viernes, 17 de octubre de 2008

La Boxa


Molta feina últimament. Poc temps d’escriure però moltes coses que contar.

Vaig veure ahir un documental sobre boxa, si sobre la historia de la boxa, i el vaig trobar tremendament interessant.

Actualment no m'agrada aquest esport, és un vestigi del passat,un esport més aviat fossilitzat on actualment es poden veure escenes que fan més pena que espectacle. Ambients molt deprimits contrincants pobres tècnicament que combaten per guanyar-se una mica la vida en gimnasos mig buits. Només se’n salva una mica la boxa amateur dels jocs olímpics.

Però no sempre ha estat així, la boxa ha estat un dels grans esports del s.XX, és l’esport síntesi de la lluita entre dos homes en iguals condicions, sense més armes que els propis punys. Des de sempre ha tingut una noblesa i una tradició immenses i ha estat una fàbrica inesgotable d’herois i villans. De fet quelcom tan senzill com combatre amb els punys es fa des dels albors de la humanitat però la primera constància que en tenim és que ja era esport olímpic al 688 aC.

No és fins al segle XVII en que s’estableix una certa reglamentació. Des de l’any 1700 la boxa s’havia posat molt de moda a Anglaterra però els combats no tenien normes ni àrbitre ni temps i evidentment es feien sense guants. Aquest caos sovint portava a la mort d’algun dels contrincants per lesions físiques. Per intentar evitar-ho es va establir que no es podia colpejar a un contrincant caigut i que després de 30 segons sense que s’aixequés el combat finalitzava. Més tard es van establir les mesures del ring i es va prohibir mossegar. L’últim combat abans de l’establiment de les regles modernes tingué lloc al 7 de juliol de 1889 a Richburg. Va ser especialment memorable i es recorda com un punt d’inflexió en la historia de l’esport.

John L, Sullivan un fill d’immigrants irlandesos de Bòston, era el campió vigent i defensava el títol contra Jake Kilrain. El combat es feia a punys descoberts i va ser el primer aconteixament esportiu amb enorme cobertura mediàtica. A pesar de ser prohibida la lluita en diferents estats al final es va dur a terme i 3000 espectadors van assistir a un combat a l’aire lliure que va ser retransmès per la radio a tota la nació.
El combat va ser d’una duresa com no s’havia vist mai, s’enfrontaven dos lluitadors molt preparats amb regles antigues i sense guants. Les imatges son realment esgarrifoses, el combat va durar 72 assalts i s’explica que cap al final les cares ja no es reconeixien, eren simples formes amorfes de cops i sang, es van perdre varies dents i es van trencar mútuament varis ossos de la cara, però cap dels dos queia KO a pesar de lluitar gairebé cecs per la inflor dels ulls. Al 72è round finalment l’assistent de Jake Kilrain va tirar la tovallola sobre el ring, rendint així al seu pupil, horroritzat per el que estava veient.

Aquesta lluita es va fer memorable a l’època, va provocar la ràpida instauració de les noves normes i sobretot va disparar la boxa com a esport favorit dels Estats Units i Anglaterra.

El següent gran boxejador en trencar tendències va ser Jack Dempsey. Dempsey era petit i ràpid però tenia una de les pegades més dures que es recorden. Va trencar amb la tradició de boxejadors grans i pesats i en un combat memorable va fer-se amb el títol contra Jess Willard en que en una combinació de cops brutals el va knokejar fent-li perdre varies dents i trencant-li dues costelles. Després d’això la fama li arribà, es va fer actor de Hollywood i va intentar retornar a la boxa uns anys més tard però va ser apallissat. Va ser el primer boxejador realment mediàtic del segle.

Els anys 70 van ser l’edat d’or del boxeig, amb figures com Ali, Frazier o Foreman, la boxa es va convertir en l’esport més seguit i més admirat, a més Ali li va donar un component polític traspassant la barrera de l’espectacle per entrar de ple en la lluita pels drets civils i contra la guerra del Vietnam.
El combat d’Ali contra Frazier al Madison Square Garden va ser conegut com el combat del segle i Ali va sortir-ne derrotat. Els boxejadors d’aquesta època eren molt tècnics amb uns estils de combat molt definits i els combats es feien molt espectaculars per al públic.

El punt més àlgid de la historia del boxeig però es va viure el 30 d’octubre de 1974 amb el que es va conèixer com “the rumble in the Jungle” un combat entre els dos millors boxejadors del moment, Ali contra Foreman, que es va realitzar al Zaire. Amb tot el component pro-Afroamericà que Ali havia donat al boxeig allò va ser un aconteixament absolutament històric. Un país absolutament bolcat i el món mirant a la república africana. El favorit era Foreman, que tenia molta més pegada que Ali. Ali però va sorprendre al seu contrincant i va començar molt fort colpejant 7 cops al primer round. Després, durant els set rounds següents va estar esquivant els cops de Foreman utilitzant un rapidíssim joc de peus i utilitzant el “trash talking” (parlar i provocar al contrari) per fer enrabiar Foreman i que gastés els seus cops més potents. Finalment, amb Foreman cansat al 8è round, Ali fa passar a l’atac i el va vèncer.

Després de la època daurada la boxa va caure en la corrupció, els casinos i els promotors sense escrúpols, i només va revifar al 1986 quan un joveníssim Mike Tyson sorprenia el món amb el seu estil avassallador, proclamant-se campió amb només 20 anys. Tyson, d’origen molt humil, era admirador de Dempsey i utilitzava tota la seva ràbia interior en el ring per fer-se absolutament inparable, semblava boig quan combatia. El problema però va ser que quan el seu tutor Cus d’Amato que era com un pare per a ell va morir la ràbia interior va passar fora i va crear un monstre antisocial que va protagonitzar varies de les escenes més denigrants de la historia d’aquest esport, inclosa una orella escapçada d’Evander Holifield. Tot i la controversia que generava, Tyson va ser un dels grans, i després d’ell aquest esport ja no ha estat mai el mateix.

Sense ídols la boxa, un esport que viu de grans figures i que és molt més noble i net del que es pugui pensar, s’enfonsa en l’oblit i només queden en el record les grans gestes del segle passat.

1 comentario:

Aleix dijo...

Iep!! si tens temps i tal aquestes vacances mirats pel youtube vídeos de K1 o de UFC, tenen una mica d'aquest estil heroic del que parles!! apa apa