Homenatge a David Lean

Aquest any 2008 commemorem el centenari del naixement de David Lean, un dels grans directors de la historia del cinema Americà. Lean, nascut a Surrey el 25 de març de 1908, no gaudeix de la fama o la veneració d’altres grans directors com Spielberg, Wilder, Hitchcock, Scorsese o Kubrick. És possible que estigui un petit esglaó per sota dels citats en l’apartat artístic i per això és un nom que no és especialment familiar a la gent, però quan dius a algú que aquest nom oblidat és l’autor de El puente sobre el rio Kwai, Lawrence de Arabia o Doctor Zhivago, la cosa canvia.

Qui més qui menys tothom a sentit a parlar dels tres films i n’ha vist trossos a la televisió algun dissabte a la tarda. Les tres pel•lícules filmades consecutivament en 8 anys van guanyar 21 oscars i van arrasar a les taquilles. Van encombrar a actors com Peter O’Toole, Omar Shariff, o Alec Guiness i són arquetips de superproduccions modèliques que molts altres han volgut imitar a posteriori sense el mateix èxit. Lean també ha estat referència per els directors de la generació posterior. Així doncs, si Lean ha tingut una carrera llarga sòlida i amb grans obres perquè se’l té tan oblidat? Se l’ha criticat durant molt de temps per ser un cineasta que prima per sobre de tota la resta l’apartat visual. És en les pelicules de Lean i probablement amb les de Leone o Ford on la pantalla gran del cinema arriba a la seva màxima esplendor. Ningú com ells ha estat capaç d’utilitzar el cinema per fer arribar a la sala la grandesa dels exteriors, per transportar a l’espectador a la immensitat dels deserts, les estepes o les selves. Spielberg va veure Lawrence de Arabia amb 15 anys al cinema i sempre ha dit que la primera sortida del sol que presencia T.E. Lawrence al desert el va impressionar tant que des d’aquell dia va voler ser director. Per captar aquesta màgia de la pantalla gran no només cal estar al lloc i el moment adequat sinó que cal ser un artista de l’enquadre i dels aspectes tècnics del cinema.

Lean va ser això, un tècnic impecable que portava les possibilitats de la càmera al límit i que era capaç de traduir idees en imatges amb gran facilitat. No va ser un director que treballés amb simbologia, poesia o ideals. Al cinema de Lean el que es veu és el que es vol dir, perquè a Lean sempre l’ha interessat més l’aspecte visual que el conceptual en el cinema. Aquesta predisposició per als aspectes visuals i tècnics ha fet que se’l vegi com un director simple que es quedava en la forma i que no cuidava el contingut. És per això que no se l’inclou entre el selecte grup dels directors que encapçalen els rànquings quan es fan enquestes, però paradoxalment les seves pel•lícules si que acostumen a estar molt amunt amb les tres obres mestres citades anteriorment constantment entre les 100 millors pel•lícules miris on miris.

Com que ningú s’ha fet ressò enlloc d’aquest centenari (només la filmoteca de Catalunya va fer un breu repàs a la seva filmografia més destacada el passat juliol) l’homenatge l’hi he fet jo personalment veient El puente sobre el rio Kwai, Lawrence de Arabia i Doctor Zhivago. Només vaig poder disfrutar de la pantalla gran en la primera, i en el cas de Doctor Zhivago només vaig trobar la versió doblada, però he de dir que m’ho he passat molt bé veient-les. Es tracta de grans pel•lícules una mica en l’estil dels antics peplums o superproduccions bíbliques, de llarg metratge i de molts personatges. Però és que avui en dia dona gust veure un film ben filmat. Per fer una bona pel•lícula no fan falta grans moviments de càmera o histories profundíssimes. D’històries bones n’hi ha a tot arreu i només cal indagar en la historia per trobar-ne moltíssimes que encara no s’han traslladat a la pantalla, però al Hollywood actual segurament van curts d’historiadors perquè últimament d’idees noves n’apareixen ben poques. Tot són refregits secueles o precueles. Es troba a faltar la màgia simple de Lean, on d’una historia clàssica, amb heroi o antiheroi aconseguint grans coses o simplement un personatge que és testimoni d’algun gran fet històric que té lloc al seu voltant es fa una gran pel•lícula amb guió consistent, interpretacions decents i direcció efectiva. Aquesta és la màgia per mi de David Lean, el fer semblar fàcil el que és molt difícil.

Dins la crisi galopant del cinema actual sobren directors que es creuen artistes innovadors i trencadors i que en realitat són molt mediocres i falta gent que es dediqui a fer el que cal fer sense floritures. Crec que seria bo tornar als fonaments del cinema espectacle i a la honestedat envers l’espectador que tenien les grans produccions de David Lean i és per això que cal reivindicar la seva figura.


“I think people remember pictures not dialogue. That's why I like pictures”