou hores que triga a prendre una decisió, els japonesos tenen temps a destruir tota la força aèria americana a l’illa. Aquest error va ser enlluernat però per el posterior moviment defensiu de MacArthur que va iniciar unes de les millors retirades estratègiques que s’han vist, perdent poquíssims efectius i refugiant-se a les zones més agrestes de l’illa en espera d’uns reforços que no arribarien mai.
Al març del 1942, quan la resistència de MacArthur es fa insostenible, aquest rep l’ordre del president Roosevelt de fugir cap a Australia, i així ho farà fent la famosa declaració, “m’han fet fora de Filipines però tornaré”.
Després d’això MacArthur serà nomenat cap suprem de les forces aliades al Pacífic i a partir d’Agost de 1942 començarà per primer cop a plantar cara als japonesos amb un nou ús de l’aviació americana i mostrant tot el geni militar en operacions tant complicades com les invasions amfíbies (en va completar 56 totes amb èxit). Amb llibertat total de moviments MacArthur va poder forjar una llegenda als mars orientals, envaint illa a illa i combatent als japonesos en una guerra duríssima que combinava tàctiques navals, estratègia aèria i guerra d’infanteries en escenaris infernals de jungla tropicals. La guerra al Pacífic és encara poc estudiada però va ser sense dubte el front més dur de la guerra superat només per el front oriental europeu.
Al 1945 finalment, superades innombrables dificultats, Estats Units ho tenia tot preparat per envair el Japó. Una empresa colossal que havia de dirigir MacArthur i que les millors prediccions preveien es saldaria en uns 2 milions de morts en el bàndol americà. Aquest era un cost difícilment acceptable per un país que ja havia perdut 700.000 joves i que ja havia cantat victòria a Europa així que a Harry Truman no li va costar gaire decidir-se per llençar les dues bombes atòmiques i acabar amb la llarga confrontació. A MacArthur però se li va reservar l’honor de firmar a bord del portaavions Missouri la rendició del Japó. Sorprenentment, en un discurs radiat a tot el Japó per Radio Tokio, va adreçar un missatge tremendament conciliador al poble que havia humiliat als EUA. Aquest va ser el primer pas per la nova missió que tenia per endavant: portar a una monarquia personalista tradicional com el Japó cap a la democràcia i més important, cap al capitalisme i l’american way of life. Aquesta va ser la seva principal tasca que va realitzar amb enorme èxit intervenint decisivament en la firma de la constitució liberal del Japó al 1947.
Però la llarga vida del general no podia tenir un final del tot feliç. Al 1950 a punt de jubilar-se és escollit cap de la força de les Nacions Unides que envaeix corea en un dels episodis més funestos d’aquesta organització. La invasió era a iniciativa dels Estats Units, i era la primera gran crisi de la guerra freda doncs es lluitava contra la corea del nord comunista que tenia el suport material però no explícit de Rússia. Estats Units no es va quedar aquí i va forçar una intervenció de forces de la ONU a favor del Sud de Corea capitalista però dictatorial.
La guerra de Corea va començar bé per MacArthur però les forces americanes es van endinsar massa al nord amenaçant la Xina de Mao. MacArthur no va fer cas de les amenaces i es va trobar de sobte amb 300.000 xinesos en front que acostumats a combatre a la jungla el van fer retrocedir en la retirada més gran que mai ha patit un exèrcit nord-americà. Ferit en el seu orgull, MacArthur va arribar a suggerir l’ús d’un atac combinat amb set bombes atòmiques a les set ciutats més importants Xineses per dissuadir-los, però Truman era partidari del conflicte controlat amb les forces comunistes i va destituir MacArthur.
El general però era un heroi als EUA i va ser un crític dur i constant de la política exterior nord-americana fins al final de la seva vida. En el seu discurs de renuncia davant del congrés, va ser interromput 30 vegades per atronadores ovacions, doncs a pesar de ser excessivament arrogant i d’haver-se enemistat amb moltíssima gent, es retirava el millor general que Amèrica havia conegut.
2 comentarios:
Sobre MacArthur i el seu paper a la nefasta evacuació de les Filipines a inicis de 1942, no puc deixar de recomanar-te aquest llibre, 'La guerra del Pacífico: de Pearl harbor a Guadalcanal (1941-1943)', d'Alan M. Schom (Paidós, 2005)(ressenya a http://sullanus.blogspot.com/2008/11/resea-la-guerra-del-pacfico-de-pearl.html).
El llibre toca més temes, però deixa molt per terra a MacArthur: incapaç de mirar mé enllà del seu ego, responsable de moltes morts, amb una actitud irresponsable en els mesos anteriors a l'esclat de la guerra.
El llibre aquest és a la meva llista des de fa temps! aquest estiu suposo que el llegiré.
Evidentment es tracta d'un personatge molt polèmic amb llums i ombres en la seva trajectòria, però també va ser un home molt important per al seu temps i està considerat per molt un gran militar. Jo crec que el seu problema va ser el voler excedir l'àmbit estrictament militar i enredar-se en política i en coses en el que el superaven ampliament. el que volia expressar al blog és simplement que si s'hagués sabut compartar en certs moments seria molt més per a la historia del que és ara.
merci pel comentari!!
Publicar un comentario